De solanes i obagues

L’informe anual del síndic de greuges ha fet esment aquest any d’un tema que està allà però que de moment ningú ha decidit abordar amb valentia: el tema de la segregació escolar.

El pacte nacional per l’educació va posar les bases, però de moment tot ha quedat aturat en espera de què passin les eleccions i arribi el dia en què la cosa de conjuntural passi a estructural. El dia en què ens acostumem a viure amb una societat més que dualitzada esqueixada amb diversos grups.
La segregació escolar és només però un símptoma de quelcom més profund.

El discurs és el de la cohesió, però tothom mira de sobreviure com pot i escapar-se de les escoles "mosaic", dels barris "mosaic", de les ciutats "multi" i "inter" culturals. Fa gràcia perquè el discurs no es correspon amb els fets. Tothom elogia la diversitat com un valor, i qui més qui menys d’esquerra a dreta enalteix la riquesa d’una societat construïda sobre aquests pilars. A l’hora però en què prenem decisions del tipus a quina escola portem els nens o on anem a viure, si el sou propi o de la parella ho permet, anem a parar a llocs més aviat homogenis tant pel que fa a l’economia, com a la cultura, com al color de la pell…

Acabo de fer un petit treball sobre els 15 municipis amb una renda familiar disponible per habitant més alta de Catalunya i descobreixes precisament que han crescut molt, que han crescut sobretot a partir de la migració interior i que en elles es donen els índex més alts d’universitaris, empresaris amb assalariats etc… L’impacte de la immigració no arriba a aquests nuclis que han fet dret d’admissió fins el punt de preveure quants hi caben i de quina categoria.

Gran part de la nostra socialització es realitza en aquells llocs on naixem, anem a escola i creixem. La creació de llocs económica i culturalment homogenis com aquest tipus de municipis, contribueix a la construcció de murs entre persones i grups socials. Uns murs potser tant alts com els que protegeixen les noves cases unifamiliars de Matadepera, Cabrils o Sant Andreu de Llavaneres.

I mentrestant tothom s’omple la boca amb la paraula cohesió…

Cada any aprofito algun moment que vaig al poble per vendre les ametlles que vam collir al setembre. N’hi ha quatre, perquè amb el temps i al viure a Barcelona, no m’hi he pogut dedicar, i costa molt de trobar persones que vulguin tenir cura dels plantats. Molta feina i pocs ingressos, fan que els arbres acabin panxa a terra. És una petita desgràcia pel país que està perdent aquell paisatge mediterrani de feixes, feixetes, ametllers i oliveres. Però que hi farem!

En fi, al que anava que sempre m’embranco. Vaig doncs al comerciant i li pregunto el preu i em diu que van a 150. Poca cosa penso. El que em fa gràcia però és que el preu continuï sent en pessetes

Portem 7 anys d’euro però alguns camps continuen vedats per aquesta moneda inhòspita que ens ha fet tornar a tots una mica més pobres, encara que a vegades ens agradi semblar més rics. I és que certament, no concebo parlar dels preus agraris en euros. A la factura veig que m’hi anota 0,9 euros kg però m’ha parlat en tot moment de pessetes/kg. Són anys i anys regatejant pesseta amunt i pesseta avall, anys i anys de preus movent-se sempre en uns marges estrets i ara és molt difícil el canvi de referència.

Al camp passa això amb moltes coses. Les extensions són encara "sacs de sembradura" en lloc d’hectàrees, i es pesa en "quintars", i es sembra en "quarteres"… No obstant la crisi obliga a afinar mesures, i tots aquests termes poc a poc van deixant pas a les mesures racionals, estrictes i homologades.

De fet "homologació" és la paraula que serveix avui en dia per descriure moltes coses.

Recupero algunes notes de la xerrada amb K. d’una associació de paquistanesos que viu a Catalunya.

1- Els paquistanesos exerceixen un gran control social sobre els membres de la seva comunitat. És control i és solidaritat a la vegada. La majoria provenen de la mateixa zona, sinó del mateix poble. Hi ha relacions familiars i per tant implicació i preocupació d’uns pels altres. No és el mateix en altres comunitats d’immigrants molt més vulnerables i per tant amb molt més risc, d’anomia, desestructuració i marginació. Aquestes diferències crec que són importants i d’elles se n’haurien de deduir polítiques i maneres d’actuar que tinguessin en compte les possibilitats de cada comunitat i cultura.

2- Les dones son el gran enigma en aquestes comunitats. K. reconeixia que viuen sovint aïllades a casa seva sense contacte amb el món que els envolta. Expressava la necessitat de fer el possible per crear espais d’intercanvi entre dones del país i dones nouvingudes. Hi ha un procés d’integració i de mútua coneixença que és fonamentalment femení. També en el tema de les mediacions el gènere, que per nosaltres ha esdevingut una característica secundària, esdevé per a ells primordial.

3- Exemple d’una bona mediació. Al barri han mort aquest mes dos paquistanesos que treballaven a la construcció. K. des de l’associació el primer que va fer, va ser parlar amb els veïns de l’escala del difunt, i explicar-los que la família del mort rebria durant uns quants dies visites a tota hora. Els hi va explicar el sentit que la mort tenia per a ells, i la dificultat que suposava viure-la lluny del poble on havien nascut. L’avís va generar coneixença, confiança i paciència, coses essencials per a un bon veïnatge. Sense aquest apropament potser tot hagués quedat marcat pel malentès, la irritació i la queixa.

Tenia moltes més coses que em rondaven pel cap després del diàleg amb K. Vam parlar de llengua, de religió, de terrorisme….

En acomiadar-me encara em va regalar una capsa amb més dolços. Mentre escric això me’n menjo un, i m’agrada pensar, que tot i les dificultats ens en sortirem. Ell també era optimista. "Després d’allò de París– em va explicar- van venir uns periodistes francesos per fer un reportatge, sobre els riscs de què aquí passes el mateix que a les banlieus. Els hi vaig dir que no, que això aquí no era possible."

Jo també ho vull creure.

Acabo d’arribar d’una conversa llarga amb K. responsable d’una associació d’immigrants paquistanesos. Asseguts en una cafeteria amb música i televisió en urdu, abans que tot m’ha acollit i m’ha convidat a aquells dolços tan dolços típics del Pakistan. Hem parlat llarga estona sobre l’associació i la situació de la convivència. En trec algunes impressions.

– La importància que han adquirit aquestes associacions com autèntiques
mediadores entre comunitats. Resolen conflictes, fan d’interlocutors de
les administracions, organitzen activitats….

– La importància de líders com K. persones que ja porten anys a
Catalunya, que s’han casat amb una persona d’aquí, que es guanyen bé la
vida com a petits empresaris, i que poden dedicar temps a fer aquest
paper que se’ls ha assignat amb naturalitat. (mentre parlem tota la
gent que entra el saluda, alguns li demanen que els llegeixi algun
document en castellà o català, el truquen per telèfon).

– L’administració s’agafa a aquests líders perquè és l’única via d’accés a una comunitat en molts punts encara impermeable. Mossos, assistents socials, metges… depenen d’aquests mediadors, perquè encara son molt febles els processos formals: l’oficina d’informació a l’immigrant obre un matí i una tarda a la setmana, i el "cos de mediadors" encara està en formació i per tant actua d’una manera molt voluntària. (No som a Barcelona, és possible que a Barcelona tot això funciona d’una altra manera)

– Tot i treure’m el barret per aquests lideratges i per aquestes actuacions a peu de carrer i d’escala, considero que les administracions poc a poc han d’articular respostes i vies més "formals" que permetin els individus accedir directament als serveis, sense la mediació de les comunitats. Sinó hi ha el perill, si s’allarga massa, de què les comunitats esdevinguin massa tancades i massa depenents dels seus líders, que adquireixen el poder més gran: el de la informació. Això en les societats democràtiques no és bo que es cronifiqui (recordem sinó, el caciquisme rural de fa uns anys)

No obstant avui per avui són aquestes associacions i els seus líders les úniques que garanteixen una solució pacífica dels conflictes de convivència que van sorgint i per això mereixen tot el reconeixement i el suport.

^{Demà continuaré amb més impressions}

Ahir explicava que un bon senyor em va felicitar per haver-me aturat amb la bicicleta davant un semàfor en vermell, com si hagués fet una mena d’heroïciat cívica. Fins i tot vaig témer en un moment donat, que no em sortís de darrera un plataner l’omnipresent Hereu per donar-me un diploma o un doctorat "in civica causa".

Tinc sobre el tema del civisme una mena de doble discurs que si continueu llegint us explicaré.

El discurs en positiu, el de l’home satisfet, que veu sempre el got mig ple, l’optimista per naturalesa. Per aquest tot això del civisme està fonamentalment bé i que de fet la màxima aspiració de ciutadans és arribar a una mena de pacte de no agressió mútua. Respectar els espais públics, no pixar al carrer, no fer soroll a partir de determinades hores, llençar la brossa a cada contenidor especificat, no enganxar l’anunci del pis hipotecat que et vols vendre abans de què se’l quedi La Caixa als semàfors …. Si aconseguim això, ja serem feliços, el cel a la terra i tots contents.

El discurs una mica crític, el del torracollons, vindria a dir que potser això del civisme és més aviat el reconeixement d’una derrota. Senyors després de segles i segles, d’evolució humana, de rica història de la filosofia i de les religions, de progrès de la ciència i de la tècnica, al màxim al que hem arribat és a una mena de pacte pel qual renunciem a fer unes coses que ben mirades sembla que ja hauríem de tenir una mica coll avall.

El torracollons, aquí fa honor al seu nom, i més aviat ve a dir que quan el civisme, esdevé el màxim horitzó al qual una societat ha decidit aspirar, és un mal senyal per aquesta societat, que potser hauria d’aspirar a formes de relació i de convivència una mica més ambicioses i complexes. A formes d’ètica una mica més elaborades que les que inspiren els models antitétics "del pixador", "del brètol de matinada", o "del detestable embrutador".

I acaba sentenciant el crític malfiat: "no sigui que ens trobem un dia una ciutat neta com una patena i silenciosa com un matí de diumenge, però plena de solitaris atacats pel mal de la mandra ètica".

Avui m’han felicitat. Sí, un desconegut, i per una cosa ben curiosa. Mira que durant la vida he fet una mica de tot, i entre aquesta "mica de tot", algunes coses que han estat bé, perquè m’han portat temps, hi he posat ganes i a vegades fins i tot han donat algun fruit. Però de felicitacions més aviat poques. Anem justos de gratitud i reconec que per timidesa o per sequedat tampoc sóc dels generosos.

Però mirà, avui estava a un semàfor del carrer de Sants amb la meva bici, i va i para una moto al costat i l’home vinga a observar-me, fins que deixa anar "el felicito és l’únic ciclista que veig que respecta els semàfors". Li volia dir que no sempre, i que hi ha dies que un va més tranquil que altres, però m’he deixat felicitar, que carai!.

Anant per la ciutat el que un veu són més aviat discussions, mala llet i algun pinyac que a vegades s’acaba escapant. Per això s’agraeix que un estrany trenqui aquell mur que ens hem posat entre les persones, per agrair-te alguna cosa.

Després però he pensat que és una mica trist que t’hagin de felicitar per fer una cosa que no hauria de ser cap novetat, però en fi que hi farem. En un país on hem fet del civisme el màxim nivell d’aspiració ètica es veu que aturar-se en un semàfor en vermell és una heroïcitat.

Amb tot gràcies motorista anònim!

Acabo de llegir el llibre de Levitt and Dubner que ja s’ha convertit en tot un fenòmen. És un llibre, és un blog i sobretot una manera d’entendre l’Economia com una mena de joc de detectius que desenmascara supersticions i falses creences.

En algunes coses em supera: els exemples, les referències són sobretot ianquis i a vegades cal fer una mica d’esforç per entendre de què està parlant (la cultura negra, els guetos, l’escola pública americana). També la filosofia de fons em sembla massa simple per nosaltres (una conducta moguda exclusivament per l’individualisme, el calcul i els incentius) Aquí al Mediterrani tenim, de moment, altres variables que ens fan fer "coses rares" o que no responen del tot a aquesta lògica dels incentius. A mi almenys m’ho sembla.

Però, amb tot, no deixa de ser estimulant aquest art de fer-se preguntes, una curiositat insaciable que Levitt aplica a tots els nivells de la vida.

Aquest art de fer les preguntes adequades que practica Levitt, rescata l’Economia de l’abstracció dels grans números i la torna a la vida. Potser aquí necessitem uns quants "Levitt" a la catalana que es facin preguntes senzilles però factibles de respondre. Perquè em temo que en moltes coses de l’economia ens estan donant gat per llebre.

Ja vaig comentar un dia en un post com era de senzill reduir l’atur
d’un país a través de fer la pregunta adequada a l’Enquesta de Població
Activa (EPA). Segurament això passa amb cinquanta indicadors econòmics
més.

Un altre exemple el donava el 30′ de diumenge passat sobre els pisos compartits. Deia la Directora General d’habitatge: s‘està incrementant l’edat de les persones que comparteixen pis. Cap de les persones que sortia estava satisfeta amb la seva situació, cal descartar per tant una qüestió de principis tipus "neohippy" o neocomunitarista. Llavors com es menja això amb la nostra fantàstica i sanejada realitat econòmica?.

O la moda d’atribuir a la immigració tot un seguit de beneficis econòmics. Crec que és perillós portar al terreny de l’economia un fenòmen que en principi més que bo o dolent simplement "és". I que si pot ser bo, com ho crec, no depén només de què "ens pagaran la seguretat social" sinó d’altres aspectes a valorar i a cultivar a mig termini.

En Economia estem més que mai, plens de supersticions i amb això van marejant la perdiu mentre el personal (digue’s classe mitja catalana) fa el que pot per mantenir un status que cada vegada li costa més de mantenir: perquè per dalt estiren i per baix, ai per baix, quina por!!

El 4 d’octubre passat es va posar en marxa la Plataforma Sobirania i Progrés. Avui 12 de febrer ja s’han arribat a les 10.000 adhesions que els promotors s’havien posat com a límit per començar un seguit d’accions encaminades a mobilitzar la població.

No ha estat ràpid arribar a aquests 10.000 adherits, però precisament en això rau el valor i la força. La gent s’ho ha pensat, la gent s’ho ha dit, la gent ha decidit…. Ja vaig comentar en un post a l’inici d’aquest bloc que estem en un procés de llarg recorregut que implica compromisos
personals forts que toquen allò que més ens dol: el temps i la butxaca.
I és que quan el sobiranisme no és febrada sinó que precisament es
recolza en el realisme i el pragmatisme es quan comença a fer por.

Cal confiar en el seny i el coratge dels promotors i també en la capacitat d’implicació dels 10.000 i de tots aquells a qui puguem anar convencent. Encara que a vegades sembli el contrari, no crec pas que aquest sigui un mal moment.

S’atansen les eleccions municipals i sembla que el Partit Popular, o almenys algunes de les seves seccions locals comencen a moure’s en la línia d’utilitzar el fet migratori entre les seves banderes de campanya. Ho estan fent a Badalona aprofitant els problemes generats tant pel projecte de la mesquita com també pels problemes de convivència al barri de La Salut. I han començat també a fer-ho a l’Hospitalet. Ignoro si és una consigna general o si són decisions locals, en tot cas aquest tipus d’utilitzacions trenquen la voluntat expressada per Josep Piqué d’arribar a consensos i acords sobre aquesta matèria amb la resta de partits.

Què ha començat a haver-hi problemes de convivència en algun lloc és cert. Què hi ha risc de guetització en alguns barris també. Però la manera d’afrontar el problema no és a través ni de fulletons alarmistes ni apuntar-se a les tesis més ultres que aprofiten aquestes qüestions per fomentar prejudicis racials o xenòfobs. Sembla que el PP està certament preocupat pel desgast que pot produir-li l’aparició de partits que tenen la seva raó precisament en aquestes actituds.

No es tracta d’amagar el cap sota l’ala com han fet alguns ni de plantejar projectes multiculturals de flors i violes, pensats des de barris on tot just hi ha immigrants. Però tampoc es tracta de començar a polititzar la immigració apuntant-se al populisme fàcil. En tot cas caldrà veure com evolucionen els discursos.

Passo sovint per l’autovia A2, i he vist per tant anar "fent-se" el traçat de l’AVE pel Baix Llobregat. Ara que hi ha les torres de subministrament d’electricitat, i tot el muntatge de ferro, es veu clarament l’impacte visual sobre una zona ja de per si castigada per tanta infraestructura. Suposo que l’AVE portarà un gran progrés en tots els sentits, però continuo pensant que amb el tema de la mobilitat i els transports domina més l’articulació de l’Estat que no pas la sensibilitat i estima pel territori.

El territori no és concep com un lloc amb persones que realitzen trajectes curts per anar a mercat, per desplaçar-se de casa a una feina relativament propera, per anar a reunió a la capital de comarca, per anar a fira a la comarca veïna. Moltes de les carreteres locals fan força pena. El territori tot ell és un lloc de pas o bé entre Barcelona i Madrid, o bé entre Barcelona i els llocs d’esbarjo.

En el cap domina una concepció espaial: dos punts llunyans als quals cal arribar el més ràpid possible ni que sigui a costa de deixar en el territori una ferida ambiental permanent que obliga a la gent que hi viu permamentment a conviure amb tones de ciment i ferro o a fer llargues marrades perquè han estat tallat camins tradicionals d’us agrícola o peatonal.

No sóc pas dels que creu que no cal fer autovies ni AVEs, sinó que simplement el factor territori i gent que hi viu, no està massa present en aquesta planificació a l’hora de minorar l’impacte o a l’hora de plantejar reduir la rapidesa del trasllat, a canvi d’una infraestructura menys agressiva.

Un exemple. Potser això de l’AVE no es podia fer d’una altra manera, però si segurament que es podria reduir l’impacte entre Jorba i La Panadella, una bestialitat ambiental que ens hem empassat acríticament per sempre a canvi de poder arribar més aviat al nostre destí.

Ahir em va fer anar a dormir tard un documental sobre la figura de Santiago Carrillo, al programa s.XX que presenta l’historiador Joan B. Culla. Interessant com la majoria de reportatges que s’emeten en aquest programa, i més tractant-se d’un personatge que estava al balcó de l’ajuntament de Madrid el 1931 per la proclamació de la República, que es va convertir en referent per una bona part de la clandestinitat i que va ser peça clau en la transició i els acords de la Moncloa.

El reportatge era això si un massatge a la figura humana i política, evitant en tot moment aquells aspectes més contradictoris i foscos. En acabar el programa em va quedar la sensació de què allò que es va viure a Madrid dissabte i allò que havia vist i sentit en el reportatge, tot i representar postures oposades, eren fills d’un mateix procés històric.

Potser el pitjor de tot és la desmemòria. Uns parlen de Paracuellos i els altres de les fosses comunes escampades per tot Espanya. Uns parlen del alzamiento i els altres de la crema d’esglésies i el desori republicà. Són dues banderes aixecades a conveniència, com si la memòria d’una persona fos incapaç d’encabir els dos fets, de reconéixer-ne simultàniament el dramatisme, la tragèdia i la vergonya. Dic simultàniament, no proporcionalment, perquè segurament no hi va haver proporció entre repressions, no sé si per convicció o per una qüestió de temps i mitjans.

És cert que hi ha històricament un deute amb una de les parts, perquè la seva memòria va ser ofegada i reprimida durant dècades. Cal que aquest deute sigui reparat d’una vegada i ja van massa dècades de democràcia sense que això s’hagi produït. Però cal també que aquesta memòria, sigui simultània amb el reconeixement d’una actuació política autoritària i repressora per part d’un partit comunista que va importar tècniques i mètodes d’un dels pitjors règims autoritaris del s. XX.

Mentre segueixi la desmemòria, i seguirà després de la lamentable llei aprovada en el Congrès dels diputats, es continuaran aixecant banderes a conveniència i es continuaran utilitzant les víctimes i es continuaran repetint els mateixos errors.

Set són les manifestacions que ha convocat el PP i entitats pròximes en contra del govern de Zapatero. Han estat per motius diversos, però sempre un nombre semblant de persones, una mateix estètica, uns mateixos colors… El nacionalisme espanyol, que hi era però no es veia, surt ara al carrer. El tema, en el fons, és el de menys (ETA, matrimonis d’homosexuals etc…): el que es manifesta és una manera de veure l’Estat i la societat que exclou la diversitat, i que vol relegar les minories siguin socials o nacionals, o bé a anomalia o bé a la marginalitat folklòrica. El problema però no són només ells.

Ells saben que és la última oportunitat. Que una derrota del PP en les
properes eleccions enterraria per sempre una estratègia basada en la
confrontació o circumscriuria aquesta estratègia a un partit d’extremadreta
que representés sense ambigüetats aquests principis. Per això posen
tota la carn a la graella i viuen en una constant agitació mediàtica
i de mobilització. És l’agitació dels que saben que viuen en una
espècie de batalla final.

El problema però, és que lluny de veure que la seva mobilització no té efectes, perceben clarament com amb les seves actuacions i la seva pressió estan condicionant els diferents processos que Zapatero va obrir. Van condicionar un procés estatutari plantejat des d’aquí de manera impecablement democràtica i lleial; i estan condicionant el procés de pau a Euskadi. Són conscients, i per això els atacs directes al president, que davant tenen un president dèbil i un partit socialista dividit ("las dos almas" del PSOE), que a cada manifestació respon amb un gest enèrgic però no pas de manteniment de rumb i de posicions, sinó en contra d’aquells que teòricament són els seus aliats.

I a això a nosaltres ens agafa en mal moment. Un moment que no sabem si és pre o posnacional. Un moment de dubtes i ambigüitats. Un moment d’independentisme desactivat i de nacionalistes que es frisen per governar a Madrid. Els dubtes i la discussió política, és bona i democràtica, estic content de viure en un país així. El problema és que som part d’un Estat que viu una lluita de poder brutal, i mentre nosaltres presentem una imatge dèbil, desunida i enrocada en mil dificultats, ells surten com un bloc al carrer, i ja en van set!. Potser hauríem de començar a pensar que allò de Madrid també va per nosaltres. Tranquils si, democràtics sempre, però potser una mica més units.

En el nº 19 de Migrainfo (butlletí trimestral que publica l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona), es recull un breu estadístic dels mitjans de comunicació adreçats a la població immigrada que es distribueixen als municipis de Barcelona. Son un total de 32 publicacions que reflecteixen força bé la distribució de les principals comunitats lingüístiques i culturals que s’han establert a Catalunya.

De les 32 publicacions

– 10 s’adrecen a comunitats llatinoamericanes. (en general o específics: peruans, xilens, argentins…)
– 5 xineses
– 4 russes (d’elles una adreçada també a ucraïnesos)
– 2 romaneses
– 2 magribins
– 2 pakistaneses
– 2 públic angloparlant
– 1 búlgars
– 1 bengalins
– 1 africans
– 2 a col.lectius diversos

Estic d’acord amb l’article de migrainfo quan valora positivament la presència d’aquest mitjans que expressen la necessitat dels immigrants de mantenir els vincles amb els seus països d’origen. És un signe clar d’organització i vitalitat de les comunitats, que en poc temps han estat capaces de generar una important activitat cultural.

Sóc en canvi més crític amb l’article quan parla que aquesta proliferació de revistes, és "una mostra de la seva voluntat d’integració a la nostra societat". Diuen que el moviment és demostra caminant, que de les 32 revistes només 6 tinguin algunes pàgines en català i que la resta estiguin escrites exclusivament en la llengua de la comunitat, no és gaire bon senyal.

Si com s’acostuma a dir d’un temps ençà, el català ha de ser la llengua vehicular, el lloc comú i de trobada on totes les comunitats puguin entendre’s, sembla que no comencem massa bé. Caldrà que anem pensant si volem una societat multicultural que com a molt s’entengui en castellà, o una que respectant i promovent la diversitat sigui capaç de crear espais comuns amb la llengua i la cultura pròpia del país.

Escric des del poble. Aquí l’apagada ja existeix des de fa temps i tret dels quatre llums del poble del davant només una gran i clara lluna (quina gelada ens espera!) il.lumina la nit. No sé si sumar-me o no a l’apagada sobretot després de llegir l’article de Martí Rosas i Ricard Horta que publica Vilaweb. A part de les repercussions que pugui produir penso que aquesta ja ha tingut com a efecte positiu que hem aprés alguna cosa més sobre energia. Cal agrair l’article dels tècnics de la UPC en el sentit que posen un punt crític als efectes d’un cert "activisme de reflexos" que es limita a seguir consignes cegament.

De l’article em quedo sobretot amb aquest fragment:

I suposo que la previsió basada en valors històrics és alta. Es clar, aquí l’interessant seria anar reduint poc a poc el consum perquè en el futur aquestes centrals generadores anessin reduïnt la seva activitat. Però aquí ja parlem de comportaments més a llarg termini, més constants… parlem en definitiva més d’estils de vida que no pas d’accions concretes.

Insisteixo, només pel fet de l’article i de la reflexió sobre el consum ja segurament valdrà la pena l’apagada.

Afortunadament, però, la lluna continua il.luminant la nit, indiferent als nostres curiosos comportaments.