De solanes i obagues

Dues experiències de ruta a peu d’aquest estiu: una pel GR1 des de Pont de Muntanyana (Ribagorça) fins a Sant Llorenç de Morunys (Solsonés), i l’altra, més curta, seguint el GR 11 des de Llançà fins al Cap de Creus (Alt Empordà).

Els camins es perdran sinó hi ha caminants i sinó hi ha diners i personal suficient per mantenir-los en bon estat i ben senyalitzats. Caminar és una manera única de conéixer el país, i fer-ho a través dels GR hauria de ser garantia de poder-ho fer amb una certa comoditat sense necessitat ni de mapes, ni de GPS, ni de brúixoles.

Caldria cuidar més, doncs, els camins de peó, i sobretot els que travessen el país d’un costat a l’altre. Una "infraestructura" menor però que indica també el grau d’estima que es té pel territori.

A l’Institut que tinc al costat de casa estan començant curs. No sé exactament el percentatge de fills d’immigrants, però és clarament superior al 50 o al 60% de l’alumnat, la immensa majoria d’ells llatinoamericans.

L’educació en tots els seus nivells està fent un esforç considerable per encaixar una nova realitat social que fa només 10 anys era del tot impensable. Crec, però, que és als instituts on la situació és més crítica, s’hi sumen: la diversitat pròpia de nivells i interessos assumida des de l’aplicació de la LOGSE, una nova diversitat aquesta cultural, lingüística i a vegades religiosa, i una etapa vital fascinant però també delicada i difícil.

I és que no tots els fills d’immigrants han nascut a Catalunya, sinó que a través del reagrupament molts arriben aquí als inicis de l’adolescència i havent de suportar un salt de grans dimensions. S’accentúa llavors, la recerca d’una identitat que doni seguretat i aquesta la troben, moltes vegades, agrupant-se amb els que son del mateix país d’origen i amb qui acaben compartint estética, llenguatge i música. No hi ajuden gens aquests instituts "guettos" en barris que tendeixen a la guettització. El professorat es converteix llavors en algú estrany al lloc, que parla (en una llengua "estranya") d’uns valors i normes que es contraposen sovint als que viuen al si de la família, la comunitat o el propi grup.

Sigui en termes d’integració o acomodació, hi ha un llarg recorregut per endavant. Als instituts però s’hi juga una bona part en l’èxit d’aquest procés, ja que son aquest els ponts que porten al món laboral o universitari. Si els ponts se’n ressenteixen el risc de marginació i violència és llavors massa alt.

A les 12 aniré a la Ciutadella. No m’agraden moltes coses que fa el meu Govern, ni tampoc el tacticisme dels partits que em representen, però son el meu Govern i els meus partits, i a més, tampoc em considero pas un model de coherència en la defensa de res. Corren temps complicats i tot va ple de puristes massa proclius a veure la biga a l’ull de l’altre.

Aniré a la Ciutadella perquè és l’únic acte unitari del dia, perquè els pobles necessiten de símbols i litúrgies per manifestar el que son. És matí de festa, de mudar-se, de celebració, de solemnitat, de respecte i d’aparcar diferències. A la tarda tocarà reivindicació, però una cosa sense l’altra és incomplerta. Una reivindicació incapaç de cedir buscant el consens i la unitat, porta a la simple mala llet; una celebració sense recordar i reivindicar el camí que cal recórrer porta al simple folklorisme.

Què tingueu una bona (i complerta) Diada!!.

La visita del 14è Dalai Lama a Barcelona ha posat de manifest una realitat, que els que seguim amb interès els fenòmens religiosos ja veníem notant des de feia temps: hi ha una part important de compatriotes que han adoptat el Budisme com a religió o filosofia, de referència.

El Budisme s’ha adaptat bé a Occident, perquè han arribat sobretot les pràctiques i els pensaments de més fàcil digestió. El Budisme, passat pel sedàs del màrqueting i desvestit de les pràctiques religioses més rigoristes, ens parla de vies cap a la felicitat, d’apaivagament dels desigs, de superació del dolor i del sofriment… curiosament aquelles coses que més ens porten de corcoll. La religió o la filosofia budista s’adapta com un guant a les nostres necessitats: ens cura de les ferides d’una societat occidental depredadora, violenta i feréstega.

És, però una curació en forma d’analgèsic o en forma d’una pomada ben superficial. Es renuncia a afrontar el misteri del dolor propi i dels altres amb tot l’entramat de causes personals, socials i polítiques que hi van lligades.

La nostra tradició (la cristiana, vull dir) també parla de felicitat, de desigs i de dolor, però potser els seus plantejaments son més incòmodes, simplement perquè comprometen més la nostra vida. La compassió, per exemple, (present també en una part del budisme més autèntic) és un dels centres del Cristianisme, i la compassió es precisament el contrari de l’evitació del dolor. Qui es compadeix no només carrega el seu dolor, sinó que es solidaritza amb els dels altres d’una manera estreta i misteriosa.

No em fa por el Budisme, em fa por el budisme de la fascinació i de l’exotisme; el budisme objecte de consum i de màrqueting; el budisme que dorm consciències, des-solidaritza i des-polititza; el budisme que s’adapta tant a les nostres necessitats que de fet no canvia res.

Ai Dalai!, tant de bo ens diguessis alguna paraula d’alerta sobre aquest "budisme de tot a cent", però em temo que els nous seguidors estan tan entusiasmats que no t’ho admetrien pas.

Tot i l’incendi a la Serra del Pradell (Priorat), aquest estiu s’acaba amb un balanç força positiu en quan a focs. Fa uns anys, acceptàvem amb una mena de resignació fatal que es cremessin cada juliol i agost milers d’hectàrees. Per aquells temps, el sentit d’irresponsabilitat no és només un fruit del present (ai la memòria!), tot s’atribuïa a la natura i al clima Mediterrani: "no s’hi pot fer res!".

Des de fa uns anys ens hem posat les piles: hi ha mitjans, hi ha noves estratègies , més coordinació i la cosa es nota. Un incendi com el que ha cremat al Priorat segurament hagués estat fa uns anys molt més devastador, per tant, sí que s’hi pot fer res. Com sempre es qüestió de prioritats, diners i bona gestió.

Potser on caldria avançar més ara, és en prevenció. Una llarga caminada per la vessant nord de la serra del Montsec m’ha fet adonar de dues coses: la riquesa en boscos que tenim i la necessitat de polítiques que n’incentivin el manteniment per part dels propietaris.

Entre totes les preocupacions que ara anem abassegant, i que vivim com estranyament noves, no estaria gens malament guardar un raconet per pensar en l’educació. En aquest país de nous rics a punt, sempre d’esdevenir nous pobres, canviem de prioritats a cada moment. Ara tot son infraestructures i ens omplim de ports, aeroports, vies ràpides i trens d’Alta velocitat.

L’educació és de via lenta, i és poc visible, però en ella em sembla que ens hi juguem com a país molt més que amb qualsevol infraestructura.

Un text per ajudar-hi Educar sense instruir?

Al mes d’octubre passat vaig començar aquest bloc que he intentat mantenir amb una periodicitat a vegades força irregular.

Ha estat però un bon lloc on compartir per escrit allò que m’ha ocupat i preocupat durant l’any. A més de les compensacions narcisistes que té tot bloc, i que el Ramon Alcoberro tan bé ha descrit en la seva introducció a L’home que mira, escriure també és una manera d’ordenar el pensament.

Continuo a la cruïlla, on com deia al primer post hi fa fred i a vegades un s’hi sent sol, però continuo pensant que és el millor lloc des d’on pensar i imaginar el món.

Fins al setembre, si Déu vol!

Aquests han estat els posts més visitats.

El juliol és un mes estrany a Barcelona. La gent va desapareixent progressivament a mesura que avança el mes, com si es tractés d’aquells extranys fenomens d’abduccions que representen algunes pel.lícules nord-americanes.

A mesura que la gent que hi viu se’n va, es nota més qui hi queda. És una barreja curiosa de nivells econòmics i interessos. Hi queden els turistes que es gasten els cuartos en els hotels i restaurants de la ciutat; hi queden els que no tenen on anar o bé perquè no poden econòmicament o bé perquè la seva situació legal no els permet sortir del país sense el risc de no poder-hi tornar a entrar; hi queden els que han escollit treballar durant l’estiu perquè els hi agrada la ciutat buida i tranquil.la; hi queden aquells a qui els ha tocat pencar fruit d’estranyes combinacions i necessitats, i que concentren una certa mala llet reescalfada per la calor.

És en tot cas una comunitat una mica desangelada que només cap al tard, amb la marinada, s’agrupa en algunes terrasses o passeigs, per combatre el buit que deixen els altres (els veïns de l’escala, els companys de treball,…), aquells que formen part de nostra la vida quotidiana, i als quals ens hem acostumat tant que fins i tot, estranyem la seva desparició en la misteriosa abducció de cada juliol.

Quan vaig començar a donar classes a secundària, un professor a punt de jubilar-se em va dir que el punt en què un se n’adona que gaudeix donant classe, és quan és capaç de mostrar-se enutjat i emprenyat per fora amb l’acció d’un alumne però alhora per dins estar seré, i ple de lucidesa, raó i fins i tot estima. No sempre ho vaig aconseguir però si que cap al tercer o quart any de docència començava a experimentar-ho, i aquell moment va suposar un gir a la meva tasca.

L’enuig és útil quan qui s’emprenya no perd el sentit de la seva reivindicació i de la injustícia rebuda; quan no es vençut pel desànim, perquè emprenyament i desànim a vegades van massa units; quan l’emprenyament no l’evita carregar-se de bones raons; quan qui s’emprenya no perd la dignitat davant qui l’ofèn.

Una persona, un barri o tot un poble emprenyat, té una gran força quan és capaç de discernir bé quins son els responsables del seu mal i les accions a emprendre per superar un estat d’injustícia. Quan, malgrat tot, és constant en aquestes accions.

En una entrevista que li vaig fer fa uns dies, la responsable de la sectorial d’immigració del PSC, em comentava una cosa que crec interessant:

Contraposo aquesta afirmació al "Fets, no paraules" que sembla haver-se imposat com a metodologia política al Govern de la Generalitat. Es pot fer una llei de barris magnífica, es pot fer una Llei d’acollida fantàstica… però s’espera del govern també un discurs que respongui a inquietuds i malestar, perquè automàticament tot el que es deixi de dir acaba sent ocupat per un altre discurs que s’aprofita del desencís i l’abstencionisme.

Però de moment no es veu canvi enlloc. I veient com ha reaccionat el nostre Govern amb tot el tema de l’avaria, em temo que continua vigent la filosofia del "poc soroll", com si no anés amb el sou de polític el de respondre a vegades directament, a peu de carrer i de comerç emprenyat a la indignació justificada d’una part dels ciutadans.

Per tant cal canviar el lema, en immigració i en altres temes "Fets i paraules"

Fa unes quatre hores que he arribat a casa travessat bona part de Barcelona amb bicicleta. No havia vist mai la ciutat com aquesta vesprada.

El carrer Mallorca només tenia uns quants semàfors funcionant, la resta era un campi qui pugui amb algunes cruïlles regulades per mossos o municipals.Grups de veïns parlaven davant dels comerços i a les entrades de les finques, molts d’ells sense llum des del matí. Un camió d’aquests generadors amb un soroll notable donava llum a un local que semblava un restaurant. Avui si que es podia aplicar allò de l’anunci del Festival Grec "quan Barcelona fon a negre"..

No és adequada la comparació que he sentit arreu amb allò de som a un país del Tercer món, perquè cal haver estat a un país del "Tercer món" per notar la diferència. Però si ens comparem amb altres ciutats més o menys del mateix nivell, que una part de Barcelona estigui sense llum tantes hores és una cosa que hauria de fer pensar molt sobretot a aquells senyors encarregats de les infra-estructures.

En un cas son els senyors d’Adif que gestionen les infraestructures ferroviàries en altre els senyors de la Red Eléctrica encarregats de les infraestructures eléctriques. Un altre dia els d’ AENA de l’aeroport. Tots amb una cosa en comú agències i organismes estatals amb uns senyors que son lluny, que ho solucionen tot amb notes de premsa que no diuen res, i que poc a poc van carregant l’ànim d’una gent que ja ha demostrat molta paciència, potser massa paciència?.

_{Pels afectats una bona iniciativa és la que proposa El Llamp}

La incorporació de García-Albiol com a coordinador de campanya porta associat un missatge molt clar: el PP vol premiar i reforçar aquells candidats, que han practicat un discurs més dur sobretot en temes com la immigració o la llengua, i que han tingut bons resultats a les passades eleccions municipals.

El PP pren ara plena consciència del seu caràcter minoritari a Catalunya i abandona l’intent de Piqué, Vendrell i companyia d’elaborar un discurs més o menys centrat que fos atractiu per una part de l’electorat de CiU. Els dos apostaven per consensos en els temes estratègics, i això s’ha acabat.

A partir d’ara cal créixer, per un costat recollint vots de tot aquell electorat descontent amb el sistema que l’1 de novembre va votar Ciudadanos o simplement es va abstenir, i per l’altre recollint vots d’antics votants socialistes.

No n’hi ha prou amb recollir a Sarrià i Sant Gervasi, cal recollir vots a Badalona, a Santa Coloma, a l’Hospitalet, on el PP és ja segona força municipal. Son conscients del malestar que hi ha en aquests llocs entre una part de la població que se sent insegura davant un fenomen (la immigració) sobre qual ni el govern ni els principals partits han aconseguit articular un discurs satisfactori. Sumeu-li a això el tema sempre recurrent de la llengua i ja tenim el còctel necessari.

Amb la dimissió de Piqué i Vendrell, neix un auténtic partit anti-sistema. Serà dogmàticament pro-sistema a España (pro-constitució, pro-exèrcit …) però aquí no hi tenen res a perdre (i potser força a guanyar) per tant la consigna és clara: canya al Parlament, canya a l’Estatut, canya a la llengua i sobretot canya a la convivència…

Potser a la llarga servirà perquè la resta de partits es comencin a treure la son de les orelles, però de moment la dimissió d’en Piqué no és pas una bona notícia.

Un exemple del comentari que dimarts feia al bloc sobre bona ràdio en català: el violí vermell.

D’una secció dins el programa "Línies addicionals" de Catalunya Música arriba aquest estiu en forma de programa setmanal en aquesta mateixa emissora. Cada dilluns de 11 a 12 de la nit.

El presenta Xavier Cazeneuve que en sap un tou sobre música de cinema.

El podeu escoltar aquí i seguir també el seu bloc

Del tot recomanable!