Guetos de rics?

Amb un company vam fer un estudi molt d’anar per casa amb dades municipals d’aquelles que recull l’IDESCAT. El nostre objectiu no era altre si veure si existien diferències significatives entre poblacions de tamanys diferents en un seguit de característiques (percentatge de persones amb estudis superiors, percentatge de persones amb capacitat de parlar el català, resultats electorals…). L’objectiu era sobretot aprendre una mica d’estadística aplicada, un seguit de dades però ens van interessar especialment.
Així com no apreciàvem diferències substancials en la majoria de factors en relació al tamany de la població, si que dins de cada franja s’apreciaven allò que en estadística en diuen "outliers", es a dir, subjectes, en aquest cas, municipis, que tenien índex molt elevats en alguns dels indicadors com per exemple "renda per càpita declarada", "percentatge d’estudis superiors" etc…

Sense treure’n conclusions definitives, si que em va fer pensar que sovint ens fixem molt en els guetos en referència a guetos marginals o guetos d’immigrants… però no ens fixem massa en els "guetos de rics". Es a dir municipis, o barris que estan concentrant un determinat perfil de població, diríem de franja alta. Algú pot dir que això ja se sap, i que tota la vida ha estat així. Cert. Però m’inclino a pensar que hi ha alguna tendència a fer més forta aquesta concentració, afavorida per determinades polítiques urbanístiques.

No cal viatjar massa per comprovar com aquest tipus de segregació és notable en determinats països, sobretot en països amb una població empobrida molt gran o països rics amb una obsessió malaltissa per la seguretat. Però fins ara això aquí no era tan visible. És només una percepció o hi ha dades reals que ho sostenen? És bona aquesta tendència ara que tan es parla de cohesió? Tinc ganes de pensar-hi una mica més.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Els meus enllaços: Dialogal

A la web web es presenten així:

"Dialogal
és una revista
trimestral sobre religions i diàleg interreligiós, publicada
conjuntament per l?Associació UNESCO per al Diàleg
Interreligiós i l?empresa editorial El Ciervo 96. És
la primera publicació d’aquestes característiques que
s’edita al nostre país.

Dialogal
vol contribuir a una millor comprensió
de les diferents tradicions i fenòmens religiosos presents a
Catalunya i a la resta del món, així com de les tradicions
laiques i les seves expressions. De caire divulgatiu, va adreçada
tant al lector especialista com al no especialista. Aspira a ser una
eina al servei de la tolerància i la cultura de la pau, i a promoure
el diàleg interreligiós"

Hi afegeixo només que és una sort tenir en català una revista de la qualitat i el rigor de Dialogal, tenint en compte el mercat més aviat reduït, i el fet que no existeixi aquí la tradició d’estudi en Ciències Religioses que hi ha per exemple a França o altres paísos europeus. Tot plegat encara ho fa més meritori.

Practicar el català, on?

Cada setmana a la Fundació Migra Studium dono una classe de català molt bàsic a un grupet reduït de persones nouvingudes.
En aquests tres anys que porto hi han passat persones de llocs molt diferents amb un percentatge alt de llatinoamericans. Persones que prenen una part del seu temps de descans per aprendre a parlar en català en situacions bàsiques com la compra, l’administració, l’orientació al carrer etc…
Quan portem unes classes sempre surt la mateixa preocupació: no tenim on practicar el que aprenem a classe.
A mi aquesta queixa sempre m’ha fet pensar que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar. Hi ha una part d’actitud lingüística, que tan bé han estudiat i explicat sobretot la gent d’Omnium. Per les raons que siguin, ens costa molt poc canviar de llengua, fins i tot quan veiem que l’altre s’esforça a parlar-la. Però també hi ha una qüestió social que ho fa difícil. Sovint el nostre món de catalanoparlants és poc permeable a la relació amb persones de fora. No per cap voluntat segregacionista, sinó simplement perquè falten encara espais de relació (semblants als de les parelles lingüistes, o als que ha creat l’Associació Àkan de Girona i moltes altres).

En fi ,que en la nova situació, els catalans hauréim de moure’ns i adoptar potser una actitud més proactiva que no defensiva. Normalitzar la llengua no és una tasca només dels cursos del Consorci, sinó i sobretot de crear espais de comunicació on la gent que té voluntat d’aprendre la llengua pugui practicar-la i amb això motivar el seu desig de conèixer-la més. Crear aquests espais si que és una tasca més aviat de les persones i de les associacions.

La fotografia és d’una sortida a la muntanya de l’Associació Àkan. Per a mi un exemple ben pràctic de com crear aquests espais de comunicació

Una bicicleta és només una bicicleta

Acostumo a desplaçar-me per Barcelona en bicicleta. No n’he fet una qüestió de principis sinó una qüestió de mobilitat i de salut, tot i que aquest segon concepte sigui certament discutible. Dic que no n’he fet una qüestió de principis perquè em molesta, i força, que el fet d’anar en bicicleta vagi associat a tot un llistat de valors, alguns d’ells superiors, que per obra i gràcia de no sé quina filosofia hem rebaixat al nivell d’un deplaçament en dues rodes.
Alguna cosa no va bé en la nostra societat quan fets que haurien de ser normals, tinguin encara massa càrrega ideològica. Per què forçosament un desplaçament pedalejant, ha de ser sinònim de ser d’esquerres, anar contra la guerra, ser culturalment modern i ecològicament sostenible?. Els que carreguen la bicicleta amb tot això, lluny de fomentar-ne l’us, no fan sinó impedir que esdevingui una cosa normal, i en tot cas només limitada per una ciutat on al carrer hi ha massa de tot.

Situem les coses al seu lloc, si us plau, una bicicleta és només una bicicleta. Un mitjà de transport recomanable en algunes circunstàncies, útil en unes altres i pràcticament impossible per la majoria. Però que pels que tenim la sort de viure relativament a prop del lloc de treball o estudi, ens permet gaudir d’una autonomia i rapidesa superior a altres mitjans.

En aquest sentit estic totalment a favor de les associacions com la BACC que aposten per la normalització defensant drets i educant deures. Però a partir d’aquí que no en facin cap qüestió identitària o tribal, que ja en tenim prou de grups, subgrups, tribus i clans per fer de les dues rodes una qüestió de principis. Repeteixo, per a mi, una bicicleta és només una bicicleta.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Profetes

No he estat mai mitòman, ni tampoc partidari de córrer a elevar als altars al primer que es presenta com a profeta. A més tal com van les coses, qualsevol que tregui una mica el cap, o bé li tallen o bé el coronen, en una utilització política o mediàtica que acaba per desvirtuar-ho tot. Amb tot no em puc estar de doldre la pèrdua de l’Abbé Pierre.
Sense entrar a valorar les seves propostes en el terreny social i econòmic, fan falta avui els referents morals: persones que saben interpretar la realitat des de conviccions profundes però no pas dogmàtiques; persones del món però amb una finor espiritual que els fa anar més enllà dels purs anàlisis ideològics; persones realistes però amb esperança… Pel que he llegit i conegut, l’Abbé Pierre tenia molt de tot això.

Nosaltres tenim una figura semblant en Pere Casaldàliga. Us animo a visitar l’exposició que hi ha al Palau Robert Una veu compromesa organitzada per Araguaia i la Generalitat de Catalunya. Hi veureu la vida d’un home i les seves causes. La vida d’un profeta d’aquells que avui fan tanta falta.

Indicadors econòmics

A més dels indicadors socioeconòmics tradicionals, aquella sopa de lletres que ens presenten cada un, tres o sis mesos (PIB, l’IPC, EPA…) hi ha alguns indicadors que amb una mica d’atenció i observació també serveixen per valorar la marxa econòmica del país. Em refereixo a un tipus de comerços molt, molt especialitzats, que apareixen de tant en tant, i que de proliferar indiquen amb tota seguretat que anem bé.

Per exemple les botigues de vins i formatges que a més de vendre el
producte t’organitzen cursos de tast on educar els sentits per poder
distingir un vi bo, d’un de dolent; un formatge artificial d’un amb
autèntic gust a formatge. I així descobrir que el bo en general és més
car i que per tant si a partir del curs vull ser conseqüent amb el bon
gust adquirit, ho hauré de pagar.

N’hi ha d’altres de comerços que sorgeixen només en moments de molta bonança. Les botigues de te i cafè, però entre elles les que estan especialitzades únicament en cafè d’Etiòpia, que es veu que és el millor del món, però és clar…

Doncs no sé si pinten massa bé aquests indicadors, doncs anant amb bici pel centre ja he vista tancar últimament alguna d’aquestes botigues de "valor afegit". Molt em temo que els principals clients, persones de 30 a 50 anys, amb feina i estudis, prou feina tenen amb pagar hipoteca i que comença lentament una època de vaques una mica magres. En fi que caldrà tornar a tirar de DIA o com a molt Caprabo. De vi a 2 ? i de formatge holandès de bola. Ara el cafè, si us plau sigui d’on sigui, que sigui a un preu just.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Malalts de tristesa

Quan moltes nits arribo al barri ja és tard, i pels carrers gairebé no hi ha ningú. La gent ha de matinar, i tampoc hi ha massa coses a fer, doncs els cines i els restaurants són gairebé tots al centre. Els carrers semblen descansar i respiren alleujats després d’un dia ple de tràfecs. A aquestes hores gairebé sempre em trobo algú que acaba de sortir d’un bar, potser perquè ja han tancat i l’han fet fora. Camina fent esses per les voreres estretes, a vegades en silenci, a vegades cantant entre dents una cançó.

L’alcohol continua sent una qüestió acceptada socialment en molts
contexts i va lligada a festa i alegria.. Per molts però és refugi i
motiu d’aïllament alhora. Quan es beu així sol, a la barra d’un bar
abans de tancar, quan es surt amb les forces justes per trobar el camí
cap a casa, quan esdevé l’única forma d’evadir una realitat massa dura,
el vi és mala companyia perquè aboca molts cops a un deteriorament
progressiu de la salut i el caràcter.

Me n’adono que últimament molts d’aquests bevedors solitaris almenys per aquí el barri són immigrants. "¿Porqué bebe tanto, Ramon?" li preguntava l’altre dia una equatoriana a un compatriota begut a qui ajudava a baixar la vorera, "Bebo, por pura tristeza" li deia ell.

Sé que és impossible, però em poso a la seva pell aquesta nit: sol, lluny de família i amics, de les imatges i els paisatges de la infantesa, d’una comunitat que em donava valors i forma de viure, la pobresa era horrorosa però estava a casa. Em passo dies sense que ningú se m’acosti i em pregunti com estic: sóc invisible; faig jornades de més de 10 hores; visc en un pis que no té les condicions mínimes d’habitabilitat… què hi faig aquí? què em lliga a la vida?

Afortunadament la majoria reconstrueixen vida i somnis, envoltats de la família i de nous i vells amics, alguns vinguts del mateix poble. Però la fortuna o la mala fortuna sempre n’escull uns quants, potser els més febles, potser els més sensibles, i els convida a passejar de costat a costat en aquesta nit, acompanyats només del silenci o d’una cançó trista que els recorda tot allò que han deixat enrera

Superar inèrcies…

El gran perill en la vida personal i col.lectiva són les inèrcies. Pot passar què allò que en un moment va anar bé perquè va resultar, ens va fer feliços i va respondre a les expectatives que teníem, passat el temps, per efecte de la instal.lació i de la mandra es converteixi en una mena de rèmora immobilitzadora. En molts sentits col.lectivament hem començat a prendre consciència del perill d’aquesta inèrcia.
La inèrcia és pensar que ja estem en un estat plenament liberal i democràtic i que les atzagaiades d’una determinada posició política són només gags de Polònia. Els del Toni Soler són genials, però no hauríem de confondre un programa d’humor amb la realitat, i aquesta ens aboca més aviat cap a una certa amenaça d’involució. Alguns plantejaments que a França o Alemanya pertanyen a l’àmbit de partits ultradretans amb molt poca representació, a Espanya han estat assumits per un partit amb gairebé 10 mil.lions de votants i que és alternativa a l’actual govern. La inèrcia no és bona en quan relaxa d’una necessària atenció i vigilància perquè les garanties dels drets, sobretot dels drets col.lectius, siguin mantingudes i ampliades.

La inèrcia ens fa creure en la bonesa connatural dels partits polítics tal com funcionen actualment. Si el sistema es basa en els partits, i aquests viuen atrapats en models de finançament que els endeuten fins les celles i que condicionen les seves polítiques: com confiar en què aquestes màquines de màrqueting en què s’han convertit, tindran la capacitat de liderar en exclusiva els canvis que facin falta?

La inèrcia ens fa creure que el país que tenim és el mateix que vam tenir quan es va acceptar el "sistema" de les autonomies i els marges de la Constitució del 1978. Com si la Catalunya del 2007 amb 7 milions d’habitants i una situació social absolutament diferent en tingués prou amb aquells marges per poder fer sobreviure com a nació. I no em val el nou estatut perquè continua sent fruit de la mateixa inèrcia.

Però la inèrcia no és perill d’institucions i partits, sinó que també la societat s’hi instal.la, per això faig meves aquesta vegada a les paraules d’en Salvador Cardús, del seu article "… i volem pa amb oli" del divendres 12 de gener.

"Potser seria d’esperar
que les administracions públiques s’anticipessin a fer complir els
nostres drets lingüístics i nacionals. I cal exigir-los-ho. Però, en el
fons, això no deixa de formar part d’un model de societat en crisi, i
que si encara no ho està prou, aviat ho estarà del tot. Vull dir que el
país serà -no en tinguem cap dubte- el que els catalans vulguem. Però
ho hem de voler, vet-ho aquí. Hem d’insistir, persistir, sense treva ni
descans. El futur mai no ha estat un regal per a ningú: és una victòria
per a qui se’l mereix."

Algú dirà una mica "kumba", potser si, però no ho és si a més de les paraules hi ha compromís personal en la multitud d’accions i iniciatives que en el camp polític i lingüístic comencen a articulars-se des d’una societat no disposada a viure d’inèrcies.
Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Entrar al govern d’Espanya?

Diuen que la Federació de CiU tindrà conclau important aquest cap de setmana, entre altres coses per consensuar estratègia i posicionament sobre la participació a mig o llarg termini al govern de Madrid. Crec que no és pas una decisió senzilla i neutra sinó que de decantar-se més aviat per l’opinió de Duran i Lleida suposaria un canvi d’estratègia important.
Llegia aquests dies al llibre Politics in the Vernacular: Nationalism, multiculturalism and citizenship del professor canadenc Will Kymlicka el següent raonament referit sobretot al Quebec però que em va fer pensar també en la decisió a prendre per Convergència i Unió. "Si un primer horitzó és el federalisme asimètric, en la mesura que la jurisdicció del govern federal sobre una minoria nacional es redueix, comparant-la amb la que té respecte a les altres unitats basades en la regió, sembla que ens trobem davant la implicació de què el grup minoritari hauria de reduir també la seva influència ("almenys en certes qüestions") en el pla federal".

Ja sé que ni el PSOE ni el PP estan per aquest federalisme asimètric ni pel simètric a seques. Amb la LOAPA ja es van retratar sobre la metodologia a seguir: cada cop que hi hagi una cessió de competències aquesta ha de ser generalitzada. "Café para todos". Però imaginant que aquesta asimetria és una reivindicació pròpia dels partits nacionalistes catalans, no entenc aquesta obsessió per participar en el govern espanyol. Si aspirem a més sobirania, perquè hem de desitjar amb tanta passió participar en el govern de tot l’Estat. Participar en el Congreso i el Senado potser si, però al govern?.

Implicar-se en el govern, és de fet acceptar l’estatus quo, renunciar a les reivindicacions i haver de decidir sobre qüestions que no afecten ja només als catalans sinó a la resta de l’estat espanyol. No és estrany que molts d’aquests espanyols es mostrin sincerament desconcertants amb aquestes pretensions de jugar a voler ser sobiranistes per un costat i a voler reformar Espanya per l’altre.

Una altra cosa és que ja s’hagi renunciat a l’asimetria i al sobiranisme. És una decisió legítima, però convindria llavors que ho diguessin.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Fes-te el suec!

Els d’Ikea se la saben llarga. No ho dic només perquè han trobat el sistema perfecte: ells posen el magatzem i tu el transport, el muntatge i els diners per una cosa de qualitat discutible. Sinó per tota la publicitat amb què han sabut vendre un món de somnis a un aparent baix preu. Ens estan fent creure que podem ser suecs simplement amb la il.lusió d’una decoració a la seva imatge i semblança.

Reconec sentir una certa fascinació per aquests grans magatzems, tan
allunyats de la nostra cultura. Entrar-hi és com entrar en un món
diferent, el món racional on tot és possible; el món de la calidesa de
la fusta a un preu tirat. És com anar a Suècia sense moure’s de l’Hospitalet. De menú unes mandonguilles sueques; al costat una tenda on s’anima sense complexos: "fes com els suecs".

Ja m’agradaria fer com ells i tenir el seu estat de benestar, i el seu nivell de vida, però de moment m’envien les escorrialles dels seus productes més populars, aquells que segurament ells mai consumirien, fent-me creure que si em prenc una "salsa de mostassa per a salmó marinat" ja seré com ells.

Ho estan aconseguint. Avui totes les cases i pisos semblen suecs, encara que no ho sigui l’entorn on estan posades, ni el tren de rodalies que utilitzem per anar de casa a la feina; ni la feina mateixa, cinquanta vegades més precaritzada que la seva. Però tan se val. En tenim prou en convertir el nostre petit racó en la "república independent de casa meva". Una petita "suècia" sense més problemes que els que origina el refredat del gat, o la discussió eterna per la possessió del comandament a distància. A dins la calidesa de la fusta i dels llums de peu a 10? A fora un món inhòspit, insegur ple de malfiances que aconsella fer-se el suec.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

El dret a l’autodeterminació

Arrel de la bomba d’ETA i de la ruptura del procés de pau
s’han dit moltes coses, i encara matisades pel fet que estàvem
en festes i el soroll mediàtic era més fluix que
l’habitual. Entre les lamentacions moltes han destacat la
incapacitat de Batasuna per liderar un procés sense la tutela
de la banda terrorista, i més concretament per la manca de
lideratge d’Arnaldo Otegi de qui s’ha dit que ja no pinta res. És possible que això sigui cert. He trobat però a faltar una crítica a fons de com s’han dut les coses des del costat del
govern.

Qui ha tutelat la negociació del
govern Zapatero? És que aquest ha manifestat un lideratge
capaç de sostreure’s a la pressió tan del sector més
ultra de l’AVT, del PP, o dels mitjans de comunicació afins? La responsabilitat
de Zapatero, la mateixa que va tenir en la qüestió
de l’Estatut, ha estat
obrir possibilitats i expectatives i veure’s incapaç de dur-les a terme.
Prometre aprovar el text de l’Estatut que havia de sortir del
Parlament i després espantar-se davant la davallada uns quants
punts en la intenció de vot; obrir un procés de pau i
ser incapaç de realitzar una oferta sòlida que permetés
una sortida digna a una banda atrapada i a un món
il.legalitzat que desitja majoritàriament fer política.

Si Otegi no és Gerry Adams,
Zapatero no és Blair. Zapatero no compta ni amb la
personalitat ni amb el carisma, ni amb el suport popular necessari
per fer allò que sap és la única forma de què
el procés de pau culmini amb èxit: reconèixer
finalment l’existència de nacions dins l’Estat espanyol, i
reconèixer en conseqüència el dret d’aquestes
nacions a esdevenir en el futur si així ho desitgen els seus
habitants, estats independents. No s’hi val a dir que ja voldrien
els irlandesos del Nord tenir l’autonomia de la Gran Bretanya que
tenim bascos i catalans, perquè això és trampa.
Als irlandesos del Nord se’ls hi ha reconegut solemnement des de
Downing Street la possibilitat que en el futur puguin esdevenir
independents o annexionar-se a la resta d’Irlanda, això no ho
tenim ni bascos ni catalans.

Un reconeixement així, i
comptant amb un Estat espanyol en procés de renacionalització,
només serà possible si hi ha un líder que deixa
de ballar la ienca i comptant amb un suport parlamentari ampli es
decideix a donar el pas. Això de moment no sembla possible i
la situació torna a quedar estancada.

És per això que la
reivindicació al dret d’autodeterminació que crec que
es va expressar d’una manera clara en la manifestació de
febrer a Barcelona hauria de ser un dret que estigués en l’horitzó
de totes les reivindicacions sobiranistes. D’una manera pacífica,
decidida i constant fins l’esgotament. Amb el país basc tenen
l’excusa de la violència, amb Catalunya aquesta excusa no hi és.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Història natural de la Segarra

Per l’Hospitalet ja han passat els reis. Tinc a les mans el volum gruixut, més
de 400 pàgines, i magníficament editat de la Història
Natural de la Segarra.
Era un projecte que venia de lluny, portat per
un grup de persones tècniques i especialistes en temes
mediambientals amb el suport institucional del Centre Municipal de
Cultura de Cervera
i el Consell Comarcal de la Segarra. Fa goig com a
segarrenc disposar d’aquesta eina que recull d’una manera divulgativa
però rigorosa qüestions com la història geològica,
la climatologia, els sòls, les aigües, la vegetació,
la fauna… i sobretot l’impacte de les activitats humanes sobre aquesta riquesa natural
(agricultura, indústria i infraestructures).

Fa uns anys es va publicar també
amb el suport del Centre de Cultura la Història gràfica
de la Segarra
, un recull d’imatges fotogràfiques sobretot de la primera meitat de segle XX. Tant un llibre com l’altre son bona mostra de la
vitalitat, interès i preocupació pel patrimoni més
proper: aquell que hauria de preocupar a tots però que ho fa especialment a les persones que viuen en el
territori concret o a aquelles que d’una manera o
altra s’hi senten lligats.

Són els dos fronts sempre oberts de tota cultura: el front universal i el local; el que la fa gran i extensiva i el
que la fa sólida i consistent. Si falla una pota, venem fum i
cosmopolitisme barat, si falla l’altra ens quedem mirant-nos el
melic. Tal com van les coses però, en un món on el
ritme de tot el marca l’economia pot ser té més mérit
encara dedicidir-se per un un projecte de tema ambiciós i mercat reduït.

Felicitats a la gent Centre i als
autors del llibre per la feina ben feta. Ha esta un bon regal de Reis!

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Mystic river

He tornat a veure per TV3 Mystic River, dirigida pel Clint Eastwood, i amb tres bèsties d’actors com Sean Penn, Tim Robbins i Kevin Bacon. La primera vegada va ser quan la van estrenar ja fa uns anys. Vaig entrar sense saber de què anava i vaig sortir amb el cor més encongit que el pinyol d’una oliva arbequina. Avui veient-la un altre cop m’ha tornat a passar el mateix però he intentat veure perquè em va afectar tant.
I crec que avui ho he descobert. Parla dels forts i el febles; de la solitud culpabilitzada de les víctimes; de la principal regla per sobreviure en un món de llops: "sigues fort", que en la lògica d’alguns dels protagonistes és "no sigues compassiu". No està de moda ser compassiu, com a molt arribem a ser solidaris. Cal preservar un espai propi, inexpugnable on no hi entrin ni el dolor, ni la mort, ni la malaltia …sobretot si són els altres el qui pateixen, moren o estan malalts. Qui es pot fiar de qui. "Que cada palo aguante su vela". Manifestar-se feble o vulnerable, suposa obrir una escletxa perquè se n’aprofitin, perquè ho utilitzin contra tu a la més mínima, per entrar al club estigmatitzat dels perdedors. Falta tenir només el mínim tast d’una única experiència d’això i la teoria es ratifica, i l’escletxa es tanca i tornem a l’hermetisme.

Ser solidari és moltes vegades atansar-te a l’altre però sense oblidar del tot la teva posició privilegiada. No dic que això sigui del tot conscient, en general som bona gent: simplement que no vull donar-me tot, vull donar-me només una mica, la suficient per no sentir-me malament i acallar així una consciència que a vegades apreta. La suficient però per no caure en massa riscos i en tenim tot el dret.

Ser compassiu costa molt més perquè obliga a desprendre’s de qualsevol situació de força per sentir en la pròpia pell la "passió" de l’altre, de la víctima, del feble, del que en aquell moment sofreix… I aquesta passió de l’altre no em fa pas fort sinó tremendament vulnerable i aquí hi ha a l’hora el risc i l’alliberament. Risc de que em fotin, alliberament perquè en la compassió experimento una natura més autèntica, més pròpia menys condicionada per la imatge (menys condicionada per la idolatria).

Mystic River. És tan difícil ser compassiu. Però en definitiva seran els únics que salvaran el món del col.lapse de la desconfiança que creix gairebé en la mateixa proporció que ho fan el bon rotllo, la moda dels sopars d’empresa i els interessos hipotecaris.

Un desacord amb la pel.lícula. La pel.lícula no és optimista: guanyen els forts i els durs. I jo en canvi si que ho sóc d’optimista, almenys a llarg termini.

Posar límits als bons propòsits

Ara toquen els bons propòsits.
Almenys aquells que pertanyen a l’àmbit de les qüestions
més personals, perquè les qüestions relacionades
amb carrera, estudis o treball, per bé o per mal per aquestes
dades ja estan generalment en marxa i hauran d’esperar com a mínim
d’un nou curs per ser modificades. També sobre les primeres el
marge de maniobra no deixa de ser més reduït del que ens
pensem.

Aquesta és la paradoxa del món
modern i sobretot de la nostra generació. Ens han fet creure
que tot és possible, que juguem amb marges de decisió
infinits, que les possibilitats d’esdevenir allò que volem ser
estan allà esperant-nos i que l’únic que cal fer es
atrapar-les. Si estem grassos, ens podem aprimar en un obrir i tancar
ulls; si som lleigs tenim la corporació dermoestètica
apunt perquè li diguem com ens agradaria ser; si no som
plenament feliços amb la parella, es parla, es talla quedem
com amics i passem pàgina; si volem aprendre llengües
tenim multitud d’acadèmies, classes privades i mètodes
revolucionaris per compensar aquesta mancança imperdonable;
que somniem amb una casa en propietat, les caixes donen hipoteques
amb una facilitat prodigiosa (o sospitosa) ; qualsevol cosa és
possible, ja saps ?open your mind…?

És una sort poder viure en un
món així, i el que m’estranya és que la
infelicitat o el malestar estiguin tan de moda, i la venda de
pastilles i teràpies de tot tipus un mercat emergent. Em
pregunto si a més d’ensenyar-nos totes les possibilitats no
caldria també fer esment als límits. Ho sento ja sé
que amb això puc ser un heretge, però sóc dels
que crec que els límits físics i psicològics
existeixen. Fins i tot una cosa tan objectiva com el temps ho és
de limitada, i amb ell també la vida que s’escorre.

Comença el 2007. Es clar que he
fet bons propòsits, però el primer és
conéixer i acceptar la pròpia limitació, i el veure
precisament en ella un món de possibilitats que criden: més
a fer forat en una direcció que no pas a obrir multitud de
finestres; més a la qualitat que a la quantitat; més a
l’autonomia que no pas a una vida pendent de modes i opinions; més a seguir els propis somnis, sovint força més revolucionaris, que a viure i seguir els somnis manllevats de la publicitat. La
vida és realment fantàstica quan no està sotmesa
a la multitud de predicadors de possibilitats impossibles que amaguen
darrera cada anunci la llavor d’una petita-gran frustració.

(Perdó pel sermó però
és que en tenia ganes, saturat com estava de la publicitat
d’aquests dies. Què tingueu un bon any!!)

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari