FRONTEX

És una agència europea amb seu a Varsòvia (Polònia). Va ser creada l’any 2005 com a desenvolupament lògic del programa “Espai de llibertat, seguretat i justícia” promogut a la cimera de la Haia i acceptat pel Consell l’any 2004. El govern espanyol en fou un dels màxims promotors. Desbordat pels episodis massius d’immigració que en aquell temps tenien lloc a Ceuta i també a les Canàries va demanar ajuda a la resta d’estats membres. Els estats sense delegar quelcom bàsic de la seva sobirania com són les fronteres consideraren necessària una agència que dotés de coordinació i recursos el control de les fronteres exteriors, especialment la frontera sud i la frontera est. La notícia va vendre’s com un pas positiu cap a la integració europea ja que per primer cop es reconeixia l’existència d’unes fronteres exteriors que eren responsabilitat de tots els estats membres.

Segurament s’han reduït durant aquests anys els fluxos migratoris que tan preocupaven els estats. No només per una qüestió quantitativa (els aeroports continuen sent l’entrada principal) sinó mediàtica. Una obertura de cada telenotícies desde el Puerto de los Cristianos durant dos mesos seguits va elevar fins al primer lloc la consideració de la immigració “com a principal problema” per als espanyols.

Els fluxos s’han desviat cap a altres rutes, i sobretot les fronteres s’han externalitzat  desplaçant-se cap al Sud lluny dels focus dels mitjans de comunicació i de la protecció de les organitzacions en defensa dels drets humans. FRONTEX n’ha estat la principal responsable, amb polítiques d’aliances amb els governs de la zona i amb la implantació de nous mitjans que han militaritzat i sofisticat el control, sobre l’àrea de les Canàries. 

Resulta difícil avaluar el nombre de morts que aquestes polítiques acordades des del cor d’Europa han suposat en aquests darrers anys. Es parla de  milers de persones que han mort  ofegades o a conseqüencia del fred i la gana. Els vatges comencen cada vegada més al sud.  Sense comptar amb els que perden la vida atravessant zones desèrtiques o en els centres d’internament dels països constituïts en noves fronteres d’Europa.

Només de tant en tant quan els morts, “inexplicablement”, esdevenen a les nostres costes es trenca el silenci i es decreta el dol.  Els 22 morts (16 menors) a prop de Lanzarote són només la punta de l’iceberg d’una de les realitats més vergonyants del nostre “espai de llibertat, justícia i seguretat”.

No és país per a vells

A la novela de Cormac McCarthy No country for old men, que el 2007 va donar lloc a una pel.lícula dels germans Cohen amb el mateix títol, hi apareix la figura d’un sheriff que a més d’investigar els seus casos mira de formular i entendre la realitat que li toca viure. El sheriff, ha d’acabar retirant-se de la seva feina no pas perquè sigui un policia poc diligent o complidor, sinó desbordat per unes formes de violència que ja no tenen cap mena de lògica ni d’explicació. Ell s’hi refereix com a formes noves de violència o de delicte sense cap mena d’aturador, executades per plaer, per joc i sempre amb el rerefons d’una gran arbitrarietat i un immens menyspreu per la vida humana.

Aquestes formes de violència segurament han existit sempre i han anat lligades a psicopatologies greus. En l’actualitat però surten de tant en tant mostres d’això, realitzades per persones sense cap mena d’historial delictiu ni patològic. És el cas dels anglesos que per “plaer” van matar fa uns dies un sense sostre (aquí vam tenir un cas semblant fa més o menys un any), o el cas dels exhibicionistes que es graven al youtube abans de cometre alguna massacre, o altres casos que amb comptagotes van apareixen en els mitjans de comunicació.

Són casos excepcionals, certament, però no puc deixar de pensar en el vell sheriff de Nou Mèxic i en les seves reflexions al voltant d’un nou món que naix ple de contradiccions i d’ombres. Ell s’ho mira encara des d’uns criteris morals als quals s’aferra però la seva derrota i el seu prematur retir al refugi de casa seva, no deixa de ser una derrota significativa.

Què fer avui amb tanta violència latent, amb tanta agressivitat mal païda? Com re-construir un món amb referents sòlids i amb uns mínims que retornin a la vida la seva dignitat?

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari