El 15M i el papa Francesc (I): una política des de baix

(Article publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Ara que ens atansem a l’efemèride del moviment social que es va produir el 15 de maig del 2011, més conegut popularment com a 15M, he pensat que seria interessant enllaçar la memòria d’aquella data amb alguns dels posicionaments públics expressats durant aquests darrers anys pel papa Francesc. Hi ha dos elements, un de temporal i l’altre de geogràfic, que poden ajudar a connectar-los. El primer temporal és el fet que el papa es nomenat el 2013, per tant, amb els ressons encara recents d’una sèrie de mobilitzacions que es van produir en diversos llocs durant els anys 2010-2011: la primavera àrab al Magreb, Occuppy Wall Street (als Estats Units), o el 15M a Espanya, entre altres. La crisi financera del 2008 va provocar una llarga ressaca que es va canalitzar en forma de protestes amb un marcat caràcter revolucionari i anticapitalista. I l’altre element, el geogràfic, el fet que Bergoglio en ser nomenat papa, es va definir a ell mateix com a “venido del fin del mundo”, del Sud i, per tant, amb una experiència molt viva sobre els efectes que determinades polítiques i cultures econòmiques neoliberals havien suposat per a països com el seu. Aquests dos elements van confluir en un moment on les mobilitzacions obriren uns horitzons d’esperança i canvi que després no només no van arribar a materialitzar-se sinó que, fins i tot, van desembocar en una reacció autoritària i neoconservadora molt important.

Parlar d’un papa que aposta per una perspectiva política des de baix, pot arribar a semblar una paradoxa. El papat en la seva dimensió política representa el verticalisme extrem. Avui per avui, l’Estat del Vaticà segueix sent un (l’únic) règim polític que es defineix com a “monarquia absoluta, electiva i teocràtica”, i el papa està en el vèrtex d’aquesta estructura de poder com a cap d’Estat. Afegim a aquesta condició, la de ser cap d’una església encara vertical i jeràrquica. Això no ha canviat amb Francesc i no s’espera, de moment, que canviï. No obstant, en la manera d’expressar-se i en el contingut dels seus missatges, sí que el papa ha adoptat sempre una perspectiva que aspira a trencar amb la seva posició de poder per a convertir-se en un líder social i religiós, en part carismàtic, que busca connectar amb els moviments que es produeixen en la base del sistema o fins i tot fora d’aquest sistema.

El seu pontificat està ple de moments en que això s’ha fet evident: gestos, discursos, encícliques… Potser hi ha dos moments, molt al principi, on ho va formular d’una manera més clara. Un discurs a Roma el 28 d’octubre del 2014, i el que va realitzar a Santa Cruz de la Sierra (Bolívia) el 9 de juliol del 2015, durant la II Trobada Mundial dels moviments populars.

A Roma s’hi havien reunit moviments socials al voltant de tres temes que Francesc va fer seus – terra, sostre i treball- i als quals hi va afegir per iniciativa pròpia una reflexió sobre la pau i l’ecologia. No entraré en el detall de les seves reflexions, però sí en el fons de la seva visió, que el fa exclamar en un moment determinat del discurs:

“Els moviments populars expressen la necessitat de revitalitzar les nostres democràcies, tantes vegades segrestades per innumerables factors. És impossible imaginar un futur per a la societat sense la participació protagonista de les grans majories i aquest protagonisme excedeix els procediments lògics de la democràcia formal. La perspectiva d’una món de pau i justícia ens reclama superar l’assistencialisme paternalista, ens exigeix crear noves formes de participació que incloguin els moviments populars i animin les estructures de govern locals, nacionals i internacionals a incloure aquest torrent d’energia moral que sorgeix de la incorporació dels exclosos en la construcció del destí comú”.

Aquest fragment, enllaça amb multitud de missatges i pancartes que es van poder veure en places i carrers durant aquell mes de maig del 2011. En contrast amb la visió de la democràcia representativa, formal i liberal-burgesa, la visió i el missatge polític de Francesc, connectava inesperadament amb les bases i amb els perdedors de la història a qui anima a autoorganitzar-se i a lluitar més enllà de les estructures que configuren la nostra organització social. La seva crítica que s’estén fins i tot a les ONGs quan denuncia la “domesticació” dels pobres i les seves causes, és certament nova en relació als plantejaments tradicionals de la Doctrina Social de l’Església. De fet alguns autors com el teòleg brasiler Fabio Regio [1] van publicar articles en els que destacaven el caràcter rupturista del papa Francesc en contrast amb les posicions “reformistes” defensades tradicionalment pels pontífexs en les seves encícliques socials. Segurament, una afirmació així es massa atrevida, doncs a l’hora de les concrecions Francesc remet contínuament als seus predecessors,  però sí que es nova la centralitat que dona a la participació política des de baix, a remarcar que aquest compromís es dirigeixi sobretot a atacar les causes de la injustícia encara que suposi una subversió del sistema, i a l’hora de qualificar de criminal “l’actual estat de les coses” qualificant-lo “d’amenaça per a la humanitat”.

Mesos després, a Bolívia, i de nou en una trobada mundial de moviments populars, els va exhortar a seguir amb aquest treball de transformació des de la realitat concreta, des de les necessitats concretes: “Aquest arrelament al barri, a la terra, a l’ofici al gremi, aquest reconèixer-se en el rostre de l’altre, aquesta proximitat del dia a dia… exercir el manament de l’amor, no a partir d’idees o conceptes sinó a partir de l’encontre entre les persones”.

Impossible no escoltar en aquestes paraules, citades recentment a l’encíclica Fratelli Tutti, els ressons de les reivindicacions presents ara fa 10 anys en els nostres carrers i places. Impossible no connectar aquesta perspectiva des de baix i des de la proximitat, amb el que allà es proposava.

Deu anys després la materialització política d’aquells moviments no deixa de recollir derrotes, immersos en contradiccions, cismes, egos i incapacitats. Deu anys després el papa també s’ha vist en certa manera incapaç, tot i la seva condició de “monarca absolut” o potser per aquesta condició mateixa, d’impregnar l’estructura eclesial d’aquesta crida a la solidaritat des de baix, aquesta visió política i teològica que posa l’exclòs en el centre de les prioritats. Certament han sorgit dins l’església no poques iniciatives i algunes d’elles molt interessants, però l’acció i el pensament majoritari segueix tocat per un biaix assistencialista que dificulta una opció autènticament transformadora.

Deu anys després, tanmateix, segueixen quedant ressons i llavors que han adoptat formes noves, algunes en moviments socials autoorganitzats i que lluiten per escapar de les dinàmiques de “salvis el qui pugui”, a les quals aboca el sistema. L’Església i els cristians hauríem d’estar més tantes a aquests moviments, treballar colze a colze amb ells, ser capaços de generar-ne d’altres si fa falta, si no volem que aquesta democràcia anèmica que tenim no se’ns acabi desfent entre les mans. Malgrat tot el 15M segueix inspirant i, curiosament, el papa també…

(Continuarà…)

[1]Fabio Regio Bento ‘Adeus Reformisno. Papa Francisco e a doutrina social da Igreja’, Perspectiva Teológica, v. 50, n. 3 (2018) 509-23.  La revista Selecciones de Teologia que publica Cristianisme i Justícia  el va traduir i condensar en el seu número 232 de juliol-setembre del 2019, p 267-276

[Imatge extreta de Wikimedia Commons]

[Aquest article resumeix, en part, la ponencia que vaig donar dins el cicle Conozcamos la Fratelli Tutti coorganitzada pel Centro Loyola i la Diòcesi de Sant Sebastià. Teniu l’exposició completa a continuació]


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.