Srebrenica

Avui Karadzic dorm entre reixes, després d’anys de “buscar-lo”.
El líder dels serbis de Bòsnia durant els fatídics anys de la guerra ha
estat detingut i segurament serà portat davant el tribunal de l’Haia.
És la moneda de canvi, la condició necessària que Europa havia posat
perquè Sèrbia pogués entrar, poc a poc, en el club eropeu.

Potser
la seva detenció serveixi per reactivar la nostra cada vegada més feble
memòria. Els grans fets abans tenien repercussions i ressons durant
dècades. El meu avi explicava la guerra  civil espanyola com si l’estés visquent. Havia
cultivat la memòria a través sobretot del relat i així em tranmeté el
seu horror per la guerra i per tota forma de militarisme. Avui ens
estimem passar pàgina massa aviat.

Llavors la guerra de Bòsnia, queda ja molt lluny i Srebrenica i les
altres massacres són només ja ombres d’algunes imatges vistes per
televisió. Mai les víctimes havien estat tant abandonades. No hi ha
gairebé relat, perquè el temps corre vertiginós i cal superar dols i
ferides amb una velocitat impossible.

Per això de la detenció de Karadzic me n’alegro sobretot pels que
van sobreviure al seu projecte de neteja ètnica, compartit en part amb
altres líders de la regió que s’han escapat a la justícia per pactes
inconfesables.
Les víctimes necessiten reparació, necessiten memòria, necessiten reconeixement.

Per això Karadzi, segurament a pesar seu, és Srebrenica, i Sebrenica
és un signe d’advertència pel present, una indicació d’allò que pot
passar en el cor de la nostra civilitzada Europa quan es deslliguen les
forces de l’odi, el racisme, la xenofobia, l’imperialisme i l’ambició
sense límits.

Potser Srebrenica passa de vergonya a esperança, però el pas necessita rà de temps i de justícia

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

L’altre manifest

Els que
atribueixen a la immigració l’estar posant en perill el futur de la
llengua catalana, caldria recordar-los que sense immigració és possible
que avui la nostra llengua estigués reservada a les residències d’avis i
als clubs de tercera edat. La immigració suposa la possibilitat
d’incorporació a mig i llarg termini de nous i joves parlants.

No
ho comparem tampoc amb la immigració dels anys 50-60, llavors els mecanismes de
què disposava la llengua i el país eren en tot molt inferiors als que tenim
avui.

Es
tracta de fugir del presentisme i la immediatesa. Visc en un barri amb
percentatges d’immigració elevadíssims, i on el català és gairebé
absent de la majoria d’àmbits públics. Però on vaig m’expresso en
català, fins i tot, quan a vegades noto que hi ha serioses dificultats  en què m’entenguin.  Això no em treu però el somriure, ni la  paciència ni la 
militància, perquè entenc que la cosa va per llarg.

Benvinguts
els manifestos d’associacions d’immigrants com el que es va presentar
ahir a l’Ateneu, i que en certa manera era una repetició del que es va
presentar mesos enrera per Sant Jordi. Segurament calen
“manifestacions” més o menys representatives i que escenifiquen
voluntats de normalitat enfront els que fan del “manifiesto” un
exercici de política ficció. La cosa però es juga en el dia a dia. En
la intel.ligent combinació de prudència, normalitat, constància,
coherència i bon humor.

Com que m’estimo la meva llengua,
també m’estimo ara sentir-la parlar en els diversos accents que
adquireix en boca de persones vingudes d’arreu.

Reagrupaments familiars

La immigració és un procés dinàmic. En aquests moments, les principals entrades de persones extra-comunitàries al país es realitza a través del reagrupament familiar. El reagrupament com a fenomen és d’una gran importància. Fa visible la decisió de romandre en el país d’acollida i d’iniciar un projecte de vida sinó definitiu si almenys de llarga durada. És per això que el reagrupament esdevé un factor principal d’integració així com un fenomen que necessita ser gestionat d’una manera intel.ligent.

Ahir a la taula sectorial d’immigració que convocà el ministre Corbacho, ja es va poder evidenciar la diferent interpretació que d’aquesta gestió en vol fer el govern de Madrid i aquella que el projecte de Pacte Nacional per a la Immigració recull. Corbacho vol limitar el reagrupament a la família nuclear i de nens i nenes fins a 16 anys. La proposta del Pacte, en aquest cas defensada per la consellera Capdevila, s’inclina per considerar que “els i les joves tenen dret a viure amb les seves famílies i que els i
les joves igual com les dones reagrupades que arribin a Catalunya
disposin simultàniament dels permisos de residència i treball”.

El matís és un matís molt important que demostra que en el futur hi pot
haver friccions entre la voluntat clarament restrictiva del Govern de
Zapatero, i aquella que des de Catalunya es defensa i que va més en la
línea de normalitzar la situació de les famílies immigrants, i de
mobilitzar tot el potencial de recursos personals i laborals que
aquestes famíles poden aportar.

Personalment, m’inclino més
per la política del meu govern, no només per una qüestió humanitària o
de drets humans, sinó perquè crec que és el que ara convé per assentar i
acomodar la població que arriba, i també perquè respon millor a les
futures necessitats laborals i demogràfiques del país. Què hi hagi atur
en la construcció no vol dir que no hi hagi dèficit i demanda de personal en altres àmbits
com el de l’atenció socio-sanitària.

Tot dependrà però dels
recursos que es disposin, sobretot en ensenyament, i aquí tornem a
xocar amb la mare dels ous: el tema del finançament. Malauradament el
Govern de Madrid té congelat el fons d’acollida per a la immigració del
qual se’n beneficiava sobretot Catalunya. I sense fons, el reagrupament
i l’acollida es fan més difícils.