Advent o la recuperació del temps perdut

(Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) La nostra postmodernitat, tan líquida i accelerada ella, té una relació estranya amb el temps. Primer vam desconnectar el temps dels cicles de la natura i la vida, sobretot a mesura que aquesta vida entrava en un progressiu procés de desnaturalització. Les estacions ja no eren tan marcades perquè fèiem el possible per deixar de sentir la calor de l’estiu o el fred de l’hivern, fins més enllà dels límits raonables. Tampoc els cicles de la vida tenen ja aquell caràcter inexorable, s’imposa arreu l’ideal d’una permanent i difusa joventut. Els mateixos esforços en aclimatar alguns habitatges a una temperatura única per tot l’any, els ha dedicat la cirurgia i la cosmètica en aconseguir rostres sense arrugues. Ni en un cas ni en l’altre ens n’hem sortit del tot, però seguim intentant-ho sense deixar d’esmerçar-hi tots els recursos, fins i tot els que no tenim.

Després vam despullar el temps de tot simbolisme religiós. El temps religiós es portava malament amb el capitalisme. Preveia un dia de descans setmanal, uns períodes on es cridava a l’austeritat i a un cert ascetisme. Interrompia el progrés productiu… En alguns llocs, a vegades governats per gent molt de missa (que una cosa no treu l’altra), es va demanar que els comerços estiguessin permanentment oberts. I fins i tot, en una mena d’abducció sense límits, es va girar la truita convertint uns determinats temps litúrgics en uns temps d’especial intensitat consumista. Com diu un amic meu, “el capitalisme s’alimenta de tot, fins i tot de les coses més sagrades”.

(més…)