Operació dingo

Tota l’operació al voltant de les bandes llatines, ha estat batejada pels mossos com a “operació Dingo”, fent referència a aquesta espècie de gos salvatge molt territorial i que s’agrupa en petites manades.

Les bandes llatines no és un fenomen menor, i només cal atansar-se a algun dels barris on els llatins son grup majoritari. A Catalunya però hi ha hagut un esforç gran per donar sortida legal i associativa a aquestes bandes, aprofitant els elements positius de socialització que puguin tenir, i que a mi per desconeixement, se m’escapen.

Ara d’aquí a anomenar “dingo” a l’operació, em sembla una mica excessiu. Ahir parlava del paper dels mitjans de comunicació, doncs un dels problemes està en les notes de premsa que s’elaboren des de les diferents policies, i en les denominacions i etiquetes que es posen a operacions, redades etc… Caldria tenir cura en el llenguatge, doncs, aquest és sempre una font de construcció d’una determinada imatge pública.

Immigració i MCS

Ahir dilluns vam tenir la presentació al col.legi de periodistes de Catalunya, del document “Els mitjans de comunicació davant la immigració“. El document ha estat elaborat en el marc del Consens social sobre migracions en el qual hi participen moltes entitats del teixit associatiu català aglutinades per Caritas i CEAR.

A l’acte hi van participar Dolors Comas (Secretària del CAC), Carles Solà (Director del programa Tot un món de TV3), Javier Bonomi (President de FEDELATINA) i Jackson Amesty (Revista Toumaï)

Suposo que és un document incomplert, amb repeticions, fet des d’una perspectiva més aviat “bonista” (qualificatiu que darrerament té sortida) i que els mitjans ni es miraran. De fet a la presentació només han vingut de l’agència EFE, i de l’ABC a més d’altres persones periodistes vinculades al Consens.

Tot i això, el document ofereix algunes reflexions que no s’haurien de passar per alt. Una d’elles és la que fa referència a la deficient manera amb la qual els mitjans generalistes estan afrontant el tema de la immigració. Sense formació, sense temps per elaborar bé les notícies i amb una tendència al reguitzell de tòpics, estereotips i folklorisme. Els mitjans a més, no compten en les seves plantilles (no hi ha hagut temps), amb la diversitat que de fet sí que existeix ja a la nostra societat.

Això està provocant que molts immigrants busquin expressar-se a través de canals propis. Com demanava Jackson Amesty “no facin silenci sobre la informació provinent de la comunitat immigrant” sinó l’immigrant crea els seus propis mitjans (mitjans ètnics, en diuen), que haurien de tenir una utilitat provisional, però que si s’allarguen en el temps poden acabar ajudant a un panorama de mosaic, poc propici a la cohesió. Actualment la vitalitat d’aquests mitjans a Catalunya és impressionant.

Cal més formació dels periodistes, i passar dels “programes contenidors” com el “Tot un món de TV3” a una major visibilitat de l’immigrant en els programes habituals (notícies, sèries, concursos…) És la única manera en què es pot anar normalitzant una situació que de moment es presenta molt encara en clau conflictiva, diferenciada o exótica.

Us adjunto el document

Prostitució: nova esclavitud

(Publicat a TSKV.cat)

És d’aquells temes sobre els quals pesa un silenci absolut i més aviat
molesta quan algú en parla, però el cert és que després del comerç d’armes i del
de drogues, la prostitució en totes les seves formes és el tercer negoci més
difòs i lucratiu. A més és un negoci
creixent perquè s’ha sabut aprofitar d’aquells instruments bàsics en el procés
de globalització: el ràpid desenvolupament dels mitjans de transport i els nous
instruments de comunicació, en particular internet.

Segons l’ ONU els guanys anuals per l’explotació sexual tenen avui un volum
d’entre 5 i 7 mil milions de dolars i el nombre de persones involucrades està
al voltant dels 4 milions. La causa d’aquest creixement global cal veure’l
curiosament en dues cares d’una mateixa realitat. Per un costat la pobresa
extrema en la qual viuen moltes famílies
en molts països i que obliga a alguns dels
seus membres a “sortir” per dur a casa alguna cosa de menjar. Per l’altre
l’extensió de formes d’oci que demanden cada vegada “material més nou” que
satisfaci la clientela provinent en la major part o bé dels sectors enriquits
del propi país, o bé de turistes d’altres països.

Segurament el cas més dramàtic és el cas de l’explotació sexual infantil
amb uns números que fan tremolar: a l’Índia (400 mil), a Tailandia
(200-300 mil), als Estats Units (entre 244 i 325 mil), a Filipines (100
mil)… Tot i les denúncies i les campanyes d’organitzacions en defensa dels
drets dels infants, la xifra no fa sinó créixer any rere any.

Aquest tipus de problemes són els que posen en qüestió els fonaments sobre
els quals s’aixeca l’actual situació del món. En un moment en què milions
d’ésser humans veuen reduïda la seva condició humana a mers objectes de plaer
al servei dels instints més perversos i cruels, hom no pot sinó constatar la
fragilitat d’allò que anomenem progrés tècnic i humà. Sort n’hi ha de les
centenars d’associacions compromeses en denunciar aquestes situacions que
trenquen un silenci general i vergonyós, un silenci semblant a aquell que en
altres segles, envoltava el negoci del tràfic d’esclaus.

per a més informació:

http://www.ecpat.net/eng/A4A_2005/login.asp

Qüestió d’agraïment

Aquest matí a primera hora, com molts dies, he pujat des de Collblanc fins la carretera de les Aigües. És la meva estona d’esport, d’escampar “cabòries” que diria aquell i de despertar-me amb el mateix despertar de la natura.

La de Collserola, és segurament una natura massa a prop de la ciutat, massa amenaçada per plans urbanístics (com el pla Caufec d’Esplugues) però té la gràcia d’una generositat que desborda a qui té el gust de contemplar-la. Han caigut quatre gotes, i és impressionant la florida de la ginesta, i de les altres herbes aromàtiques.

Mentre anava gaudint de tot això, pensava en la necessitat de conrear ja des d’infants una actitud d’agraïment vers la natura, vers la terra, també vers els elements (ara tot just comencem a redescobrir l’aigua!!). La natura és més que un supermercat o un centre d’oci, té la seva pròpia dinàmica que cal intentar respectar, i en tot cas compaginar amb les activitats humanes. Adonar-se de tot això necessita d’una educació de la sensibilitat, d’una contemplació agraïda de la qual a vegades en som absolutament ignorants.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Política del cor

Avui en política, com en altres coses, s’estilen els relats que toquen els sentiments. La cultura del “corazón, corazón” s’estèn als àmbits de la política. La imatge d’una dona embarassada passant revista a un regiment de soldats o visitant una base allunyada a l’Afganistan, ha acaparat totes les portades i s’ha endut tots els comentaris de tertúlies i cafès. Són imatges que fan goig i que tenen, és clar que sí una dimensió positiva impactant: allò que més fidelment representa la vida manant sobre allò que també representa la destrucció i la mort. Perquè un exèrcit és ordre, seguretat i, si voleu, cooperació internacional, però és també armament, guerra i mort.

Avui cap escena respon a plantejaments ingenus o espontanis. Les fotografies que vam veure estaven en el cap dels que van planificar d’una manera, certament eficaç, la repercussió mediàtita que podia tenir la constitució del nou govern. Una imatge, una fotografia, fins i tot unes breus paraules van ser suficients per tapar canvis en el govern d’una fondària bastant més notable que el que representa la nova ministra de defensa. Em refereixo sobretot al canvi de Caldera per Corbacho i a la subtil transformació del “Ministerio de Trabajo y asuntos sociales” en “Ministerio de Trabajo e inmigración”. Però d’això ja en parlaré un altre dia, avui tocava parlar encara de la Carme Chacón.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

“Para” què? (i 3)

El Paraguai que vaig conéixer fa ja més de deu anys no ha parat d’augmentar els seus desequilibris econòmics. Els diferents governs del “partido colorado” han continuat amb les habituals pràctiques de corrupció que han sumit una part de la població en la més extrema pobresa. D’acollir immigrants per colonitzar algunes part del territori, com les colònies menonites o les colònies de japonesos, s’ha convertit en un país emisor de migrants (l’any 2007 un 1% dels paraguaians van sortir del país per motius econòmics).

La victòria de Fernando Lugo, obre almenys una escletxa a l’esperança. Paraguai té recursos per sortir-se’n, sobretot recursos energètics, però la gestió que n’han fet els anteriors governs ha estat nefasta. S’ha parlat molt de la condició d’ex-bisbe o de bisbe suspès a divinis. La meva opinió respecte això és clara.

Un bisbe per la seva condició pastoral no ha d’entrar en principi en el camp directament polític de la militància partidista, o de la competició electoral. Hi ha moltes raons que així ho aconsellen, entre elles la representació simbòlica d’un rol dins la comunitat cristiana que té una dimensió que no s’esgota en les estructures o els avatars de cada temps, ni molt menys en opcions ideològiques concretes (i això encara, que no ho sembli, hauria de valdre tant per les opcions de dreta com per les d’esquerra). El bisbe, que ha d’estar profundament identificat amb la realitat del seu temps i amb les necessitats del poble on es troba la comunitat que lidera, representa uns valors i una manera de fer diferents d’aquells que son propis de polítics i partis.

Tot i això, en casos excepcionals, potser com el de Fernando Lugo al Paraguai , es fa necessari suspendre aquesta condició de bisbe, per deixar mans lliures a una decisió del tot justificada. Certament el pas de Lugo, persona per altra banda profundament catòlica i respectuosa amb la jerarquia, és un pas d’una enorme generositat i risc personal. Tant de bo tingui sort i encert en el seu govern per aixecar una situació que ha deixat milions de paraguaians sense horitzó d’esperança.

“Para” què? (2)

Un viatge curt com el que vaig fer, no em va permetre conèixer el nord del Paraguai, el que anomenen la regió del Chaco, una regió enormement extensa i despoblada. És en aquesta regió on s’hi han assentat des de fa dècades les colònies mennonites, comunitats cristianes d’origen europeu (sobretot alemany i holandés) que després d’un llarg pelegrinatge fugint de persecucions religioses, trobaren en la desolada regió paraguaina la seva terra promesa. Són com petites ciutat-estat dins un estat més gran però dèbil, corrupte e ineficaç. Algunes de les comunitats es mostren reàcies a l’adopció de tècniques i modes de vida moderns, altres però disposen de moderns hospitals, d’ escoles (on s’ensenya l’alemany) i fins i tot d’una universitat. Era curiós veure per la capital clarament identificables els paraguaians blancs, rossos i d’ulls blau, barrejats amb els “criollos” i sobretot amb els trets indígenes guaranís.

El guaraní és llengua oficial juntament amb l’espanyol, i em va sorprendre el coneixement i l’us extès que se’n fa en la vida quotidiana. Aquesta conservació certament no s’entén sense la peculiar història de la colonització espanyola i la controvertida però indiscutible influència de les missions jesuïtiques dels s. XVII-XVIII.

La carretera principal no porta però cap al nord i el Chaco, sinó cap a l’Est on hi ha situada estratègicament entre les fronteres de Brasil i Argentina la caòtica Ciudad del Este (antigament Puerto Stroessner). Volia fer nit allà però la ciutat em va desbordar per tots costats. Les ciutats frontera són ciutats d’una vitalitat insana. S’hi barregen tota classe de comerços il.lícits que atreuen població d’arreu. Els cotxes luxosos circulen per carrers a mig asfaltar i plens d’una munió de gent que transporta amunt i avall productes de tota mena. Molts d’aquests productes són molt més barats del costat paraguaià d’allí que diàriament a peu o en cotxe persones que venen del costat brasiler creuïn la frontera/pont que els separa/uneix. Ciudad del Este simbolitza per la seva violència i els seus contrastos on arriba una ciutat sense llei, bé amb la seva pròpia llei però que no vaig arribar a copsar en la meva breu estada.

 A tocar de tot això, ja en el costat brasiler i argentí, els complexos turístics que donen aixopluc als milions de turistes que van a visitar els salts d’Iguazú.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

“Para” què? (1)

Paraguai és segurament dels països de llatinoamerica que ens és més desconegut. En el nostre mapa mental, vull dir en el mapa que dibuixem els europeus d’algunes zones del món, per ser-hi, cal tenir alguna cosa que cridi l’atenció. O bé importants reserves de petroli, o bé platges de sorra blanca, o bé líders populistes cridaners, o bé ser el país d’origen de molts nouvinguts.

