De solanes i obagues

Avui Karadzic dorm entre reixes, després d’anys de “buscar-lo”.
El líder dels serbis de Bòsnia durant els fatídics anys de la guerra ha
estat detingut i segurament serà portat davant el tribunal de l’Haia.
És la moneda de canvi, la condició necessària que Europa havia posat
perquè Sèrbia pogués entrar, poc a poc, en el club eropeu.

Potser
la seva detenció serveixi per reactivar la nostra cada vegada més feble
memòria. Els grans fets abans tenien repercussions i ressons durant
dècades. El meu avi explicava la guerra  civil espanyola com si l’estés visquent. Havia
cultivat la memòria a través sobretot del relat i així em tranmeté el
seu horror per la guerra i per tota forma de militarisme. Avui ens
estimem passar pàgina massa aviat.

Llavors la guerra de Bòsnia, queda ja molt lluny i Srebrenica i les
altres massacres són només ja ombres d’algunes imatges vistes per
televisió. Mai les víctimes havien estat tant abandonades. No hi ha
gairebé relat, perquè el temps corre vertiginós i cal superar dols i
ferides amb una velocitat impossible.

Els que
atribueixen a la immigració l’estar posant en perill el futur de la
llengua catalana, caldria recordar-los que sense immigració és possible
que avui la nostra llengua estigués reservada a les residències d’avis i
als clubs de tercera edat. La immigració suposa la possibilitat
d’incorporació a mig i llarg termini de nous i joves parlants.

No
ho comparem tampoc amb la immigració dels anys 50-60, llavors els mecanismes de
què disposava la llengua i el país eren en tot molt inferiors als que tenim
avui.

La immigració és un procés dinàmic. En aquests moments, les principals entrades de persones extra-comunitàries al país es realitza a través del reagrupament familiar. El reagrupament com a fenomen és d’una gran importància. Fa visible la decisió de romandre en el país d’acollida i d’iniciar un projecte de vida sinó definitiu si almenys de llarga durada. És per això que el reagrupament esdevé un factor principal d’integració així com un fenomen que necessita ser gestionat d’una manera intel.ligent.

Ahir a la taula sectorial d’immigració que convocà el ministre Corbacho, ja es va poder evidenciar la diferent interpretació que d’aquesta gestió en vol fer el govern de Madrid i aquella que el projecte de Pacte Nacional per a la Immigració recull. Corbacho vol limitar el reagrupament a la família nuclear i de nens i nenes fins a 16 anys. La proposta del Pacte, en aquest cas defensada per la consellera Capdevila, s’inclina per considerar que “els i les joves tenen dret a viure amb les seves famílies i que els i
les joves igual com les dones reagrupades que arribin a Catalunya
disposin simultàniament dels permisos de residència i treball”.

El matís és un matís molt important que demostra que en el futur hi pot
haver friccions entre la voluntat clarament restrictiva del Govern de
Zapatero, i aquella que des de Catalunya es defensa i que va més en la
línea de normalitzar la situació de les famílies immigrants, i de
mobilitzar tot el potencial de recursos personals i laborals que
aquestes famíles poden aportar.

Personalment, m’inclino més
per la política del meu govern, no només per una qüestió humanitària o
de drets humans, sinó perquè crec que és el que ara convé per assentar i
acomodar la població que arriba, i també perquè respon millor a les
futures necessitats laborals i demogràfiques del país. Què hi hagi atur
en la construcció no vol dir que no hi hagi dèficit i demanda de personal en altres àmbits
com el de l’atenció socio-sanitària.

Tot dependrà però dels
recursos que es disposin, sobretot en ensenyament, i aquí tornem a
xocar amb la mare dels ous: el tema del finançament. Malauradament el
Govern de Madrid té congelat el fons d’acollida per a la immigració del
qual se’n beneficiava sobretot Catalunya. I sense fons, el reagrupament
i l’acollida es fan més difícils.