Com podem ajudar més gent?

Santi Torres. (Publicat a la web de l’Església de Barcelona) A la Fratelli Tutti, el papa Francesc escriu: «Un individu pot ajudar a una persona necessitada, però quan s’uneix a altres per a generar processos socials de fraternitat i de justícia per a tots, entra en el camp de la més ampla caritat, la caritat política» (n. 180). Lluís Magriñá no va ser estrictament un polític, però sí que va endevinar des de molt jove, que si es volia ajudar a més persones i, fins i tot, aspirar a transformar la realitat, calien institucions fortes, de caràcter internacional, que responguessin a la “globalització de la injustícia” amb una proposta de “globalització de la justícia”. I a això va dedicar una bona part de la seva vida (els millors anys), primer a l’ONG Oxfam Intermón, i després dirigint des de Roma el Servei Jesuïta als Refugiats.

(més…)

Nosaltres, ells, tots…

Surto al balcó que dona sobre les obres de la nova estació de la Sagrera. Després d’anys aturades fa mesos que estan en plena activitat. Hi ha molta maquinària pesada: grues, camions, artefactes de tota mena…. Hi ha una part de la feina, però que és manual. Encofrar amb ferro les cobertes per omplir-les després de formigó. La temperatura marca més de 30º, però sobre les vies deu ser molt més alta. El ferro i les planxes que reflecteixen la llum del sol deuen apujar la temperatura alguns graus més. La majoria dels obrers son homes d’origen africà. La calor és insuportable.

Surto al carrer per anar al centre. Miro de trobar una bici elèctrica del “bicing” però aquests dies van escasses. Em tocarà suar. Pel camí hi ha mil i una petites obres que assenyalen la proximitat de les eleccions. Governi qui governi no falla mai. A mi em toca veure com avança dia a dia la construcció d’un nou carril bici que ha de connectar Sant Andreu, amb la Sagrera i el Clot. Una part de l’obra també és manual: piconar, asfaltar, anivellar… Em fixo en les brigades. Aquí la majoria son magrebins i algun llatinoamericà de nacionalitat boliviana.

Pel camí, he passat pel davant d’una residència de gent gran. A l’hora que passo amb la bicicleta hi ha canvi del torn del migdia pel que fa a neteja i cuidadores. Hi entren moltes que pels trets s’endevina que son d’origen llatinoamericà. Hauran de llevar, vestir i donar dinar a les persones residents enmig d’una calor que ho farà tot més difícil.

La calor apreta per tothom aquests dies. No tots però la patim de la mateixa manera. Està clar, però que moltes de les feines més dures de la nostra societat en aquest moment les estan fent persones d’origen migrant. Però són feines invisibilitzades i potser això explica que encara determinades idees sobre la migració tinguin arrelament i donin vots als partits que propugnen polítiques racistes i xenòfobes.

Fa uns dies, un dibuixant que no sempre és sant de la meva devoció (El Roto), arrel dels fets de Melilla dibuixava una pastera plena fins dalt de siluetes de persones migrants amb un únic crit desesperat per no ser atacats “Som cambrers”… Podien cridar també “Som peons de la construcció”, “Som cuidadores”…

No hi ha dret amb el que fem amb les persones que han emigrat al nostre país. Hem tret totes les vies legals i segures per arribar-hi. Els sotmetem a tres anys de gairebé total clandestinitat per aconseguir uns papers a que haurien de tenir dret molt abans. I tot per poder trobar una feina amb que malguanyar-se la vida. Una feina al sostre d’un túnel de les obres de l’estació de la Sagrera de Barcelona un juliol d’onada de calor del 2022.

Nota– Després d’escriure l’article m’arriba la notícia (fa temps esperada) de l’aprovació per part del Govern de l’Estat de la reforma de la Llei d’Estrangeria per facilitar la incorporació de persones estrangeres al mercat de treball. Benvinguda reforma si facilita la vida a milers de persones que l’únic que volen es guanyar-se la vida treballant.

