Fins al setembre!

Al mes d’octubre passat vaig començar aquest bloc que he intentat mantenir amb una periodicitat a vegades força irregular.

Ha estat però un bon lloc on compartir per escrit allò que m’ha ocupat i preocupat durant l’any. A més de les compensacions narcisistes que té tot bloc, i que el Ramon Alcoberro tan bé ha descrit en la seva introducció a L’home que mira, escriure també és una manera d’ordenar el pensament.

Continuo a la cruïlla, on com deia al primer post hi fa fred i a vegades un s’hi sent sol, però continuo pensant que és el millor lloc des d’on pensar i imaginar el món.

Fins al setembre, si Déu vol!

Aquests han estat els posts més visitats.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Juliol

El juliol és un mes estrany a Barcelona. La gent va desapareixent progressivament a mesura que avança el mes, com si es tractés d’aquells extranys fenomens d’abduccions que representen algunes pel.lícules nord-americanes.

A mesura que la gent que hi viu se’n va, es nota més qui hi queda. És una barreja curiosa de nivells econòmics i interessos. Hi queden els turistes que es gasten els cuartos en els hotels i restaurants de la ciutat; hi queden els que no tenen on anar o bé perquè no poden econòmicament o bé perquè la seva situació legal no els permet sortir del país sense el risc de no poder-hi tornar a entrar; hi queden els que han escollit treballar durant l’estiu perquè els hi agrada la ciutat buida i tranquil.la; hi queden aquells a qui els ha tocat pencar fruit d’estranyes combinacions i necessitats, i que concentren una certa mala llet reescalfada per la calor.

És en tot cas una comunitat una mica desangelada que només cap al tard, amb la marinada, s’agrupa en algunes terrasses o passeigs, per combatre el buit que deixen els altres (els veïns de l’escala, els companys de treball,…), aquells que formen part de nostra la vida quotidiana, i als quals ens hem acostumat tant que fins i tot, estranyem la seva desparició en la misteriosa abducció de cada juliol.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

EPA!!

Sempre que surten els magnífics resultats de l’EPA (Enquesta de Població Activa), cal recordar que considera l’EPA com a població activa:

És la població de 16 anys o més que ha treballat, per compte d’altri o per compte propi, a la seva ocupació principal o a una de secundària. Per «treballar» s’ha d’entendre sempre la realització d’una activitat a canvi d’un sou, salari, benefici empresarial o guany familiar, en metàl·lic o en espècie, durant una setmana concreta (l’anterior a la de l’entrevista), durant almenys una hora. Quan un individu no compleix aquestes condicions, es diu que «no ha treballat» o que «ha estat absent de l’ocupació».

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Amoïnats per REPSOL (Campanya Intermon-Oxfam)

?Estic molt amoïnat per la intromissió
de l?empresa petroliera en la nostra
comunitat. Aquesta preocupació
és perquè sabem que estan ocasionant
greus problemes en altres comunitats,
destruint costums i valors?.

Líder guaraní de la comunitat de Tentanyiapi.


Aquest home està parlant de Repsol YPF.

Vols sentir el que explica la gent de la seva comunitat?

DEMANA A REPSOL YPF QUE RESPECTI ELS DRETS DELS POBLES INDÍGENES

Tipus d’emprenyaments

Quan vaig començar a donar classes a secundària, un professor a punt de jubilar-se em va dir que el punt en què un se n’adona que gaudeix donant classe, és quan és capaç de mostrar-se enutjat i emprenyat per fora amb l’acció d’un alumne però alhora per dins estar seré, i ple de lucidesa, raó i fins i tot estima. No sempre ho vaig aconseguir però si que cap al tercer o quart any de docència començava a experimentar-ho, i aquell moment va suposar un gir a la meva tasca.

L’enuig és útil quan qui s’emprenya no perd el sentit de la seva reivindicació i de la injustícia rebuda; quan no es vençut pel desànim, perquè emprenyament i desànim a vegades van massa units; quan l’emprenyament no l’evita carregar-se de bones raons; quan qui s’emprenya no perd la dignitat davant qui l’ofèn.

Una persona, un barri o tot un poble emprenyat, té una gran força quan és capaç de discernir bé quins son els responsables del seu mal i les accions a emprendre per superar un estat d’injustícia. Quan, malgrat tot, és constant en aquestes accions.

No els hi fa res que estem emprenyats, el que els molestaria més és que ho estiguéssim amb lucidesa, amb ànim, amb memòria i amb dignitat.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Fets i paraules

En una entrevista que li vaig fer fa uns dies, la responsable de la sectorial d’immigració del PSC, em comentava una cosa que crec interessant:

Ha passat el temps d?algunes prudències. Fins ara es donava més
importància al ?fer coses? però s?ha vist que no és suficient, que cal donar
resposta als neguits que té la ciutadania, sobretot aquella que més directament conviu amb la
immigració. ?Has de dir? quin horitzó et planteges perquè el discurs que tu no
fas es ocupat per un altre. Es el moment de dir, d?explicar a la gent.

Contraposo aquesta afirmació al "Fets, no paraules" que sembla haver-se imposat com a metodologia política al Govern de la Generalitat. Es pot fer una llei de barris magnífica, es pot fer una Llei d’acollida fantàstica… però s’espera del govern també un discurs que respongui a inquietuds i malestar, perquè automàticament tot el que es deixi de dir acaba sent ocupat per un altre discurs que s’aprofita del desencís i l’abstencionisme.

Però de moment no es veu canvi enlloc. I veient com ha reaccionat el nostre Govern amb tot el tema de l’avaria, em temo que continua vigent la filosofia del "poc soroll", com si no anés amb el sou de polític el de respondre a vegades directament, a peu de carrer i de comerç emprenyat a la indignació justificada d’una part dels ciutadans.

Per tant cal canviar el lema, en immigració i en altres temes "Fets i paraules"

Infra

Fa unes quatre hores que he arribat a casa travessat bona part de Barcelona amb bicicleta. No havia vist mai la ciutat com aquesta vesprada.

El carrer Mallorca només tenia uns quants semàfors funcionant, la resta era un campi qui pugui amb algunes cruïlles regulades per mossos o municipals.Grups de veïns parlaven davant dels comerços i a les entrades de les finques, molts d’ells sense llum des del matí. Un camió d’aquests generadors amb un soroll notable donava llum a un local que semblava un restaurant. Avui si que es podia aplicar allò de l’anunci del Festival Grec "quan Barcelona fon a negre"..

No és adequada la comparació que he sentit arreu amb allò de som a un país del Tercer món, perquè cal haver estat a un país del "Tercer món" per notar la diferència. Però si ens comparem amb altres ciutats més o menys del mateix nivell, que una part de Barcelona estigui sense llum tantes hores és una cosa que hauria de fer pensar molt sobretot a aquells senyors encarregats de les infra-estructures.

En un cas son els senyors d’Adif que gestionen les infraestructures ferroviàries en altre els senyors de la Red Eléctrica encarregats de les infraestructures eléctriques. Un altre dia els d’ AENA de l’aeroport. Tots amb una cosa en comú agències i organismes estatals amb uns senyors que son lluny, que ho solucionen tot amb notes de premsa que no diuen res, i que poc a poc van carregant l’ànim d’una gent que ja ha demostrat molta paciència, potser massa paciència?.

Pels afectats una bona iniciativa és la que proposa El Llamp

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El PPC fa el gir antisistema

La incorporació de García-Albiol com a coordinador de campanya porta associat un missatge molt clar: el PP vol premiar i reforçar aquells candidats, que han practicat un discurs més dur sobretot en temes com la immigració o la llengua, i que han tingut bons resultats a les passades eleccions municipals.

El PP pren ara plena consciència del seu caràcter minoritari a Catalunya i abandona l’intent de Piqué, Vendrell i companyia d’elaborar un discurs més o menys centrat que fos atractiu per una part de l’electorat de CiU. Els dos apostaven per consensos en els temes estratègics, i això s’ha acabat.

A partir d’ara cal créixer, per un costat recollint vots de tot aquell electorat descontent amb el sistema que l’1 de novembre va votar Ciudadanos o simplement es va abstenir, i per l’altre recollint vots d’antics votants socialistes.

No n’hi ha prou amb recollir a Sarrià i Sant Gervasi, cal recollir vots a Badalona, a Santa Coloma, a l’Hospitalet, on el PP és ja segona força municipal. Son conscients del malestar que hi ha en aquests llocs entre una part de la població que se sent insegura davant un fenomen (la immigració) sobre qual ni el govern ni els principals partits han aconseguit articular un discurs satisfactori. Sumeu-li a això el tema sempre recurrent de la llengua i ja tenim el còctel necessari.

Amb la dimissió de Piqué i Vendrell, neix un auténtic partit anti-sistema. Serà dogmàticament pro-sistema a España (pro-constitució, pro-exèrcit …) però aquí no hi tenen res a perdre (i potser força a guanyar) per tant la consigna és clara: canya al Parlament, canya a l’Estatut, canya a la llengua i sobretot canya a la convivència…

Potser a la llarga servirà perquè la resta de partits es comencin a treure la son de les orelles, però de moment la dimissió d’en Piqué no és pas una bona notícia.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El violí vermell

Un exemple del comentari que dimarts feia al bloc sobre bona ràdio en català: el violí vermell.

D’una secció dins el programa "Línies addicionals" de Catalunya Música arriba aquest estiu en forma de programa setmanal en aquesta mateixa emissora. Cada dilluns de 11 a 12 de la nit.

El presenta Xavier Cazeneuve que en sap un tou sobre música de cinema.

El podeu escoltar aquí i seguir també el seu bloc

Del tot recomanable!

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

De TGVs i Autovies

La polèmica al voltant del traçat del túnel del TGV pel centre de Barcelona, m’ha recordat una polèmica que vaig viure ja fa anys d’aprop arrel del desdoblament o no del tram Cervera-Igualada de la N-II

En aquell cas, com en aquest hi havia dues o tres alternatives
possibles. El ministeri d’obres públics (llavors amb el Sr Borrell al
capdavant) es va treure de la màniga el fer un traçat nou per la Vall
del Sió, un lloc amb un valor paisatgístic i ambiental notable. Hi
estaven en contra informes del RACC, els moviments ecologistes de la
zona, els municipis afectats, una resolució del Parlament de Catalunya i un bon grapat de persones que
s’organitzaren al voltant d’una Plataforma contrària al nou traçat. El
sentit comú jugava a favor d’un desdoblament de l’actual traçat, però
el sentit comú semblava que s’havia traspaperat en algun despatx de
Madrid, i el lobby d’enginyers apretava fort.

També en aquell cas com en aquests es va vendre la idea de què tot estava decidit i que no hi havia res a fer i que per tant la mobilització era inútil. En canvi les demandes judicials i una mobilització permanent durant anys i a contracorrent van acabar per modificar la decisió del Ministerio. (Que l’impacte de l’actual traçat sobre el medi ambient hagi estat brutal ja no es deu a l’opció pro-desdoblament sinó al retall pressupostari de l’obra que va fer desaparèixer bona part dels túnels projectats).

D’aquell fet i també de l’actual polèmica sobre el TGV en queda el dubte dels forts interessos que fan entestar les administracions a vegades en traçats que només defensen ells i el potent lobby dels enginyers. Els interessos del Patronat de la Sagrada Família i els veïns en oposar-s’hi son força clar, però en canvi no m’acaben de convèncer els arguments de perquè ha de ser per allí i no per cap de les altres propostes, algunes d’elles fins i tot anteriors en el temps.

Ah! i no s’hi val a dir que està tot decidit, que el que convé és anar ràpid, per evitar retards (com si ara tot fos culpa dels que s’oposen al traçat). Ni tampoc s’hi val a llençar campanyes desacreditadores a través de El Pais o El Periodico.

Malauradament algunes zones de la gestió de l’obra pública (la que amb diferència mou més diners) continuen sent massa opaques als controls democràtics.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Malalts de ràdio

Sóc un malalt de ràdio, ho reconec. I la cosa ve de lluny i en té bona part de culpa el meu pare que anava sempre amb el "transistor" amunt i avall mentre treballava.

La ràdio té una proximitat que mai podrà assolir la televisió. La tele és la reina de la casa, el centre que absorbeix tota l’atenció personal i familiar. En canvi la ràdio és més humil i es limitar a acompanyar: acompanya la dutxa del matí, el viatge fins la feina, la preparació del dinar, la migdiada i el final del dia. Discretament des d’una butxaca de la camisa o des d’un petit "transistor".

A més a Catalunya tenim la sort que la ràdio és amb diferència el mitjà més "normalitzat" i que l’oferta de ràdio en català és segurament de les més àmplies i de més qualitat: música clàssica (Catalunya música), música moderna (iCat FM), notícies (Catalunya informació); ràdio convencional (COM, Catalunya ràdio, RAC 1) i tota la xarxa d’emissores locals, de barri …

Si el model radiofònic fos extrapolable a la televisió o als altres àmbits de comunicació, segurament al català les coses li anirien d’una altra manera. De moment però els malalts de ràdio estem de sort al poder disposar les 24 hores d’una ràdio plural, de qualitat i en català.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Finestres

Tinc la sort que el lloc on treballo habitualment té una finestra gran que dóna a una selva espessa feta de terrats, antenes i estenedors de roba. L’ondulació de l’Hospitalet, que no imaginava abans tant pronunciada, augmenta la sensació d’amuntegament excessiu. A l’hivern el sol es pon gairebé al centre de l’escena, just darrera un bloc de més de 15 pisos que algú va plantar al mig del barri sense massa escrúpols estètics. Eren altres temps… bé ¿eren altres temps?.

Demà a aquesta mateixa hora la finestra que tindré just al costat d’on treballo em donarà a un campanar de poble, i un camp ressec trencat per unes poques taques de verd, justament al costat d’un hort o del torrent.

Dos paisatges diferents però no tant…

Necessitem segurament dels canvis d’aire, dels canvis de paisatge, i dels canvis de finestra, però una recerca ansiosa de nous aires, de nous paisatges i de noves finestres no serveix de res si un no aprèn a mirar-ho tot amb una mirada única. I dic aprendre, perquè n’estic segur que a mirar se n’aprèn.

I on n’ensenyen? Crec que s’aprèn a mirar llegint; s’aprèn a mirar pensant; però sobretot se n’aprèn mirant. Vol temps i una certa quietud interior. No estic parlant de budisme, ni de ioga, ni de meditacions transcendentals que potser poden ajudar-hi. Estic pensant més aviat en una mena d’ascesi senzilla i molt nostrada que porti a traspassar i a superar els silencis, les sol.lituds i els avorriments.

La tàctica és  començar de seguit, i no esperar a fer l’exercici en un parc natural de Costa Rica super, super…. sinó en aquells paisatges més propers i que no acabem de conèixer mai del tot, precisament perquè els donem massa per suposats.

Política i mercat

Dins els partits la sectorial més professionalitzada i amb més recursos és la de comunicació. Amb les altres sectorials es pot fer de més i de menys. Estic entrevistant aquests dies els responsables d’immigració de cada partit, i hom se n’adona de la manca de recursos de què disposen. Manca de recursos que es tradueix en dificultats per articular un discurs més o menys coherent sobre una qüestió considerada estratègica i principal.

En canvi els de comunicació treballen a preu fet intentant colar cada dia ni que sigui un missatge.

Que la deriva política cap al mercat es cada dia més descarada ho va demostrar el debat de política general de Madrid. Enlloc d’avaluar i prendre el pols, treus un parell de temes nous i tothom content. 2500 ? per fill i un traspàs de Rodalies, poden fer-se tranquil.lament durant una rèplica al Congrés, saltant-se farragoses comissions bilaterals estatutàries que ningú entén i que ningú coneix.

De res serveix preguntar sobre el caràcter d’una subvenció tant generalitzada i desvinculada de la renda. De res serveix, com va fer el pobre conseller Nadal, intentar matisar el traspàs amb condicions, l’important ja està fet: titulars de premsa i ràdio, satisfacció generalitzada i acrítica.

La política s’assembla cada vegada més a un mercat o a una subhasta. Em pregunto de què serveixen tantes comissions, tantes sectorials i tants llocs "d’elaboració de pensament" si amb un bon departament de comunicació n’hi hauria ben bé prou.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari