La simfonia de la confusió

Santi Torres. (Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia) M’assec a pensar una estona (un exercici atrevit, escàs, gairebé un luxe en els temps que corren) abans de posar-me a escriure un post que desitjo ple de seny, de racionalitat, d’elements d’anàlisi, que doni llum etc. etc.  Però no passen ni vint minuts  que me n’adono de la impossibilitat de l’empresa. Intento processar les notícies que com una mena de bombardeig em van arribant de tots costats sobretot via ràdio i Internet, les meves principals fonts d’informació, però no me’n surto. Em sobrepassa la impostura que estem vivint, i em sobrepassa tant, que un servidor, més aviat escèptic en quan a les teories de la conspiració comença a apuntar-se al club dels qui pensen que una cerimònia de la confusió com l’actual deu obeir a un pla premeditat per anestesiar qualsevol intent de resistència moral.

Em sobrepassa pensar que el nou govern espanyol compti entre els seus nous ministres, personatges provinents dels lobbies més importants de la indústria armamentística i de la banca més especuladora. Sé que és un govern legítim, democràticament elegit, però fins i tot aquesta legitimitat no treu la necessitat d’una tria ministerial que tingui en compte elements bàsics d’ètica i honestedat política. En molts estats els ministres són examinats pels parlaments i poden ser vetats per aquests parlaments, de tal manera que en aquest examen l’opinió pública arriba a conèixer quina ha estat la carrera del candidat. Així passa per exemple, en el cas de la Comissió europea, on els nous comissaris han de passar per una sessió d’examen davant el Parlament, on es repassa la seva trajectòria i s’aclareixen possibles conflictes d’interessos. Cal dir que més d’un no ha aprovat i ha hagut de ser descartat per qui el proposava. Aquí en canvi, la composició del govern es reserva a un president que ho manté tot en secret fins el mateix dia en que els escollits juren (o prometen) els seus nous càrrecs.

Em sobrepassa la impostura dels qui parlen de regeneració moral des dels seus atris, mentre els partits que els donen suport i persones rellevants que han ostentat alts càrrecs en aquests partits són imputats en processos judicials per corrupció. Casos com el de Camps, Matas, i tants altres … en el qual es barreja la vanitat personal amb qüestions més de sistema (finançament de partits, contractació d’obra pública etc..) passen per davant els nostres ulls com si res. Fins i tot, hi ha que els considera absolts en la mesura que les urnes els han tornat a revalidar en el càrrec a ells mateixos o als partits als quals pertanyen. L’apel·lació que des dels partits governants es fa actualment de l’esforç, els valors i la regeneració democràtica, no deixa de sonar buida, en la mesura que no hi ha hagut un mea culpa sincer per part dels qui van creure que l’elecció democràtica els donava una mena d’impunitat total.

Em sobrepassa l’aplaudiment que el Congrés va fer fa uns dies a sa Majestat que viu a la Zarzuela, i els elogis que va rebre per part de tots per fer una cosa tan “atrevida” com rendir comptes d’allò que rep per part de l’Estat. És que ens hem begut l’enteniment? Durant anys la Monarquia emparada pels partits majoritaris es va negar a una presentació pública de les despeses de la Casa Reial, i ara, que per una conjuntura que tothom sap i que no repetiré, ara que per un interès de supervivència davant l’escàndol d’un dels seus membres, s’ha decidit amb benvolença a ensenyar-nos una “miqueta” com es gasten els calés, ara els nostres representants els brinden una llarga ovació. Estrany, tot molt estrany, molt confús … ja ho he dit al principi.

I potser el súmmum de tot ha vingut els darrers dies en forma de reacció per la mort d’en Fraga. He de dir que he viscut amb astorament aquesta mena d’elevació als altars de la política d’algú que certament amb llums i foscors, com tothom, que jo sapigui no va mostrar mai ni un àpex de  penediment per haver participat en un dels règims més obscurs del segle passat.

Forma part de la mateixa cerimònia de confusió de valors capgirats. Els còmplices d’una dictadura són enaltits com a demòcrates pels nostres representants democràticament elegits; els imputats per corrupció absolts per les urnes o en tot cas víctimes (“nous Jobs” Camps dixit) en mans de fiscals implacables; els partits que s’han finançat de forma sospitosa durant anys reclamen regeneració moral; la rendició de comptes necessària i obligatòria es vista com un acte de règia generositat  i  segueix…

I a mi el cap comença ja a donar voltes mentre penso que potser sí que som víctimes d’una conspiració, la que vol entre altres coses, que deixem d’escriure coses sensates i normals on tot torni a agafar una lògica: la lògica d’una veritat cada vegada més prima i tergiversada. Potser avui més que grans principis, la resistència consisteixi simplement en no perdre el cap.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari