Comencem malament

Arribo a Barcelona després del pont i em trobo el panorama polític de precampanya ben revoltat. El vídeo de CIU que es distribuirà demà diumenge, i que es pot veure ja al youtube, ha aconseguit de moment el que volia: que se’n parlés.

Ben mirat, però, la idea no és original, continua un estil de campanyes
que va començar el PSOE amb el famós dòberman, que el PP va replicar a
través de FAES
i la seva versió de l’11 M, i que pel que es veu sembla que tindrà
futur. La política no escapa a allò que hi ha a l’ambient, i si en els
programes brossa de TV el
maniqueisme, la denigració de l’adversari i una lectura de la realitat
que exclou l’autocrítica, no tenen aturador sembla que la política no
ha de ser pas una excepció. Ah!, i més quan els qui marquen avui per
avui les campanyes no són els polítics sinó els professionals de la
comunicació, guionistes de TV inclosos.

Suposo que reivindicar a aquestes alçades la recuperació d’un cert nivell de discurs més o menys articulat i complex, pot sonar una mica "kumbaià", però que voleu que us digui aquesta manera de fer em produeix una sensació barreja de fàstic i cansament. Es veu que s’ha acabat el votar "a favor de" ara més aviat està de moda votar "en contra de". L’apel.lació a la por com a emoció primària fa que ens oblidem de programes i propostes i ens incita a utilitzar el vot com aquell qui utilitza una arma. El PSC-PSOE ho ha fet en aquests darrers anys moltes vegades. Van començar amb el dòberman però ho han continuat després plantejant-ho tot en contra del PP: les eleccions generals, les autonòmiques i fins i tot el referèndum de l’Estatut. Ho ha fet el PP utilitzant els catalans i el tripartit, ja veieu quina por, com a destructors de no sé quantes coses (solidaritat, unitat pàtria, família…). I s’hi suma ara Convergència en contra d’un tripartit que ens ha col.locat a la vora d’una depressió col.lectiva tan gran que només prozac-CIU pot ajudar a superar.

Hi ha qui ho pot considerar aquesta estratègia hàbil i intel.ligent, "com se les pensen els Madí, els Zaragoza i companyia!". A mi em sembla però que a la llarga el soroll i les simplificacions acaben per reduir la realitat a una mena de caricatura i arrosseguen la democràcia i l’activitat política al nivell d’un serial dels més dolents.

Com si no hi hagués oportunitats de dirimir propostes i diferències: llei de serveis socials, gestió de la immigració, model territorial de país, especulació urbanística habitatge ….

Entenc que els missatges han de ser breus i clars, però quan aquests missatges porten a una reducció de la realitat tan escandalosa entre bons i dolents, i es recolzen més en lo negatiu de l’adversari que en allò propositiu tot acaba distorsionant-se

Un altre exemple del mateix. Duran i Lleida diu a El Periódico d’avui que "el principi d’ERC és no tenir principis". Home Sr. Duran!. Puc dir que no estic d’acord amb els principis de l’altre perquè en tinc uns de més bons però afirmar taxativament d’una persona o col.lectiu que no té principis és emetre un judici que toca el moral i que anihila qualsevol legitimitat de l’adversari. Cal pensar-s’hi molt abans de dir aquestes coses d’algú. Però ja està dit, i tan tranquils…

En fi, que comencem malament. Demà quan anem a comprar el diari tindrem el vídeo a les mans. I a més de preguntar-nos com es deu haver pagat tot plegat, ens preguntarem si això ha estat un bogeria fruit de la desesperació o si està en continuïtat amb aquesta nova forma de fer política a la qual ens hem d’anar acostumant. (Continuarà…)

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Mercats “globals”

A Cervera els divendres fan mercat. Faci fred o calor, amb boira o neu, sigui festa o dia laborable el mercat no hi ha faltat mai des de fa una pila d’anys. És punt de trobada obligada de pagesos i comerciants. Passejant-hi te n’adones que l’activitat de comprar i vendre, negociar i fer tractes, continua necessitant del contacte humà.

He tingut aquesta mateixa sensació en altres llocs ben llunyans i diferents. Canvien les olors, els productes, els vestits, la llengua i la manera d’expressar-se, però es fàcil veure-hi un substrat comú. És per això que avui m’he adonat que els qui més participen dels mercats nostres són persones que han vingut a viure aquí procedents d’altres països.

La Segarra és una de les comarques amb més immigració de Catalunya. Una bona part és immigració de l’est que ha anat a treballar a la Corporació alimentària de Guissona (un dia explicaré més aquest cas), però també hi ha, sobretot a Cervera, una important comunitat marroquina i de Mali. Doncs ells, bé sobretot elles, són les qui més participen dels mercats, de moment com a clients però suposo que ben aviat com a propietaris de les seves parades.
Suposo que els atreu el preu, possiblement més barat que altres llocs, però intueixo que els atreu també aquell contacte humà que fa preguntar el preu, demanar rebaixa per quantitats més grans, triar el producte, i acabar fent el tracte.

Els nostres mercats són "globals" però d’una manera ben diferent d’aquells altres. Mentre uns es basen en la negociació i un cert equilibri, els altres acaben movent-se sempre per la lògica de l’especulació i el diner fàcil i ràpid, que acaba per enriquir-ne sempre uns quants. Els nostres mercats "globals", com el dels divendres a Cervera, continuen sent sense saber-ho una bona alternativa a determinades formes d’economia.

Parlant de formes alternatives d’economia, a aques racó de món ha arribat també la notícia del nobel de la pau per Muhammad Yunus i el seu banc de microcrèdits Grameen Bank. La seva iniciativa a més de crear riquesa en un lloc de màxima pobresa, ha provocat un corrent d’interès pel tema del microcrèdits que ha obligat a algunes caixes tradicionals a replantejar-se algunes coses. Vegeu sinó la bona tasca de la Fundació un Sol Món de Caixa de Catalunya i el d’iniciatives alternatives com la banca ètica de Fiare al País Basc.

El Valentí de Malgrat

Aprofito aquest pont per visitar la meva mare que viu encara al poble. Necessito a més de tant en tant respirar l’aire de La Segarra, i descansar una mica els sentits de tants estímuls com hi ha a ciutat. Avui però només arribar m’han donat una mala notícia.

M’han dit que havia mort el Valentí de Malgrat. He estat a temps d’anar a l’enterrament i m’ha sorprès tota la gentada que hi havia. Tenia 67 anys era pagès, pobre i de pocs estudis, però en la seva vida havia aconseguit allò que no és pas tan fàcil guanyar-se: l’estimació de moltes persones més enllà del petit cercle familiar. Com el protagonista de la novela de Josep Vallverdú "L’alcalde Ferrovell", el Valentí era el sereno, el somatent i el cap de l’única família que habitava permanentment aquest petit poble de Malgrat. La Segarra és bonica per anar-hi d’escapada, com faig ara jo, però dura sobretot als hiverns quan el fred i la boira ho cobreixen tot. Llavors allà on sembla que no hi ha ningú, hi ha persones com el Valentí, que tenen cura de les cases, que toquen les campanes de l’església a les poques festes que s’hi celebren, que donen conversa als qui s’han perdut o van de pas, que responen als daltabaixos que provoquen el foc o els aiguats. A tots ens ha entrat una fal.lera gran pel món rural i les segones residències, però els qui aguanten el territori són aquests pocs habitants que viuen i a vegades malviuen permanentment en llocs ben allunyats dels serveis més bàsics.

M’ha sorprès a més de la gentada, la diversitat dels que ens hem aplegat a l’enterrament. Treballadors dels llocs on anava a jornal perquè això de pagès no arriba sinó tens molta terra; comerciants i veïns de Cervera amb qui tenia tracte; pagesos dels pobles del costat; i gent de fora com la Mònica Terribas que des de petita hi ha estiuejat, i hi continua vinculada. Persones com el Valentí no són sants ni herois però la seva disponibilitat és la que fa que les societats no siguin sumes d’individus sinó entitats més o menys cohesionades i amb un cert cor. Ho ha dit el bo de mossèn Antoni al sermó i ho faig meu "Només si hi ha persones disposades a treballar desinteressadament pels altres és possible alguna cosa semblant a un poble o a una societat".

