Traducció de textos religiosos al català

Avui dilluns 25 de gener al Palau Robert i dins l’exposició “Religió, llengua, cultura a Catalunya”, hi haurà una taula rodona al voltant de la traducció de textos religiosos al català. Hi intervindran Josep Rius-Camps, biblista i traductor de Demostració a Teòfil, Antoni Prevosti, sinòleg, traductor d‘Analectes de Confuci i Laia Villegas, sanscritista, traductora de Les estrofes de Sämkhya.

La taula s’ha quedat petita, ja que hi podien haver intervingut molts altres traductors com en Ramon Prats, traductor del tibetà, Halil Bárcena, que ho és de poesia sufí àrab i persa, o la mateixa Jenny Read-Heimerdinger, coautora amb Josep Rius-Camps de l’edició de l’obra llucana. És un petit miracle (i mai millor dit) el que passa a Catalunya amb el tema de les traduccions de textos religiosos. Comptar amb editorials i amb traductors que apostin per aquest tipus de treballs representa un esforç encomiable que necessita d’un reconeixement.

Fa anys es presentava a la UB un llibre de Josep Alay sobre Antoni Montserrat jesuïta català del s. XVI i un gran viatger i explorador. La presentació del llibre titulat Ambaixador a la cort del Gran Mogol. Viatges d’un jesuïta català del segle XVI a l’Índia, Pakistan, Afganistan i Himàlaia, va reunir força gent, i entre ells el llavors president de la Generalitat Jordi Pujol. Quan començà el seu parlament el president explicà perquè era allà, i no hi era pas per amistat amb l’autor, sinó per reconéixer una tasca especialitzada que en paraules seves “fa gran un país i una cultura”.

Ara que tot gira al voltant del Barça i del Laporta, no estaria gens malament recordar el treball a llarg termini d’aquests estudiosos en el camp de les religions, la filosofia, la ciència etc… que uneixen la passió per les seves pròpies matèries (a vegades ben especialitzades i minoritàries) amb un profund amor al país i a la llengua. Anys d’estudi i de travessia en el desert als quals encara cal sumar les dificultats afegides que suposa tenir el castellà massa aprop. En el darrer número de la revista Dialogal, per exemple, preguntada sobre les dificultats a l’hora de fer la traducció al català modern Laia Villegas afirmava: “ens hem acostumat a llegir textos acadèmics en castellà i ens falten recursos per a expressar conceptes espirituals en català. ‘Deseiximent’, per exemple, ens resulta menys familiar que el terme castellà ‘desapego'”. Per poc que un hagi fet traduccions sap realment com és de difícil i trist haver d’abandonar determinades paraules de la pròpia llengua, perquè, simplement ningú les entendria.

L’important però és que hi continuïn havent sanscritistes, tibetòlegs, sinòlegs, i arabistes de casa, que ens atansin en la llengua pròpia, una riquesa espiritual a la qual no hi podríem tenir pas un accès tan directe.

La lliçó de Xile

Un ha nascut en el país que ha nascut i, tot i les recances, no el voldria pas canviar per cap altre. A vegades, però, sí que un sent punxar el cuquet de l’enveja i li agradaria ser suec, i gaudir d’una protecció social que comparada amb la nostra provoca vertígen; o eslové, i tenir un país ben equilibrat territorialment, de ciutats petites i endreçades, amb mar i muntanya a tocar i una independència tot just estrenada que fa goig… Aquesta setmana ho reconec, m’hagués agradat ser xilè. Després de vint anys de govern del mateix color, i amb una presidenta amb la popularitat pels núvols, el poble ha decidit que era hora de canviar. I ho fa fet amb una transparència i una esportivitat envejables. Que a poc de conèixer-se els resultats i amb una diferència d’uns pocs punts percentuals, el candidat perdedor anès a casa del guanyador, i davant la seva gent! reconegués la derrota és per treure’s el barret.
Que el candidat guanyador parlès  per telèfon davant tothom amb la presidenta sortint, i quedessin per entrevistar-se l’endemà, és molt més que una gest cara a la galeria i mostra cortesia, respecte i bon gust.

Al nostre Estat, en canvi, totes les “alternances” han estat tocades per escàndols o fets dramàtics. La corrupció i els GAL va
acabar amb el primer i llarg govern socialista,  i la mala gestió i l’engany del 13
de març va ajudar a una inesperada victòria socialista. El PP va mantenir la flama
encesa de la ilegitimitat del govern fins ben avançada la primera
legislatura, i només en aquesta segona de Zapatero que estem, han estat capaços d’una “certa serenitat (crisi econòmica hi ajuda!). I el nostre petit
país? La primera alternança va ser de tot però menys tranquil.la, i
encara ara es parla de “reconstruir el país” com si tripartit i
terratrèmol fossin paraules semblants, i com si fos un pecat reconéixer la feina de l’altre. L’abús d’aquest tipus de llenguatge ja sigui tremendista o messiànic fa mal perquè ja ningú se’l creu.

Per això he envejat aquesta
setmana el Xile de la democràcia, no pas per qui ha guanyat, sinó per
com han portat tot el procés els uns i els altres. L’orgull dels xilens
està ben inflat, i és que amb uns polítics així, i una democràcia així,
un poble pot respirar més o menys tranquil. Fins i tot, quan l’ombra de la dictadura és encara ben allargada. El polítics no són la
panacea ni la solució de tots els mals, però tampoc haurien de ser el
principal problema. I sinó que s’ho facin mirar.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

2010: any europeu contra la pobresa i l’exclusió social

Publicat a www.cristianismeijusticia.net/bloc

Santi Torres. Aquest any que tot just comencem, conclou el termini que els dirigents europeus es van posar per acabar amb la pobresa a la UE. Doncs bé, estem a l’any 2010 i els objectius són molt lluny d’assolir-se i encara ho haguessin estat més, sinó fos perquè l’any 2005 es van revisar a la baixa davant la previsió d’uns resultats vergonyosos.

Sigui com sigui, i seguint el criteri que una persona és pobra si la seva renda està per sota del 60% del salari mitjà del país on viu, a Europa 80 milions de persones (prop del 17% de la població) viuen per sota d’aquest llindar. No totes són persones en atur. N’hi ha un 8% de les que tenen feina amb uns salaris que no els permeten sortir de la pobresa. Això feia molt temps que no passava, almenys des de la creació d’un cert estat del benestar, i desmenteix a aquells que situen en la “plena ocupació” la solució a la pobresa.

Ara tenim la crisi, i es culpa a aquesta de moltes coses. Però quan es van revisar els objectius estàvem a l’any 2005, en plena eufòria econòmica, i en aquell moment les desigualtats continuaven sent tan escandaloses que va fer falta la intervenció del comissari Barroso i de tot el Consell Europeu per emmascarar aquest escàndol.

Però, això sí, de tot plegat ens en queda un “any” que, almenys ningú s’ha atrevit a desconvocar: “l’any europeu de la lluita contra la pobresa i l’exclusió social”. Ja que hi és, celebrem-lo, fem-lo servir per denunciar aquesta realitat al cor de la rica i desenvolupada Europa. Segurament, vista l’experiència de Lisboa, costarà que els governants tornin a posar-se “objectius tan elevats”, aprofitem-ho, doncs, per prendre consciència de la inviabilitat d’un model que exclou de la vida social i econòmica (també de la política?) a un de cada cinc europeus.

Ara, la comissió ha tornat a plantejar un esborrany que aspira a convertir-se en el document que marqui l’estratègia pels propers 10 anys, i l’ha obert a la consulta de ciutadans i organitzacions. Creieu que s’hi parla d’inclusió social, de lluita contra la pobresa o de reduir desigualtats? Marginalment sí, però es parla sobretot d’ocupació, de creixement econòmic (=PIB), de reforma del mercat laboral, de flexiseguretat,…. Es tracta d’anar repetint el model que ha fracassat amb paraules noves i sostenibles, segurament per garantir que d’aquí 10 anys el nombre de persones pobres amb treball no sigui només del 8% sinó del 15 o del 20%. A l’Estat sempre li és més carregós i molest un pobre de solemnitat, que algú que tot i treballar i contribuir a augmentar la riquesa del país, no acabi d’arribar a fi de mes. És possible que llavors ja puguem enorgullir-nos d’haver assolit una nivell de desigualtat social irreversible.

Em sap greu la ironia, i menys a primers d’any que és sempre època de bons propòsits i d’esperances, però suposo que també l’esperança cal guanyar-la, i no hi ha res pitjor que començar l’any “combregant amb rodes de molí”. Però posats a desitjar, tant de bo a final d’any, poguéssim recordar el 2010 com un punt d’inflexió en la consciència ciutadana respecte a la qüestió de la pobresa i l’exclusió social.

Prendre-s’ho amb filosofia

Començo l’any amb dos llibres entre les mans i tots dos de filosofia. Potser perquè allò dels canvis d’any sempre impressionen i ens cal anar posant nom a les coses. El primer el de Josep M. Equirol “El respirar dels dies” sobre el temps i els diferents temps. Quan vaig sentir-li ja fa temps una conferència al voltant d’aquesta qüestió tot em va sonar molt proper. Alguna cosa ens ha passat amb el temps, que de tenir-lo sinó dominat o  si més no en un lloc discret, hem acabat per ser-ne titelles.
No és normal que no ens preocupi anar constantment de bòlit, i en canvi
ens faci por una agenda buida o una tarda buida. Sense temps sobrer no
hi ha ni pensament, ni espiritualitat, i ni potser humanitat possible.
Llàstima que un llibre tant bo hagi tingut una presentació editorial
tan lamentable. (Per exemple, a la portada dies porta accent!)
L’altre sobre el caminar “Marcher une philosophie” de Frédéric Gros.
Molt francès des del títol fins a la darrera paraula, però interessant
sobretot pels que hem fet d’això tan vell de “l’anar a peu” una manera
de mirar-nos les coses, el país, i la vida. A veure si algú s’anima a
traduir-lo en un país de tants excursionistes.
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari