De solanes i obagues

Ha estat però un bon lloc on compartir per escrit allò que m’ha ocupat i preocupat durant l’any. A més de les compensacions narcisistes que té tot bloc, i que el Ramon Alcoberro tan bé ha descrit en la seva introducció a L’home que mira, escriure també és una manera d’ordenar el pensament.

Continuo a la cruïlla, on com deia al primer post hi fa fred i a vegades un s’hi sent sol, però continuo pensant que és el millor lloc des d’on pensar i imaginar el món.

Fins al setembre, si Déu vol!

Aquests han estat els posts més visitats.

A mesura que la gent que hi viu se’n va, es nota més qui hi queda. És una barreja curiosa de nivells econòmics i interessos. Hi queden els turistes que es gasten els cuartos en els hotels i restaurants de la ciutat; hi queden els que no tenen on anar o bé perquè no poden econòmicament o bé perquè la seva situació legal no els permet sortir del país sense el risc de no poder-hi tornar a entrar; hi queden els que han escollit treballar durant l’estiu perquè els hi agrada la ciutat buida i tranquil.la; hi queden aquells a qui els ha tocat pencar fruit d’estranyes combinacions i necessitats, i que concentren una certa mala llet reescalfada per la calor.

És en tot cas una comunitat una mica desangelada que només cap al tard, amb la marinada, s’agrupa en algunes terrasses o passeigs, per combatre el buit que deixen els altres (els veïns de l’escala, els companys de treball,…), aquells que formen part de nostra la vida quotidiana, i als quals ens hem acostumat tant que fins i tot, estranyem la seva desparició en la misteriosa abducció de cada juliol.

Una persona, un barri o tot un poble emprenyat, té una gran força quan és capaç de discernir bé quins son els responsables del seu mal i les accions a emprendre per superar un estat d’injustícia. Quan, malgrat tot, és constant en aquestes accions.

Però de moment no es veu canvi enlloc. I veient com ha reaccionat el nostre Govern amb tot el tema de l’avaria, em temo que continua vigent la filosofia del "poc soroll", com si no anés amb el sou de polític el de respondre a vegades directament, a peu de carrer i de comerç emprenyat a la indignació justificada d’una part dels ciutadans.

Per tant cal canviar el lema, en immigració i en altres temes "Fets i paraules"

El carrer Mallorca només tenia uns quants semàfors funcionant, la resta era un campi qui pugui amb algunes cruïlles regulades per mossos o municipals.Grups de veïns parlaven davant dels comerços i a les entrades de les finques, molts d’ells sense llum des del matí. Un camió d’aquests generadors amb un soroll notable donava llum a un local que semblava un restaurant. Avui si que es podia aplicar allò de l’anunci del Festival Grec "quan Barcelona fon a negre"..

En un cas son els senyors d’Adif que gestionen les infraestructures ferroviàries en altre els senyors de la Red Eléctrica encarregats de les infraestructures eléctriques. Un altre dia els d’ AENA de l’aeroport. Tots amb una cosa en comú agències i organismes estatals amb uns senyors que son lluny, que ho solucionen tot amb notes de premsa que no diuen res, i que poc a poc van carregant l’ànim d’una gent que ja ha demostrat molta paciència, potser massa paciència?.

_{Pels afectats una bona iniciativa és la que proposa El Llamp}

El PP pren ara plena consciència del seu caràcter minoritari a Catalunya i abandona l’intent de Piqué, Vendrell i companyia d’elaborar un discurs més o menys centrat que fos atractiu per una part de l’electorat de CiU. Els dos apostaven per consensos en els temes estratègics, i això s’ha acabat.

No n’hi ha prou amb recollir a Sarrià i Sant Gervasi, cal recollir vots a Badalona, a Santa Coloma, a l’Hospitalet, on el PP és ja segona força municipal. Son conscients del malestar que hi ha en aquests llocs entre una part de la població que se sent insegura davant un fenomen (la immigració) sobre qual ni el govern ni els principals partits han aconseguit articular un discurs satisfactori. Sumeu-li a això el tema sempre recurrent de la llengua i ja tenim el còctel necessari.

Amb la dimissió de Piqué i Vendrell, neix un auténtic partit anti-sistema. Serà dogmàticament pro-sistema a España (pro-constitució, pro-exèrcit …) però aquí no hi tenen res a perdre (i potser força a guanyar) per tant la consigna és clara: canya al Parlament, canya a l’Estatut, canya a la llengua i sobretot canya a la convivència…

Potser a la llarga servirà perquè la resta de partits es comencin a treure la son de les orelles, però de moment la dimissió d’en Piqué no és pas una bona notícia.

D’una secció dins el programa "Línies addicionals" de Catalunya Música arriba aquest estiu en forma de programa setmanal en aquesta mateixa emissora. Cada dilluns de 11 a 12 de la nit.

