De solanes i obagues

" Mentre jo era una au que volava alt ensenyava tot sobre Bangladesh, sobre els pobles i la vida rural, sobre la pobresa. Però en aterrar vaig començar a adonar-me de què tot allò que havia ensenyat i après estava en la meva imaginació, que eren representacions sobre la vida de la gent, sobre les reaccions de la gent, construïdes a partir de vagues impressions. Quan et trobes amb els peus sobre la terra i toques a les persones, parles amb elles, te n’adones que aquestes no sempre s’ajusten al prototipus, que t’havies format".

Sobre immigració hi ha massa opinions, massa prejudicis, massa estereotips. I això tant per part dels que fan discursos interessadament dramàtics, alguns ratllant el racisme, com per part d’aquells que coneixen la immigració i els immigrants a través dels filtres de la teoria i d’una determinada ideologia, però que a l’hora de la veritat fan mans i mànigues per viure en llocs cultural i econòmicament homogenis.

Manquen cada vegada més, estudis socials seriosos amb indicadors de convivència i integració vàlids per avaluar el present i per fer prediccions. Manquen més persones i associacions disposades a "aterrar" plenament en aquesta nova realitat i a no defugir-la. Mentre això no passi continuarem movent-nos en el món de les idees, les opinions i els prejudicis, sobretot vàlids en temps de campanya electoral.

S’hi poden posar tots els retrets que es vulgui: un show per mostrar diferències que no existeixen; una manera d’hipotecar-se econòmica i políticament (xifres astronòmiques recaptades per uns i altres); una altra manera de distreure el personal amb il.lusions que al final es fonen…

Però almenys a les eleccions nord-americanes els candidats han de guanyar-s’ho a base de recórrer el país, parlar amb la gent, i posar-se a tret de les situacions i les preguntes més inesperades.

Aquí, una vegada fa molt de temps … algú intentà organitzar unes primàries que també van entusiasmar a aquells qui hi pogueren participar. La llàstima és que sembla que el resultat no fou l’esperat, perquè aqueste coses passen (i si no que li pregunten a la Hillary). Des de llavors s’ha acabat l’experiència.

Hem de conformar-nos amb uns candidats posats a dit que el màxim que han de demostrar és una fidelitat de ferro al partit que els ha designat. Tan se val si saben parlar o no, si han fet una gestió magnífica o més aviat nul.la, si han demostrat coneixement de la realitat del país o si hi han caigut com en un paracaigudes. . . Tot queda amagat darrera uns quants cartells, unes poques encaixades de mans i uns pocs mítings davant incondicionals. I gràcies si ens fan el do generós de tenir un o dos debats públics.

Segurament l’abstenció no depen d’això (als EUA és tan o més alta) ni potser tampoc en depen la qualitat de la democràcia. Almenys però amb unes primàries s’obligaria a provar la validesa humana i professional d’uns candidats a circumscripcions, que a hores d’ara (i falten pocs dies per les eleccions) resten gairebé en el més absolut anonimat.

Els darrers dos estius, una part de les meves vacances ha consistit en dues rutes llargues a peu per Catalunya. Sempre que puc, que és molt de tant en tant, també dedico un dissabte o un diumenge a passejar i conèixer territori. A més del benefici per a la salut i per a escampar "cabòries", el passeig ha tingut també per a mi altres dimensions una d’elles clarament política o filosòfica. M’ha agradat per això trobar al setmanari cultural de La Vanguardia aquesta reflexió de Joan Nogué:

"Hi ha una relació teòrica i pràctica entre l’acte de passejar i el complex procés d’aprehensió de l’entorn per part de l’individu. El passeig es converteix llavors en un objecte de reflexió filosòfica i això incideix en la manera de relacionar-se amb el territori i de vincular-se amb els seus paisatges, ja siguin urbans o rurals."

La massiva utilització del cotxe i també els canvis en els hàbits d’oci amb viatges low cost a qualsevol part del món, està canviant aquest "procés d’aprehensió de l’entorn" aquesta "manera de relacionar-se amb el territori". No és fàcil preveure cap on porta això, però una excessiva desvinculació d’un element bàsic per un país com és el seu territori és un factor d’ignorància i desafecció, potser fins i tot tant o més greu que la ignorància sobre la pròpia història.

El passeig és aproximació lenta, observació de matisos, descobriment d’elements paisagístics o artístics fora d’itinerari; és xerrada amb les persones que hi viuen i és per tant deixar-se impactar amb temps. Això no ho substitueix la sortida ràpida en cotxe d’un diumenge al matí. M’apunto en això a la intuició de l’Espinàs i, en part també a la de l’expresident Pujol, i que no és altra que la intuició que va portar a la fundació de tants i tants centres excursionistes. Sap greu que avui es passegi tant poc. No crec que ni el "territori virtual" (el dels mapes del google) ni el "territori estrictament turístic o d’aventura" puguin substituir l’art de passejar.

Si no hi heu anat encara us queden uns dies, ja pocs, per veure l’exposició Apartheid al CCCB. Segurament no és de les exposicions més espectaculars que ha programat aquest Centre. _{(A mi em quedarà per sempre l’impacte i el record de l’exposició sobre l’accident de Txernòbil. Una exposició que hauria d’haver estat permanent sobretot ara que tornen a proliferar arreu els partidaris de l’energia nuclear)}

Tot i això en aquesta exposició més modesta hi trobareu dades interessants. Com la relació entre colonialisme i idees racistes, o el racisme
domèstic dels EUA a partir de les Jim Crow laws, o d’una manera encara
més nostrada les exposicions de pobles africans sencers al Tibidabo a la dècada dels 20. I sobretot, es clar,  l’apartheid sudafricà, paradigma del racisme elevat a enginyeria política. Si teniu una estona passeu pel carrer Montalegre, val la pena.

Sense posar-nos primmirats, seria però molt demanar que els polítics fossin mínimament precisos en l’us del llenguatge? No em refereixo únicament als mítings i a les declaracions, sinó als discursos escrits i llegits.

L’altre dia en un discurs encartat en tots els diaris del país, per tant un discurs pensat i escrit amb temps, s’hi podia llegir aquesta perla:

"Sense caure en l’ateisme que significaria la negació de l’existència de Catalunya, sí que pren força un cert agnosticisme respecte al futur."

Ateisme? Agnosticisme? Aplicats a Catalunya i a la nació? i sense cometes que assenyalin un possible sentit figurat? Els conceptes s’agafen d’aquí i d’allà i es col.loquen de manera que "soni bé". El resultat però acaba donant lloc a unes frases que no diuen res.

Costa cada vegada més trobar un discurs polític que digui alguna cosa. Em sembla que més que sentit comú, el que falta és claredat d’idees i precisió a l’hora d’expressar-les.

Ahir Sarkozy en una roda de premsa multitudinària va justificar la vigència de les seves propostes en política migratòria, en el fet que, fins i tot, Prodi i Zapatero s’havien avingut a dur a terme "expulsions col.lectives de sense papers",

Zapatero no ha desmentit res, i es manté en l’ambigüitat que ha seguit durant tota la legislatura i que tan mal està fent en aquesta i en altres qüestions. Encara que sóc conscient de la ingenuïtat de la demanda ("d’on no n’hi ha no en pot rajar") cal exigir-li però definició en aquesta qüestió, i saber així que és el que votarem el març. Ja se n’està ben t¡p d’apel.lacions al vot útil o al vot de la por sense ensenyar ni una sola de les cartes.

Dubto però que Zapatero respongui al president francès perquè un sí a les "expulsions col.lectives suposaria reconèixer dues coses:

1- Que la regularització massiva que es va fer a l’inici de la legislatura no era fruit de cap concepció diferent a la del Partit Popular en matèria d’immigració (el PP també havia regularitzat immigrants) sinó fruit de la pressió dels interessos econòmics que demandaven aquesta regularització perquè es necessitava mà d’obra sobretot en el sector de la construcció.

2- Qué el fet de plantejar-se expulsions massives ara, suposa reconèixer que a l’economia espanyola pinten bastos pels propers anys i que sobra gent. La combinació recessió + massificació d’alguns barris o pobles corre el risc d’esclatar en conflictivitat social. De fet actualment s’estan produint molts problemes i retards en els expedients de reagrupament familiar.

La reflexió però és doble:

– amb quina dignitat es poden justificar les nostre democràcies quan s’ha mercadejat i es mercadeja amb éssers humans segons les necessitats de l’economia, regularitzant o expulsant segons conjunctures. A qui han beneficiat sobretot aquests anys el fet de comptar amb una massa de mà d’obra força barata?
– no tenim dret els votants a conèixer quines son i sobretot seran les polítiques de l’Estat en immigració (control de fluxos, expulsions etc…) que es preveuen realitzar?

No hi ha res pitjor que l’ambigüitat, i ha estat i és l’opció del govern de Zapatero. Sarkozy ho ha deixat clar. Ara convindria que el "Gobierno de España" tan humanitari i tan social en digués alguna cosa.

Arrel de la pel.lícula que comentava ahir, una idea d’aquelles segurament impossibles però que tant de bo algun dia es pogués posar a la pràctica. Veient el cor de l’església de Sant Tomàs de Leipzig i l’entrevista que li fan a l’actual kantor o director (Geog C. Biller), un pensava perquè a Barcelona no podria haver-hi un cor semblant en una de les parròquies del centre. L’església del Pi, o Santa Maria del Mar o la Catedral, llocs que tenen orgues magnífics podrien ser també llocs on es cultivés la música sacra d’una manera especial.

Em consta que l’Església del Pi té una capella de música, però crec que no actua de forma habitual a les celebracions litúrgiques de la parròquia. Montserrat és potser l’únic lloc que amb l’escolania treballa a fons una litúrgia molt acurada en els aspectes musicals. No estaria malament que a Barcelona hi hagués un o dos llocs també de referència on en les misses de cada setmana s’hi pogués escoltar música de qualitat. La música popular i participada que és la que en general s’escolta en la majoria d’esglésies, sempre cantada per gent de molt bona voluntat, no hauria d’estar pas renyida amb aquests llocs que ajudessin a mantenir i a donar conéixer el patrimoni musical d’una manera habitual.

Posats a justificar-ho tot pel turisme, també seria una manera de trencar el monopoli del "concierto de Aranjuez" que és segurament l’única expressió musical que ara per ara es programa a les esglésies del gòtic.

Vaig aprofitar la darrera tarda de l’any 2007 per anar a veure la pel.lícula sobre Bach d’en Pere Portabella. Portabella, no és sant de la meva devoció, i entenc que en això de les simpaties i les antipaties no tot és racional. També és veritat que el meu coneixement d’ell és sobretot com a tertulià del Bassas i, per tant, aquest és un coneixement bastant limitat.

Tot i aquest prejudici, recomano anar a veure la pel.lícula per moltes raons.

Potser la principal és que m’ha agradat la idea que han tingut Portabella, Santos i companyia de treure la música de Bach dels auditoris i les sales de concert, per portar-la a situacions de vida quotidiana. Un camioner que toca Bach amb una armónica, un grup de viloncelistes que l’interpreten en un vagó de metro, una partitura de la Passió segons Sant Mateu que serveix per embolicar la carn que arriba a mans de Mendhelson …

Si un hi busca un guió lineal i una història amb inici i final, es trobarà decebut. No hi ha aquesta estructura sinó més aviat una dispersió de temps (s. XVIII, s. XIX, s. XXI) i de llocs (Leipzig, Barcelona, …) units pel fil de la música i per la figura del compositor alemany. Potser la imatge que simbolitza aquests lligams entre escenes és la dels rius, aquells grans rius navegables de centreeuropa que son els protagonistes d’algunes de les escenes de la pel.lícula.

Ningú negarà a Portabella la seva vocació internacional i europea. Potser, a tall de crítica, se li podria dir que la Europa que vol representar, la dels grans rius és una Europa més aviat a lo Salvador Espriu, es a dir "I com m’agradaria d’allunyar-ne nord enllà". Tot és net, culte, ric però una mica tibat i encarcarat.
També hi ha l’Europa mediterrànea, dels torrents secs, de la brutícia i de la creativitat (vaja la de Pere Quart)

Però és clar, parlem de Bach i aquí a Bach encara l’escoltem als auditoris.

Us recomano també l’entrevista que li feu Xavier Cazeneuve del programa El Violí vermell poc abans de la preestrena.

• l‘àmbit de la formació professional. Un dels ganxos publicitaris per reclutar personal està en el fet que s’ofereix formació i titulació de caràcter professional. És més, un projecte sobre la Llei de Carrera militar inclou una mesura que integrarà les acadèmies militars a la Universtiat.

• l’àmbit d’investigació i desenvolupament tecnològic. l’I+D militar pressupostat pel 2007 arribà fins a 1586 milions d’euros, el 20% del total de l’I+D. I aquestes partides no s’inclouen pas en el pressupost oficial del Ministerio de Defensa que es presenta amb un 4,27% dels pressupostos generals quan en realitat sobrepassa el 12%

• l’àmbit de l’ecologia i el medi ambient (!). Mireu si no el calendari que van publicar el 2006, Espacios naturales del Ministerio de Defensa, i veureu que els camps de tir son segons aquesta versió els millors parcs naturals

• l’àmbit de la “protecció civil” i d’emergències. El senyor Zapatero va crear una Unidad Militar de Emergencias Especiales (UME), de manera que ja tenim l’exèrcit intervenint, como si això fos ja una qüestió habitual, davant les catàstrofes que es produeixin. (Recordeu sinó els generadors elèctris militars que ens van “salvar” de les conseqüències de l’apagada, o el militars actuant en el cas de les inundacions al País Valencià…

Em comenten en una residència de vells concertada, les dificultats que tenen actualment. Cada vegada les persones ingressen més grans i amb més grau de dependència i això obliga a contractar més persones no sempre disponibles i no sempre amb la preparació adequada.

Algun dia s’haurà de reconéixer que la vellesa és una qüestió mal resolta en la nostra societat.

La vida s’ha allargat de manera considerable gràcies a tractaments que fa uns anys no existien i que constitueixen un negoci formidable sobretot per les indústries farmaceútiques. En alguns casos aquest allargament ha estat acompanyat per una bona qualitat de vida, en altres es tracta d’un allargament de valor discutible.

Però no és aquesta la qüestió mal resolta, tot i que hi té a veure, sinó una altra de cultural. El nostre és un món on els vells no tenen ja aquella funció que se’ls hi tenia reservada en les societats tradicionals, de manera que en acabar la vida productiva i després d’uns anys de gaudir d’un oci relatiu a la pensió cobrada s’entra, en la majoria de casos, en una etapa d’anihilació social que és molt anterior a la desaparició física.

Segurament moltes residències, moltes famílies i molts bons professionals malden per lluitar contra aquesta anihilació acompanyant a una mort digna en tots els aspectes. Però hi ha una gran part d’ancians que passen els darrers anys sense una companyia de qualitat, sense una abraçada, sense una paraula amable.

Narcissistes com som, per molts homes i dones d’avui, la vellesa és un mirall al qual evitem mirar-nos. Ja hi haurà temps… però el temps passa, i mentrestant oblidant els vells, oblidem també la vida en totes les seves dimensions, i ens acostumem a veure-la només des de la nostra perspectiva unidimensional: present i autocentrada. El resultat és d’una pobresa que ni el Solbes tan hàbil en això de l’economia pot comptabilitzar. Hi surten perdent els vells cada cop més fotuts i sols, i hi perdem els joves vivint una vida com un puzzle del qual hi falten la meitat de les peces.

(Publicat a tskv.cat)

Segurament els símbols, quan es tracta de persones, estan plens d’ambigüitats precisament perquè son persones de carn i ossos amb històries apassionants, decisions encertades i altres discutibles, cercles de poder que els envolten o interessos econòmics amagats. A vegades és tanta la necessitat que tenim d’aquests símbols que correm a pujar als altars persones que després ens “defrauden o ens fallen” amb les seves actuacions.

No obstant alguns d’aquests símbols han passat la ITV de la història sobretot per què la seva biografia ha quedat marcada per anys i anys de repressió política i d’empresonament. Ha estat el cas de Nelson Mandela a Sudàfrica i està sent el cas d’aquesta birmana que ha protagonitzat silenciosament, les revoltes a Burma del setembre passat. Filla d’un general birmà assassinat, ha passat onze dels darrers divuit anys detinguda per la junta militar d’aquest, fins ara, desconegut país asiàtic. Aïllada molts cops de la seva pròpia família (el seu marit morí de càncer el 1999) ha dedicat tots aquests anys a estudiar i preparar-se per si arribat el moment es produeix un canvi polític al país que permeti l’arribada de la democràcia. La seva aparent fragilitat física i el seu somriure seré, amaguen una determinació insubornable. El 2002 quan fou alliberada de manera temporal algú li preguntà si havien valgut la pena tants sacrificis i ella simplement va respondre “Vaig fer una elecció, per tant no he fet cap sacrifici”. És aquesta mena de decisions les que donen als símbols, als autèntics símbols, una força que de tant humana ens sembla a vegades sobrehumana.

Aung San Suu Kyi ha esdevingut doncs un símbol, potser ambigu i limitat com tots, però un símbol provat pels anys i per una de les tortures més horribles que es pot infringir a un ésser humà: la manca de llibertat i d’esperança.

(Publicat a www.tskv.cat)

Proveu de fer una enquesta entre amics i familiars preguntant quins son
els conflictes armats que continuen actius a dia d?avui. És molt
possible que us en surtin, com a màxim, uns cinc o sis: el conflicte
entre palestins i israelians, la guerra d?Iraq, la guerra de guerrilles
d?Afganistan, la crisi de refugiats a Darfur … El cert, però, és que
son més de vint els conflictes que encara tenen lloc al món, la majoria
invisibles als ulls dels mitjans de comunicació internacional. Molts
d?aquests conflictes es produeixen a l?interior dels Estats, entre
grups polítics o ètnics oposats als governs establerts a les capitals.
Son conflictes, d?una violència sovint molt superior a aquella que es
dóna en els ?conflictes coneguts?, i una violència que afecta,
sobretot, als sectors civils més desprotegits.

El sorprenent en totes aquestes realitats de guerra és el contrast
entre la pobresa existent i l?abundància d?armes, sobretot, armes
lleugeres.

Espanya és un dels màxims productors i exportadors
d?aquestes armes (el 8è lloc a nivell mundial), i en canvi aquesta
qüestió no ha estat mai debatuda obertament ni al Congrés dels Diputats
ni en els programes electorals dels partits, tot i que una part
d?aquesta indústria és de titularitat pública. Des de fa anys
organitzacions com Intermón-Oxfam o l?Escola de Cultura de la Pau han
exigit una major transparència en aquest comerç, com a pas previ per a
la seva progressiva reducció. De moment han aconseguit que per fi se?n
parli i que es redacti una nova llei d?armes que serà debatuda al
Congrés durant els propers mesos. Caldrà seguir atentament el procés
d?aprovació de la llei i la postura dels diferents partits. Una bona
llei ha de garantir que es posi fi a un període d?obscurantisme que no
té cap mena de sentit en un país democràtic i que ajuda a mantenir un
negoci terrible causant de multitud de víctimes en els països en
conflicte.

Més informació: a la web d’Intermon.

És curiós que una pujada tan important de l’IPC com la que es va reconèixer fa uns dies hagi generat tan poca reflexió i si en canvi molta resignació i fins i tot indiferència.
Tinc la teoria de què els pagaments amb targeta, les compres per internet, les domiciliacions etc… redueixen la percepció real dels preus de les coses. Qui més nota però aquestes pujades són precisament aquelles persones que amb unes rendes molt baixes han calculat mensualment les despeses gairebé a nivell d’un Euro. Aquests dies m’he trobat diverses vegades amb dones, la majoria grans, que a l’hora de pagar no portaven prou diners. Tenien calculat el cost de la compra diària o mensual i en canvi això els hi ha canviat de la nit al dia fruit de la variació en coses tan bàsiques com el pa, la llet o la carn. La meva mare que no paga amb targeta, m’explica sovint la variació entre el que podia comprar amb 50 euros ara i només fa un any.

A més de la dinàmica dels mercats, algú s’està aprofitant de la "indiferència" o d’aquesta poca exactitud en la percepció dels preus. Qui ho nota però és segurament aquell que menys veu té i que ha de conformar-se amb una queixa o lament davant la caixera que, per cert, també cobra un sou força lamentables.

Si Déu vol, els propers dies entrarà al Parlament l’avantprojecte de la futura llei d’acollida de Catalunya. Després d’un procés llarg que ha comptat amb la participació de moltes persones i entitats el Govern ha redactat un avantprojecte que serà presentat i discutit a la Cambra.

A l’espera de veure la posició dels diferents partits polítics, cal felicitar-se tant pel procés de participació que s’ha generat com també pel fet d’esdevenir aviat un dels pocs països europeus amb una llei d’aquest tipus.

Aquesta llei, que suposarà l’aplicació d’una part de les competències de l’article 138 de l’Estatut d’autonomia, servirà per crear un marc comú que ordeni quin ha de ser el paper de cadascú en aquesta primera fase del procés migratori. Fins ara tothom amb més o menys sort ha fet el que ha pogut en funció de l’habilitat del tècnic de torn i de la composició política de cada ajuntament. A partir d’ara la Generalitat jugarà un paper fonamental, en col.laboració amb els ens locals, en orientar aquestes polítiques i en la dotació dels recursos necessaris per aplicar-les.

Encara que petit, la llei serà un pas en el camí cap el Pacte nacional sobre immigració. Aquest però haurà d’esperar, es clar, a després de les eleccions generals.