De solanes i obagues

El cementiri el van construir de cara al poble, diuen, perquè els vells, que eren els qui llavors decidien les coses, van creure que una solana era molt millor lloc per un cementiri que no pas una obaga. "Així ens tocarà més el sol" diuen que va ser l’argument amb més pes.

Això va fer que la casa de la meva família estigués encarada cap el cementiri, de manera que aquest amb els seus xiprers i els seus nínxols ha format part natural del meu paisatge durant molts anys.

Hi ha qui els cementiris els defuig, jo no podia ni que hagués volgut perquè era sempre allà davant lleument transformat només pels canvis de les estacions i pel creixement gairebé imperceptible dels xiprers. Aquesta naturalitat crec que m’ha ajudat a l’hora de percebre la mort com íntimament lligada a la vida. Els cementiris allunyats de la ciutat, els tanatoris … tan pràctics! han fet que sobre la mort el tabú no fes res més que créixer.

Per Tots Sants quan visito el cementiri i penso i prego pels familiars que hi tinc enterrats, m’agrada observar el poble des de l’altra perspectiva, i veure des d’allà la finestra de la cuina de casa, o de l’habitació de la mare. Dues perspectives d’una realitat única que en el moment en què maldem per separar es produeix com un petit esquinçament fet de por o de nostàlgia.

En Tots Sants, ni que sigui per un dia es produeix com una mena de retrobament, per això crec que és un dia amb un cert efecte sanador. El nostre món separa massa les realitats i margina sobretot aquelles que no li agraden (vells, malalts, …). El preu d’aquesta separació és la percepció de la vida com una mena de puzzle al qual li falten massa peces.