Arxiu de la categoria: Teologia i espiritualitat

El 15M i el papa Francesc (II): confluències

(Article publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Deu anys després del 15M, un no pot sinó constatar una sensació de fracàs en els intents de vehicular políticament i institucional aquella energia social que es va generar durant la primavera del 2011. En paral·lel, també, el caràcter rupturista i subversiu d’alguns dels discursos papals, amb un intent clar de contribuir a la transformació des de baix, s’han anat diluint. L’exhortació directa a la mateixa base eclesial a sortir dels seus problemes i a sumar-se colze a colze amb els moviments socials a la tasca de transformar les realitats de patiment, han acabat sent domesticades pels espais de poder entremig (cúries, dicasteris, sínodes, bisbes…). massa forts, fins i tot, per a un papa. D’aquesta manera el que tenia en el seu inici un gran potencial subversiu ha acabat convertint-se en una cita homilètica, en un paràgraf aïllat dins un full parroquial o com a molt en una nova iniciativa assistencial. El mateix papa a la Fratelli Tutti (capítol 5) reconeixia implícitament el fracàs sortint en defensa pròpia davant les acusacions de populisme, distingint entre el populisme insà que fa servir els seus altaveus en benefici propi, d’aquell altre populisme responsable que es posa al servei del bé comú. El que havia de ser una confluència d’energia transformadora, sembla haver-se convertit, 10 anys després, en una confluència de fracassos i ressentiments. Què fer a partir d’ara?

En aquests casos sembla necessari tornar als fonaments i veure que es pot rescatar. I en el que fa referència a l’intent del Papa en implicar a l’Església en una transformació política des de baix hi veuria com quatre dimensions bàsiques:

(més…)

El 15M i el papa Francesc (I): una política des de baix

(Article publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Ara que ens atansem a l’efemèride del moviment social que es va produir el 15 de maig del 2011, més conegut popularment com a 15M, he pensat que seria interessant enllaçar la memòria d’aquella data amb alguns dels posicionaments públics expressats durant aquests darrers anys pel papa Francesc. Hi ha dos elements, un de temporal i l’altre de geogràfic, que poden ajudar a connectar-los. El primer temporal és el fet que el papa es nomenat el 2013, per tant, amb els ressons encara recents d’una sèrie de mobilitzacions que es van produir en diversos llocs durant els anys 2010-2011: la primavera àrab al Magreb, Occuppy Wall Street (als Estats Units), o el 15M a Espanya, entre altres. La crisi financera del 2008 va provocar una llarga ressaca que es va canalitzar en forma de protestes amb un marcat caràcter revolucionari i anticapitalista. I l’altre element, el geogràfic, el fet que Bergoglio en ser nomenat papa, es va definir a ell mateix com a “venido del fin del mundo”, del Sud i, per tant, amb una experiència molt viva sobre els efectes que determinades polítiques i cultures econòmiques neoliberals havien suposat per a països com el seu. Aquests dos elements van confluir en un moment on les mobilitzacions obriren uns horitzons d’esperança i canvi que després no només no van arribar a materialitzar-se sinó que, fins i tot, van desembocar en una reacció autoritària i neoconservadora molt important.

(més…)

Traducció de textos religiosos al català

Avui dilluns 25 de gener al Palau Robert i dins l’exposició “Religió, llengua, cultura a Catalunya”, hi haurà una taula rodona al voltant de la traducció de textos religiosos al català. Hi intervindran Josep Rius-Camps, biblista i traductor de Demostració a Teòfil, Antoni Prevosti, sinòleg, traductor d‘Analectes de Confuci i Laia Villegas, sanscritista, traductora de Les estrofes de Sämkhya.

La taula s’ha quedat petita, ja que hi podien haver intervingut molts altres traductors com en Ramon Prats, traductor del tibetà, Halil Bárcena, que ho és de poesia sufí àrab i persa, o la mateixa Jenny Read-Heimerdinger, coautora amb Josep Rius-Camps de l’edició de l’obra llucana. És un petit miracle (i mai millor dit) el que passa a Catalunya amb el tema de les traduccions de textos religiosos. Comptar amb editorials i amb traductors que apostin per aquest tipus de treballs representa un esforç encomiable que necessita d’un reconeixement.

Fa anys es presentava a la UB un llibre de Josep Alay sobre Antoni Montserrat jesuïta català del s. XVI i un gran viatger i explorador. La presentació del llibre titulat Ambaixador a la cort del Gran Mogol. Viatges d’un jesuïta català del segle XVI a l’Índia, Pakistan, Afganistan i Himàlaia, va reunir força gent, i entre ells el llavors president de la Generalitat Jordi Pujol. Quan començà el seu parlament el president explicà perquè era allà, i no hi era pas per amistat amb l’autor, sinó per reconéixer una tasca especialitzada que en paraules seves “fa gran un país i una cultura”.

Ara que tot gira al voltant del Barça i del Laporta, no estaria gens malament recordar el treball a llarg termini d’aquests estudiosos en el camp de les religions, la filosofia, la ciència etc… que uneixen la passió per les seves pròpies matèries (a vegades ben especialitzades i minoritàries) amb un profund amor al país i a la llengua. Anys d’estudi i de travessia en el desert als quals encara cal sumar les dificultats afegides que suposa tenir el castellà massa aprop. En el darrer número de la revista Dialogal, per exemple, preguntada sobre les dificultats a l’hora de fer la traducció al català modern Laia Villegas afirmava: “ens hem acostumat a llegir textos acadèmics en castellà i ens falten recursos per a expressar conceptes espirituals en català. ‘Deseiximent’, per exemple, ens resulta menys familiar que el terme castellà ‘desapego'”. Per poc que un hagi fet traduccions sap realment com és de difícil i trist haver d’abandonar determinades paraules de la pròpia llengua, perquè, simplement ningú les entendria.

L’important però és que hi continuïn havent sanscritistes, tibetòlegs, sinòlegs, i arabistes de casa, que ens atansin en la llengua pròpia, una riquesa espiritual a la qual no hi podríem tenir pas un accès tan directe.

Crisi: examen i memòria

(publicat a TSKV)

Quan algú amb esforçat voluntarisme i amb bona intenció diu, de bones a
primeres, allò de què aquesta crisi pot ser positiva i ens pot fer més
bons i més savis, convé que ens l’escoltem amb certa reserva. Hi ha
moltes probabilitats que qui això afirma, ni que sigui des de la bona
fe i les ganes d’infondre optimisme, tingui garantits uns mínims vitals
que el fan dormir calent i tip. Per tant, comencem dient que aquesta
crisi és injusta, absurda i fruit d’un engany que ha durat massa temps.
I el pitjor de tot en són les conseqüències: famílies senceres a
l’atur, fills que han de deixar precipitadament els estudis per donar
un cop de mà, depressió davant un túnel del qual no se’n veu sortida,
violència, tristesa … Són cicatrius que costarà sanar, i algunes
romandran per sempre com aquelles trajectòries vitals que per debilitat
psicològica o manca de suport familiar, es trenquen i costa molt
recuperar. Tot això no es pot passar per alt, amb una mena d’optimisme
buit i frívol.

Tanmateix, sí que pot ser que la crisi, sobretot als que no ho hem
perdut tot, ens faci reaccionar sobre moltes coses. Però tampoc això
resulta evident. Des del punt de vista cristià calen al meu entendre dues coses perquè això sigui
així. Practicar l’examen de la pròpia vida. És a dir, una mirada
sobre com he viscut i sobre com visc; sobre la meva relació amb els
diners i amb el treball; sobre el meu grau de compassió i d’obertura a
la realitat que m’envolta; sobre la qualitat del meu oci i de les meves
relacions. Aquesta lucidesa no s’improvisa, necessita de temps, de
contrast, de silenci, de pregària i de meditació. Però tampoc n’hi ha
prou amb això, si després no és té memòria. L’examen ha de
servir per aprendre del present i d’allò que estic vivint, i ha de
servir pels temps dolents i pels bons. Pels cristians l’evangeli no és per temps de
vaques grasses o de vaques magres, sinó que és per tot temps. Els
valors que en ell hi ha, les crides al seguiment són per tota la vida.
Cal memòria, i cal refrescar la memòria.
 
Potser la crisi acabarà fent-nos més bons i més savis, però només si som nosaltres els que hi posem els mitjans.

Impunitats, passades?

Em sento desbordat aquests dies per tantes notícies sobre corruptes, vanitosos i caragirats, sobre regals i regalies, desfalcos i caradures i tot un mostreig de penes que de tan humanes gairebé fan plorar. Però, és clar, diem que tot això és humà,  com si no ho fossin la honestedat, la rectitud, la solidaritat, la humilitat o la senzillesa. I segur que aquestes virtuts abunden també entre els polítics com ho fan les altres, però són més callades, perquè de fet han de ser-ho.

Estranya però tanta impunitat. És a dir, que la manera com es feien les coses a les Balears, a València o Catalunya o ves a saber on, partien d’una mena de supòsit que mai res seria descobert. Per què, com pot ser que la cosa fos tan descarada, tan poc treballada, tan al descobert? Què és el que feia que totes aquestes persones se sentissin amb un sentiment d’invulnerabilitat? Els amics, les relacions, els contactes, el poder…? Però no és tot això molt més fràgil del que sembla?. 

Ja cal que ens espavilem si no volem que a més de ser una cosa del passat (recent però passat) continuem per anys en la mateixa dinàmica. Benvingudes, per això, les auditories internes, les oficines antifrau, les sindicatures de comptes i uns protectorats ben potents.  Digueu-ho als desencantats de la política, sobretot aquells que enyoren èpoques més “serioses”  quan de fet tot això que ara surt … passava. Qui sap si potser ara, encara que no ho sembli, estem en el bon camí.

CERAS

Ahir dilluns vam poder visitar durant tot el dia el CERAS, centre dedicat a la recerca social que els jesuïtes francesos tenen a una de les banlieu de Paris, just a tocar de l’Stade de France, estadi de gloriosos ressons futbolístics i culers.

El CERAS es hereu de l’antiga Action Populaire creada l’any 1903, en una època en la qual l’església va fer els primers passos en temes directament socials i no únicament lligats a la beneficència. Els sindicats, i els moviments socialista, anarquista i comunista seduïen a una bona part dels treballadors que es trobaven en unes condicions socials precàries. Era una aproximació social en un primer moment interessada, pero que poc a poc va anar repercutint en les persones i els moviments que s’hi van anar posant.

Mes que evangelitzar la realitat obrera, eren els obrers i la seva problemàtica, els que qüestionaven una església massa lligada als poderosos. La repercussió d’aquest tipus de centres, a Franca però també a tot Europa va ser forta i en molts casos va suposar el naixement d’alguns importants sindicats.

Avui el CERAS i també la resta de centres de reflexió social catòlica es troben en un procés de replantejament molt seriós. Atrapats entre una secularització accelerada i un creixent replegament eclesial, aquests centres no acaben de trobar ni la subsistència ni el futur. CERAS s’ha plantejat seriosament com a tema central la problemàtica dels barris i de la configuració urbanística, pero ni els seus estudis ni les seves publicacions (com Projet), d’una qualitat immensa no tenen la repercussió que tingueren en el passat.

Val la pena continuar amb centres aixi? Cal certament una especialització o cal mantenir un caràcter generalista? Te algun sentit mantenir el lloc “de la confessionalitat i la fe” com a lloc des d’on realitzar la reflexió i l’acció social?

No son qüestions pas senzilles i afecten també al centre en el qual treballo i pel qual estic aquests dies per Europa, però es fa necessari no obviar les preguntes i tenir-les ben presents. Intueixo que si que aquest tipus de centres tenen molt a dir. Precisament per aquest caràcter de cruïlla, mantenen una llibertat considerable respecte a interessos polítics o econòmics. La seva és una situació de pont que evita la sectarització i clericalització eclesial i l’obre al món, i a l’hora explora i actualitza les conseqüències socials que avui continua tenint l’evangeli.

És la creixent situació de pobresa i marginació en molts llocs del món, també en aquesta barriada del París més “chic”, la principal motivació per continuar denunciant, estudiant i explorant alternatives.

Pregaria.cat

Es diu així www.pregaria.cat, sorgeix dels Jesuïtes de Catalunya i vol ser una web amb recursos per a la pregària i l’espiritualitat. Amb un disseny molt senzill i on és molt fàcil de moure-s’hi. El fet que sigui totalment en català no és pas una casualitat. La normalització ha d’anar arribant poc a poc a tot arreu.

L’àmbit de l’espiritualitat i la pregària és un àmbit comunitari però sobretot un àmbit personal i íntim, on la llengua materna juga un paper fonamental. Hi ha una llengua en la qual un pensa, una llengua en la qual també un prega. Per això tenim la sort de tenir una bíblia interconfessional en català magnífica, una bíblia de Montserrat d’alt nivell, una editorial que se’n va sortint (l’editorial Claret) i unes publicacions diocesanes de tirades importants com son els fulls dominicals.

L’espai d’espiritualitat per internet necessitava d’una eina així, que neix amb vocació de servei a l’Església del país i també a tots aquells que amb diferents nivells de vinculació cerquen recursos des d’on viure la seva fe. Us recomano que hi entreu i si us sembla ajudeu a difondre-la.

(En la part dels meus enllaços Espiritualitat, Teologia i diàleg intereligiós trobareu també altres recursos)

El pare Cassià

Tot i no conéixer-lo personalment, el p. Cassià estava allà des de la meva infantesa com un nom, com un referent d’algú que ha ensumat que això del cristianisme no és redueix a una pràctica religiosa. El seu interès per la política i pel món social (especialment la problemàtica de l’atur), tenien tot l’aire del Concili Vaticà II, un aire de cooperació i diàleg ben allunyat dels tons de croada i d’imposició que avui s’escolten des d’altres contrades. Potser precisament per això, la unanimitat de l’homenatge i l’enyorament que deixa la seva mort.

Entre els articles que he llegit m’ha agradat molt el que li ha dedicat Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona, en un article al diari Avui. En reprodueixo només un fragment:

En el
fons de la rica personalitat de l’abat Cassià hi trobem el seu cor de monjo. La vocació monàstica no
té res a veure amb l’aïllament. És solitud en comunió, vertical i horitzontal. És contemplació del rostre del
Senyor que permet d’orientar la vida amb
fidelitat evangèlica. Per això el pare Cassià va ser capaç de fer tantes coses
–i també de dir-ne algunes– no d’acord amb la prudència del món, ni que sigui
el món eclesiàstic, sinó de cara a Déu.Actuava amb sentit profètic.Amb aquella
absoluta llibertat del profeta que depassa, fins i tot, la del pastor, més
compromès amb la convivència a l’interior de les comunitats de cristians i
cristianes dotats de dons, carismes i, també, psicologies diverses…
Al servei profètic d’aquest
abat li devem molt, com a Església i com a país.
Si el vaig admirar en la seva etapa més pública,
no he deixat d’admirar-lo, les últimes dècades, en la seva vida de monjo entre
els monjos, joiós, centrat en una espiritualitat senzilla i essencial, lúcid i,
alhora, positiu: se li veia que, com Maria Magdalena, era feliç d’haver
escollit la part més bona, la paraula de Jesús. Estic segur que Catalunya
continuarà beneficiant- se delsexemples i de la pregària d’aquest entranyable
abat de Montserrat.”

Joan
Carrera, diari Avui Dijous 13 de març del 2008 p 27

Crisi de la religió?

El llegit i admirat Alcoberro va escriure ahir un post sobre "la crisi de la religió", on més aviat es feia referència a la crisi del catolicisme i encara del catolicisme de casa nostra.

"L’home que mira" expressa un sentiment que en els darrers temps he escoltat en força ocasions "cada dia estan fent més difícil, per no dir impossible, viure com a catòlic a Catalunya i a Espanya". I ho fa sobretot en relació a alguns comportament i expressions adoptats oficialment des d’una bona part de la jerarquia eclesial.

Escoltar aquest sentiment de dificultat dol, perquè qui ho expressa ho fa en forma d’un desig frustrat. Qui no dóna valor a la seva identitat cristiana/catòlica, o qui ho viu d’una manera intimista i absolutament privada es pot permetre sentir una total indiferència per una realitat eclesial francament millorable.

Qui dóna valor però a aquesta identitat fins el punt d’intentar-la viure amb una certa fidelitat i compromís, i per tant amb un cert valor de pràctica pública, d’interès i fins i tot de participació activa, d’un temps ençà viu immers en una perplexitat notable.

Quan sento aquesta queixa, em surt la vena "capellanesca", que segons
com us ho mireu pot tenir un toc funcionarial de qui viu més o menys
d’això, però que si ho feu amb benvolença veureu que intenta expressar la vigència
d’una determina opció de vida.


I amb aquesta vena que em surt responc a vegades relativitzant els excessos i l’actual desconcert d’una jerarquia poruga i massa tancada en si mateixa. Llavors, dic que això del Rouco i la COPE és cosa de quatre, però que hi ha molts capellans de barri i molt capellà de poble que continua creant comunitat allà on hi regna el més absolut i fred individualisme. Gent que, com diu el mateix Ramon continua "donant consol en l?hora de la mort i esperança en el viure de cada dia". Gent que parla de la compassió però que sobretot la practica i sovint amb qui més pateix. Gent que s’encarrega de recollir allò que la nostra societat de façana impecable va deixant als marges.

A vegades responc també amb arguments històrics, lleis del pèndol, moments de reacció que segueixen a moments d’obertura… Ens falta doncs perspectiva i algunes dades semblen apuntar novetats interessants. (que a Catalunya el 39% dels estudiants de grau superior de teologia siguin laics, no deixa de ser una xifra insuficient però significativa).

A vegades ho justifico amb arguments purament polítics, amb lluites de poder que es couen a nivells de nunciatures i conferències episcopals, institucions que manen molt però que en canvi son des del punt de vista de la història i de la Teologia totalment insostenibles.

A vegades, amb els qui tinc més confiança, se m’acaben els arguments i m’emprenyo. I l’emprenyament es pot tornar en discurs ideològic "progre" tant o més patètic que allò que vull contestar.

Però sovint passa que l’emprenyament, d’una manera estranya i misteriosa va derivant cap a una mena de convenciment profund que fa veure algunes coses des d’una perspectiva totalment nova. És llavors quan a un li ve al pensament que això de ser catòlic, català i, si m’apureu, jesuïta, és avui per avui una forma de viure el catolicisme de manera resistent, es a dir, amb més llibertat, creativitat i esperança que mai.

Una altra cosa és que d’aquesta situació en sapiguem treure tot el partit. Me n’adono que només he parlat de les limitacions i contradiccions dels "altres". Potser a les pròpies (l’Església local, la vida religiosa, l’església "de base) hi hauria de dedicar un altre post.

Però ja se sap que sempre és més fàcil veure "la brossa a l’ull del germà, que no la biga en el propi" … Amén

25 anys de la BCI

L’any 1982, l’Associació Bíblica de Catalunya (ABCat) va iniciar el procés de traducció de la Bíblia al català. Fins aquell moment hi havia hagut altres traduccions entre elles la de Montserrat o la de la Fundació Bíblica Catalana (vinculada a l’Institut Cambó).

La nova traducció, però, tenia com a novetat el fet de ser interconfessional, es a dir, recolzada tant per catòlics com també pels protestants de les Societats Bíbliques Unides. El resultat conegut com a BCI (Bíblica catalana interconfessional) és un bon text, i un llibre atractiu amb mapes i annexos molt pedagògics.

Per celebrar-ho, els de l’ABCat han organitzat una Jornada celebrativa d’aquests 25 anys a Tarragona el dia 29 de setembre, en el decurs de la qual serà inaugurada una exposició sobre la BCI.

Traduccions i iniciatives com aquestes situen el català i la cultura catalana ben amunt. Al darrere, com sempre, persones i associacions treballant discretament, amb pocs recursos, però amb un gran amor, en aquest cas, tant al text bíblic com a la llengua catalana.

Ai Dalai!

La visita del 14è Dalai Lama a Barcelona ha posat de manifest una realitat, que els que seguim amb interès els fenòmens religiosos ja veníem notant des de feia temps: hi ha una part important de compatriotes que han adoptat el Budisme com a religió o filosofia, de referència.

El Budisme s’ha adaptat bé a Occident, perquè han arribat sobretot les pràctiques i els pensaments de més fàcil digestió. El Budisme, passat pel sedàs del màrqueting i desvestit de les pràctiques religioses més rigoristes, ens parla de vies cap a la felicitat, d’apaivagament dels desigs, de superació del dolor i del sofriment… curiosament aquelles coses que més ens porten de corcoll. La religió o la filosofia budista s’adapta com un guant a les nostres necessitats: ens cura de les ferides d’una societat occidental depredadora, violenta i feréstega.

És, però una curació en forma d’analgèsic o en forma d’una pomada ben superficial. Es renuncia a afrontar el misteri del dolor propi i dels altres amb tot l’entramat de causes personals, socials i polítiques que hi van lligades.

La nostra tradició (la cristiana, vull dir) també parla de felicitat, de desigs i de dolor, però potser els seus plantejaments son més incòmodes, simplement perquè comprometen més la nostra vida. La compassió, per exemple, (present també en una part del budisme més autèntic) és un dels centres del Cristianisme, i la compassió es precisament el contrari de l’evitació del dolor. Qui es compadeix no només carrega el seu dolor, sinó que es solidaritza amb els dels altres d’una manera estreta i misteriosa.

No em fa por el Budisme, em fa por el budisme de la fascinació i de l’exotisme; el budisme objecte de consum i de màrqueting; el budisme que dorm consciències, des-solidaritza i des-polititza; el budisme que s’adapta tant a les nostres necessitats que de fet no canvia res.

Ai Dalai!, tant de bo ens diguessis alguna paraula d’alerta sobre aquest "budisme de tot a cent", però em temo que els nous seguidors estan tan entusiasmats que no t’ho admetrien pas.

Finestres

Tinc la sort que el lloc on treballo habitualment té una finestra gran que dóna a una selva espessa feta de terrats, antenes i estenedors de roba. L’ondulació de l’Hospitalet, que no imaginava abans tant pronunciada, augmenta la sensació d’amuntegament excessiu. A l’hivern el sol es pon gairebé al centre de l’escena, just darrera un bloc de més de 15 pisos que algú va plantar al mig del barri sense massa escrúpols estètics. Eren altres temps… bé ¿eren altres temps?.

Demà a aquesta mateixa hora la finestra que tindré just al costat d’on treballo em donarà a un campanar de poble, i un camp ressec trencat per unes poques taques de verd, justament al costat d’un hort o del torrent.

Dos paisatges diferents però no tant…

Necessitem segurament dels canvis d’aire, dels canvis de paisatge, i dels canvis de finestra, però una recerca ansiosa de nous aires, de nous paisatges i de noves finestres no serveix de res si un no aprèn a mirar-ho tot amb una mirada única. I dic aprendre, perquè n’estic segur que a mirar se n’aprèn.

I on n’ensenyen? Crec que s’aprèn a mirar llegint; s’aprèn a mirar pensant; però sobretot se n’aprèn mirant. Vol temps i una certa quietud interior. No estic parlant de budisme, ni de ioga, ni de meditacions transcendentals que potser poden ajudar-hi. Estic pensant més aviat en una mena d’ascesi senzilla i molt nostrada que porti a traspassar i a superar els silencis, les sol.lituds i els avorriments.

La tàctica és  començar de seguit, i no esperar a fer l’exercici en un parc natural de Costa Rica super, super…. sinó en aquells paisatges més propers i que no acabem de conèixer mai del tot, precisament perquè els donem massa per suposats.

La parròquia de Entrevías

Aquests dies una petita parròquia (San Carlos Borromeo) d’un barri de Vallecas ha estat notícia per haver-se revoltat en contra les pretensions de tancar-la per part de l’Arquebisbat de Madrid. De parròquies com aquesta n’hi ha a força barris de les grans ciutats. Són parròquies populars que es van obrir als 60-70 en el cor de les extensions urbanístiques fruit de la immigració interior del camp cap a les ciutats.

Vaig col.laborar durant dos anys a Saragossa amb una d’elles al barri del Picarral, i em vaig adonar, jo que vinc de poble, del gran bé que en aquestes barriades feien els centres parroquials. A més de llocs de litúrgia i Evangeli, eren també els lloc d’on sorgia l’activitat veïnal i sindical. Ara estan en crisi, com ho estan de fet les Associacions de veïns, els sindicats i tot allò que sigui defensa col.lectiva d’interessos a llarg termini. Tanmateix algunes d’elles continuen sent testimoni resistent de petites comunitats amb opcions i maneres d’expressar la fe i l’Evangeli que encara criden l’atenció.

Francament però m’ha sorprés el ressó mediàtic que ha tingut tot l’afer, tenint en compte que de parròquies se’n tanquen darrerament amb certa freqüència

Només l’explico dins aquesta estranya guerra que mantenen alguns mitjans de comunicació amb l’Església identificada sobretot amb el cardenal Rouco i la Conferéncia episcopal. No excuso la part de responsabilitat que aquests darrers han tingut en alimentar aquesta guerra a través sobretot dels mitjans dels quals són titulars, però l’espectacle no deixa per això de ser lamentable.

Resulta que una parròquia que calladament havia estat treballant en una línia potser discutible en alguns aspectes, però coherent i compromesa amb l’evangeli, ara es utilitzada com a instrument en una lluita d’un altre nivell. Una lluita en la qual ja no s’hi valen raons, i en la qual els protagonistes (la mateixa comunitat parroquial i les associacions acollides) deixen pas a periodistes, actors, intel.lectuals … els quals han vist en ella una ocasió per venjar tot el seguit de despropòsits curials dels últims temps.

Tot plegat fa una enorme tristesa perquè fins i tot les causes més justes, les actituds més nobles i els testimonis més vius de compromís evangèlic, corren avui el perill de ser arrossegats en una guerra que no és la seva, perquè és una guerra pura i simple pel poder.

Teologia, on vas?

A partir de la notificació del Vaticà al voltant de l’obra de Jon Sobrino, company jesuïta de El Salvador, un no pot deixar de sentir una barreja de tristesa i perplexitat. Deixaré la tristesa per un altre moment, és sempre un sentiment personal i subjectiu que fa de mal explicar, però en canvi si que m’agradaria compartir la perplexitat.

Perplexitat davant la limitació tan gran a què s’està sotmetent avui la
investigació teològica i que contradiu els criteris mínims en els quals
s’ha de desenvolupar qualsevol activitat investigadora sigui en el camp
que sigui. Hem d’exigir rigor, profunditat en l’estudi, dedicació,
honestedat … i aquestes actituds viscudes fins les últimes
conseqüències ens poden portar a explorar terrenys nous, a trobar
conclusions impensades en un primer moment. Recerca i pensament
esdevenen un exercici que alimenta qualsevol activitat científica, que
la fan avançar i que contribueixen d’una manera decisiva a la seva
vitalitat i actualització.

Tots aquests valors en el cas de la Teologia semblen voler-se substituir per un de sol: l’autoritat, que ja no actua només al final de la recerca (valorant) sinó que ho fa des del principi condicionant-la. Ja sigui marcant els límits del terreny de joc ja sigui simplement seleccionant la validesa del professorat a partir del criteri d’autoritat més que no pas del de validesa o capacitat per a la investigació.

No és el camp on puc parlar amb més propietat però em dóna la sensació de què aquesta limitació al principi d’autoritat està duent a la Teologia a un camí sense sortida. Qui investiga a fons, amb criteris científics pot trobar-se al cap del carrer fora d’un terreny de joc cada vegada més limitat, i per tant amb la frustració d’una notificació o condemna. Qui accepta el principi d’autoritat deixa d’investigar i es limita a repetir sobre terreny segur allò que aquesta autoritat determina com a vàlid.

En un moment en què la Teologia es veu sotmesa al repte de respondre a moltes preguntes, sembla que aquesta renuncia al diàleg per tancar-se en un entotsolament que dóna seguretat pot acaba sent del tot estèril. I això no deixa de provocar com deia una enorme perplexitat.

Confiança

Em pregunten què és la confiança. Millor amb un exemple: vaig a vendre les ametlles i em diuen, "quants quilos portes?" els hi dic el que he pesat a casa i no ho comproven.

És un exemple trivial però per a mi els grans valors, quan ho són, configuren i toquen fets i gestos trivials. I fixant-se en fets i gestos sembla que més aviat el predomini avui és el de la desconfiança

El partits desconfien entre ells; ho fan els veïns d’una mateixa escala; les persones que conformen una família; els companys de feina o d’estudis… Desconfiar en determinades circumstàncies és una actitud de supervivència, en altres però, quan esdevé tan aclaparadora fa viure amb el cor encongit amb una immensa por i ho condiciona tot.

Algunes desconfiances ho són, fruit d’una mala experiència directa, la majoria però són causa d’una atmosfera que es crea a partir de notícies, rumorologia o malentesos que acaba per confirmar-nos i fer-nos forts en aquesta actitud sempre a l’expectativa. Sempre ens hi juguem alguna cosa: "els quartos", la imatge, la feina … La por a què ens fotin, és una de les pors més quotidianes.

Avui deixeu-me reivindicar la confiança com a actitud bàsica, amb necessàries excepcions. Com que sóc creient a mi m’hi ajuda la frase d’un salm, que considero especialment inspirat:

"em mantinc en pau,
tinc l’ànima serena.
Com un nen a
la falda de la mare" Sl 131,2