 

Advent o la recuperació del temps perdut

(Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) La nostra postmodernitat, tan líquida i accelerada ella, té una relació estranya amb el temps. Primer vam desconnectar el temps dels cicles de la natura i la vida, sobretot a mesura que aquesta vida entrava en un progressiu procés de desnaturalització. Les estacions ja no eren tan marcades perquè fèiem el possible per deixar de sentir la calor de l’estiu o el fred de l’hivern, fins més enllà dels límits raonables. Tampoc els cicles de la vida tenen ja aquell caràcter inexorable, s’imposa arreu l’ideal d’una permanent i difusa joventut. Els mateixos esforços en aclimatar alguns habitatges a una temperatura única per tot l’any, els ha dedicat la cirurgia i la cosmètica en aconseguir rostres sense arrugues. Ni en un cas ni en l’altre ens n’hem sortit del tot, però seguim intentant-ho sense deixar d’esmerçar-hi tots els recursos, fins i tot els que no tenim.

Després vam despullar el temps de tot simbolisme religiós. El temps religiós es portava malament amb el capitalisme. Preveia un dia de descans setmanal, uns períodes on es cridava a l’austeritat i a un cert ascetisme. Interrompia el progrés productiu… En alguns llocs, a vegades governats per gent molt de missa (que una cosa no treu l’altra), es va demanar que els comerços estiguessin permanentment oberts. I fins i tot, en una mena d’abducció sense límits, es va girar la truita convertint uns determinats temps litúrgics en uns temps d’especial intensitat consumista. Com diu un amic meu, “el capitalisme s’alimenta de tot, fins i tot de les coses més sagrades”.

(més…)

El 15M i el papa Francesc (II): confluències

(Article publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Deu anys després del 15M, un no pot sinó constatar una sensació de fracàs en els intents de vehicular políticament i institucional aquella energia social que es va generar durant la primavera del 2011. En paral·lel, també, el caràcter rupturista i subversiu d’alguns dels discursos papals, amb un intent clar de contribuir a la transformació des de baix, s’han anat diluint. L’exhortació directa a la mateixa base eclesial a sortir dels seus problemes i a sumar-se colze a colze amb els moviments socials a la tasca de transformar les realitats de patiment, han acabat sent domesticades pels espais de poder entremig (cúries, dicasteris, sínodes, bisbes…). massa forts, fins i tot, per a un papa. D’aquesta manera el que tenia en el seu inici un gran potencial subversiu ha acabat convertint-se en una cita homilètica, en un paràgraf aïllat dins un full parroquial o com a molt en una nova iniciativa assistencial. El mateix papa a la Fratelli Tutti (capítol 5) reconeixia implícitament el fracàs sortint en defensa pròpia davant les acusacions de populisme, distingint entre el populisme insà que fa servir els seus altaveus en benefici propi, d’aquell altre populisme responsable que es posa al servei del bé comú. El que havia de ser una confluència d’energia transformadora, sembla haver-se convertit, 10 anys després, en una confluència de fracassos i ressentiments. Què fer a partir d’ara?

En aquests casos sembla necessari tornar als fonaments i veure que es pot rescatar. I en el que fa referència a l’intent del Papa en implicar a l’Església en una transformació política des de baix hi veuria com quatre dimensions bàsiques:

(més…)

El 15M i el papa Francesc (I): una política des de baix

(Article publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Ara que ens atansem a l’efemèride del moviment social que es va produir el 15 de maig del 2011, més conegut popularment com a 15M, he pensat que seria interessant enllaçar la memòria d’aquella data amb alguns dels posicionaments públics expressats durant aquests darrers anys pel papa Francesc. Hi ha dos elements, un de temporal i l’altre de geogràfic, que poden ajudar a connectar-los. El primer temporal és el fet que el papa es nomenat el 2013, per tant, amb els ressons encara recents d’una sèrie de mobilitzacions que es van produir en diversos llocs durant els anys 2010-2011: la primavera àrab al Magreb, Occuppy Wall Street (als Estats Units), o el 15M a Espanya, entre altres. La crisi financera del 2008 va provocar una llarga ressaca que es va canalitzar en forma de protestes amb un marcat caràcter revolucionari i anticapitalista. I l’altre element, el geogràfic, el fet que Bergoglio en ser nomenat papa, es va definir a ell mateix com a “venido del fin del mundo”, del Sud i, per tant, amb una experiència molt viva sobre els efectes que determinades polítiques i cultures econòmiques neoliberals havien suposat per a països com el seu. Aquests dos elements van confluir en un moment on les mobilitzacions obriren uns horitzons d’esperança i canvi que després no només no van arribar a materialitzar-se sinó que, fins i tot, van desembocar en una reacció autoritària i neoconservadora molt important.

(més…)

Iniciar processos o ocupar espais

(Article publicat a El Matí Digital) Una de les màximes del Papa Francesc els darrers anys ha estat la de reivindicar la necessitat d’iniciar processos per sobre l’ocupació d’espais de poder. Ho ha aplicat a l’església però també ho ha animat en els seus discursos quan ha parlat a moviments socials. Penso que el dilema es podria aplicar en bona part la situació de la política catalana en el moment present.

Després d’iniciar un dels processos populars més multitudinaris i transversals que ha viscut Europa en les darreres dècades, l’atzucac judicial però també social i polític que viu Catalunya obliga a plantejar el paper de tots els actors. I és aquí quan ens n’adonem de la necessitat de deslligar d’una manera més clara el que són els partits polítics dels moviments socials.

(més…)

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Drets fonamentals i democràcia en estat d’alarma

Drets fonamentals i democràcia en estat d’alarma

Santi Torres.  (Post publicat el 5 de gener al blog de Cristianisme i Justícia) El passat 14 de desembre, i dins el cicle de conferències “Els dilluns dels drets humans”,  va tenir lloc una taula rodona moderada per la periodista Lídia Heredia i que va comptar amb la participació del professor de dret constitucional Jordi Jaria i de María del Carmen Ramírez, presidenta d’Amnistia Internacional Catalunya.

Les dues intervencions van ser interessants i es complementaven molt bé. Resulta difícil resumir-les en poques paraules i, per això, no ho faré. Sí, però, que voldria aturar-me en la reflexió del professor Jaria perquè anava més enllà de l’estat d’alarma i de la pandèmia actuals i obria un debat que vaig trobar molt necessari abordar. Segons el professor Jaria, el decret d’estat d’alarma tal com queda recollit actualment en la Constitució espanyola queda circumscrit a un seguit de situacions excepcionals que en justifiquen la seva aplicació. Entre aquestes situacions s’hi inclouria una pandèmia com la que hem patit el darrer any i, per tant, l’únic que podríem rebatre en aquest cas (i així ho ha fet Amnistia Internacional amb informes i denúncies constants) és que la seva aplicació sigui correcta i proporcionada, no vulneri drets fonamentals i no serveixi d’excusa per imposar mesures que van més enllà de les necessitats provocades per aquesta situació excepcional (per exemple, limitar la llibertat d’expressió, vulnerar el dret a la privacitat….).

(més…)

Siguem honestos

Santi Torres. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) El diari obre amb un immens titular sobre un manifest signat per milers de científics declarant l’emergència climàtica. Parla el titular de que ens espera “un patiment indicible” si no prenem mesures urgents per a revertir una situació que amenaça catàstrofe. Fins i tot dediquen al tema una editorial plena de “bona consciència” mediambiental. El mateix diari en les pàgines d’economia aplaudeix l’ampliació d’un moll per a creuers en el port de Tarragona i l’ampliació de rutes aèries que convertiran l’aeroport de Madrid en un hub comparable al d’altres ciutats europees. També a les pàgines dedicades a l’actualitat local es queixa el mateix diari de les mesures dràstiques per a reduir el trànsit al centre de la ciutat i el malestar que està generant en molts conductors.

El mateix diari, el mateix dia… No és només un retret sinó la constatació que la lògica de l’economia segueix el seu curs inexorable amb les seves exigències, els seus indicadors, els seus objectius de creixement… D’això en depèn que vinguin més turistes, que milers de persones puguin mantenir els seus precaris llocs de feina en el sector serveis, que no es freni la venda de cotxes i amb això es mantinguin els llocs de treball a les factories… Siguem honestos i reconeixem la nostra incapacitat per donar-li la volta a això. Pujats com estem a un model econòmic basat en el creixement il·limitat que ens porta de cap a l’abisme.

(més…)

Publicat dins de Ecologia | Deixa un comentari

Si no és l’amor que sigui el temor

SONY DSC

Santi Torres. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Aquests dies un observa amb incredulitat el que ha passat al Regne Unit, el que està passant als Estats Units amb Trump i el que pot passar a Europa en les properes eleccions sobretot les que es faran a França i Alemanya. Quan s’assaja un diagnòstic sempre surt com una de les explicacions la por. La dreta i més encara l’extrema dreta s’ha apropiat de la por en part real, en part construïda, que pateix una bona part de la ciutadania dels nostres països, i que s’ha anat teixint al voltant de la crisi econòmica, la regulació de la immigració o la seguretat.

Partim de què el sentiment de la por és un sentiment respectable, per molt irracional que ens pugui semblar. No tenir-ho en compte és la primera ingenuïtat política de bona part de la nova i vella esquerra que perd, i perdrà de seguir així, bous i esquelles en cada elecció. No és intel·ligent menystenir la por a perdre la feina, a què em treguin els ajuts socials per donar-los a persones més pobres que jo, a patir una agressió o un atemptat terrorista, o simplement a poder viure en un determinat espai vital fins ara homogeni i conegut. Ens cal partir d’aquesta por, acollir-la, escoltar-la i mirar d’entendre-la, perquè és la que es respira en determinats llocs i és la que anima i alimenta una determinada manera de fer política.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rescatar la veritat: llum i taquígrafs

Alaquas_091011_292

Santi Torres. Fa temps que la política ja no la fan els polítics sinó els gabinets de comunicació que cada matí marquen «el discurs» que després els polítics s’encarreguen de repetir disciplinadament. El bon polític ja no és el més brillant, el que més pensament propi té, el que és capaç d’aportar solucions a problemes nous i vells. Ara el bon polític és qui millor se cenyeix al «discurs» guionat, repeteixo gairebé diàriament, a manera d’un manual d’instruccions o conjunt d’eslògans que ja no volen dir res: quan es pregunti això, respongui això; si l’altre li recorda allò, parli d’allò altre, en cas de dubte torni al discurs i a les paraules marcades en vermell… I així una vegada i una altra, estan matant el llenguatge i estan matant la política.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Humanitzar és curar. A propòsit de la pel·lícula “Medécin de campagne” (2016)

índex

Santi Torres. El cinema francès pot agrada més o menys però té la virtut de fer de tant en tant alguna pel·lícula dedicada a dignificar i reconèixer la feina de mestres, metges, treballadors socials… Qui no recorda el film de Bertrand Tavernier Hoy empieza todo (1999) amb la imponent figura del professor Daniel Lefebvre (Philippe Torrenton) un mestre dedicat en cos i ànima a educar en una guarderia d’una zona deprimida social i culturalment al nord de França? Saber reconèixer el paper d’aquestes persones dignifica el cinema i la societat que el produeix

Doncs fa uns mesos, un altre cineasta Thomas Lilti es va decidir a retratar el treball d’un metge de poble el veterà doctor Jean-Pierre Werner (Françoise Cluzet) ell mateix afectat per un tumor cerebral i la seva jove i recent arribada ajudant la doctora Nathalie Delezia (Marianne Denicourt). Ja adverteixo des de bon principi que no faré cap comentari tècnic sobre la pel·lícula, entre altres coses perquè no en sé. Si però que veure-la i tornar-la a veure fa poc, va despertar en mi alguna reflexió que us voldria compartir.

Durant la pel·lícula apareixen molts temes del que afecten directament a la medicina d’atenció primària. La confiança que es genera entre pacients i metge, és una de les claus que mantenen la salut d’aquesta petita comunitat rural. No, no és que estiguin més sans, o que estiguin preservats de les seves xacres com tothom, sinó que pel coneixement que el metge té de la situació de cada persona, li permet actuar a vegades fins i tot per sobre d’uns protocols sovint massa rígids i deshumanitzats. Com per exemple davant la decisió d’ingressar un pacient de 92 anys amb una malaltia crònica quan empitjora la seva salut. Entre l’alternativa de morir tranquil.lament a casa, o fer-ho en un hospital, el metge es compromet amb el pacient i d’aquí la confiança i el vincle.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

#CIEMaiMés

IMG_64841 - copia (2)

Santi Torres (Fundació Migra Studium). De res ha servit l’intent de l’Ajuntament d’obligar al Ministeri de l’Interior al cessament de les activitats que es realitzen al CIE, en no garantir aquest “equipament” unes adequades mesures de seguretat. El CIE ha reobert aprofitant el silenci de l’estiu i ja torna a ser el lloc infame que era amb internaments inexplicables com el d’una persona amb malaltia mental que porta ja 20 dies detinguda,  com ha denunciat la Plataforma Tanquem els CIE.

El CIE de Barcelona ha generat un ampli consens de rebuig. El va rebutjar el Parlament de Catalunya en el ple de juliol del 2015, se’n va demanar el tancament per part del ple de l’Ajuntament de Barcelona uns mesos més tard, també la Diputació de Barcelona o el Síndic s’han posicionat pel seu tancament. Tots coincideixen en considerar-lo un lloc on es vulneren drets humans fonamentals, en primer lloc en privar de llibertat a persones que no han comès cap delicte, i en segon lloc en no disposar d’unes condicions adequades per dur a terme aquest internament.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per què seguim votant partits corruptes?

índex

Santi Torres. (Publicat a la revista digital L’Agulla)Els resultats de les eleccions del passat 26 de juny van sorprendre moltes persones, que confiaven en un canvi de majories i en la possibilitat també d’un canvi real de govern. Va sorprendre especialment que el Partit Popular recuperés vots (gairebé 700.000) i diputats (14) en relació a la contesa electoral del 20D. La sorpresa va ser molt més gran entre aquells que viuen immersos en el món de les xarxes socials, i que auguraven pel moviment d’aquestes xarxes i de les enquestes que el Partit Popular no recuperaria tant, i que estàvem més a prop d’una majoria d’esquerres liderada en aquest cas pel partit de Pablo Iglesias i d’Alberto Garzón. Després del recompte, van venir les lamentacions, l’estupor i la decepció.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Leviatan

150218042025_leviatan_624x351_ap

Santi Torres. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Aquest és el títol d’una pel·lícula russa dirigida el 2014 per Andréi Zviáguintsev i que s’ha projectat recentment dins el cicle de cinema Ignasi Salvat que cada any organitza Cristianisme i Justícia. Ambientada en una petita ciutat costanera del nord de Rússia (Pribrezhny), la historia gira al voltant d’un personatge central, Kolya, un modest mecànic que viu en una bonica casa a tocar del mar, una casa amenaçada però, per un estrany procés d’expropiació per part de l’ajuntament de la ciutat. La casa és per Kolya, com per la major part de persones, molt més que quatre parets i un sostre. La casa és la llar de la seva petita i malmesa família: un fill adolescent rebel orfe de mare, i una jove segona esposa. La casa és també la identitat, les arrels, una història que es remunta a unes quantes generacions i que va lligada a la colonització d’un territori bellíssim però terriblement inhòspit, fred i desèrtic, sotmès constantment als embats del mar i del vent.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El pal i la pastanaga. Què fem amb el treball?

ct198

A Cristianisme i Justícia acabem de publicar el Quadern nº 198 El treball: present i futur. Entre la creixent precarietat i la ineludible necessitat de repensar-lo. El Quadern és fruit del treball del Seminari internt l’àrea Social del Centre d’Estudis, i el contingut ha estat coordinat per Teresa Crespo, presidenta d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) i membre de l’equip de CJ.  Us el recomano i no només perquè hi hagi participat en la redacció.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari