Rèpliques del 68: l’economia post-autística

El terratrèmol que va suposar el maig de 68, ha tingut en les dècades posteriors algunes rèpliques que en moments puntuals han sacsejat el panorama polític i cultural. Una d’elles, petita però per a mi significativa, va ser l’aparició l’any 2000, també a la Sorbona de Paris, del Post-autistic Economics Mouvement que tenia com a punts més destacats del seu manifest:

– la marginació de tot enfocament que no estigués dins la teoria neoclàssica
– l’ús abusiu de les matemàtiques
– una economia poc atenta als fenomens econòmics reals

En tots aquests anys, el moviment s’ha articulat a partir d’uns pocs elements, entre ells un butlletí que, amb una certa periodicitat, s’envia a qui ho desitgi. El butlletí conté ítems importants al voltant del tema de l’habitatge, del tema del programari lliure, de l’ètica, de l’ecologia…

Com en tot moviment suposo que hi ha coses més rigoroses i altres més superficials, amb tot el que em sembla lloable és aquest intent per sortir d’una teoria económica que faci de cobertura teòrica a determinades situacions il.lògiques i injustes. Sobretot ara, amb tot el debat obert al voltant dels biocombustibles i la crisi alimentària.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

“Vella” cultura de l’aigua

La meva mare em comenta que sempre paga el mateix per la factura de l’aigua. Li demano que me l’ensenyi, ja que és estrany que no hi hagi cap variació entre l’estiu i l’hivern. Quan aconsegueixo desxifrar la factura, me n’adono que el tema és ben senzill. Hi ha un mínim de consum a pagar, independentment del consum real que en el seu cas és força inferior.

Ella que és més ecologista que no pas jo, no gastarà més per arribar al mínim, però em pregunto per quina raó hi ha aquesta mena de penalització absurda pels consums baixos.

Quan es parla de “nova cultura de l’aigua”, suposo que vol dir en molts
aspectes recuperar la “vella cultura de l’aigua”, es a dir, la de
l’aprofitament, la de la reutilització etc… Suposo que vol dir baixar
“els mínims” de consum o directament treure’ls, perquè qui per raons
diverses consumeix molt poc no hagi de pagar una aigua que no gasta.
Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Laporta

Sóc un aficionat al futbol de gamma mitja-baixa. És a dir, no vaig al camp, però m’agrada seguir els partits del Barça per la tele, cosa cada vegada més difícil, almenys en obert, en català i “de gratis” (ja sé, estava mal acostumat). Com que aquest any no he seguit el dia a dia del Barça, m’està superant tot el que sento i veig aquests darrers dies al voltant dels jugadors i sobretot del president.

Laporta va agafar el club en una situació lamentable económica i esportivament, i en tres anys el va portar fins a una respectable salut econòmica (diuen), dos títols de lliga i una copa d’Europa. El que després va passar ja no ho sé, i és bastant inexplicable.

La tendència d’aquest país a trobar caps de turc i a cremar-los a la foguera pública comença a fer una mica de por. El president del Barça està pagant segurament una manera de fer que en alguns moments d’èxit no va cuidar prou. Està pagant protagonismes preelectorals a deshora, actituds una mica xulesques, mitges veritats per tapar el curriculum de parents … però tot això, que voleu que us digui, forma part d’aquest “nostre pa de cada dia” que hem muntat al voltant de l’esport i sobretot del futbol.

El que fa por és el que s’amaga darrera tanta visceralitat i mala llet. La incapacitat, per part de molts, per articular judicis més o menys equitatius, i amb una certa (ja sé que parlem de futbol i futbol és passió!) una certa racionalitat. Aquest tipus d’escenaris d’indignació cega, fa que apareguin de cop, personatges que se n’aprofiten, que canalitzen tota la mala llet i que son elevats al càrrec amb la mateixa rapidesa que al cap d’un temps son defenestrats. Laporta pujà en part així i ara li toca el rebre.

Però no sé si aquest és el millor camí per generar projectes a mig o llarg termini. Envejo equips com el Manchester amb entrenadors d’anys capaços de dirigir canvis de cicle des de dins i sense fer destrosses. Serà el Mediterrani, o serà potser que el futbol, com més va és més lloc de manifestació de tanta frustració col.lectiva. Ara li ha tocat al Laporta, d’aquí un temps li tocarà a un altre, i així anar fent. El que desitjo però és que això sigui només “coses del futbol”, i no una metàfora del país, perquè sinó estaríem ben arreglats.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Brussel.les i la directiva de la vergonya

Escric ja des de Barcelona. Ahir va ser l’últim dia de periple europeu. La casualitat va voler que l’entrevista que teníem amb el Jesuit Refugee Service-Europa la fem a Brussel.les en plena moguda pel tema de la directiva comunitària sobre el retorn.

Fins fa uns anys la Unió actuava com a garant dels drets fonamentals, enfront les polítiques restrictives dels estats sempre gelosos de la seva “ciutadania”. Construir una altra “ciutadania” a nivell europeu, obligava a considerar el cas contradictori de les persones que residien en un Estat però que tenien la mobilitat limitada per les fronteres interiors. Llavors es va començar a parlar d’una nova ciutadania no lligada necessàriament a la nacionalitat i si en canvi a la residència.

Bufaven però altres temps.

La Unió d’un temps ençà, actua més aviat apretant aquells estats que han tingut polítiques d’immigració més receptives perquè vagin homologant-se en un sentit més restrictiu. La nova directiva sobre el retorn obeeix a aquesta “nova tendència” motivada per la crisi econòmica, i per la sensibilització de l’opinió pública europea i dels partits que la representen en quan a la immigració com a “problema”.

Les polítiques dels Estats ja apuntaven a això. El PSOE en el seu programa electoral recollia la possibilitat d’amplicació del temps màxim de detenció en els centres d’internament per a estrangers (CIE) de 40 dies fins a un temps indefinit. La directiva parla ara de fins a 18 mesos. També Berlusconi va prometre als seus electors “tancar les fronteres i construir camps per a identificar als ciutadans estrangers sense treball que es vegin obligats a entrar en la vida de la delinqüència”.

És cert que la crisi pot portar associat un augment de la conflictivitat social que obligui a prendre mesures, però carregar sobre el boc expiatori de la immigració irregular tot el pes de la crisi és d’un populisme i d’una demagogia espectaculars.

La imatge d’una Europa sembrada de camps de detenció d’irregulars en espera de ser repatriats, no s’adiu amb l’Europa dels drets somniada ni amb aquella que s’ha guanyat durant anys un paper de legitimitat democràtica a ulls del món.

La discreta feina d’OCIPE

L’acollida a Brussel.les per part de l’oficina d’OCIPE (Jesuit European Office) ha estat fantàstica. També la ciutat ens ha rebut amb la millor cara, un sol mediterrani i un ambient gairebé d’estiu, que contradiu la seva fama de grisor i malenconia.

Fundada el 1956, OCIPE ha anat seguint d’aprop, primer a Estrasbourg després a Brussel.les, el complex procés de construcció europea. Dedicada a l’atenció religiosa de les comunitats de funcionaris de les diferents nacionalitats, també ha tingut temps per influir i col.laborar en la construcció d’una Unió mes social i no nomes econòmica.

 

Actualment a l’oficina de Brussel.les hi treballen un grupet de persones de diferents nacionalitats, però també hi ha oficines a Varsòvia i Budapest que han adquirit molta rellevància sobretot a partir de la incorporació dels països de l’Est. Una manera de treballar de l’oficina és aprofitar la informació de primera mà de que disposen els jesuïtes presents en determinades zones de conflicte, per fer arribar a les comissions de parlamentaris pertinents, la documentació necessària per elaborar preguntes o iniciar investigacions.

Es el cas d’un projecte actual que l’oficina té sobre la R.D del Congo. La participació d’algunes empreses europees en la conflictiva i sagnant explotació dels recursos minerals d’aquell immens país, ha motivat que en contacte amb un centre d’estudis situat a Kinshasa, s’hagi fet pressió davant el parlament per aturar aquesta situació.

És un exemple de lobby que requereix de molta paciència i també molta burocràcia, però que acaba donant el seu fruit en quan a conscienciació i a desenvolupament de directives i normatives comunitàries que evitin aquest tipus d’abusos.

M’agradaria fer un temps aquí per conèixer més el funcionament d’aquesta immensa maquinaria burocràtica que és Europa, i per conéixer més també, la manera de treballar discreta i perseverant d’OCIPE, però tempus fugit i ja queda només un dia de visites i contactes que mirarem d’aprofitar.

(Ah, i de fons la situació política d’aquest estat federal complex i d’aquesta ciutat complexa, que ha estat capaç de sobreviure mesos i mesos sense govern, amb dues comunitats nacionals i lingüístiques totalment enfrontades)

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

CERAS

Ahir dilluns vam poder visitar durant tot el dia el CERAS, centre dedicat a la recerca social que els jesuïtes francesos tenen a una de les banlieu de Paris, just a tocar de l’Stade de France, estadi de gloriosos ressons futbolístics i culers.

El CERAS es hereu de l’antiga Action Populaire creada l’any 1903, en una època en la qual l’església va fer els primers passos en temes directament socials i no únicament lligats a la beneficència. Els sindicats, i els moviments socialista, anarquista i comunista seduïen a una bona part dels treballadors que es trobaven en unes condicions socials precàries. Era una aproximació social en un primer moment interessada, pero que poc a poc va anar repercutint en les persones i els moviments que s’hi van anar posant.

Mes que evangelitzar la realitat obrera, eren els obrers i la seva problemàtica, els que qüestionaven una església massa lligada als poderosos. La repercussió d’aquest tipus de centres, a Franca però també a tot Europa va ser forta i en molts casos va suposar el naixement d’alguns importants sindicats.

Avui el CERAS i també la resta de centres de reflexió social catòlica es troben en un procés de replantejament molt seriós. Atrapats entre una secularització accelerada i un creixent replegament eclesial, aquests centres no acaben de trobar ni la subsistència ni el futur. CERAS s’ha plantejat seriosament com a tema central la problemàtica dels barris i de la configuració urbanística, pero ni els seus estudis ni les seves publicacions (com Projet), d’una qualitat immensa no tenen la repercussió que tingueren en el passat.

Val la pena continuar amb centres aixi? Cal certament una especialització o cal mantenir un caràcter generalista? Te algun sentit mantenir el lloc “de la confessionalitat i la fe” com a lloc des d’on realitzar la reflexió i l’acció social?

No son qüestions pas senzilles i afecten també al centre en el qual treballo i pel qual estic aquests dies per Europa, però es fa necessari no obviar les preguntes i tenir-les ben presents. Intueixo que si que aquest tipus de centres tenen molt a dir. Precisament per aquest caràcter de cruïlla, mantenen una llibertat considerable respecte a interessos polítics o econòmics. La seva és una situació de pont que evita la sectarització i clericalització eclesial i l’obre al món, i a l’hora explora i actualitza les conseqüències socials que avui continua tenint l’evangeli.

És la creixent situació de pobresa i marginació en molts llocs del món, també en aquesta barriada del París més “chic”, la principal motivació per continuar denunciant, estudiant i explorant alternatives.

Etudes

És un goig poder escoltar algú que porta a les espatlles una llarga trajectòria i experiència, i que ho porta bé sense nostàlgies i amb una intacta curiositat pel present i pel futur. Ha estat el cas de les entrevistes que vam tenir ahir amb els jesuïtes Jean Yves Calvez i amb Pierre de Charentenay

El primer persona vinculada des de fa anys als centres d’estudi i recerca social, i que ara col.labora amb el centre CERAS que els jesuïtes francesos tenen al Saint Denis (un centre que avui tenim previst visitar). Amb ell parlem del moment, no pas fàcil, que passen aquest tipus de centres i de la dificultat de trobar l’equilibri en la identitat “fe i justícia” per la qual treballen. En un món molt més secularitzat i també molt més complex, aquest centres que van ser sovint pioners en el camp dels estudis socials, laborals, sindicals i polítics, avui passen per dificultats per trobar lloc i veu: per un costat la societat en menysprea l’experiència i els titlla de confessionals, per l’altre l’església d’innecessaris. Sort que la bonhomia de Calvez, pot més fins i tot que la seva intacta lucidesa als vuitanta anys, i en sortim animats i amb algunes reflexions a tenir en compte pel Centre Cristianisme i Justícia de Barcelona.

Per la tarda anem a la rue d’Assas on ens espera el director de la revista Etudes, Pierre de Charentenay, que ens explica el funcionament i la filosofia d’aquesta publicació. La capçalera ha complert 152 anys! i té una tirada mensual de 12000 exemplars. Ara estan a punt de penjar online tots els articles, cosa que suposarà tenir a disposició una història interessantíssima del pensament i els principals esdeveniments mundials de finals de segle XIX i de tot el XX, això sí des de la visió francesa, molt francesa. Perquè aquest és en part el secret i la permanècia de la revista: està elaborada des d’una cultura i d’una visió local, però oberta al món i interessada per tot allò que s’hi cou. No és estrany doncs que una bona part dels qui reben la revista siguin persones d’altres països. Què bé que ens aniria a Catalunya disposar de revistes així!

Ha estat un dia complert, amb moltes notes preses que caldrà pair i mirar de traslladar i traduir a la nostra realitat allà a Barcelona.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Des de Paris

Torno a Paris després de molts anys. De fet la darrera vegada va ser tot just acabat el COU i d’això en fa molt de temps. Governava Mitterrand i al Louvre hi estaven construint la famosa piràmide. Ahir per la tarda, després de sopar, com que no teníem cap visita ni reunió pendent vam dedicar-la a passejar pel costat del Sena amb un temps formidable, d’estiu.

La ciutat em va despertar de seguida el record i la fascinació que vaig sentir amb els meus divuit anys tot just complerts i la perspectiva que s’obre sempre en acabar l’institut i haver d’anar a Barcelona per començar la universitat. Dos llocs em van quedar a la memòria que si tinc, ni que sigui una mica de temps, m’agradaria tornar a visitar, el museu Rodin i la Sainte Chapelle.

Tota la ciutat però fa olor a Primavera, i convida simplement a asseure’s en una terrassa o a passejar. I que voleu que us digui, no sóc de la generació del 68, però ser aquí al mes de maig després de 40 anys del que hi va passar, també té la seva gràcia. Sobretot ara que mitificadors i detractors, han entrat en una mena de cursa de despropòsits. Veient però com està la ciutat un mes de maig, a un no se li fa estrany que animés a molts a somniar i voler canviar les coses.

 

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

A Madrid

Aquest cap de setmana llarg i aprofitant l’AVE, suposo que seran molts els catalans que aniran a Madrid. Suggereixo una ruta que es podria titular “La ruta del poder (el perdut i el que es vol mantenir a tota costa)”.

Anar al Prado i passejar-se per les sales on hi ha exposats els retrats reials. Veure el lent deteriorament físic i moral d’una dinastia, la dels austries, que es deteriora amb la mateixa rapidesa que ho fa un imperi mal gestionat. Fixar-se en els rostres, en l’expressió buida, en l’encarcarament del no-res que tant van saber retratar mestres com Velázquez. O veure també als borbons retratats per Goya sense cap mena de miraments. Una família que, des de Carles IV, es dedicà durant un segle llarg a tota classe de guerres i intrigues que acabaren amb les restes de l’imperi que els austries no tingueren temps de liquidar. I anar a l’impressionant Palacio Real, convertit ja només en un aparador buit dirigit a impressionar als turistes i als estadistes que el visiten.

I sobre el present, observar l’edifici del Ministerio de Agricultura, i preguntar-se com un ministeri així, disposa d’un edifici tan espectacular que supera en dimensions el nostre Palau de la Generalitat. I anar a Nuevos Ministerios i veure-hi desfilar cada matí, milers i milers de funcionaris …

Serà una ruta instructiva, que pot ajudar a situar en el seu just context allò que a vegades interpretem de manera victimista com agressió i que en el fons no és altra cosa que l’expressió “natural” d’un entramat d’interessos burocràtics, econòmics i militars.

En fi, que visitar Madrid a fons, pot ser un exercici de lucidesa sobre allò que ens passa i sobre com actuar en el futur.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari