Exèrcit i societat civil

Interessant l’editorial de la revista Razón y Fe titulat “Ejército y sociedad civil” i amb una crítica de fons al model d’exèrcit que es va imposant a l’Estat espanyol tant se val si és amb govern socialista o amb govern conservador.

L’editorial adverteix que l’exèrcit, com qui no vol la cosa, esta envaint (militaritzant) des de fa temps, terrenys que no son del seu àmbit.

  • l‘àmbit de la formació professional. Un dels ganxos publicitaris per reclutar personal està en el fet que s’ofereix formació i titulació de caràcter professional. És més, un projecte sobre la Llei de Carrera militar inclou una mesura que integrarà les acadèmies militars a la Universtiat.

  • l’àmbit d’investigació i desenvolupament tecnològic. l’I+D militar pressupostat pel 2007 arribà fins a 1586 milions d’euros, el 20% del total de l’I+D. I aquestes partides no s’inclouen pas en el pressupost oficial del Ministerio de Defensa que es presenta amb un 4,27% dels pressupostos generals quan en realitat sobrepassa el 12%

  • l’àmbit de l’ecologia i el medi ambient (!). Mireu si no el calendari que van publicar el 2006, Espacios naturales del Ministerio de Defensa, i veureu que els camps de tir son segons aquesta versió els millors parcs naturals

  • l’àmbit de la “protecció civil” i d’emergències. El senyor Zapatero va crear una Unidad Militar de Emergencias Especiales (UME), de manera que ja tenim l’exèrcit intervenint, como si això fos ja una qüestió habitual, davant les catàstrofes que es produeixin. (Recordeu sinó els generadors elèctris militars que ens van “salvar” de les conseqüències de l’apagada, o el militars actuant en el cas de les inundacions al País Valencià…

En definitiva, l’exèrcit abandona les seves funcions específiques (que certament avui per avui son més aviat poques) i per assegurar la seva supervivència, es posa a fer d’ONG, de cos de bombers, de formador professional o d’investigador. En fi que caldrà estar ben atent també als programes militars dels partits per les properes eleccions.  Bon any!

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Gebrada

Avui el fred (no hem pujat dels -2º ) i la boira s’han aliat per formar un paisatge gebrat d’una gran bellesa. Com que no fa ni un alè d’aire i hi ha un silenci absolut, dóna la sensació de temps aturat. Fins i tot les poques bèsties que s’han quedat a passar l’hivern i que miren de sobreviure, es mouen amb més lentitud, estalviant tota l’energia possible (ells si que en saben d’això de la sostenibilitat!).

La sensació de tenir la barba i les parpelles amb un tel d’humitat gelada també feia molt temps que no la sentia. És un fred humit que s’agafa de seguida i ho glaça tot.

Llàstima que els camps continuen del color de la terra. Ni un bri de blat o d’ordi ha nascut en tota la tardor. La sequera també glaça el cor, sobretot d’aquells que encara viuen entestats en fer fructificar planes i parades a aquesta part més dura de la Segarra.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Vellesa

Em comenten en una residència de vells concertada, les dificultats que tenen actualment. Cada vegada les persones ingressen més grans i amb més grau de dependència i això obliga a contractar més persones no sempre disponibles i no sempre amb la preparació adequada.

Algun dia s’haurà de reconéixer que la vellesa és una qüestió mal resolta en la nostra societat.

La vida s’ha allargat de manera considerable gràcies a tractaments que fa uns anys no existien i que constitueixen un negoci formidable sobretot per les indústries farmaceútiques. En alguns casos aquest allargament ha estat acompanyat per una bona qualitat de vida, en altres es tracta d’un allargament de valor discutible.

Però no és aquesta la qüestió mal resolta, tot i que hi té a veure, sinó una altra de cultural. El nostre és un món on els vells no tenen ja aquella funció que se’ls hi tenia reservada en les societats tradicionals, de manera que en acabar la vida productiva i després d’uns anys de gaudir d’un oci relatiu a la pensió cobrada s’entra, en la majoria de casos, en una etapa d’anihilació social que és molt anterior a la desaparició física.

Segurament moltes residències, moltes famílies i molts bons professionals malden per lluitar contra aquesta anihilació acompanyant a una mort digna en tots els aspectes. Però hi ha una gran part d’ancians que passen els darrers anys sense una companyia de qualitat, sense una abraçada, sense una paraula amable.

Narcissistes com som, per molts homes i dones d’avui, la vellesa és un mirall al qual evitem mirar-nos. Ja hi haurà temps… però el temps passa, i mentrestant oblidant els vells, oblidem també la vida en totes les seves dimensions, i ens acostumem a veure-la només des de la nostra perspectiva unidimensional: present i autocentrada. El resultat és d’una pobresa que ni el Solbes tan hàbil en això de l’economia pot comptabilitzar. Hi surten perdent els vells cada cop més fotuts i sols, i hi perdem els joves vivint una vida com un puzzle del qual hi falten la meitat de les peces.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Aung San Suu Kyi

(Publicat a tskv.cat)

Segurament els símbols, quan es tracta de persones, estan plens d’ambigüitats precisament perquè son persones de carn i ossos amb històries apassionants, decisions encertades i altres discutibles, cercles de poder que els envolten o interessos econòmics amagats. A vegades és tanta la necessitat que tenim d’aquests símbols que correm a pujar als altars persones que després ens “defrauden o ens fallen” amb les seves actuacions.

No obstant alguns d’aquests símbols han passat la ITV de la història sobretot per què la seva biografia ha quedat marcada per anys i anys de repressió política i d’empresonament. Ha estat el cas de Nelson Mandela a Sudàfrica i està sent el cas d’aquesta birmana que ha protagonitzat silenciosament, les revoltes a Burma del setembre passat. Filla d’un general birmà assassinat, ha passat onze dels darrers divuit anys detinguda per la junta militar d’aquest, fins ara, desconegut país asiàtic. Aïllada molts cops de la seva pròpia família (el seu marit morí de càncer el 1999) ha dedicat tots aquests anys a estudiar i preparar-se per si arribat el moment es produeix un canvi polític al país que permeti l’arribada de la democràcia. La seva aparent fragilitat física i el seu somriure seré, amaguen una determinació insubornable. El 2002 quan fou alliberada de manera temporal algú li preguntà si havien valgut la pena tants sacrificis i ella simplement va respondre “Vaig fer una elecció, per tant no he fet cap sacrifici”. És aquesta mena de decisions les que donen als símbols, als autèntics símbols, una força que de tant humana ens sembla a vegades sobrehumana.

Aung San Suu Kyi ha esdevingut doncs un símbol, potser ambigu i limitat com tots, però un símbol provat pels anys i per una de les tortures més horribles que es pot infringir a un ésser humà: la manca de llibertat i d’esperança.