De solanes i obagues

El Departament de Política Territorial i Obres Públiques i l’Observatori del Paisatge, juntament amb el Departament d’Educació, han elaborat una web i uns materials en paper perquè els alumnes de la ESO puguin estudiar i analitzar 12 paisatges “diferents i representatius” del nostre territori.

He entrat al web (us ho recomano!)  i de debó que val la pena. Aquest tipus d’iniciatives fan falta en un país amb un divorci enorme camp-ciutat, i amb un desconeixement brutal per part d’una bona part de la població del seu territori. Fins ara eren els esplais i els centres excursionistes els que cobrien el buit, però feia falta que l’escola s’hi impliqués a fons.  Un dels valors del nostre país, i ho de dit diverses vegades  en aquest bloc, és un territori magnífic però amenaçat per una manca de cultura que confon progrés amb asfalt, i món rural  amb productivitat o  amb turisme de cap de setmana.

Un “però” a la proposta del Departament. Els paisatges “representatius” continuen reproduïnt l’imaginari barceloní de cap de setmana: Vall d’Aran, Cerdanya, Costa Brava, … Hi ha un buit al mig de Catalunya que és el que formen els Pallars, l’Urgell, la Noguera (tota l’àrea del Montsec), la Segarra , el Solsonès i també al Sud (Montsià, Terra Alta …) . Són paisatges molt despoblats que potser no responen a la lògica urbana que dèiem abans però que mereixen ser tinguts en compte i valorats.

 Es tracta de passar d’una lògica depredadora, en les quals les coses tenen valor en relació a l’ús que en fem, a una lògica més passiva o contemplativa, les coses tenen valor també en elles mateixes a vegades per criteris ben allunyats dels del pur consum.

El pas d’una lògica a una altra és també qüestió d’educació.

Els Estats Units són una nació nova, no poden lluir ni de grans patrimonis artístics ni d’una història massa llarga. En quan a democràcia si que tenen però una de les històries més antigues. Conflictiva, contradictòria, violenta … però antiga i consolidada. Ahir veient tota la “paralitúrgia” del nomenament d’Obama, el que més envejava als nordamericans és la manera natural com viuen el seu republicanisme. Parlar contínuament en termes de ciutadania; considerar la presidència com a quelcom que és atorgat per un temps limitat després del qual es retorna al mateix status ciutadà ; en definitiva, sentir que hi ha un subjecte, la sobirania popular, que és qui elegeix, qui dóna i qui treu, en un complex mecanisme de control que inclou al  Congrès, al Senat i al sistema judicial.

Amb totes les avarícies, perversions i temptacions dinàstiques i familiars (es clar que n’hi ha hagut i n’hi haurà), 44 presidents elegits democràticament després de décades i  décades de tota classe de daltabaixos polítics.

Ja hi haurà temps de criticar de nou els Estats Units d’Amèrica, avui deixeu-me sentir una certa enveja republicana. I és que ho faig des d’un petit país de llarga i magnífica història, però aixó si de democràcia breu i interrompuda, de monarquies ara absolutes ara parlamentàries, que encara no té assumit el concepte de ciutadania i sobretot, que no disposa d’un subjecte de sobirania propi definit. (Fet que l’impedeix, per exemple, disposar a hores d’ara d’una humil llei per convocar referèndums).

Què Déu beneeixi a Obama,  i, sobretot, que els conservi aquest republicanisme que avui des de la distància em sembla estranyament bell i envejable.

Enric Juliana, de qui acostumo a llegir les seves interessants cròniques des de Madrid, escrivia en La Vanguardia de diumenge que Catalunya (i no ens havia de doldre de dir-ho) era la societat més democràtica d’Espanya. I ho deia arrel de la història de la intervenció que la “ultraliberal” Esperanza Aguirre intentava fer sobre Cajamadrid.

Potser ja era hora que Juliana i també molts altres, que durant mesos han posat altaveus i amplificadors a tot el que funcionava malament aquí, comencin també per reconéixer, que tot i les desgràcies, tenim un país del qual ens n’hem de sentir moderadament orgullosos.

Orgullosos en quan a la convivència, i orgullosos en quan allò que s’anomena despectivament com a “classe política”. Reconec que el que dic està molt poc de moda però és el que sento. La crítica i l’exigència que sobre ells exercim, crítica i exigència que no podem afluixar, es fa en un termes desconeguts en altres zones de l’Estat espanyol, on la desqualificació personal o els exabruptes acostumen a amagar tota mena de connivències en part fruit d’un abassegador bipartidisme.

Per això em dol com hem caigut tots plegats en la trampa dels qui ens han estat criticant durant mesos i anys, fent-nos sentir com una mena de país decadent i en vies d’extinció. És possible que no estiguem tant bé com altres époques, i que com a societat paguem els mals d’una desorientació que compartim amb altres societats europees, però almenys tinc la certesa que així com en altres llocs de l’Estat només es ven fum, aquí s’estan afrontant de manera seriosa els temes bàsics pel nostre futur col.lectiu: immigració, habitatge, educació, sanitat … 

La crítica dels errors i el control han de ser cada cop més afinats, però sempre sobre la base de qui se sap membre d’una societat que en molts aspectes es privilegiada. Curiosament llavors la crítica esdevé més raonada i no una mena de judici absolut, subjectiu i mandrós que canvia amb cada canvi de temps.

De moment que ho reconegui el Sr Juliana ja és un bon senyal.