Benet i la desmemòria

Tot just acabava de llegir la primera part de les memòries d’en Jordi Pujol i tenia ben vives les referències que l’expresident hi feia a l’historiador i polític Josep Benet quan per Vilaweb em vaig assabentar de la seva mort. Benet, una d’aquelles figures mig oblidades per l’urgència de passar pàgina i de fomentar la desmemòria que s’ha practicat al nostre país en aquesta ja massa llarga transició a la democràcia. No és estrany que alguns s’hagin sorprés d’aquest traspàs “Benet?, però no era mort ja?”

Quan més necessària hagués estat la recuperació de la història,  no només de la guerra i el període republicà, sinó de les lloables i escasses mostres d’autèntica resistència política i cultural durant el franquisme, tot es va voler cobrir amb una mena de vel o núvol de la ignorància.

Hem menyspreat la memòria i les figures que podien encarnar-la. Tot just ara comença a publicar-se alguna cosa però encara amb una gran prudència i timidesa: de fet a qui pot interessar ja les batalles dels nostres pares.

El problema és que passant pàgina, tota una generació la que va dels 30 als 40 ens hem quedat sense experiència, desorientats, instal.lats en una comoditat que converteix la política una mena de joc virtual a distància. És que avui no es fa necessària també alguna mena de resistència cultural i política? Quan calgui exercir-la, quins seran els nostres referents?

Potser es bo que comencem a treure el vel i a escampar el núvol: llegint, estudiant i practicant aquell patriotisme profundament lligat a l’humanisme i al sentit democràtic. Serà, segurament el millor homenatge que puguem fer a Josep Benet.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El pare Cassià

Tot i no conéixer-lo personalment, el p. Cassià estava allà des de la meva infantesa com un nom, com un referent d’algú que ha ensumat que això del cristianisme no és redueix a una pràctica religiosa. El seu interès per la política i pel món social (especialment la problemàtica de l’atur), tenien tot l’aire del Concili Vaticà II, un aire de cooperació i diàleg ben allunyat dels tons de croada i d’imposició que avui s’escolten des d’altres contrades. Potser precisament per això, la unanimitat de l’homenatge i l’enyorament que deixa la seva mort.

Entre els articles que he llegit m’ha agradat molt el que li ha dedicat Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona, en un article al diari Avui. En reprodueixo només un fragment:

En el
fons de la rica personalitat de l’abat Cassià hi trobem el seu cor de monjo. La vocació monàstica no
té res a veure amb l’aïllament. És solitud en comunió, vertical i horitzontal. És contemplació del rostre del
Senyor que permet d’orientar la vida amb
fidelitat evangèlica. Per això el pare Cassià va ser capaç de fer tantes coses
–i també de dir-ne algunes– no d’acord amb la prudència del món, ni que sigui
el món eclesiàstic, sinó de cara a Déu.Actuava amb sentit profètic.Amb aquella
absoluta llibertat del profeta que depassa, fins i tot, la del pastor, més
compromès amb la convivència a l’interior de les comunitats de cristians i
cristianes dotats de dons, carismes i, també, psicologies diverses…
Al servei profètic d’aquest
abat li devem molt, com a Església i com a país.
Si el vaig admirar en la seva etapa més pública,
no he deixat d’admirar-lo, les últimes dècades, en la seva vida de monjo entre
els monjos, joiós, centrat en una espiritualitat senzilla i essencial, lúcid i,
alhora, positiu: se li veia que, com Maria Magdalena, era feliç d’haver
escollit la part més bona, la paraula de Jesús. Estic segur que Catalunya
continuarà beneficiant- se delsexemples i de la pregària d’aquest entranyable
abat de Montserrat.”

Joan
Carrera, diari Avui Dijous 13 de març del 2008 p 27

Terror inútil

Acabo de penjar al bloc l’últim resum sobre el programa d’immigracions, en aquest cas d’ICV-EUiA. Ho he fet enmig però de la profunda tristesa que m’ha provocat la notícia de l’assassinat d’aquest migdia a Mondragon.

M’agrada la política, em llegeixo els programes, segueixo l’activitat dels parlaments, segurament aniré a votar diumenge… Sóc molt crític amb la situació actual de la política catalana i espanyola, que a vegades em produeix per la seva baixesa indignació i desànim.

Però l’assassinat com a forma de lluita per unes idees, em sembla avui quelcom abominable. Matar un jove pare de família, simplement perquè un dia es decidí a presentar-se a unes eleccions sota unes sigles determinades em sembla d’una il.lògica inexplicable i brutal.

Una altra mort inútil, fruit d’un terror inútil i covard que posa en el blanc aquell més feble i vulnerable. Sols ens queda la solidaritat amb una vídua i una filla que avui els han destrossat la vida.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Programa immigració ICV-EUiA

Pot sorprendre el redactat extremadament crític d’ICV amb la política d’immigració del PSOE i que titula així “Una legislatura perduda, pel fracàs en la gestió dels fluxos d’entrada i per no abordar les noves necessitats socials“, però per poc que un segueixi les propostes d’un i altre partit se n’adona que és segurament aquest un dels temes en els quals els dos partits estan més allunyats.

Certament el PSOE ha basat tota la seva política en la important regularització de treballadors immigrants de principis de legislatura, però no ha fet gran cosa més, i és això el que li recrimina ICV: no ha modificat l’obsoleta llei d’estrangeria, i no ha avançat en el reconeixement de drets socials fonamentals per als immigrants.

Més en positiu, ICV proposa:

1- Avançar en polítiques per a la igualtat de drets i contra l’exclusió social de les persones immigrades. Entre aquests drets, el dret al sufragi en qualsevol de les eleccions, a partir d’un any de permanència per a les municipals i de tres per a la resta. (modificant, es clar, l’article 13 de la Constitució que com ja vam comentar ho impedeix).

2- Regularització dels irregulars a partir de la normalització de les situacions laborals existents (tal com ja es feu en les anteriors regularitzacions). Evitar les expulsions per procediment sumari.

3- Millorar i reforçar l’Estat de Benestar per tal d’absorbir amb normalitat el creixement demogràfic present i futur i cohesionar el conjunt de la “classe treballadora”.

Les propostes d’ICV  no han variat gens pel que fa a les darreres eleccions (municipals, autonòmiques etc…) i aquesta coherència que fa que el missatge sigui fort i clar, és també la seva debilitat, en quan no tenen en consideració les noves variables (situació de reagrupament familiar, guettització d’alguns barris, crisi de la construcció …). Es fa necessari una renovació programàtica i de discurs, si no es vol caure en uns plantejaments que per manca tant de creativitat com de realisme, no responen ja a inquietuds fonamentals de la ciutadania (precisament potser d’aquella que cau dins aquest, cada vegada més ambigu, concepte de “classe treballadora”).

Programa immigració ERC

Cal dir, que dels diferents programes llegits, el d’Esquerra possiblement sigui dels més complerts i també dels més ben articulats en immigració: parla d’uns principis d’actuació que després desplega un seguit de propostes concretes. En voldria destacar les següents:
1- Canviar la legislació per reduir de 10 a 5, els anys necessaris d’empadronament per accedir a la nacionalitat.

2- Trobar una solució legal per aquelles persones amb una ordre d’expulsió no executada i que es troben durant anys amb una situació estranya que els impedeix iniciar cap via de regularització.

3- Avançar cap el dret de participació política en les eleccions locals, seguint una directriu del Consell d’Europa que fixa en 5 anys de residéncia regular la condició per a aquesta participació. (En el cas espanyol això està limitat per un article de la Constitució, el 13, que condiciona aquest dret a la signatura de convenis de reciprocitat amb els països d’origen dels immigrants. Caldria per tant reformar aquest article i això vol dir referendum)

4- Hi ha tot un apartat de transferències a l’administració de la Generalitat que inclou aquelles transferències recollides a l’Estatut del 2006 però que les amplia a altres més concretes com la transferència en la gestió dels Centres d’internament per a estrangers/eres (CIE).

5- Més flexibilitat a l’hora de canviar de modalitat de permís de treball, flexibilitat que ha de permetre canviar d’activitat a l’immigrant que ja està aquí sense necessitat de recórrer a nous fluxos.

6- Considerar la llengua catalana com a llengua comuna de referència i garantir-ne l’ensenyament a les persones nouvingudes de manera universal.

Potser les dues característiques principals del programa d’ERC siguin

– la reducció dels mecanismes administratius (burocràcia) que avui col.loca a l’immigrant en una situació de dificultat afegida que no ajuda a la seva integració social i política.

– una descentralització efectiva de la gestió de la immigració que atorgui a les administracions autonòmiques i locals àmplies competències que redueixin les distorsions derivades del fet que tot hagi de passar per Madrid.

Tant un plantejament com l’altre s’oposen en gran mesura a les propostes dels dos partits grans, que atorguen a l’Estat espanyol i al seu aparell burocràtic tota la potestat de donar, de treure, de fer esperar etc… En resum objectius grans per un grup que es preveu massa petit.

Programa immigració CiU

Dins la Federació en qüestions migratòries hi ha diverses sensibilitats. Duran i Lleida ha optat aquesta vegada per un discurs en immigració bastant més contundent que el del mateix Artur Mas en les darreres eleccions autonòmiques. El famós canvi de cicle econòmic i la duresa del PP torna a marcar la pauta.

1- La Federació nacionalista proposa promoure formes de migració alternatives a la residència permanent. Es a dir, formes d’immigració que anomenen “circulars” amb visats de múltiples entrades que permetin les estades temporals en períodes de més demanda de mà d’obra. Per millorar la contractació en origen proposa, com el PP, una estreta col.laboració amb oficines de caràcter privat supervisades per l’Estat.

2- Es posa l’accent en la necessitat que la Generalitat assumeixi aquelles competències que li atorga l’Estatut i que encara queden pendents de traspàs. Això només serà possible si es negocia un bon finançament sobretot pel que fa al Fons de suport a l’acollida i integració social dels immigrants. (Aquest fons s’ha creat en aquesta legislatura gràcies a la pressió dels partits catalans, però en l’últim pressupost va tornar a sofrir una forta retallada. Sense un bon finançament les poques competències de l’Estatut son paper mullat)

3- Sobre el reagrupament s’exigeix que la Generalitat participi en la resolució dels expedients. També es demana que els familiars reagrupats tinguin un accés ràpid al mercat de treball, evitant les bosses de marginació o d’economia submergida.

4- Es demana que s’activin polítiques de desenvolupament eficaces sobretot amb aquells països d’on provenen bona part dels immigrants.

5- Té un apartat important sobre asil i refugi una matèria on l’estat espanyol està molt verd i també els programes dels dos partits grans.

Hi ha un contrast evident entre el discurs de Duran i Lleida (aquella evidència del “no hi cabem tots”) i un programa molt més matisat i amb propostes que denoten que els qui hi han participat en saben (segurament Carles Campuzano, Ángel Miret i altres). Les propostes en relació a la Generalitat queden lligades a la negociació del finançament, que és l’autèntica mare dels ous. Convindria, doncs, que tots els partits catalans s’hi posessin (junts) d’una vegada.

Programa immigració PP

Aquí parlaré només del programa, tot i que en el cas d’aquest partit tant o més important és el discurs que desplega en mítings, cartells i vídeos. Un discurs que aquesta campanya s’ha radicalitzat amb la voluntat d’aplegar el vot del descontentament i el malestar que la immigració ha generat en alguns sectors de la població. Per això ha barrejat crítiques sensates (poques, certament) amb altres tretes del manual de tòpics més sobat (Arias Cañete, per exemple).

El programa l’han elaborat a partir de dos principis bàsics: seguretat i control de fronteres, i integració.

1- Sobre la seguretat i control de fronteres, les mesures proposades no son molt diferents de les que proposa el PSOE. Tots dos partits tenen una voluntat clara, i amb això la UE hi està prou d’acord, d’un control fronterer molt més rigoròs del que fins ara s’ha estat realitzant. Això vol dir, més mitjans tècnics, més policia, més vigilància.

2- Els populars proposen, també, la creació d’una Agencia de Inmigración y Empleo que estaria encarregada de fixar el nombre necessari de visats amb permís de treball. Visats que serien concedits per oficines públiques o privades que realitzarien la contractació en origen a partir d’un sistema per punts atorgat “en función de circunstancias que favorezcan su integración, tales como el conocimiento de la lengua, experiencia profesional y titulación, conocimiento del sistema legal español”. El permís seria per a un any, i els que el rebessin es comprometrien per carta a retornar al país d’origen si no s’ha produït una inserció efectiva en el mercat laboral.

3- Un cop finalitzat aquest any i si la persona desitja continuar residint al país, es realitzaria el famós Contrato de Integración pel qual l’immigrant es compromet a “cumplir las leyes y respetar los principios, valores y costumbres de los españoles”. L’Administració a canvi assegurarà les prestacions normals i aquelles especials que ajudin a aquesta integració.

4- El PP és crític amb la reagrupació familiar tal com s’està fent actualment, i per això vol subordinar aquesta reagrupació a més condicions, com per exemple als ingressos i l’habitatge. Com la majoria de partits vol acabar amb l’absurda prohibició que actualment no permet treballar al familiar reagrupat.

5- Sobre el Padró, les propostes son ambigües però sembla que la tendència és a augmentar el nombre de condicions (no diu quines) i a obligar que la informació que el padró reculli sigui actualitzada i disponible per l’administració central. Com que això no ho permet l’actual Llei de Bases de Règim Local, el PP proposa la modificació d’aquesta Llei. El padró és avui per avui l’única eina de què disposen els ajuntaments per poder planificar polítiques i serveis.

Resumint, tot i intercalar estratègicament mesures de caràcter positiu i humanitari, les propostes del PP estan en la línia més dura de les propostes que s’estan plantejant a la UE. Tant el sistema de contractació en origen que es proposa com també el posterior contracte d’integració, tracta l’immigrant més que com a persona, com una unitat de força de treball que només és útil en la mesura que pugui trobar feina. Cap facilitat, en canvi al reagrupament familiar (es clar, la dona i els fills no son unitats productives a curt termini). Cap referència tampoc a la descentralització, i a compartir gestió amb les Comunitats Autònomes: és a una cultura, a una llengua i a uns costums espanyols que ha d’integrar-se l’immigrant. Un programa doncs regressiu es miri com es miri.

Programa immigració PSOE

De manera molt resumida, una lectura del programa sobre immigració del PSOE recull com a mesures més destacades les següents:

1- Enduriment del control de fronteres i de les vies irregulars d’immigració. Fins ara Espanya havia fet la vista grossa davant aquestes entrades d’irregulars, però les noves circumstàncies econòmiques (el programa insisteix en “inmigración vinculada al empleo”) fan que la tendència sigui vers l’homologació amb la política de la UE i de l’agència FRONTEX. Un exemple, el període d’internament als CIE (Centro internamiento de extranjeros) que ara era d’un màxim de 40 dies, s’amplia per un període de moment no definit. Això vol dir més centres d’internament, i més possibilitat de dur a terme tràmits de repatriació/expulsió. Un altre exemple la proposta de creació d’una Policia comuna de fronteres L’espai dedicat a aquest punt del control i la seguretat és molt més gran que en l’anterior programa electoral.

2- En canvi en el reagrupament familiar hi ha un compromís de resoldre amb celeritat les sol.licituds. I una cosa realment important incorporar l’autorització de treball al permís de residència, evitant així el cas sobretot de joves de més de 16 anys que no poden treballar tot i poder residir a l’Estat.

3- En coherència amb el lema “inmigración vinculada al empleo” els socialistes espanyols es comprometen a agilitzar les autoritzacions de treball així com també a facilitar la immigració de “treballadors especialitzats o altament qualificats per a contribuir a la millora de competitivitat de les empreses espanyoles”

4- Creació d’una Agencia Estatal de Migraciones encarregada de coordinar les competències exclusives de l’Estat en matèria de migracions amb aquelles que s’han atorgat a les comunitats autònomes. Com a curiositat, la possibilitat d’atorgament d’autoritzacions inicials de treball que estava inclosa en l’Estatut de Catalunya com una de les competències “estrella” en materia de gestió de la immigració, s’extendrà a totes les comunitats autònomes.

En resum, canvi de cicle econòmic i canvi de polítiques migratòries. Es tanca l’aixeta d’entrades d’immigrants amb polítiques dures que fins ara només havíem vist en altres països del nord d’Europa, però en canvi es busca solucionar la qüestió dels reagrupaments perquè no constitueixin a la llarga un greu problema de cohesió social. L’Estat continua tenint la paella pel mànec en relació a les principals decisions en aquest tema de manera que resulta molt difícil crear un model català diferenciat que permeti una gestió d’aquesta immigració més enllà de les polítiques d’acollida. La creació d’una agència estatal no fa sinó enfortir aquesta visió centralista i homogeneïtzadora de la immigració. Finalment una immigració molt vinculada al treball, però poc vinculada a la qüestió de la ciutadania. Aquesta paraula tant del llenguatge de Zapatero, no s’aplica a una bona part de la població que a més de treballar ha vingut per quedar-se i que per tant haurà de considerar-se poc a poc subjecta als drets i deures que es deriven per exemple dels procesos de nacionalització. De com s’establiran aquests processos, el programa gairebé no en parla.