Paraguai no compleix cap d’aquestes condicions, i és per això un simple enclau geogràfic entre gegants (sobretot Brasil i Argentina) que li han fet la guerra i que han delmat una part del seu territori i de les seves riqueses naturals. Ara ha tingut eleccions i després de molts anys de partit “colorado” ha sonat l’hora del canvi.

És un país que em va deixar petjada quan el vaig conéixer el 1997.

Venia d’Uruguai en autobus, un d’aquells viatges d’hores i hores per paisatges monòtons però d’una bellesa i una llum fascinants. Venia d’un país, llavors en recessió i deprimit. No hi ha res més deprimit que un país amb cultura i sense cap mena de futur econòmic. Així era l’Uruguai de finals del segle passat i així segueix sent en part tot i el canvi polític de Tabaré Vázquez.

L’entrada des del sud al Paraguai es fa a través d’un pont sobre el riu Paranà que uneix les ciutats de Posadas (Argentina) i la de Encarnación (Paraguai). Vaig demanar baixar a Encarnación per no arribar tan aviat a la capital i poder passejar-me per una ciutat mig fantasma amenaçada per un pantà que havia de construir-se riu avall. Quan s’acabés, em sembla que no ho està encara, seria el pantà més gran de llatinoamèrica i es menjaria ben bé la meitat d’aquesta ciutat, la segona del país. La part inundable, estava mig buida i en ruïnes però els carrers eren plens de gent i de petits comerços que oferien tota mena de productes.

De Encarnación, al dia següent vaig viatjar a Asunción, la capital. Per la carretera trams sencers en obres i amb uns grans cartells anunciant-ne el promotor “esta carretera se está construyendo bajo el mandato del licenciado Wasmosy”. La capital és un caos com totes les capitals de països en desenvolupament, caos de pobresa, de desordre i de violència. Dues imatges m’han quedat a la retina: la zona de barraques al costat del riu, a tocar de l’edifici del Congrès, i la plaça del Palau Presidencial, una plaça que estava en permanent toc de queda durant la llarga dictadura del sanguinari Stroessner. (seguirà)

Subprime (III i final)

Aquesta crisi financera ha posat de manifest
la vulnerabilitat dels fonaments en que se sustentava tota l’arquitectura
financera mundial. Vulnerabilitat, al meu entendre, que comença també per una
qüestió de valors. Les decisions errades que es van anar prenent tenien totes a
la seva base els mateixos pressupòsits:

1- una mirada immediata que no té en compte els efectes ni a mig ni a llarg
termini, sinó que es mou per la prioritat del negoci ràpid. La immediatesa
forma part d’una determinada manera d’actuar nefasta per aquells
valors “més lents” o de llarga volada com poden ser els valors
mediambientals, o els valors de cohesió social. Això atempta greument contra
l’interès social i sobretot contra els projectes de benestar i felicitat de les
persones i les famílies.

2- una ambició de diners i de poder sense límit. L’ambició és bona, és clar que
sí, però quan no s’hi posa límits passa de motor a perill i amenaça. Si en
algunes carreteres es limita la velocitat dels conductors, caldria que hi
hagués alguna manera de limitar l’ambició d’individus, grups i corporacions
sense escrúpols

En la cadena de
fallides, hi ha molts responsables. Des dels compradors incauts de Califòrnia
fins als inversors confiats , passant pels prestamistes, les agències de
rating, i els gestors de fons. Segurament siguin els prestamistes i les
agències les que han actuat amb més (mala) consciència guiats pels dos
contravalors que he comentat. Sembla que la solució hauria de passar per
una tornada al seny i al sentit comú, i a unes virtuts de llarg termini i
d’ambició moderada que restituissin la confiança. Com que això sembla avui per
avui, molt difícil, almenys ens queda reclamar que la “policia”
actuï, i que per tant s’articulin mecanismes de regularització que durant
aquest anys s’han considerat innecessaris.


D’aquesta regularització en pot dependre el fet que el diner torni a circular i
que des del qui demana una hipoteca fins el que estalvia en un fons d’inversió
tinguin unes mínimes garanties. Al final en depén que l’economia funcioni i que
les persones puguin construir projectes vitals no condicionats al caprici i
l’ambició d’uns quants aprofitats.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Subprime (II)

El problema de les subprime és que perquè fossin viables a curt termini calia finançar-les, i amb un risc tan elevat, qui s’atreveix a donar crèdit? La solució que van trobar els brillants prestamistes americans va ser camuflar les subprime, mitjançant l’us d’una complexa enginyeria financera (diuen que el president de la reserva federal nord-americana va haver de rebre un curs accelerat sobre aquests nous productes perquè els desconeixia).

S’hi van ajudar d’unes agències (agències de rating) que s’encarreguen de valorar els productes d’inversió. Aquestes per interessos (els seus clients eren els prestamistes i aquells que treballaven amb supbrime) van certificar els productes resultants amb una bona qualificació, i ja tens el diner d’aquest món globalitzat (sobretot en aquest cas diner europeu) corrent a comprar les magnífiques gangues que s’oferien als EUA.  L’embolic estava servit.

El risc de les subprime els prestamistes l’han traslladat als inversors internacionals, en la seva majoria bancs i caixes europeus, que en el moment que esclata la crisi comencen a adonar-se del descens en picat dels seus productes d’inversió. Descens que posa en risc, fins i tot, la liquiditat dels seus dipòsits.

Comença un banc anglès, el segueix un de suís, després un de francès … i la resta van esperant, sense fer massa soroll no sigui que es desencadeni el pànic entre els clients i comencin a córrer a retirar els seus dipòsits.

Del diner fàcil que corria de mà en mà, i de banc a banc sense gairebé preguntar, ara s’ha arribat a l’altre extrem: una paràlisi gairebé total del crèdit. Ningú es fia de ningú, i això afecta a la possibilitat de disposar de diners a partir dels quals realitzar qualsevol operació. Traduït en plata vol dir desacceleració econòmica i risc de caiguda del mercat immobiliari. Diuen que el pitjor està per venir, però com que ningú es transparent (ni governs ni bancs) tothom calla i espera. És una mena de silenci abans d’una tempesta (seguirà)

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Subprime (I)

És d’aquelles paraules en anglès que s’han posat de moda. Pertany a l’àmbit dels termes tècnics, utilitzats avui com una mena d’espantall per als no-iniciats a una de les noves religions anomenada economia. Una religió amb tots els ets i uts: misteris, llengua koiné (l’anglès enlloc del llatí o el sànscrit), sacerdots (en forma d’agents de canvi i borsa), intèrprets (del tipus dels periodistes econòmics), gurús (en diuen així!!), catecismes (n’hi ha molts, és una religió d’aparença plural ….)

Fa uns mesos aquí molt pocs sabien que eren les subprime, i avui recorren els diaris de mig món com a sinònim de crisi financera, desacceleració económica i altres mals dolents.

Les hipoteques subprime eren sobretot hipoteques que es concedien a persones sense cap mena de comprovació de la seva solvència econòmica. És a dir sense comprovar el seu historial de crèdits, sense comprovar els seus ingressos regulars, i sense cap altre tipus de garantia. A Califòrnia, el 2006 el 70% de les cases comprades es van finançar amb aquest tipus de subprime.

Qui no aspira a ser propietari, amb unes condicions d’interès formidable, sense haver de presentar cap nòmina ni declaració d’ingressos? A més els pisos s’apujaven, de manera que el qui comprava confiava en poder fer front a la hipòteca a partir de la revalorització de la seva inversió. El problema és que el subprime era un producte complex d’aquells amb lletra petita, que l’únic que feia era ajornar en dos o tres anys el pas cap a una normalització a les i vigents del mercat. És a dir que al cap d’un temps els interessos s’apujaven i es començaven a exigir garanties de solvència, a les quals les persones no podien fer front. A més la bombolla immobiliària es va punxar en arribar a un sostre de preus inassolible amb subprime o sense.

Amb unes hipoteques normalitzades i uns preus a la baixa esclatà la crisi. Algunes estimacions assenyalen que després de la crisis d’aquest tipus d’hipoteques prop de dos milions de famílies americanes hauran perdut els seus habitatges. (seguirà)

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Tipus de creixement

S’ha parlat molt de desenvolupament i de creixement econòmic. A mi m’ajuden el criteris que proposa el professor José Ramon de Espínola quan parla del desenvolupament com

“un tipus de creixement durable que produeix cohesió social, que crea ocupació en un mercat de treball que no discrimina, que fomenta la igualtat d’oportunitats i redueix el nombre de pobres i exclosos”.

Son criteris que es poden mirar d’aplicar a l’hora d’avaluar el “creixement” sostingut dels darrers anys. Precisament és ara quan es posarà a prova la cohesió social assolida.

El crucifix i la Bíblia

Algú podria explicar-me
quin sentit té a aquestes alçades, que el nou president del govern hagi de
prometre o jurar el seu càrrec davant un crucifix i una bíblia oberta? Si l’Estat
necessita de rituals i de litúrgies seria bo que anés creant les seves pròpies,
sense necessitat de recórrer als símbols religiosos.

Aquest us perjudica la
credibilitat sobre el suposat caràcter no-confessional d’aquest Estat, i traeix allò que el signe representa, lligant-lo al poder, sigui del color
que sigui. A alguns cristians potser això els agrada: representa una mena d’últim reducte nostàlgic de “passades glòries”. A d’altres, certament,
ens produeix una profunda incomoditat.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Catalonia

Es queixava l’altre dia un comentarista de l’Avui que Blair, en la seva conferència dilluns passat a Barcelona, no havia fet cap referència al país i al lloc on estava. Ni una paraula en català ni tampoc cap comentari parlant de la situació del país.
En aquest món suposadament post-nacional i post-estatal, situar-se en el mapa sense ser un Estat resulta complicadíssim. Ho ha estat sempre, però potser ara que viatgem més i ens visiten més turistes n’hem pres més consciència.

En una trobada internacional celebrada la setmana passada a Barcelona, ho vaig experimentar. Tot i ser, l’acollidor i l’amfitrió, la bona gent que hi participava ben just si em preguntà res sobre la situació de Catalunya, la seva realitat nacional o lingüística. I encara millor que no ho fessin, perquè les poques referències eren sempre més aviat enutjoses: resulta enormement difícil entendre la diversitat dins un Estat.

Tothom es troba a gust en aquesta Barcelona que s’expressa sobretot en castellà i anglès, però el país que hi ha al darrere resulta inconegut i la llengua catalana, com una mena de fet folklòric.

Davant això sempre surt la temptació del “ja s’ho faran”, i del tancar-se en les cómodes imatges d’un país irreal i fet a mida. Em sembla però que el camí és el de la perseverant insistència. Cal anar creant una diplomàcia pròpia, i cal que l’anglès vagi esdevenint també llengua a través de la qual vehicular l’explicació de la nostra realitat cultural i nacional. Les nostres limitacions amb l’anglès son limitacions que ens obliguen a passar sempre pel castellà fet que ens priva de la possibilitat d’una presentació directa.

Cal treballar molt en aquest front ja que si l’horitzó és un horitzó de lliure decisió aquest només serà possible a partir d’un reconeixement internacional. I de moment al mapa encara no hi som.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Pregaria.cat

Es diu així www.pregaria.cat, sorgeix dels Jesuïtes de Catalunya i vol ser una web amb recursos per a la pregària i l’espiritualitat. Amb un disseny molt senzill i on és molt fàcil de moure-s’hi. El fet que sigui totalment en català no és pas una casualitat. La normalització ha d’anar arribant poc a poc a tot arreu.

L’àmbit de l’espiritualitat i la pregària és un àmbit comunitari però sobretot un àmbit personal i íntim, on la llengua materna juga un paper fonamental. Hi ha una llengua en la qual un pensa, una llengua en la qual també un prega. Per això tenim la sort de tenir una bíblia interconfessional en català magnífica, una bíblia de Montserrat d’alt nivell, una editorial que se’n va sortint (l’editorial Claret) i unes publicacions diocesanes de tirades importants com son els fulls dominicals.

L’espai d’espiritualitat per internet necessitava d’una eina així, que neix amb vocació de servei a l’Església del país i també a tots aquells que amb diferents nivells de vinculació cerquen recursos des d’on viure la seva fe. Us recomano que hi entreu i si us sembla ajudeu a difondre-la.

(En la part dels meus enllaços Espiritualitat, Teologia i diàleg intereligiós trobareu també altres recursos)