De solanes i obagues

En aquell cas, com en aquest hi havia dues o tres alternatives
possibles. El ministeri d’obres públics (llavors amb el Sr Borrell al
capdavant) es va treure de la màniga el fer un traçat nou per la Vall
del Sió, un lloc amb un valor paisatgístic i ambiental notable. Hi
estaven en contra informes del RACC, els moviments ecologistes de la
zona, els municipis afectats, una resolució del Parlament de Catalunya i un bon grapat de persones que
s’organitzaren al voltant d’una Plataforma contrària al nou traçat. El
sentit comú jugava a favor d’un desdoblament de l’actual traçat, però
el sentit comú semblava que s’havia traspaperat en algun despatx de
Madrid, i el lobby d’enginyers apretava fort.

També en aquell cas com en aquests es va vendre la idea de què tot estava decidit i que no hi havia res a fer i que per tant la mobilització era inútil. En canvi les demandes judicials i una mobilització permanent durant anys i a contracorrent van acabar per modificar la decisió del Ministerio. (Que l’impacte de l’actual traçat sobre el medi ambient hagi estat brutal ja no es deu a l’opció pro-desdoblament sinó al retall pressupostari de l’obra que va fer desaparèixer bona part dels túnels projectats).

D’aquell fet i també de l’actual polèmica sobre el TGV en queda el dubte dels forts interessos que fan entestar les administracions a vegades en traçats que només defensen ells i el potent lobby dels enginyers. Els interessos del Patronat de la Sagrada Família i els veïns en oposar-s’hi son força clar, però en canvi no m’acaben de convèncer els arguments de perquè ha de ser per allí i no per cap de les altres propostes, algunes d’elles fins i tot anteriors en el temps.

Ah! i no s’hi val a dir que està tot decidit, que el que convé és anar ràpid, per evitar retards (com si ara tot fos culpa dels que s’oposen al traçat). Ni tampoc s’hi val a llençar campanyes desacreditadores a través de El Pais o El Periodico.

Malauradament algunes zones de la gestió de l’obra pública (la que amb diferència mou més diners) continuen sent massa opaques als controls democràtics.

La ràdio té una proximitat que mai podrà assolir la televisió. La tele és la reina de la casa, el centre que absorbeix tota l’atenció personal i familiar. En canvi la ràdio és més humil i es limitar a acompanyar: acompanya la dutxa del matí, el viatge fins la feina, la preparació del dinar, la migdiada i el final del dia. Discretament des d’una butxaca de la camisa o des d’un petit "transistor".

A més a Catalunya tenim la sort que la ràdio és amb diferència el mitjà més "normalitzat" i que l’oferta de ràdio en català és segurament de les més àmplies i de més qualitat: música clàssica (Catalunya música), música moderna (iCat FM), notícies (Catalunya informació); ràdio convencional (COM, Catalunya ràdio, RAC 1) i tota la xarxa d’emissores locals, de barri …

Si el model radiofònic fos extrapolable a la televisió o als altres àmbits de comunicació, segurament al català les coses li anirien d’una altra manera. De moment però els malalts de ràdio estem de sort al poder disposar les 24 hores d’una ràdio plural, de qualitat i en català.

Demà a aquesta mateixa hora la finestra que tindré just al costat d’on treballo em donarà a un campanar de poble, i un camp ressec trencat per unes poques taques de verd, justament al costat d’un hort o del torrent.

Dos paisatges diferents però no tant…

I on n’ensenyen? Crec que s’aprèn a mirar llegint; s’aprèn a mirar pensant; però sobretot se n’aprèn mirant. Vol temps i una certa quietud interior. No estic parlant de budisme, ni de ioga, ni de meditacions transcendentals que potser poden ajudar-hi. Estic pensant més aviat en una mena d’ascesi senzilla i molt nostrada que porti a traspassar i a superar els silencis, les sol.lituds i els avorriments.

La tàctica és  començar de seguit, i no esperar a fer l’exercici en un parc natural de Costa Rica super, super…. sinó en aquells paisatges més propers i que no acabem de conèixer mai del tot, precisament perquè els donem massa per suposats.

De res serveix preguntar sobre el caràcter d’una subvenció tant generalitzada i desvinculada de la renda. De res serveix, com va fer el pobre conseller Nadal, intentar matisar el traspàs amb condicions, l’important ja està fet: titulars de premsa i ràdio, satisfacció generalitzada i acrítica.

La política s’assembla cada vegada més a un mercat o a una subhasta. Em pregunto de què serveixen tantes comissions, tantes sectorials i tants llocs "d’elaboració de pensament" si amb un bon departament de comunicació n’hi hauria ben bé prou.

Comparem-la amb el Palacio de la Moncloa.

A vegades sembla que no n’hi ha prou amb una família reial, perquè a més a més a aquells que elegim, els hi entri unes ganes insospitades d’imitar els usos i costums reials. Sí, tot això d’estiuejar prop de la Corona, casar les filles a l’Escorial i viure en un Palau amb reixa i jardí.

És una qüestió de formes, però és que en aquest món de la imatge les formes no són també importants?

Com que sóc de terra endins i no conec massa la zona de Girona, avui tornant de la ciutat de l’Onyar he volgut passar per l’antiga N-II. Realment la nostra costa està molt feta malbé, i el que impressiona no és l’estat de degradació sinó que tot això no sigui cosa del passat. Com pot ser que s’hi projectin encara tants habitatges? tants ports esportius?.

Votes partits i governs que tenen en els seus programes plantejaments més o menys clars sobre aquestes qüestions però sembla que la realitat s’empenyi a anar pel costat de la destrucció, i assistim així resignats a la desaparició dels últims racons més o menys protegits.

La relació entre progrés, construcció i medi ambient provoca una estranya barreja de perplexitat i impotència.

Per això em va agradar escoltar el que deia ahir Sala-Molins a l’Ateneu.

Sala-Molins va fer això amb la inquisició romana, però també amb l’època de les llums dels idolatrats Rousseau, Diderot i companyia.

En temps de puritanismes i de tendències dogmàtiques, receptar o rellegir uns quants "Sala-Molins", pot ser una bona medicina.

A Catalunya el castellà ens ofereix certament la possibilitat de comunicar-nos amb molta gent, però ha estat també barrera perquè un país petit amb una llengua de pocs parlants no s’hagi espavilat en l’aprenentatge d’altres llengües, sobretot d’aquella que avui marca la pauta en tots els camps. Aquest handicap fa que sempre que hem d’expressar-nos fora, sempre ens haguem d’explicar o reivindicar, precisament a través d’aquella llengua en plena competència amb la nostra. Perquè el castellà en el nostre cas, no és només llengua de comunicació sinó també clara expressió d’una voluntat uniformitzadora.

Està bé per tant la idea de conservar versions originals i de subtitular. Ara que no es comenci per la part més dèbil i per TV3. Que es comenci pel cinema que hem de veure i escoltar traduïts a una llengua no és la pròpia. Que es comenci també pels canals castellans que s’emeten a Catalunya. Fer-ho amb TV3 i amb el català precisament ara que, pels reptes de la immigració, es necessita normalitzar la nostra llengua com a vehicular és ben bé pensar amb els peus.

Han vingut avui els del cadastre de Lleida amb els seus portàtils per atendre les al.legacions i queixes dels ciutadans d’aquesta part del territori. Gent amable i educada, amb un castellà impecable. Veient-los un més o menys es fa la idea del perfil del votant de Ciudadanos. Avui però no vaig a criticar-los sinó a elogiar-los, potser perquè per primera vegada m’he sentit ben atès per una administració en fer una al.legació.

Als catalans ens costa creure en termes d’Estat, potser perquè ja fa massa temps que no en som. Ens costa entendre aquest tipus de fidelitats, i preferim o bé fer carrera individual, o bé ajuntar-nos amb els nostres, amb aquells que compartim afinitats. Per això no volem ser jutges, ni funcionaris del cadastre, ni militars …. però en canvi volem un Estat, com si aquest pogués sostenir-se només a base de l’aire del cel, i no pas per disposar d’un cos suficient de persones disponibles per anar a viure a qualsevol part del territori, a fer feines grises i monòtones i a vetllar únicament pels interessos d’una Administració pública, que sempre que podem ens carreguem. I sinó mirem el cas dels mossos. És potser la part que més ens fa semblants a un Estat, i ja son al nostre punt de mira.

Suposo que la nostra cultura funcionarial haurà de ser diferent a la que fa dècades que funciona a Madrid, però algun tipus de cultura caldrà crear, si s’aspira al màxim autogovern.

