De solanes i obagues

" Mentre jo era una au que volava alt ensenyava tot sobre Bangladesh, sobre els pobles i la vida rural, sobre la pobresa. Però en aterrar vaig començar a adonar-me de què tot allò que havia ensenyat i après estava en la meva imaginació, que eren representacions sobre la vida de la gent, sobre les reaccions de la gent, construïdes a partir de vagues impressions. Quan et trobes amb els peus sobre la terra i toques a les persones, parles amb elles, te n’adones que aquestes no sempre s’ajusten al prototipus, que t’havies format".

Sobre immigració hi ha massa opinions, massa prejudicis, massa estereotips. I això tant per part dels que fan discursos interessadament dramàtics, alguns ratllant el racisme, com per part d’aquells que coneixen la immigració i els immigrants a través dels filtres de la teoria i d’una determinada ideologia, però que a l’hora de la veritat fan mans i mànigues per viure en llocs cultural i econòmicament homogenis.

Manquen cada vegada més, estudis socials seriosos amb indicadors de convivència i integració vàlids per avaluar el present i per fer prediccions. Manquen més persones i associacions disposades a "aterrar" plenament en aquesta nova realitat i a no defugir-la. Mentre això no passi continuarem movent-nos en el món de les idees, les opinions i els prejudicis, sobretot vàlids en temps de campanya electoral.

S’hi poden posar tots els retrets que es vulgui: un show per mostrar diferències que no existeixen; una manera d’hipotecar-se econòmica i políticament (xifres astronòmiques recaptades per uns i altres); una altra manera de distreure el personal amb il.lusions que al final es fonen…

Però almenys a les eleccions nord-americanes els candidats han de guanyar-s’ho a base de recórrer el país, parlar amb la gent, i posar-se a tret de les situacions i les preguntes més inesperades.

Aquí, una vegada fa molt de temps … algú intentà organitzar unes primàries que també van entusiasmar a aquells qui hi pogueren participar. La llàstima és que sembla que el resultat no fou l’esperat, perquè aqueste coses passen (i si no que li pregunten a la Hillary). Des de llavors s’ha acabat l’experiència.

Hem de conformar-nos amb uns candidats posats a dit que el màxim que han de demostrar és una fidelitat de ferro al partit que els ha designat. Tan se val si saben parlar o no, si han fet una gestió magnífica o més aviat nul.la, si han demostrat coneixement de la realitat del país o si hi han caigut com en un paracaigudes. . . Tot queda amagat darrera uns quants cartells, unes poques encaixades de mans i uns pocs mítings davant incondicionals. I gràcies si ens fan el do generós de tenir un o dos debats públics.

Segurament l’abstenció no depen d’això (als EUA és tan o més alta) ni potser tampoc en depen la qualitat de la democràcia. Almenys però amb unes primàries s’obligaria a provar la validesa humana i professional d’uns candidats a circumscripcions, que a hores d’ara (i falten pocs dies per les eleccions) resten gairebé en el més absolut anonimat.

Els darrers dos estius, una part de les meves vacances ha consistit en dues rutes llargues a peu per Catalunya. Sempre que puc, que és molt de tant en tant, també dedico un dissabte o un diumenge a passejar i conèixer territori. A més del benefici per a la salut i per a escampar "cabòries", el passeig ha tingut també per a mi altres dimensions una d’elles clarament política o filosòfica. M’ha agradat per això trobar al setmanari cultural de La Vanguardia aquesta reflexió de Joan Nogué:

"Hi ha una relació teòrica i pràctica entre l’acte de passejar i el complex procés d’aprehensió de l’entorn per part de l’individu. El passeig es converteix llavors en un objecte de reflexió filosòfica i això incideix en la manera de relacionar-se amb el territori i de vincular-se amb els seus paisatges, ja siguin urbans o rurals."

La massiva utilització del cotxe i també els canvis en els hàbits d’oci amb viatges low cost a qualsevol part del món, està canviant aquest "procés d’aprehensió de l’entorn" aquesta "manera de relacionar-se amb el territori". No és fàcil preveure cap on porta això, però una excessiva desvinculació d’un element bàsic per un país com és el seu territori és un factor d’ignorància i desafecció, potser fins i tot tant o més greu que la ignorància sobre la pròpia història.

El passeig és aproximació lenta, observació de matisos, descobriment d’elements paisagístics o artístics fora d’itinerari; és xerrada amb les persones que hi viuen i és per tant deixar-se impactar amb temps. Això no ho substitueix la sortida ràpida en cotxe d’un diumenge al matí. M’apunto en això a la intuició de l’Espinàs i, en part també a la de l’expresident Pujol, i que no és altra que la intuició que va portar a la fundació de tants i tants centres excursionistes. Sap greu que avui es passegi tant poc. No crec que ni el "territori virtual" (el dels mapes del google) ni el "territori estrictament turístic o d’aventura" puguin substituir l’art de passejar.