Propostes pel dia de reflexió

M’han agradat sempre els dies de reflexió sobretot perquè els polítics callen. Continuo pensant que les campanyes són massa llargues, massa costoses i com deia ahir cada vegada més d’aparador. Amb una setmana n’hi hauria ben bé prou, sobretot quan portem mesos, sinó anys, de campanya.

Si el pencar ens deixa alguna estona suggereixo aprofitar el dia de reflexió. Allà van algunes propostes

Donar-se un tomb pel barri que tingui fama de ser el més pobre i insegur de la meva ciutat.

Llegir algun capítol del llibre de Jordi Pons i Ramon Tremosa "L’espoli fiscal"

Aturar-se més estona a parlar amb la gent que ens envolta (a casa o a la feina) i interessar-se per com estan, que els preocupa, que els il.lusiona. Fer-ho amb algú que ve de fora, fer-ho també amb un mateix.

Llegir algun fragment de "El príncep" de Maquiavel o anar a veure els Borgia. Adonar-se que les debilitats humanes i polítiques venen de lluny.

Mirar totes les coses bones que té el meu país.

Escoltar el Barça-Chelsea mitja part amb el Puyal i mitja amb el Basté.

En definitiva, aprofitar el dia de reflexió per tornar a la realitat feta de molts grisos i de moltes cares. Únicament els fonamentalismes ho veuen o tot blanc o tot negre. Únicament els publicistes ho veuen tot en una sola dimensió.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Catalonia is not California

El dia 15 d’octubre, penjava al bloc una reflexió a partir del tema del DVD (és curiosa la rapidesa amb què es cremen les notícies avui dia), amb el títol "comencem malament" i a les vigílies caloroses de la jornada de reflexió he estat temptat de penjar-ne un altre de simètric que digués "… i acabem malament".

Afortunadament he anat a donar un tomb amb la bicicleta fins al port per airejar-me i allà mirant els cartells dels candidats que penjaven dels arbres he pogut adonar-me del meu error. Valorava la campanya a partir dels meus criteris de pagès de la Segarra, però no ho feia des del patró correcte: una autèntica campanya a l’estil nord-americà. Des d’aquest punt de vist la campanya ha estat impecable
Comencem pel DVD famós. Manufactura plenament USA, on les campanyes negatives de l’adversari sigui un polític o una marca de iogurt estan no només permeses sinó també ben vistes. Ja sabeu, allò de "la millor defensa és un bon atac", "val més pecar per excés que per defecte"… pur darwinisme social. Malgastar diners? Només qui en té mereix governar, perquè tenir molts diners significa també tenir molts interessos a defensar.

Continuem per les escenografies. En aquest punt ja fa temps que ens estàvem americanitzant però hi ha hagut algun punt de perfeccionament de la posada en escena que ha reforçat la impressió d’estar en una campanya al Congrés per l’estat d’Ohio: globus, paperets caient del sostre, banderes a dojo, i candidats caminant amunt i avall mentre prediquen.

I que me’n dieu de les entrevistes a les futures "primeres dames". Mai havíem arribat a conèixer tan a fons les intimitats dels candidats, on es van conèixer, com cuiden el gos o el gat, els acudits que expliquen… Si hi trèieu les referències a la vida sexual, difícilment comprensibles en un àmbit protestant, la resta és equiparable a l’interès que els americans donen a la vida domèstica dels seus personatges polítics. Poden enviar tropes a l’Iraq o no signar protocols mediambientals, pesa molt més a l’opinió pública com tracten la seva mascota.

Potser per això també han tingut tan èxit i seguiment les entrevistes del català afincat a Columbia, en Xavier Sala i Martin. Agressiu i trencador, saltant de coses domèstiques a propostes polítiques, i fent exàmens de liberalisme a tots els candidats.

Fins i tot alguns eslògans han estat carregats de sentimentalisme. Uns se’ns presentaven com humans. Fan bé de dir-nos-ho. Als nostres contemporanis de Califòrnia també els entendreix saber que els seu senador o congressista renta el cotxe (aquí els dono una idea) o es dedica a fer bricolatge els caps de setmana. Altres es passaven el dia apel.lant a la pàtria, tant, que com diu el mestre Alcoberro, "l’estimen tant que la mataran". I més d’un no s’ha cansat de repetir allò que era un "home fet a si mateix", i vinga amb l’origen amunt i vinga amb l’origen avall. Catalunya com aquell país model d’igualtat d’oportunitats, on tothom pot arribar a ser president… (També a nivell de llenguatge alguns han estat a l’alçada expressiva de George W Bush. Però aquí és millor que no hi entrem…)

Finalment ha sobtat la imatge d’un candidat entestat a exigir als altres que es comprometessin a acceptar automàticament la presidència del més votat (presidencialisme pur), i això en un país el nostre que té un dels sistemes parlamentaris més antics del món.

En fi, ara me n’adono. Ha estat una campanya perfecta si la miro des d’aquest nou punt de vista. Enteneu però que estigui una mica confós, doncs certament el país me l’han canviat. Mirava de trobar propostes coherents i sòlides en migració, mirava de saber quins pactes farien, mirava d’entendre quin model de país em proposaven, mirava de saber com s’arreglaran per fer tot el que prometen amb un finançament més aviat curt … i va i em trobo que em venen imatge, fum i so. Un espectacle de democràcia a l’americana però es clar amb la petita diferència que no només no som imperi (gràcies a Déu) sinó que per no tenir no tenim ni estat.

Tot i això, ja ho aviso: dimecres aniré a votar, perquè aquesta democràcia liberal sigui a l’americana o a la francesa, és de moment la millor manera d’organitzar la polis que tenim. Pel bé de tots però, espero que l’endemà tornin a saber on són.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Distrets, però no tant

És un grup de música que potser no sonarà mai als 40 principals, ni a iCatFM, ni tocarà en cap  macro-concert, ni gravarà cap supervendes… Però cada dissabte al vespre, des de fa prop de 15, anys assagen amb una constància d’aquelles de treure’s al barret, sobretot en uns temps on les coses es fan i desfan a una velocitat cada cop més accelerada. Ells s’anomenen Distrets, i potser ho són, però a mi no m’ho semblen tant.