Actualment continua encarregant-se de la sectorial d’immigració del seu partit. Saber que als partits catalans en aquestes qüestions hi predomina la gent amb seny dóna tranquil.litat

Pragmatisme? Els partits no son res més que corretges de transmissió de l’opinió pública cap a dalt. I al contrari del que pensen molts, estan bastant més atents a la realitat del carrer que el que diu un cert discurs demagògic. Una altra cosa és que siguin ràpids o eficaços en la capacitat de resposta.

Per tant la immigració ha entrat en les agendes, i els partits hi han començat a treballar. En general, la impressió de la feina que es fa és bona tot i que els partits compten amb limitacions estructurals i financeres bastant notables.

Això si tenim una avantatge, els fracassos dels models francès i holandès per exemple, ens poden servir d’exemple per no repetir errors. Convé doncs que els partits s’hi posin, ni que sigui empesos per interessos electorals.

Musulmanes amb vel i llatinoamericanes de països ben diversos, comparteixen espais i vigilen de lluny els fills que no paren de tirar petards i jugar amb l’aigua de la font.

La convivència depèn de discursos, treball de fons, canvis de mentalitat… però també de coses tan precises i bàsiques com espais públics generosos on passar la calor insuportable. Més insuportable si es viu en un pis petit, en males condicions i amb família nombrosa.

 Fa bé el govern d’invertir en els barris, no és l’única política a fer però de moment és la més necessària. No m’imagino el meu barri sense aquesta plaça.

Hi havia polítics madrilenys que durant la transició posaven en dubte el valor de la llengua catalana per ensenyar algunes ciències. Avui sembla que en català només puguem donar notícies de casa. Aquest autocentrament informatiu, que palesa TV3 i alguns dels altres mitjans en català, no fa bé a la llengua. En català hem de parlar d’Iraq, hem de parlar del treball infantil, de la situació a Bolívia… hem de parlar de totes aquestes qüestions perquè sinó la visió sobre aquests temes serà sempre una visió mediatitzada per una altra llengua.

Fa falta més coratge, més interès i més obertura de mires per poder incloure una informació internacional en català de qualitat.

Animar a Vilaweb en aquest esforç!

El lloc que més em va impressionar va ser el sud de Guipúscoa tota la zona de Zaldibia, Lazkao, Beasain així com també la zona que tocava a Navarra i que envolta la magnífica serra d’Aralar … Les pancartes als ajuntament amb els retrats de presos, els murals, les herriko tabernes. El paisatge verd suau i ondulat, l’acollida magnífica de la gent contrastava amb aquest ambient d’alerta política permanent.

Potser llavors vaig entendre que la cosa aniria per llarg, perquè el conflicte ha generat una cultura, i la cultura és qüestió de generacions. Hi ha massa ferides obertes, massa morts, massa presos i massa vides trencades a un costat i a l’altre.

Qui sap si comptant orenetes descobrim també un gust per la paciència i l’observació que hem perdut a base d’anar a pinyó fix.

Això venia a tomb d’un corrent que observo últimament en molta gent nostrada, que s’ha agafat a la bandera d’un puritanisme, en aquest cas polític, que fa una mica de feredat.

Entotsolats, reneguen dels pactistes i somnien en universos d’una puresa ideològica i política que només existeix en la seva imaginació. Parlen només amb els seus, llegeixen només aquelles coses que els reafirmen en lo seu, es neguen a mostrar cap escletxa en les seves pròpies conviccions i no toleren cap escletxa en la dels altres.

Per això no estranya que es produeixi entre els puritans una constant dinàmica cismàtica, perquè sempre hi ha algú que considera tous els altres i per tant cal fundar un nou moviment molt més reduït que defensi allò que és essencial. I després hi tornarà a haver cisma, i després un altre … fins a quedar quatre amics que quedaran per sopar un dia i parlaran del gran somni irrealitzat per culpa de tous, abstencionistes i traïdors. Tots menys ells, estaven en l’error.

El puritanisme quan s’instal.la en alguns ambients ho disgrega tot, perquè està fet de la incapacitat per reconèixer els límits de la naturalesa humana pròpia i dels altres.

És per això que m’apunto, al catolicisme, si voleu una mica ranci i demodé, però que no s’acaba de fiar d’un mateix i que intenta sempre que pot "salvar la proposició de l’altre" encara que pensi bastant diferent d’un mateix.

I en política m’apunto a un republicanisme potser també ranci i demodé però del qual en rescato la possibilitat d’espais públics comuns i de consens, no sotmesos al virus molest, disgregador i improductiu dels nous puritans.