Arxiu de la categoria: Migracions

Nosaltres, ells, tots…

Surto al balcó que dona sobre les obres de la nova estació de la Sagrera. Després d’anys aturades fa mesos que estan en plena activitat. Hi ha molta maquinària pesada: grues, camions, artefactes de tota mena…. Hi ha una part de la feina, però que és manual. Encofrar amb ferro les cobertes per omplir-les després de formigó. La temperatura marca més de 30º, però sobre les vies deu ser molt més alta. El ferro i les planxes que reflecteixen la llum del sol deuen apujar la temperatura alguns graus més. La majoria dels obrers son homes d’origen africà. La calor és insuportable.

Surto al carrer per anar al centre. Miro de trobar una bici elèctrica del “bicing” però aquests dies van escasses. Em tocarà suar. Pel camí hi ha mil i una petites obres que assenyalen la proximitat de les eleccions. Governi qui governi no falla mai. A mi em toca veure com avança dia a dia la construcció d’un nou carril bici que ha de connectar Sant Andreu, amb la Sagrera i el Clot. Una part de l’obra també és manual: piconar, asfaltar, anivellar… Em fixo en les brigades. Aquí la majoria son magrebins i algun llatinoamericà de nacionalitat boliviana.

Pel camí, he passat pel davant d’una residència de gent gran. A l’hora que passo amb la bicicleta hi ha canvi del torn del migdia pel que fa a neteja i cuidadores. Hi entren moltes que pels trets s’endevina que son d’origen llatinoamericà. Hauran de llevar, vestir i donar dinar a les persones residents enmig d’una calor que ho farà tot més difícil.

La calor apreta per tothom aquests dies. No tots però la patim de la mateixa manera. Està clar, però que moltes de les feines més dures de la nostra societat en aquest moment les estan fent persones d’origen migrant. Però són feines invisibilitzades i potser això explica que encara determinades idees sobre la migració tinguin arrelament i donin vots als partits que propugnen polítiques racistes i xenòfobes.

Fa uns dies, un dibuixant que no sempre és sant de la meva devoció (El Roto), arrel dels fets de Melilla dibuixava una pastera plena fins dalt de siluetes de persones migrants amb un únic crit desesperat per no ser atacats “Som cambrers”… Podien cridar també “Som peons de la construcció”, “Som cuidadores”…

No hi ha dret amb el que fem amb les persones que han emigrat al nostre país. Hem tret totes les vies legals i segures per arribar-hi. Els sotmetem a tres anys de gairebé total clandestinitat per aconseguir uns papers a que haurien de tenir dret molt abans. I tot per poder trobar una feina amb que malguanyar-se la vida. Una feina al sostre d’un túnel de les obres de l’estació de la Sagrera de Barcelona un juliol d’onada de calor del 2022.

Nota– Després d’escriure l’article m’arriba la notícia (fa temps esperada) de l’aprovació per part del Govern de l’Estat de la reforma de la Llei d’Estrangeria per facilitar la incorporació de persones estrangeres al mercat de treball. Benvinguda reforma si facilita la vida a milers de persones que l’únic que volen es guanyar-se la vida treballant.

 

Traient aigua d’un vaixell malmès

Santi Torres [Migra-Studium]. S’han obert les inscripcions als cursos de formació que l’entitat ofereix per al segon trimestre. Cursos de català i castellà, d’informàtica, d’electricitat, de lampisteria, d’ajudant de cuina… Són moltes les persones que fan cua pacientment al vestíbul de l’entitat, mentre una treballadora i un voluntari els informen, els pregunten disponibilitats i els agafen les dades. Estan acostumats a fer cua i també a esperar. Hi ha homes i dones. Abans només hi havia homes, però la nova realitat d’atur i de desprotecció ha fet que moltes dones es decidissin a fer el pas a vegades a contracor de les pròpies concepcions culturals. Hi ha persones de totes les nacionalitats, també persones autòctones, si bé aquesta «etiqueta» cada vegada és més ambigua: quan un deixa de ser d’allà i passa a ser d’aquí? «Tenim persones que vénen a inscriure’s, però que ja fa entre cinc i deu anys que són a Barcelona», em comenta l’educadora del Projecte d’Acollida i formació laboral. La crisi econòmica s’ha acarnissat en una bona part de la població espanyola, especialment aquella part més vulnerable i que s’havia confiat de manera exclusiva al sector de la construcció, fruit de la bombolla immobiliària.

(més…)

Quan parlarem d’integració?

Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia

El debat sobre la decisió de l’ajuntament de Vic d’impedir l’empadronament d’immigrants en situació irregular s’ha anat esvaint. Com acostuma a passar amb aquest, però també amb molts altres temes, apareix la foguerada se’n fa una discussió plena de sorolls i s’abandona a l’espera d’un moment més oportú. Una de les coses que sap greu de tot aquest episodi, a més de la criminalització d’un ajuntament que ha anat sempre al capdavant a l’hora de proposar polítiques migratòries, és que el debat continua estancat encara en els aspectes més bàsics del fenomen.

Fa quatre dies parlàvem de fluxos, acollida, empadronament, i ara parlem de fluxos, acollida, empadronament i retorn, ja sigui voluntari o forçat. No avancem, i segons com retrocedim. És cert que la situació econòmica hi obliga, però independentment d’aquesta crisi caldria no ajornar més aquelles qüestions que tenen a veure amb els drets lligats a la ciutadania. És un debat que està encara a les beceroles, tot i existir ja un recorregut suficient i una comunitat el suficientment estable perquè es pogués abordar. Parlem, es clar, de reconeixement, de visibilització social, de dret a vot i en definitiva d’incorporació a una vida ciutadana corrent més enllà de l’àmbit estrictament econòmic. Malament quan a la precarització econòmica que afecta a bona part de la població sigui nouvinguda o local, se li afegeix una manca tan greu de drets polítics i de reconeixement. L’ascensor social queda llavors seriosament avariat.

El debat s’ha fet en determinats àmbits conscienciats de la societat. Remeto només a la iniciativa del Consens Social sobre migracions fet a Catalunya liderat per entitats prou solvents com Càritas o CEAR, i que fou parcialment assumit pel Govern, l’oposició i la societat civil en l’anomenat Pacte per la immigració. I n’hi ha altres exemples en altres llocs de l’Estat tan a nivell autonòmic com local. El debat però no s’ha estès encara, i només ha fet res més que reaparèixer en els moments electorals on predominen els eslògans per sobre els arguments.

No s’hi val en excusar-ho tot en la crisi econòmica. Precisament la gravetat de la nostra crisi reposa també en un model economicista que ha obviat qualsevol plantejament que qüestionés el nostre model de ciutadania, i que ha tractat els nouvinguts com a simple mà d’obra, d’usar i llençar. És potser en moments de crisi on les societats democràtiques han de plantejar-se seriosament quins són els principis sobre els que construeixen la seva convivència i la seva cohesió. El treball i l’ocupació n’és un element bàsic, però no pas l’únic. Es troba a faltar en aquest cas, com en tants d’altres la manca d’un lideratge polític amb prou convicció, autoritat i voluntat per afrontar sense més dilació aquest tipus de qüestions en les quals ens hi juguem el nostre futur com a societat.

D?aquella pols, vénen aquests fangs

El cas de l’activista sahrauí Aminatu Haidar pot abordar-se des de molts punts de vista. Un d’ells, i en el qual ja aviso no entraré, és el de la utilització de la vaga de fam com a arma de pressió política. Al contrari d’aquells que veuen en aquesta actuació una resistència de caràcter pacífic, a mi em queden molts dubtes sobre el caràcter pacífic d’una mesura que suposa una extrema violència almenys sobre la pròpia vida. Més enllà però de la percepció de l’acció, queda el fet de la justificació del seu us en casos on la situació personal o col.lectiva és fruit d’una injustícia tan flagrant i desesperada que la persona arriba a la conclusió que aquest és l’únic camí per atreure l’atenció de l’opinió pública i els governs. I són molts els senyals que indiquen, en el cas de Haidar i del poble sahrauí, la situació ja ha arribat a uns nivells de repressió absolutament insostenibles.

Aquesta insostenibilitat té en bona part arrel en la política
exterior espanyola dels darrers anys en relació al Marroc. Aquesta
política ha estat absolutament condicionada al tractament que des dels
anys 2004-2005 s’està fent del fenomen de la immigració. Tota aquesta
política s’ha dirigit a aconseguir a través de mitjans i mesures
diverses, amb una clara implicació de la UE, una externalització de la
frontera sud. Aquesta frontera que abans es situava a tocar de les
tanques de Ceuta i Melilla, o de la costa andalusa  i canària es situa
ara en els països del Magrib i entre ells el Marroc com a element
estratègic essencial. Marroc per tant ja no és només país veí, sinó que
és país-frontera: d’Espanya i de la UE. A aquest paper cal que li sumeu
també la qüestió del terrorisme islàmic i el caràcter d’aliat
estratègic que la Monarquia marroquí té per a la majoria de potències
occidentals entre elles els EUA.

Seguretat i immigració són les cartes que ha sabut jugar el Marroc.
Ells fan la feina bruta, amb un estat policial com correspon a un
estat-frontera no democràtic, i nosaltres tanquem els ulls. Si
aprofitant aquesta situació s’ha incrementat la pressió sobre el poble
sahrauí i s’ha perdut tota esperança en la celebració del referèndum
sobre el futur del Sahra occidental, nosaltres tanquem els ulls.  No ha
d’estranyar-nos llavors, que davant la tímida protesta espanyola hagi
plogut de seguida l’amenaça per part del govern marroquí pronunciant
les dues paraules “màgiques”: seguretat i immigració.

Posats a expressar desigs, un demanaria a Haidar no sacrifiqui la
seva vida d’aquesta manera, ja que la necessiten tant la seva família
com el seu poble. Però un entén que les alternatives en una situació
tan enrocada com aquesta no son pas gaires, si exceptuem el vendre’s
pel plat de llenties d’una nacionalitat espanyola oferta a la
desesperada o les gestions entre “reis germans”. Convindria però que a
partir d’aquest cas, hi hagués una revisió sobre la manera com s’ha
portat la política exterior espanyola els darrers anys en relació a
l’externalització de fronteres. Però per això caldria també una opinió
pública informada i democràtica, que més enllà de les raons d’estat
tingués clar el que suposa la defensa dels drets de les persones i els
pobles.

publicat al bloc de Cristianisme i Justícia 

District 9

Si no l’heu anat a veure us la recomano. És d’aquelles pel·lícules amb moltes capes. Un en pot sortir pensant que ha anat a veure una pel·lícula de ficció amb l’estètica pròpia dels videojocs; un pot sortir-ne impressionat per la combinació de llenguatges cinematogràfics que fa el director i del qual en surt sense que  en quedi tot en un nyap incomprensible; i finalment un en pot sortir, com en el meu cas, pensant que tot plegat és l’al·legoria d’un risc ben real per la nostra democràcia, per tant de ficció res de res.

Haver escollit Johanesburg i Soweto com a marc ja té la seva cosa. Tancar-hi allà literalment a milers d’ésser extraterrestres, en un ambient insalubre perquè vagin poc a poc caient en la degradació més absoluta, pot com a mínim ressonar. Com ressonen terriblement els arguments per mantenir tot això i donar-li una lògica i una patena de racionalitat: ens hem de protegir (seguretat), són éssers ganduls, cal renunciar a integrar-los a res… Sona també la decisió de passar a mans privades l’encàrrec de traslladar tot el “gueto” a un lloc més apartat de la ciutat, també per raons de seguretat.

Soweto ha existit, i existeixen en molts llocs encara camps de refugiats. I al Marroc camps de detenció de persones en trànsit cap a Europa, i a la mateixa Europa centres de detenció amb moltes àrees fosques i amb uns forats enormes en matèria de drets humans. Curiosament els més afectats són els negres subsaharians. Són els que més pateixen a l’hora de venir, i els que més probabilitats tenen d’acabar en aquest tipus de “llocs” o de “no-llocs”.
Potser només uns quants descerebrats gosarien a posar en dubte la “humanitat” d’aquestes persones. Però en el tractament que els governs en fan, i que els ciutadans en fem, hi ha un fons que no acaba de se del tot clar: barreja de prejudics, de justificacions diverses i de racisme, amb totes les lletres.

District 9 ha existit, la imatge és real: Soweto. Caldria evitar que tornés a existir. I que algun dia ens trobem a Europa o en els països en els quals hem externalitzat les nostres fronteres “districtes” semi-permanents de persones sense futur que esperen ser traslladades. Algú dirà que això és impossible, però algunes mesures en el control de fluxos fronterers apunten gradualment a una cosa així. Només faltaria que els governs es rentessin les mans i ho donessin a empreses de seguretat privades, per així evitar-se la pressió de l’opinió pública i els problemes de moralitat.

De debó que tot això us sembla tan impossible?

Eleccions europees i discursos xenòfobs

En cada elecció es repeteix el mateix guió. L’endemà de les eleccions els mitjans de comunicació acostumen a fer-se ressò dels bons resultats d’algun partit de caire ultranacionalista o xenòfob. En aquest cas per exemple li va tocar a Holanda amb l’obertament anti-islàmic PVV de Geert Wilders que va recollir prop d’un 17% dels vots. 

A Europa existeixen uns quants partits amb representació parlamentària  que han actualitzat i modernitzat discursos de caràcter populista. No tots tenen els mateixos accents però si que són partits que posen com a centre el “problema” de la immigració i que comparteixen uns plantejaments dirigits a recollir el vot de persones desenganyades amb les polítiques dels partits anomenats tradicionals. N’hi ha a Bèlgica, a Aústria, a França, a Itàlia i en molts altres països on tenen escassa implantació.

Tot i la feblesa d’aquests partits, els seus discursos acostumen a
trasbalsar el panorama polític del lloc on estan inscrits,
contaminant-ho tot. I és aquí on el populisme té la seva força.

Aquest tipus de partits no han crescut a les darreres eleccions
(exceptuant alguns casos puntuals) però en canvi alguns dels seus
postulats si que han estat assumits de manera desacomplexada per
partits amb més representació parlamentària. És en aquest sentit que
caldrà témer en la propera legislatura polítiques molt més dures en
quan a  immigració i control de fluxos. No cal esperar doncs a partits
extremistes quan alguns d’aquests discursos extrems esdevenen ja
discursos habituals per diputats d’alguns dels grans grups de la
cambra. Així va passar en el cas de la directiva europea del retorn, i
així, desgraciadament continuarà passant.

Per un control més democràtic de la Frontera Sud

El Servei Jesuïta a Migrants (SJM) va presentar fa uns dies a Madrid un document on es denuncien les polítiques de fronteres que els països de la UE estan aplicant en el cas de l’anomenada Frontera Sud. Patrulles marítimes conjuntes, instruments de vigilància electrònica molt sofisticats, acords de  readmissió de migrants expulsats o retornats … són algunes d’aquestes mesures. Allò que la propaganda oficial revesteix de manera exclusiva com a lluita contra el tràfic d’éssers humans i de polítiques de cooperació al desenvolupament, està constituint a la pràctica, una més que dubtosa externalització de fronteres, vers països no caracteritzats precisament per un afecte massa intens en relació als drets humans.

Quan la major part de la immigració arriba tranquil.lament per vies
àrees i terrestres, la UE ha fet de la frontera Sud el seu símbol de
control de la immigració il·legal. Les conseqüències però d’aquestes
polítiques de fronteres es tradueixen en la substitució del que és una
ratlla administrativa en extenses àrees de “terra de ningú”.

Mars o deserts controlats gairebé de manera exclusiva per les autoritats locals  subvencionades desde Europa i amb unes  inexistents garanties pel que fa als drets humans. Es succeixen les detencions arbitràries o augmenta el risc pels immigrants que han de triar rutes menys segures com la ruta líbia. Resulta molt difícil calcular el nombre exacte de persones que han mort per efecte dels  múltiples naufragis o esgotats intentant travessar els deserts.

És un document per tant que us convido a llegir ara que s’atansen les europees, ja que toca el moll de l’ós en quan a l’Europa  que estem construint. És impossible que Europa  construeixi un espai de “justícia, seguretat i llibertat”, a base de crear dins i fora de la Unió, extensos espais “d”injusticia, inseguretat i manca de llibertat”. Cal  doncs una revisió urgent de les nostres polítiques de gestió de  fronteres. Es bo tenir-ho també en compte a l’hora de votar.

FRONTEX

És una agència europea amb seu a Varsòvia (Polònia). Va ser creada l’any 2005 com a desenvolupament lògic del programa “Espai de llibertat, seguretat i justícia” promogut a la cimera de la Haia i acceptat pel Consell l’any 2004. El govern espanyol en fou un dels màxims promotors. Desbordat pels episodis massius d’immigració que en aquell temps tenien lloc a Ceuta i també a les Canàries va demanar ajuda a la resta d’estats membres. Els estats sense delegar quelcom bàsic de la seva sobirania com són les fronteres consideraren necessària una agència que dotés de coordinació i recursos el control de les fronteres exteriors, especialment la frontera sud i la frontera est. La notícia va vendre’s com un pas positiu cap a la integració europea ja que per primer cop es reconeixia l’existència d’unes fronteres exteriors que eren responsabilitat de tots els estats membres.

Segurament s’han reduït durant aquests anys els fluxos migratoris que tan preocupaven els estats. No només per una qüestió quantitativa (els aeroports continuen sent l’entrada principal) sinó mediàtica. Una obertura de cada telenotícies desde el Puerto de los Cristianos durant dos mesos seguits va elevar fins al primer lloc la consideració de la immigració “com a principal problema” per als espanyols.

Els fluxos s’han desviat cap a altres rutes, i sobretot les fronteres s’han externalitzat  desplaçant-se cap al Sud lluny dels focus dels mitjans de comunicació i de la protecció de les organitzacions en defensa dels drets humans. FRONTEX n’ha estat la principal responsable, amb polítiques d’aliances amb els governs de la zona i amb la implantació de nous mitjans que han militaritzat i sofisticat el control, sobre l’àrea de les Canàries. 

Resulta difícil avaluar el nombre de morts que aquestes polítiques acordades des del cor d’Europa han suposat en aquests darrers anys. Es parla de  milers de persones que han mort  ofegades o a conseqüencia del fred i la gana. Els vatges comencen cada vegada més al sud.  Sense comptar amb els que perden la vida atravessant zones desèrtiques o en els centres d’internament dels països constituïts en noves fronteres d’Europa.

Només de tant en tant quan els morts, “inexplicablement”, esdevenen a les nostres costes es trenca el silenci i es decreta el dol.  Els 22 morts (16 menors) a prop de Lanzarote són només la punta de l’iceberg d’una de les realitats més vergonyants del nostre “espai de llibertat, justícia i seguretat”.

Per fi, el Pacte

Al final, si Déu vol, i cap ensurt de darrera hora ho impedeix , demà es signarà el Pacte nacional per a la immigració. Sense saber-ne el text definitiu, únicament l’anunci d’aquest acord ja és una bona notícia pel país. La immigració és d’aquelles qüestions bàsiques com l’educació, que no es poden deixar a les conjuntures polítiques o a les lluites electorals.

Enhorabona al govern i a la Secretaria per a la immigració de l’Oriol Amorós, l’encert a l’hora de liderar-ho, i enhorabona a l’oposició per tenir una visió de país prou profunda per entendre que ara era el moment de sumar i no pas de restar. També han jugat un paper importantíssim en el procés multitud d’entitats, organitzacions i particulars que arreu del territori han participat suggerint canvis i millores.

Signar aquest Pacte en les condicions econòmiques actuals, suposa un compromís amb un valor afegit. És aquestes coses les que fan gran una societat, ara només cal demanar encert i recursos per aplicar tot el que allà es proposarà. Tindrem temps de parlar-ne, avui ens n’hem de felicitar. 

Llengües amenaçades

El GELA (Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades) ja fa uns quants anys que treballa en la promoció de la recerca de llengües amenaçades. Dimarts passat en el context de la III Jornada d’immigració i recerca van presentar el seu treball d’inventari de grups lingüístics existents a Catalunya. Un inventari que, a partir de la immigració, s’ha disparat fins a un nombre res menyspreable de prop de 170 llengües.

En el procés de simplificació que fem sobre el fenomen, és habitual la
reducció de les llengües dels immigrants a les oficials dels seus
estats. Què hi hagi un grup així fent una recerca d’aquest tipus és un
signe de què els catalans no volem caure en aquestes reduccions.
Sabem prou bé el que costa el reconeixement de la diversitat
lingüística dins un estat com per no ser sensibles a anar reconeixent també
aquesta diversitat en la comunitat nouvinguda.

En fer-ho es
possibilita l’establiment d’una corrent de simpatia entre minories
lingüístiques, fins al punt, d’haver-hi no poques persones que han descobert el
valor de les seves llengües maternes en veure l’ús i la valoració
oficial que aquí es fa del català.

Us recomano si teniu temps de passejar-vos per les fitxes que han
elaborat dirigides sobretot a educadors, però interessants per tothom
qui valori la diversitat lingüística.

Una crisi afegida (II)

Les sol.licituds de retorn als seus països d’origen, per part de persones immigrants s’han multiplicat durant el 2008. Alguns d’aquests retorns es realitzen via els mecanismes d’ajut social (la caritat, en definitiva) que es limiten a pagar el passatge i poc més. Altres es fan via oficial, sobretot quan es va obrir la possibilitat de cobrar aquelles prestacions derivades d’haver cotitzat a la Seguretat Social durant un període de temps més o menys llarg.

El drama però de la situació actual és que la persona que ha vingut a viure a Catalunya té els seus drets sempre lligats al treball. És aquest treball el que li permet portar a terme el reagrupament familiar, és el que li permet amb els anys aspirar a una regularització de tipus ordinari i, fins i tot, a la naturalització. La crisi està tallant molts d’aquests projectes en un moment en què tot just començaven a construir-se i això situa a aquestes persones en una vulnerabilitat dramàtica.

Caldrà molta generositat i solidaritat per part de tots per garantir que no es tallin totes les vies que hi ha actualment per un assentament regular i estable. Apostar només pel retorn suposa utilitzar les persones com una mena de mercaderia que s’usa i es tira segons necessitats. Si la crisi es supera durant l’any vinent segurament caldrà de nou mà d’obra i no és el mateix facilitar la incorporació de la que ja existeix que reclamar de nou l’entrada d’estrangers en una mena de tràfic continuat de persones.

Això que en principi sembla que convé als ciutadans amb plens drets, en canvi perjudica la possibilitat de construir una societat ben cohesionada i integrada amb persones i famílies assentades que poc a poc esdevinguin, també elles, subjectes de ple dret.

Pacte europeu en immigració i asil

En principi que els països de la UE es posin d’acord en caminar vers polítiques comunes, també en immigració i asil, és una bona notícia. El problema és que l’experiència dels darrers anys i les darreres trobades europees, és que aquest acord o pacte s’està plantejant a partir de les polítiques més restrictives que existeixen a la Unió. És l’excusa per exemple, d’acceptar una directiva del retorn que permet estades en centres de detenció de fins a 18 mesos, dient que això limita a aquells països que permetien estades superiors. Sarkozy s’ha entestat ara en el pacte i caldrà veure en què es concreta, però fa mala espina quan els textos insisteixen tant en seguretat, en fluxos, en control etc  i molt poc en polítiques d’integració, en el concepte de ciutadania i en altres conceptes que serien més propis de democràcies liberals.
Hi ha clarament un decalage entre la “literatura” i la legislació  sobre fronteres i fluxos i aquella que hauria d’afrontar l’estatus de persones que han decidit quedar-se a viure en els països d’acollida. Per què no s’avança en polítiques comunes de participació política, per exemple? O en recuperar el concepte de “ciutadania cívica” no lligat tant a la nacionalitat que depén encara en exclusiva dels estats?  La conformació d’una UE forta i unida no crec que sigui compatible, tot i la filosofia que desprenen els documents, amb una Unió amb milers de ciutadans visquent en règim de mitja o nul.la ciutadania. Seria una paradoxa o una hipocresia massa gran perquè pogués ser suportada, fins i tot per  a les esquenes més amples.

L’altre manifest

Els que
atribueixen a la immigració l’estar posant en perill el futur de la
llengua catalana, caldria recordar-los que sense immigració és possible
que avui la nostra llengua estigués reservada a les residències d’avis i
als clubs de tercera edat. La immigració suposa la possibilitat
d’incorporació a mig i llarg termini de nous i joves parlants.

No
ho comparem tampoc amb la immigració dels anys 50-60, llavors els mecanismes de
què disposava la llengua i el país eren en tot molt inferiors als que tenim
avui.

Es
tracta de fugir del presentisme i la immediatesa. Visc en un barri amb
percentatges d’immigració elevadíssims, i on el català és gairebé
absent de la majoria d’àmbits públics. Però on vaig m’expresso en
català, fins i tot, quan a vegades noto que hi ha serioses dificultats  en què m’entenguin.  Això no em treu però el somriure, ni la  paciència ni la 
militància, perquè entenc que la cosa va per llarg.

Benvinguts
els manifestos d’associacions d’immigrants com el que es va presentar
ahir a l’Ateneu, i que en certa manera era una repetició del que es va
presentar mesos enrera per Sant Jordi. Segurament calen
“manifestacions” més o menys representatives i que escenifiquen
voluntats de normalitat enfront els que fan del “manifiesto” un
exercici de política ficció. La cosa però es juga en el dia a dia. En
la intel.ligent combinació de prudència, normalitat, constància,
coherència i bon humor.

Com que m’estimo la meva llengua,
també m’estimo ara sentir-la parlar en els diversos accents que
adquireix en boca de persones vingudes d’arreu.

Reagrupaments familiars

La immigració és un procés dinàmic. En aquests moments, les principals entrades de persones extra-comunitàries al país es realitza a través del reagrupament familiar. El reagrupament com a fenomen és d’una gran importància. Fa visible la decisió de romandre en el país d’acollida i d’iniciar un projecte de vida sinó definitiu si almenys de llarga durada. És per això que el reagrupament esdevé un factor principal d’integració així com un fenomen que necessita ser gestionat d’una manera intel.ligent.

Ahir a la taula sectorial d’immigració que convocà el ministre Corbacho, ja es va poder evidenciar la diferent interpretació que d’aquesta gestió en vol fer el govern de Madrid i aquella que el projecte de Pacte Nacional per a la Immigració recull. Corbacho vol limitar el reagrupament a la família nuclear i de nens i nenes fins a 16 anys. La proposta del Pacte, en aquest cas defensada per la consellera Capdevila, s’inclina per considerar que “els i les joves tenen dret a viure amb les seves famílies i que els i
les joves igual com les dones reagrupades que arribin a Catalunya
disposin simultàniament dels permisos de residència i treball”.

El matís és un matís molt important que demostra que en el futur hi pot
haver friccions entre la voluntat clarament restrictiva del Govern de
Zapatero, i aquella que des de Catalunya es defensa i que va més en la
línea de normalitzar la situació de les famílies immigrants, i de
mobilitzar tot el potencial de recursos personals i laborals que
aquestes famíles poden aportar.

Personalment, m’inclino més
per la política del meu govern, no només per una qüestió humanitària o
de drets humans, sinó perquè crec que és el que ara convé per assentar i
acomodar la població que arriba, i també perquè respon millor a les
futures necessitats laborals i demogràfiques del país. Què hi hagi atur
en la construcció no vol dir que no hi hagi dèficit i demanda de personal en altres àmbits
com el de l’atenció socio-sanitària.

Tot dependrà però dels
recursos que es disposin, sobretot en ensenyament, i aquí tornem a
xocar amb la mare dels ous: el tema del finançament. Malauradament el
Govern de Madrid té congelat el fons d’acollida per a la immigració del
qual se’n beneficiava sobretot Catalunya. I sense fons, el reagrupament
i l’acollida es fan més difícils.

Taxa d’escolarització i immigració

Només un apèndix del meu post d’ahir, referit en aquest cas al col.lectiu d’origen estranger.

Si la taxa d’escolarització post-obligatòria era relativament baixa en el cas català, aquesta és molt més baixa entre l’alumnat d’origen d’estranger. Un exemple: pel grup de 19 a 21 anys el total d’escolarització és del 52% pel conjunt, i d’un 17% en el cas dels alumnes d’origen estranger. Pel grup de 22 a 25 només un 4% del col.lectiu d’origen estranger està escolaritzat, davant el 28% del total.

Aquesta situació és en part deguda a una de les perversions de la llei d’estrangeria en vigor que deixa en un buit legal als que arriben a la majoria d’edat havent arribat al país via reagrupament familiar. Però també a un sistema educatiu que no ha tingut temps d’adaptar-se a les necessitats d’aquest nou col.lectiu pel que fa a l’ensenyament post-obligatori. Sí això persistís seria perillosíssim en quedar una bossa de persones amb una qualificació professional baixa i sotmesa contínuament als alts i baixos de l’economia.

Per això, trobo encertat que el document de bases del Pacte Nacional per a la Immigració proposi:

1- modificar la normativa d’estrangeria per facilitar la normalització d’aquests joves, tant per si volen continuar estudis com per si volen incorporar-se al mercat de treball.
2- fomentar, al màxim, l’accés a l’educació postobligatòria tant de caràcter reglat (Batxillerat i formació professional) com no reglat (els antics programes de garantia social).

La insistència que fa el document del pacte sobre aquest punt demostra que és cabdal per garantir un mínim de cohesió social i una població el suficientment qualificada per atendre els requeriments professionals que ja comencen a notar-se (vegi’s manca de metges, enginyers etc…).