Uns quants concerts durant l’any sobretot per la comarca (La Segarra), els és suficient motivació, perquè de fet la motivació i la marxa la porten dins, el gust per la música, per la companyia, per crear junts… El seu estil és una barreja de música heavy-celta amb violí inclòs, instrument que dóna una sonoritat ben especial a unes composicions gairebé sempre pròpies, si exceptuem alguna que altra versió. No pretenen res, no aspiren a res… gaudeixen de la música i de les lletres que expressen coses que els membres del grup van visquent.

Els Distrets no ho són tant de distrets, són com centenars de grups petits que toquen en locals poc acondicionats de pobles i barris de Catalunya. Enlloc de ser només consumidors han decidit posar-se a crear; enlloc de discursos fan música; enlloc d’esperar consignes, subvencions i bons locals, han preferit posar-se en marxa amb poca cosa; enlloc de desanimar-se a la primera de canvi s’han mantingut fidels.

Per a mi simbolitzen encara aquell tipus de persones resistents que fan coses sense mirar als resultats, les audiències o la significació social, moguts per un ressort intern que els anima i que els dóna sentit. Penso que sort en tenim de gent així. És possible que siguin ells els que ens salvin d’acabar morint de tristesa o de pur avorriment.

Els Distrets tenen una web poc actualitzada però molt ben feta on trobar més informació i escoltar el tipus la música que fan.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Ciutadania i immigració. Propostes d’ICV-EUiA

"La inserció social i ciutadana dels immigrants i el reconeixement de la diversitat", és el títol del capítol que dins el seu programa ICV dedica a la immigració. Un programa que parteix també de la feina feta durant el "govern d’esquerres" i que es proposa anar més enllà de les propostes dels altres partits en quan a ampliació del concepte de ciutadania i prestació de drets socials als nouvinguts.

1- La premissa filosòfica amb què els d’Iniciativa basen totes les seves propostes és aquesta: una gran part dels conflictes de convivència s’arrelen en asimetries socials i no tant en diferències culturals. Per tant la millor política respecte a la immigració és una bona política social en : accés a l’habitatge , accés a l’educació, accés al treball i integració de la dona.

  • El programa d’ICV en aquest punt és sens dubte el més complert de tots els partits, d’una manera especial pel que fa al tema de l’habitatge. Es nota aquí també l’experiència de govern que han tingut, doncs el programa és detallat i descriu perfectament situacions de sobreocupació i de discriminació que avui es donen i que són un del problemes principals que han d’afrontar les persones immigrades. En conjunt doncs unes bones propostes, si bé em sembla que la premissa de reduir una bona part de la conflictivitat generada pel fenomen a qüestions purament d’asimetria social em sembla, amb perdó, una mica ingènua. La cultura i la religió no són elements secundaris, sinó elements forts que estructuren identitats, comportaments, maneres de fer… obviar aquestes qüestions i pensar que assegurant un mínim de benestar material ja tenim assegurada la cohesió no em sembla massa realista. O és que pot ser en el tema de la dona, de la qual ICV parla no hi juga un paper fonamental l’element cultural?
2- Desplegar les competències que atorga el nou Estatut, en quan a primera acollida amb la promulgació d’una llei i un pla de primera acollida per a Catalunya.
  • Està en gairebé tots els partits i suposa una necessitat d’adequació al nou marc estatutari. Varien de les propostes d’aquesta llei alguns dels continguts i l’accent en determinats aspectes socials i culturals. Per exemple Iniciativa en quan a la llengua es limita a garantir la cobertura de cursos d’ensenyament de català i castellà, però no determina cap política que articuli quina llengua és la llengua realment vehicular. I en canvi és la que més s’inclina per protegir la llengua d’origen dels nouvinguts, proposant que aquesta tingui més presència pública(p.e campanyes institucionals). Comptant que una bona part dels immigrants són llatinoamericans, suposo a la pràctica caldrà augmentar també la presència pública de l’espanyol com a llengua d’origen de molts d’ells. Faig caricatura, però és una de les conseqüències implícites de no optar clarament a favor de la llengua pròpia com a llengua realment d’integració.
3- L’altre punt fort de la proposta d’ICV és la que fa referència a la participació ciutadana. Aquest partit es compromet a treballar en les institucions on sigui present perquè sigui reconegut el dret a vot per a totes les persones immigrades en totes les eleccions, a partir dels 3 anys de residència.
  • És una proposta que va més enllà de les eleccions autonòmiques però que es fa per marcar també un determinat plantejament de fons: defensar una vinculació del dret a vot al lloc de residència i no a la nacionalitat. El dret a vot és una qüestió que més aviat que tard caldrà abordar de cara. Em sembla però una mica arriscat plantejar un salt tan gran entre una legislació certament restrictiva com la nostra actual a una que ens situaria més enllà de qualsevol país europeu, fins i tot dels que tenen més tradició migratòria. Seria més realista plantejar-se en un primer pas el vot a les eleccions locals i a esperar que vagi creixent i enfortint l’assentament de les persones nouvingudes (participació en associacions, coneixement de la llengua…) Com a horitzó a llarg termini caldrà anar-lo considerant.
Resumint una mica, ICV-EUiAEUiA ens presenten un programa complert en quan a l’abordatge social de la immigració, un programa proper a les propostes sobretot d’ERC i també en alguna mesura del PSC. El seu menysteniment dels factors culturals, em fan pensar en canvi que aquest partit, tot i la bona voluntat, continua regint-se en aquestes qüestions noves per esquemes de tipus marxista més clàssic. Canvia el llenguatge i substitueix "classes socials" per "asimetries socials" però en el fons obeeix als mateixos plantejaments de reduir la vida a una qüestió de necessitats bàsiques a cobrir, sense deixar-se interpel.lar pels nous paradigmes que situen els elements culturals i identitaris com a elements de pes. Això curiosament els hi passa tant a l’hora de valorar la cultura dels immigrants com també la cultura i la llengua de la comunitat d’acollida.

Ciutadania i immigració. Propostes del PP

Tot i alguns intents
del PP d’utilitzar la immigració com a font de vots i alguns
estirabots (per part sobretot del sector més ultra), de
moment l’opció oficial dins el partit, compartida a Catalunya, no es desenquadra massa del discurs conservador europeu de "mà de ferro" a l’estil Sarkozy: control de la immigració,
repatriacions immediates d’il.legals i una (aparent) política d’integració
dels ?regulars?.

1- Foment de la immigració legal
i ordenada
mitjançant: l’ordenació dels fluxos
migratoris, la contractació en origen, repatriació
immediata per aquells qui entren de forma il.legal, reforçar
la inspecció de treball, col.laboració entre mossos i
forces de seguretat de l’Estat.

  • En aquest punt el programa té
    força punts en comú amb algunes de les propostes de
    CiU. El pressupòsit de fons és: "amb l’esquerra això
    ha estat un desgavell nosaltres venim a posar ordre". Aquest discurs a
    més de realçar únicament els aspectes
    problemàtics de la immigració, amaga l’autèntica
    realitat de la nostra capacitat de gestió. Curiosament el PP
    de Catalunya proposa una política d’Estat per un país
    que no en té ni volen que en tingui.
    Dóna la sensació
    que han fet un "retalla i enganxa" de les seves propostes a nivell
    estatal (veure les conclusions de la conferència sobre immigració que van celebrar a Madrid el passat 7 d’octubre) .
    Posar-ho al programa i d’una manera extensa, obeeix únicament
    a les ganes de marcar un perfil d’ordre i mà de ferro, que els suposi recollir un bon grapat de vots de persones que viuen la immigració només
    com una amenaça. Toquen ?problemes reals? com diu sovint
    en Piqué, però enganyen proposant solucions a un nivell
    on no és pot fer gran cosa.

2- Polítiques d’immigració
diferenciades de polítiques socials

  • El missatge subliminal és," per
    no carregar el sistema públic de serveis socials creem una
    xarxa paral.lela que atengui els immigrants". A la pràctica
    això no ajuda pas a la integració sinó més
    aviat a la dualització del sistema. Què les polítiques
    socials han de canviar molt per respondre a les noves necessitats és
    una evidència que no nega ningú, en canvi és força reaccionari proposar mantenir dues
    xarxes paral.leles, la de sempre i la dels immigrants. Suposa a la
    pràctica posar un pegat que pensa en termes de curt termini i
    no de cohesió social ni d’integració a llarg termini.

3- Creació d’una Conselleria
d’immigració

  • De nou la immigració com un
    problema que tindria de manera permanent una institució tan
    visible com una conselleria. Crec que és una mala proposta,
    coherent es clar amb la seva proposta programàtica. Una cosa
    és reforçar les institucions existents i dotar-les de
    més recursos i competències, l’altra crear una
    conselleria que visibilitat al més alt nivell aquesta
    realitat. La immigració vol de respostes transversals en
    educació, cultura, treball, serveis socials …
    Una conselleria no ajudaria a la cohesió tan pregonada.
4- Facilitar la incorporació de la immigració al sistema educatiu informant-la i afavorint la lliure elecció d’ensenyament i de centre educatiu i promovent l’equilibri en l’escolarització de l’immigrant en tot tipus de centres docents.
  • Afavorir l’elecció de centre educatiu i promoure l’equilibri en l’escolarització de l’immigrant, són dues accions que s’han demostrat contradictòries. Si el valor principal és la llibertat d’elecció, com aconseguir aquest equilibri?. Per evitar la dualització del sistema educatiu cal una certa limitació de la llibertat d’elecció de centre. De nou la integració que es pregona amb tanta força no té cap política que la sostingui.
Aquest és per a mi el principal problema del programa d’immigració ( de ciutadania ni se’n parla) del Partit Popular, el model vers el qual apunta és una societat amb dos classes o nivells de persones: els ciutadans de tota la vida amb drets i deures, i una força de treball necessària que té també drets i deures però que juga en una divisió diferent i que té fins i tot una Conselleria pròpia que s’encarrega dels seus assumptes. És fàcil d’imaginar-se el panorama d’una societat així, i jo no veig ni la cohesió ni la integració enlloc. Segons ells, la immigració és només un factor econòmic, és força de treball, la necessitem però porta problemes i el que hem de fer es tractar-la així com a problema, com un malaltia molesta que ens ha sobrevingut. No hi ha projecte de ciutadania, no hi ha gestió de la multiculturalitat ni de la diversitat religiosa, no hi ha construcció de res únicament getització.

Elements positius: potser alguns dels bons propòsits referents a educació i l’incloure la cooperació i la solidaritat internacional en el capítol de les propostes sobre migració. Implícitament suposa donar un reconeixement a les causes de la immigració i que les persones si marxen de ca seva és per buscar un futur que no troben en el seu lloc d’origen.

Del tema del paper de la llengua i la cultura catalanes en tot això no n’he dit res perquè tampoc el PP en parla en el seu programa. Suposo que dins el seu model de futur el català no hi té cap lloc.

Ciutadania i immigració. Propostes d’ERC

ERC es presenta a aquestes eleccions amb un programa que recull la feina feta durant una bona part de la legislatura des de la Secretaria per a la immigració, i amb un seguit de propostes noves recollides dins el programa 2006 de Ciutadania sota el títol: immigració, acollir i integrar des de la pròpia identitat. Anem a veure quines són les propostes de la gent d’Esquerra.
1- Donar un reforç institucional a les polítiques de drets civils i reforç de la ciutadania.
  • El punt de partida d’ERC és el marc institucional actual que marca quines són les competències reals del Govern de la Generalitat. El diagnòstic no és gaire esperançador: "les competències de l’Administració central de l’Estat, impacten sobre les capacitats d’acollida i d’integració del Govern de la Generalitat i de les administracions locals sense pràcticament marge de maniobra". Tampoc el nou Estatut es gaire engrescador pel que fa als punts essencials, sobretot la determinació dels contingents. D’una comissió bilateral Generalitat-Estat que recollia l’Estatut del 30 de setembre, es va passar a una "participació en les decisions de l’Estat sobre immigració". Això és el que hi ha, i fan bé des d’ERC de recordar-ho com a punt de partida, per no fer volar coloms.
  • Ara bé per no caure en una depressió abans d’hora, Esquerra proposa que "Catalunya pot ser proactiva per altres vies" i en això hi juga un paper molt important per un costat la pressió que es pot fer sobre Madrid per fer que aquesta participació que recull l’Estatut sigui efectiva ("peix al cove" versió ERC) i per altra mitjançant polítiques pròpies des del Govern de la Generalitat. Entre aquestes destacaria la implantació d’oficines úniques a l’exterior, política social forta dirigida als sectors més vulnerables de la immigració joves i dones, reforç institucional i de les competències de l’actual Secretaria per a la immigració.
2- Promoure modificacions legislatives per garantir la igualtat d’oportunitats pel que fa als drets polítics en què es prevegi dins de totes les actuacions la possibilitat del dret a vot en les eleccions municipals.
  • És un punt essencial del programa d’Esquerra. El vot en les eleccions municipals avui és una realitat en molts països d’Europa i és considerat com un bon instrument d’integració. Crec que la proposta d’ERC, que el PSC tot just apunta i que ni CiU ni PP recullen, és una bona notícia. Per la seva aplicació caldrà un Pacte, i m’estranya que sobre aquest punt no es digui res perquè em consta que si que és present en alguns dels discursos de Carod.
3- Elaboració, aprovació i aplicació de la Carta de drets i deures o Carta d’acollida que serà el resultat de l’aplicació d’una llei d’acollida que Esquerra ha estat preparant des del Govern.
  • En aquest punt el programa té alguns punts comuns amb el que proposa CiU si bé la forma del discurs és pot ser més proactiva que no tant a la defensiva. Parla Esquerra d’un programa d’acollida obligatori per a qualsevol persona que s’instal.la a Catalunya i que inclouria la informació sobre drets i deures, coneixement de l’entorn, dels serveis i del país, cursos de llengua etc… No parla de condicionar això a l’obtenció de determinats drets socials, diu simplement que serà obligatori. Aquest és el punt que pot resultar més problemàtic, en quan caldrà veure que determina aquesta obligatorietat i com pot portar-se a la pràctica. Perquè sigui efectiu caldrà d’una mobilització associativa, de voluntaris i de recursos certament espectacular.
4- Fomentar la llengua catalana com a llengua d’oportunitats i dret social, valor afegit que obre portes a la cohesió social.
  • Em sembla encertadíssim aquest plantejament no impositiu de considerar la llengua catalana com a dret social, i com a valor afegit. Ha d’anar però en coherència amb una política lingüística que faci realment que els nouvinguts percebin que aprendre català els suposa un valor afegit. Sinó és paper mullat.
Esquerra planteja un programa complert i realista (es nota que els ha tocat governar aquesta qüestió). Crec que és encertat el discurs que jo anomeno proactiu: veure la immigració com un repte i com una possibilitat, tot i les grans limitacions institucionals que el nou Estatut no va pas resoldre. Trobareu més informació i molt més ben explicada sobre les propostes d’ERC als blocs d’Anna Simó i d’Antoni Soy.

Ciutadania i immigració. Propostes del PSC

Amb l’objectiu de gestionar el respecte a la diferència, garantir el dret a la igualtat i a la cohesió social i enfortir el sentit de ciutadania el Partit dels Socialistes de Catalunya ha inclòs en el seu programa un seguit de propostes que ara passaré a resumir i analitzar breument. Aquestes propostes van precedides en el programa per un extens preàmbul de diagnosi que marca el to amb què el PSC vol afrontar aquest fenomen. El discurs que planteja és més aviat proactiu: parlar d’un repte i d’una oportunitat i evitar en tot moment els termes problemàtics.

1- Establir una llei que sigui marc de referència per a l’acolliment i la integració social de les persones immigrades i que desplegui aquelles competències que en matèria d’immigració la Generalitat assumeix a partir de l’aplicació del nou Estatut.
  • Aquest Llei és necessària i ha de dotar de cos legislatiu algunes qüestions que es recullen en el Pla de ciutadania i immigració 2005-2008 que va endegar el govern tripartit. Potser més interessant que l’anunci d’aquesta llei és la voluntat d’un Pacte nacional per a la immigració, que hauria d’incloure a tots els partits polítics, mitjans de comunicació, entitats i associacions de la societat civil… La referència a aquest pacte és una bona notícia, si bé al meu entendre hauria de ser previ a l’elaboració de la nova llei. En immigració no es tracta de tapar forats sinó d’establir marcs més enllà de conjuntures. Aquest aspecte no hi era en el programa de CiU i és fonamental.
2- Vetllar per evitar un sistema dual en l’educació pública.
  • És un altre tema essencial. Hi trobo a faltar però alguna referència al Pacte nacional de l’educació, a la implicació de l’escola concertada en aquesta tasca. Trobo molt encertat parlar de polítiques de gestió territorial i habitatge que eviti zones, barris, escoles on la concentració d’immigrants afavoreix precisament aquesta dualització. No es concreta gaire més però s’aplaudeix la intenció.
3- Impulsar polítiques de representació pública de les persones immigrants (visibilitat positiva als mitjans de comunicació, que faci normal la percepció de la pluralitat)
  • Em sembla bé sempre que es faci d’una manera normal i no purament folklòrica. Quan dic normal, vull dir sense forçar els temps i sense quotes.
4- Estudiar les condicions en què es podria fer efectiu el dret a vot d?una part dels immigrants en els termes que estableixi el Govern de l?Estat i les Corts Generals, recolzant les iniciatives legislatives corresponents.
  • El tema del vot i la participació política és un dels temes "gruixuts" en les propostes que fan tant el PSC com ERC i ICV, i va ser un motiu de picabaralla entre Montilla i Mas en el debat a TV3. No es parla de cap dret a vot concret sinó només "d’estudi". Sigui com sigui el tema caldrà plantejar-ho i haurà d’entrar en el Pacte per a la immigració. Potser la referència a aquest dret a vot limitant-lo de moment a les eleccions locals hauria evitat la confusió que va obligar a Montilla a explicar-se durant el debat.
5- Promoure i facilitar l’aprenentatge de les llengües oficials a la població nouvinguda, atès que la llengua és un fort element d’integració.
  • Aquesta referència, juntament amb una de caire més econòmic que parla del finançament dels centres de normalització lingüística és l’única referència a la llengua catalana. Em sembla un punt important i significatiu en el model de societat que posa el PSC en l’horitzó. La llengua no és només un element o una eina d’integració, que també, sinó que vertebra una cultura o una identitat irrenunciable per una bona part del país. En no distingir l’especificitat minoritària de la cultura catalana davant una cultura dominant i les necessitats que això comporta, no es reconeix tampoc cap mena de deures específics (coneixement, respecte…) envers ella per part de les persones nouvingudes. Això a la pràctica es condemnar a què el català vagi desapareixent poc a poc dels àmbits públics i majoritaris, i a reduir la necessitat del seu estudi i coneixement a aquells immigrants "més qualificats"o motivats per raons ja sigui laborals, afectives o de pura curiositat intel.lectual (com aquell qui s’interessa pel llatí). Aquesta realitat s’està donant ja, i no pot ser compensada per l’oferta de cursos de català per adults que es fan. En aquest punt doncs, el PSC, tot i que parla de "model català d’integració" opta de fet per un model de ciutadania que podria aplicar-se a Extremadura, Andalusia, o Castellà i Lleó però que no té en compte la realitat nacional.
Hi hauria altres propostes a analitzar i que trobareu també en format pdf a la seva web. (Observatori de la immigració, temes d’ajut al desenvolupament, canvis en l’organigrama de la Generalitat que resituïn la Secretaria per a la immigració…)… Totes elles van dibuixant el model i la proposta amb què el PSC vol afrontar el fenomen de la immigració. Un model més proactiu, més positiu i que posa menys accent en aspectes com les expulsions o els retorns, però que manca al meu entendre d’una sensibilitat important sobre la situació específica de la cultura i la llengua catalanes, que és de fet la qui més pateix i patirà pels canvis demogràfics que suposa la immigració.

Ciutadania i immigració. Propostes de CiU

Convergència i Unió va presentar el seu programa electoral sobre immigració en un acte que tingué lloc el passat dijous al barri del Raval de Barcelona. Algunes de les propostes electorals que allà es van donar a conèixer van fer que la immigració entrés en la campanya: titulars en alguns diaris, reaccions dels altres candidats, i fins i tot la possibilitat de celebrar un debat monogràfic a TV3 sobre aquestes qüestions. Quines són algunes de les propostes que CiU porta al programa?

1- La primera seria l’elaboració d’una Llei per a la integració dels nouvinguts a Catalunya. Aquesta llei crearia una agència, encarregada de gestionar totes aquelles competències que sobre immigració es desprenen de l’article nº 138 del nou Estatut: primera acollida, integració i permisos de treball.

  • Sens dubte és necessària i urgent
    l’elaboració d’una
    llei que desenvolupi els aspectes essencials que han de marcar les
    polítiques d’immigració a mig termini. I això, més quan amb l’aprovació del nou Estatut el marc ha canviat, sinó substancialment, si en alguns aspectes. Aquesta llei però desborda a un govern i només tindrà sentit si és
    fruit d’un consens ampli, amb els altres partits i també amb aquelles associacions que porten temps treballant en aquest àmbit. La paraula pacte i consens hauria de ser més explícita en el programa i ser prèvia fins i tot a la presentació de la llei al Parlament.


2- Establiment d’un contracte voluntari de drets i deures per als immigrants, que recolliria el que ja ha esdevingut famós "carnet" (o sistema) de "punts" (o crèdits). Aquest sistema possibilitaria que els immigrants accedissin a més drets (permisos de residència, prestacions socials no bàsiques…) a mesura que demostressin arrelament i integració al país (llengua, costums, cultura…). No es concreta però com funcionaria aquest sistema, ni els drets i deures que recolliria. Per Convergència seria un instrument d’integració doncs el model defensat per CiU és el de la cohesió: un sol poble.

  • És el punt més problemàtic i el que aixeca més interrogants. S’entén la intenció final però els conceptes són confusos: tant pel que fa als drets (qui determina que són drets bàsics incondicionals i drets susceptibles de ser atorgats en concepte de "premi"?), com també als deures (amb quins criteris avaluarem la integració, i la integració a quina llengua, a quina cultura a quins costums?. Posem que el criteri sigui la "catalanitat", exigirem ara als nouvinguts deures que no hem exigit fins ara a persones que viuen aquí des de fa dècades?. La cohesió em sembla un valor lloable, però trobo poc sòlid fer-lo dependre d’una eina tan problemàtica i vaga com el sistema de crèdits, de gestió difícil i que port dur a arbitrarietats i confusió.

3- El programa és especialment dur pel que fa a la "immigració il.legal". Encara que el govern central es continua reservant tota l’exclusivitat pel que fa al control de fronteres i fluxos, CiU diu que col.laborarà i es coordinarà amb Madrid perquè aquest control sigui el màxim d’eficaç. Per exemple en la conferència de premsa del Raval es va dir que si guanyés, CiU posaria la policia autonòmica a disposició del govern central pel tema del control de fronteres i es treballaria activament pel retorn de les persones en situació administrativa irregular. També es parla de crear un cos especial dins la inspecció de treball per combatre l’economia submergida i la contractació irregular.

  • La duresa en el tema dels il.legals és extreta en bona part de l’efecte Sarkozy a França que és qui millor ha formulat i simbolitzat les polítiques de "mà de ferro" en relació als immigrants en situació administrativa irregular. Aquesta duresa en el nostre cas no sé fins a quin punt, no deixa de tenir un punt electoralista ja que les competències sobre aquestes qüestions continuen sent del govern central, i la incidència des de la Generalitat serà sempre limitada. Es nota aquest electoralisme en el fet que aquest punt és més enèrgic en els mítings que en el mateix programa. No ajuda a abordar correctament el debat sobre la immigració,el posar massa l’accent en aquesta duresa en el compliment de la legalitat. És innecessari per exemple dir que posaràs a disposició del govern central els mossos i més quan és molt possible que aquesta oferta te la rebutgin

4- La selecció en origen serà l’únic camí pel qual puguin incorporar-se els treballadors vinguts d’altres països que Catalunya necessita. La Generalitat hi ajudarà amb la creació d’una xarxa d’oficines pròpia.

  • Tot el que es faci en aquest sentit estarà bé. Però la iniciativa d’aquest tipus de contractació és sobretot empresarial i el control de fluxos i la concessió de visats continua sent del govern central i de les ambaixades. Aquest si que tenen la clau de la selecció. Per altra part continuarà havent-hi entrada de persones sense contracte i no "seleccionades", per tant val més gastar les energies en allò que podem fer, que en allò que mentre no tinguem Estat o competències més àmplies no hi pintem gran cosa.

5- El programa proposa la creació d’un nou moviment anomenat "Voluntaris per a l’arrelament" que en col.laboració amb la xarxa associativa existent ajudi a la integració dels immigrants que vulguin quedar-se.

  • Tot el que sigui posar els voluntaris dins una estructura sona a voluntat de control i politització de la gent que fa voluntariat. Millor potenciar el diàleg i el suport a l’àmplia xarxa associativa, que és segurament a hores d’ara el millor valor que tenim com a país, (voluntaris per la llengua, inserció laboral, assessorament legal…)

6- Finalment fa esment del paper de l’escola: es proposa potenciar les aules d’acollida i exigir als pares que garanteixin l’escolaritat dels seus fills, a risc d’informes negatius que dificultin el seu arrelament.

  • Crear més aules d’acollida és fantàstic, però seria encara més fantàstic una bona aplicació del Pacte nacional per l’educació, que ha de ser la millor garantia per no crear sistemes educatius duals. Tota la xarxa escolar pública i concertada ha de contribuir-hi, sinó de res serviran unes quantes aules d’acollida més. Finalment no és necessari fer referència a l’obligatorietat de l’escolarització i a una mena de càstig pels pares que no compleixin amb els deures de garantir aquesta escolarització. No és necessari perquè aquesta és una obligació per tots, no cal fer-la dirigida únicament als nouvinguts.

Ja veieu que en la meva opinió, el programa de CiU és criticable en molts aspectes, però cal reconèixer que és força complert i que es mulla. He obviat alguns punts que m’han semblat més comuns, i m’he centrat en allò que he cregut que són els punts novedosos i forts del programa. No obstant trobareu tot el programa sencer a la web de la coalició. Dieu-hi ara la vostra.

Els meus enllaços: web de Cristianisme i Justícia

La Fundació Lluís Espinal (Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia) ha remodelat la seva web . Com a Centre d’estudis la principal activitat són les publicacions, sobretot uns "quaderns" d’unes 30 pàgines que es publiquen en català, castellà i anglès, i dels quals se’n distribueixen cada número prop de 70.000. Els podeu trobar tots a la web i descarregar-los gratuïtament en format .pdf. La temàtica diversa: teologia, espiritualitat, ètica, ecologia, diàleg interreligiós, política… tot vist des d’una òptica de pensament cristià basada en allò que el centre en diu el diàleg fe i justícia. També hi trobareu relació dels seminaris i altres activitats programades per aquest curs 2006-2007. Crec que és una bona eina d’informació i consulta.

La immigració entra en campanya

Un dels propòsits per aquesta campanya, en part per interès personal i en part per interès acadèmic, és anar resseguint les propostes que sobre immigració i ciutadania estan realitzant els partits polítics catalans. Ahir va començar Convergència amb una posada en escena al barri del Raval. És d’esperar que en els propers dies anem coneixent més en concret com pensen gestionar aquest tema els nostres futurs representants.
Disposo ja dels programes sobre immigració dels cinc partits, però m’interessa també i força, anar seguint els discursos dels candidats. Els programes els fan moltes vegades les sectorials de cada partit, i son el suficientment ponderats i vagues per apuntar línies que no concreten gran cosa. En una entrevista o en un míting en calent, es veu però l’actitud de fons i el que és més important: l’us i abús del llenguatge, la temptació del populisme etc.. En un tema com aquest, amb grans dosis d’emocionalitat, el gran perill és convertir-lo en arma fàcil per acabar de pescar vots indecisos. Exceptuant alguns tics, que he vist i que ja aniré comentant, la primera impressió és bona.

Un comentari annex. Per aquest seguiment em vaig posar en contacte per correu electrònic amb cada un dels cinc partits demanant informació tant dels actes de presentació de programa, com també del text complert d’aquest programa i d’una possible entrevista personal. Voldria agrair la rapidesa en la resposta (en qüestió d’hores!!) que fins al moment he tingut tant de Convergència com Esquerra Republicana. És també una petita prova dels reflexes de cada partit alhora de donar resposta a inquietuds ciutadanes particulars, més enllà de webs ben dissenyades i de grans desplegaments mediàtics.

Dilluns vinent començaré doncs amb les propostes que fa Convergència i que té com a plat fort una "Llei per a la integració dels nouvinguts a Catalunya"

Julià de Jòdar

Ahir vaig tenir sort, després d’un parell de setmanes anant-hi al darrere vaig aconseguir trobar a la biblioteca del barri El trànsit de les fades, segon llibre de la trilogia L’atzar i les ombres de l’escriptor badaloní Julià de Jòdar. El primer, L’àngel de la segona mort em va impressionar. Coneixia l’autor només d’alguna escadussera referència als diaris, una entrevista que li feren aquí a vilaweb el mes de maig i sobretot, es clar, per ser el guanyador del premi Sant Jordi 2005. Precisament amb el llibre El metall impur que tanca la trilogia
Segurament en moments més "normals", no sé si es concebible aquest terme per descriure la situació del nostre país o de cap país, aquest escriptor tindria el reconeixement que es mereix. Tirem molt de traduccions, d’escriptors mediàtics, de grans "cuentistes" en el bon sentit de la paraula, però no anem pas sobrats d’escriptors de novel.la en català de qualitat. Crec que fou Bru de Sala en una de les seves columnes sobre cultura al suplement de La Vanguardia que fa uns quants mesos, el situava en una restringida llista d’escriptors catalans, autors d’una literatura de cinc estrelles.

L’àngel de la segona mort em va impressionar per la forma: un llenguatge de vocabulari ric i de construcció difícil. Una història explicada utilitzant diversos gèneres i diverses perspectives, que narra el naixement d’un barri fruit de la primera migració castellana, la sacsejada de la guerra i totes les ferides obertes de la postguerra. No fa costumisme, els discursos que posa en boca dels personatges no volen copiar el llenguatge popular sinó ajudar-los a expressar de manera poètica i literària, situacions, pensaments i sentiments a voltes molt primaris.

I pel contingut. La recuperació d’una certa memòria històrica però sense fer història, sinó centrat en fer bona ficció literària, perquè és la literatura la seva gran passió i el vehicle que li permet accedir a uns fets bens reals.

En fi que us recomano l’autor i la trilogia, i amb el vostre permís continuo llegint…

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Del Gòtic i altres aparadors

En els 17 anys que porto visquent a Barcelona he estat en barris diferents, Gràcia, l’Eixample, el Raval, el Gòtic … Ara que estic a Hospitalet i "baixo" encara a Barcelona per moltes coses, me n’adono que la ciutat, sempre diferenciada en districtes amb personalitat pròpia, ha extremat aquestes diferències, com si s’hagués especialitzat.

La comparació amb un parc temàtic potser és exagerada però aquesta
especialització la fa, si més no, verosímil. Hi ha barris de marxa,
barris turístics, barris de restaurants guais, barris pijos, barris d’
asiàtics, barris llatins i algun barri que en diuen "popular" com si es
tractés d’una cosa exòtica.

El lloc on potser he notat més aquesta especialització és al Gòtic. Qualsevol intent de portar-hi una vida d’una certa normalitat requereix un esforç considerable: dormir a la nit, comprar un paquet de folis quan se t’han acabat, passejar al matí quan un va a la feina, fer una cervesa a un preu raonable… Ara que estic a l’Hospitalet a un barri "popular", d’una ciutat "popular", em veig visquent aquests dos anys al Gòtic com en un mostrador, amb un guia assenyalant-me i amb comentant orgullós amb un anglès mal xampurrejat, "allí teniu un home del país camí de la feina".

Fins i tot a vegades en nits d’insomni pensava en la quantitat de llocs pels quals la meva imatge devia estar circulant, agafat sempre d’imprevist per la càmera d’un turista palplantat al mig del carrer del Bisbe fotografiant el fals pont gòtic: ara llegint el diari, ara menjant una poma, ara distret amb una gàrgola o un colom, ara ben fotut per un dia que t’ha anat tot al revés…

Alguns em diuen però que no m’he escapat de l’especialització. I m’adverteixen seriosos que ara visc en "territorio Montilla". No he descobert les peculiaritats que m’esperen en la nova etapa. De moment però estic content perquè quan em falten folis els puc anar a comprar a la cantonada , i molt de tant en tant em paro a fer una cervesa sense el risc de quedar-me sense un duro.

En moments però d’enyorament com aquest, penso en els barris on he estat, en la bona gent que he conegut a cada lloc, i em pregunto si aquesta ciutat no podria ser una mica més normal, menys especialitzada i més "transversal" com diuen ara. Una ciutat en definitiva que no tingui necessitat de viure sempre aparentant el que no és.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Pobresa zero

Del 16 al 21 d’octubre s’està celebrant la Setmana de mobilitzacions contra la pobresa. Hi hauran diferents actes per exigir als líders
mundials que acompleixin els seus compromisos amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni i l’eradicació de la Pobresa.

Aquesta iniciativa s’emmarca dins un conjunt de mobilitzacions que la GCAP (Global Call to Action against poverty) durà a terme a tot el món durant el mes d’octubre. La banda blanca
continuarà sent el signe distintiu internacional.

La Declaració del Mil.leni va ser un compromís dels estats sota el
patrocini de les Nacions Unides pel qual es fixava la data del 2015 per
assolir 8 objectius recollits en la declaració. Més
enllà de les possibilitats mobilitzadores de cadascú, si que pot ser un
moment almenys, per prendre consciència del problema i recordar als
governs els compromisos adquirits.

Hi ha moltes maneres de seguir via web la campanya us proposo algunes adreces:
GCAP
Intermon
Pobreza zero

Sobre la pobresa a casa nostra és molt interessant (sobretot en època electoral) donar un cop d’ull a les conclusions de l’Observatori de la pobresa (2003) de la Fundació un Sol Món.

Motius de preocupació

Aquesta tarda he pogut veure sencer el DVD que ahir només havia vist en el seu avançament a fragments penjat a youtube. Segurament em caldria matisar alguna de les coses que vaig dir ahir amb precipitació. És un DVD ben fet, ben pensat, innovador… Això no treu però que m’hagi deixat força més preocupat del que ho estava ahir.
1- Em preocupa sobretot pel punt de partida. La idea de què ens van robar el govern, què hi va haver una conspiració per fer-se amb el poder és una idea que amaga una altra que és la que trobo més perillosa. Una concepció patrimonial del govern que no es correspon amb una democràcia parlamentària on es preveu la possibilitat de pactes que portin a majories i on pot passar que el partit amb més escons passi a l’oposició. De fet això ha passat a molts llocs i més quan el que es provoca és una alternança després d’anys d’un mateix govern. Algunes de les crítiques que s’exposen després són certes i estan justificades però el punt de partida marcat per una sospita deslegitimadora centrada en el passat és el que fa una mica de por. El PP no s’ha rebegut la derrota del 14M, i ha optat per alimentar una altra teoria conspirativa. Es clar, resulta que per molta de la seva gent el govern de Zapatero és un govern il.legítim, no es diu (seria massa fort) però s’actua com si així fos: no reconeixement, ridiculització, política d’oposició destructiva, "al enemigo ni agua" etc.. Segons com es plantegi, allò que és un normal joc democràtic, les coalicions i l’alternança, pot desembocar en una sospita de legitimitat que ho desfigura tot.

Es clar imaginem que per segona vegada passa el mateix i CiU per les raons que sigui es queda a l’oposició. Com afrontar de nou un govern de coalició i una tasca d’oposició marcada pel no reconeixement (tàcit) de les institucions que es constitueixin?.

2- Em preocupa també, i ho vaig dir ahir, que dels 52 minuts del reportatge 49 siguin en clau negativa i només 3 en clau proposititiva. Crec que en això hi ha una deriva també trista d’un partit que en el seu programa opta per la cultura del Sí "la política i la vida social demanen actituds constructives i capacitat
de pensar en el bé comú, per damunt d?interessos individuals i
sectorials. Per tant, no participem del que s?ha anomenat la cultura
del no sistemàtic i la cultura de la confrontació"
.

Tant de bo es tracti ho vaig dir ahir de la febrada d’un moment el el qual es juguen moltes coses, o d’una espècie de desfogament i catarsis "ho havíem de dir". Em preocuparia però que s’instal.lès d’una manera permanent la política basada en teories conspiratives i destructives. No és bo per la democràcia que el PP de Madrid hagi optat com a estratègia pel "o sols amb majoria o res" que fa molt difícil l’alternança, i no seria bo per la nostra democràcia casolana que CiU seguís el camí semblant del tot o res.

Seria bo en canvi que uns i altres es deixessin de desenmascarar suposades conspiracions passades, i que es centresin a jugar el joc democràctic dins la lògica i regles del parlamentarisme, que obliguen precisament a "parlar", "pactar" i governar si cal en coalició.

Avui comença la campanya. Deixeu-me fer una previsió que pot ser és un desig ingenu: després del desfogament del DVD, començarem a escoltar propostes.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Comencem malament

Arribo a Barcelona després del pont i em trobo el panorama polític de precampanya ben revoltat. El vídeo de CIU que es distribuirà demà diumenge, i que es pot veure ja al youtube, ha aconseguit de moment el que volia: que se’n parlés.

Ben mirat, però, la idea no és original, continua un estil de campanyes
que va començar el PSOE amb el famós dòberman, que el PP va replicar a
través de FAES
i la seva versió de l’11 M, i que pel que es veu sembla que tindrà
futur. La política no escapa a allò que hi ha a l’ambient, i si en els
programes brossa de TV el
maniqueisme, la denigració de l’adversari i una lectura de la realitat
que exclou l’autocrítica, no tenen aturador sembla que la política no
ha de ser pas una excepció. Ah!, i més quan els qui marquen avui per
avui les campanyes no són els polítics sinó els professionals de la
comunicació, guionistes de TV inclosos.

Suposo que reivindicar a aquestes alçades la recuperació d’un cert nivell de discurs més o menys articulat i complex, pot sonar una mica "kumbaià", però que voleu que us digui aquesta manera de fer em produeix una sensació barreja de fàstic i cansament. Es veu que s’ha acabat el votar "a favor de" ara més aviat està de moda votar "en contra de". L’apel.lació a la por com a emoció primària fa que ens oblidem de programes i propostes i ens incita a utilitzar el vot com aquell qui utilitza una arma. El PSC-PSOE ho ha fet en aquests darrers anys moltes vegades. Van començar amb el dòberman però ho han continuat després plantejant-ho tot en contra del PP: les eleccions generals, les autonòmiques i fins i tot el referèndum de l’Estatut. Ho ha fet el PP utilitzant els catalans i el tripartit, ja veieu quina por, com a destructors de no sé quantes coses (solidaritat, unitat pàtria, família…). I s’hi suma ara Convergència en contra d’un tripartit que ens ha col.locat a la vora d’una depressió col.lectiva tan gran que només prozac-CIU pot ajudar a superar.

Hi ha qui ho pot considerar aquesta estratègia hàbil i intel.ligent, "com se les pensen els Madí, els Zaragoza i companyia!". A mi em sembla però que a la llarga el soroll i les simplificacions acaben per reduir la realitat a una mena de caricatura i arrosseguen la democràcia i l’activitat política al nivell d’un serial dels més dolents.

Com si no hi hagués oportunitats de dirimir propostes i diferències: llei de serveis socials, gestió de la immigració, model territorial de país, especulació urbanística habitatge ….

Entenc que els missatges han de ser breus i clars, però quan aquests missatges porten a una reducció de la realitat tan escandalosa entre bons i dolents, i es recolzen més en lo negatiu de l’adversari que en allò propositiu tot acaba distorsionant-se

Un altre exemple del mateix. Duran i Lleida diu a El Periódico d’avui que "el principi d’ERC és no tenir principis". Home Sr. Duran!. Puc dir que no estic d’acord amb els principis de l’altre perquè en tinc uns de més bons però afirmar taxativament d’una persona o col.lectiu que no té principis és emetre un judici que toca el moral i que anihila qualsevol legitimitat de l’adversari. Cal pensar-s’hi molt abans de dir aquestes coses d’algú. Però ja està dit, i tan tranquils…

En fi, que comencem malament. Demà quan anem a comprar el diari tindrem el vídeo a les mans. I a més de preguntar-nos com es deu haver pagat tot plegat, ens preguntarem si això ha estat un bogeria fruit de la desesperació o si està en continuïtat amb aquesta nova forma de fer política a la qual ens hem d’anar acostumant. (Continuarà…)

Publicat dins de Política | Deixa un comentari