El presenta Xavier Cazeneuve que en sap un tou sobre música de cinema.

El podeu escoltar aquí i seguir també el seu bloc

Del tot recomanable!

En aquell cas, com en aquest hi havia dues o tres alternatives
possibles. El ministeri d’obres públics (llavors amb el Sr Borrell al
capdavant) es va treure de la màniga el fer un traçat nou per la Vall
del Sió, un lloc amb un valor paisatgístic i ambiental notable. Hi
estaven en contra informes del RACC, els moviments ecologistes de la
zona, els municipis afectats, una resolució del Parlament de Catalunya i un bon grapat de persones que
s’organitzaren al voltant d’una Plataforma contrària al nou traçat. El
sentit comú jugava a favor d’un desdoblament de l’actual traçat, però
el sentit comú semblava que s’havia traspaperat en algun despatx de
Madrid, i el lobby d’enginyers apretava fort.

També en aquell cas com en aquests es va vendre la idea de què tot estava decidit i que no hi havia res a fer i que per tant la mobilització era inútil. En canvi les demandes judicials i una mobilització permanent durant anys i a contracorrent van acabar per modificar la decisió del Ministerio. (Que l’impacte de l’actual traçat sobre el medi ambient hagi estat brutal ja no es deu a l’opció pro-desdoblament sinó al retall pressupostari de l’obra que va fer desaparèixer bona part dels túnels projectats).

D’aquell fet i també de l’actual polèmica sobre el TGV en queda el dubte dels forts interessos que fan entestar les administracions a vegades en traçats que només defensen ells i el potent lobby dels enginyers. Els interessos del Patronat de la Sagrada Família i els veïns en oposar-s’hi son força clar, però en canvi no m’acaben de convèncer els arguments de perquè ha de ser per allí i no per cap de les altres propostes, algunes d’elles fins i tot anteriors en el temps.

Ah! i no s’hi val a dir que està tot decidit, que el que convé és anar ràpid, per evitar retards (com si ara tot fos culpa dels que s’oposen al traçat). Ni tampoc s’hi val a llençar campanyes desacreditadores a través de El Pais o El Periodico.

Malauradament algunes zones de la gestió de l’obra pública (la que amb diferència mou més diners) continuen sent massa opaques als controls democràtics.

La ràdio té una proximitat que mai podrà assolir la televisió. La tele és la reina de la casa, el centre que absorbeix tota l’atenció personal i familiar. En canvi la ràdio és més humil i es limitar a acompanyar: acompanya la dutxa del matí, el viatge fins la feina, la preparació del dinar, la migdiada i el final del dia. Discretament des d’una butxaca de la camisa o des d’un petit "transistor".

A més a Catalunya tenim la sort que la ràdio és amb diferència el mitjà més "normalitzat" i que l’oferta de ràdio en català és segurament de les més àmplies i de més qualitat: música clàssica (Catalunya música), música moderna (iCat FM), notícies (Catalunya informació); ràdio convencional (COM, Catalunya ràdio, RAC 1) i tota la xarxa d’emissores locals, de barri …

Si el model radiofònic fos extrapolable a la televisió o als altres àmbits de comunicació, segurament al català les coses li anirien d’una altra manera. De moment però els malalts de ràdio estem de sort al poder disposar les 24 hores d’una ràdio plural, de qualitat i en català.

Demà a aquesta mateixa hora la finestra que tindré just al costat d’on treballo em donarà a un campanar de poble, i un camp ressec trencat per unes poques taques de verd, justament al costat d’un hort o del torrent.

Dos paisatges diferents però no tant…

I on n’ensenyen? Crec que s’aprèn a mirar llegint; s’aprèn a mirar pensant; però sobretot se n’aprèn mirant. Vol temps i una certa quietud interior. No estic parlant de budisme, ni de ioga, ni de meditacions transcendentals que potser poden ajudar-hi. Estic pensant més aviat en una mena d’ascesi senzilla i molt nostrada que porti a traspassar i a superar els silencis, les sol.lituds i els avorriments.

La tàctica és  començar de seguit, i no esperar a fer l’exercici en un parc natural de Costa Rica super, super…. sinó en aquells paisatges més propers i que no acabem de conèixer mai del tot, precisament perquè els donem massa per suposats.

De res serveix preguntar sobre el caràcter d’una subvenció tant generalitzada i desvinculada de la renda. De res serveix, com va fer el pobre conseller Nadal, intentar matisar el traspàs amb condicions, l’important ja està fet: titulars de premsa i ràdio, satisfacció generalitzada i acrítica.

La política s’assembla cada vegada més a un mercat o a una subhasta. Em pregunto de què serveixen tantes comissions, tantes sectorials i tants llocs "d’elaboració de pensament" si amb un bon departament de comunicació n’hi hauria ben bé prou.