El 15M i el papa Francesc (II): confluències

(Article publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Deu anys després del 15M, un no pot sinó constatar una sensació de fracàs en els intents de vehicular políticament i institucional aquella energia social que es va generar durant la primavera del 2011. En paral·lel, també, el caràcter rupturista i subversiu d’alguns dels discursos papals, amb un intent clar de contribuir a la transformació des de baix, s’han anat diluint. L’exhortació directa a la mateixa base eclesial a sortir dels seus problemes i a sumar-se colze a colze amb els moviments socials a la tasca de transformar les realitats de patiment, han acabat sent domesticades pels espais de poder entremig (cúries, dicasteris, sínodes, bisbes…). massa forts, fins i tot, per a un papa. D’aquesta manera el que tenia en el seu inici un gran potencial subversiu ha acabat convertint-se en una cita homilètica, en un paràgraf aïllat dins un full parroquial o com a molt en una nova iniciativa assistencial. El mateix papa a la Fratelli Tutti (capítol 5) reconeixia implícitament el fracàs sortint en defensa pròpia davant les acusacions de populisme, distingint entre el populisme insà que fa servir els seus altaveus en benefici propi, d’aquell altre populisme responsable que es posa al servei del bé comú. El que havia de ser una confluència d’energia transformadora, sembla haver-se convertit, 10 anys després, en una confluència de fracassos i ressentiments. Què fer a partir d’ara?

En aquests casos sembla necessari tornar als fonaments i veure que es pot rescatar. I en el que fa referència a l’intent del Papa en implicar a l’Església en una transformació política des de baix hi veuria com quatre dimensions bàsiques:

1. La fonamentació de l’acció en la tradició teològica que situa a Crist en el lloc de l’exclòs del sistema, en la base de la piràmide, en el lloc del pobre…, i descobrir aquest lloc, com a lloc epistemològic i polític d’alliberament. Això afecta a la totalitat de l’església i no només a la seva acció social. Aquesta acció no pot estar deslligada d’aquest fonament. Situant a Crist en la base de la piràmide, el situem al costat dels qui pateixen (de l’immigrant tancat al CIE, de la família desnonada de la seva llar, del qui dorm al carrer, del qui és perseguit per la seva orientació sexual…) i aquest Crist hauria de ser central en tota la dimensió pastoral i, fins i tot, litúrgica que realitza l’església. En paraules del teòleg Javier Vitoria, «els pobres, les víctimes de la injustícia, no son només destinataris de l’amor de Déu i la caritat de l’Església sinó els seus companys»[1] o, en paraules de J. I. González Faus, «els pobres son els vicaris de Crist»[2].

2. És necessari que l’Església i les comunitats cristianes recuperin el contacte i l’experiència directa d’aquelles realitats que avui són motiu d’escàndol i indignació. I que si no ho són és perquè les ignorem o les considerem alienes i llunyanes. Això toca de ple a la manera de viure. On vivim, amb qui ens relacionem, quines opcions vitals prenem… De la mateixa manera que no podem delegar en els polítics la nostra responsabilitat, no podem delegar en les nostres institucions caritatives la nostra fraternitat. Són moltes les persones que es veuen privades també en les nostres societats riques i opulentes d’allò més bàsic (habitatge, treball, alimentació…) i la seva existència, lluny de disminuir en nombre, sembla augmentar a mesura que augmenten la desigualtat i la indiferència. Tampoc l’acció pastoral, catequètica, litúrgica, teològica… hauria de fer-se al marge d’aquestes realitats, como si es tractés de superestructures alienes.

3. El 15M recorda a l’Església la necessitat d’aprofundir en el concepte de Poble de Déu posat en valor durant el Concili Vaticà II i que, no obstant, no ha aconseguit substituir la visió piramidal i jeràrquica de l’organització. El concepte de Poble, associat al fet de ser signe sagrament  de fraternitat i salvació per al món, són elements que fan excèntrica l’Església. De nou en paraules de Javier Vitoria, «l’Església causa la salvació en la mesura que anima i promou tots els esforços humans que serveixen al desenvolupament de la justícia, la fraternitat i la pau en les relacions humanes»[3].

4. I finalment, participar, buscar i construir aliances amb aquells moviments socials que a nivell local han assumit les causes dels pobres ja sigui per convicció ja sigui per necessitat viscuda en la pròpia pell i a través de l’autoorganització. Massa vegades busquem refugi a l’hora de comprometre’ns en les nostres pròpies organitzacions, moltes d’elles exemplars i eficaces, però que ens preserven de compromisos més horitzontals i, valgui la redundància, més compromesos i arriscats. Del 15M en perviuen moviments que van sorgir precisament d’aquesta necessitat autoorganitzada, i encara que hi és, costa trobar-hi en ells una implicació més forta i clara de les esglésies i comunitats locals.

De la mateixa manera que a nivell eclesial hi ha tasques pendents, el moviment del 15M i les seves derivacions polítiques, tenen les seves. També en relació a reconèixer en l’Església i els cristians compromesos una força que ha sostingut i recolzat aquests moviments des del principi. Dol a vegades, al veure el reconeixement i l’admiració unànime que ha despertat recentment la mort d’Arcadi Oliveres, que s’amagui la profunda motivació cristiana i evangèlica del seu compromís, como si es tractés de quelcom vergonyat no que no hi tingués res a veure. Convé al 15M i a molts moviments de transformació social reconèixer que hi ha en la fonamentació religiosa, i concretament en la cristiana, un element que sosté el compromís a llarg termini i que no es pot desaprofitar per culpa dels prejudicis ideològics.

Tan de bo l’efemèride servís per a una confluència real i esperançada. L’Església necessita descentrar-se, i en tot cas recentrar-se en el Crist de la base de la piràmide, i així sortir de les closques doctrinàries per a retrobar-se amb la realitat. El 15M necessita sortir també dels seus propis bucles dogmàtics impregnats a vegades de superioritat moral i de menyspreu a la tradició, per a escoltar més i compartir més la causa dels necessitats. Deia Arcadi que estàvem «obligats a tenir esperança», no sé si jo m’atreviria a tant, però si que estem obligats a construir existències amb sentit. I per tot això el 15M segueix inspirant i, curiosament, el papa Francesc també.

 

[1] Vitoria, F.J. Una teología arrodillada e indignada. Santander: Sal Terrae i Cristianisme i Justícia, p. 178.

[2] González Faus, J. I. Los pobres vicarios de Cristo. Barcelona: Cristianisme i Justícia.

[3] Id. Javier Vitoria, p. 165.

[Imatge extreta de Wikimedia Commons]

[Aquest article resumeix,en part, la xerrada que vaig fer dins el cicle “Conozcamos la Fratelli Tutti” coorganitzada pel Centro Loyola i la Diòcesi de Sant Sebastià. La intervenció completa la podeu trobar a continuació].


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.