Des de casa em miro la bona fesomia de Malgrat, il.luminat pels últims raigs d’un sol que avui s’ha resistit a sortir fins el darrer moment, i em pregunto pel futur d’aquest poble i de pobles com aquest. Quan els pobles siguin agrupacions de cases de segona residència, i les societats només agrupacions d’individus gelosos dels seus drets i interessos, llavors trobarem a faltar persones com el Valentí, capaces d’animar des del silenci i la constància, alguna cosa semblant a una comunitat.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Llei de dependència

A vegades hi ha lleis que et reconcilien amb la política, perquè aquesta deixa el debat buit i barroer de curta volada i intenta solucionar els problemes de les persones, sobretot d’aquelles que per la seva situació n’estan més necessitades.

Per raons familiars fa un parell d’anys vaig trobar-me amb la necessitat d’acudir a això que anomenem genéricament serveis socials. Dues lliçons en vaig treure en aquell moment. Una que el nombre d’assistents socials (realment amables i bones professionals) era inversament proporcional a les ajudes que es preveien en casos tan "estranys" com l’atenció de persones grans cada vegada més dependents. En segon lloc que l’administració tenia una confiança absolutament cega tant en la providència com en l’amor i la capacitat de les famílies d’espavilar-se per si soles. No hi feia res que això suposés daltabaixos econòmics o psíquics, mentre tot quedés, com tantes coses, en l’àmbit privat. (Suposo que els assessors consideraven bastant improbable una mobilització conjunta de vells, coixos, cecs, persones amb demència i familiars afectats)

L’experiència, tot i ser dura i frustrant, em va fer obrir llavors els ulls de moltes coses, entre elles el fàcil que és vendre fum i distreure el personal en debats estérils mentre una realitat amagada pateix en silenci les condicions del nostre esplendorós "estat del benestar".

És per això que aquesta llei ( i espero que aviat aquella de Serveis Socials que dorm al nostre Parlament) serveixin almenys per alleugerir el sofriment de molta gent que ha comés el gran delicte o bé de fer-se vella i estar malalta, o bé d’haver decidit cuidar i acompanyar a vells i malalts.

Sobre aquesta llei m’ha agradat el comentari tècnic i polític que en va fer abans d’ahir Anna Simó en el seu bloc. Us el recomano

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El fenomen Mankell

Un dels autors més buscats a les llibreries i biblioteques del país és el suec Henning Mankell. Ell i el seu inspector de policia Kurt Wallander s’han convertit en un tot un fenomen. Parlem, es clar, d’un best-seller però amb unes claus d’èxit ben particulars.

Me’l va fer descobrir fa un any una persona de la qual et pots ben fiar quan et fa una recomanació. I des de llavors he resseguit la pista d’aquest anti-heroi suec per les pàgines d’alguns dels seus llibres. (uns quants els trobareu en català editats a Tusquets)

Mankell l’ha ben encertat en crear el personatge d’un policia divorciat, amb els anys suficient per començar a plantejar-se el que ha estat la seva vida. Dotat d’una gran intuïció per resoldre els casos que se li presenten, en la seva vida personal es mou sempre en el fràgil equilibri emocional de qui viu sol i té més aviat tendència a aixecar el colze. Únicament el salva de la fallida, el sentit de la responsabilitat exagerat, l’amor a la seva filla i una bondat sense mesura.

En la meva opinió però, allà on rau l’èxit és en haver sabut retratar aquell univers quotidià del sud de Suècia. El país d’IKEA, de Volvo i del miracle de l’estat del benestar, se’ns dibuixa envoltada d’una grisor i melangia que ho impregna tot. La droga, la perversió i el crim socaven per sota la societat de l’aparença i l’ordre.

Un paper principal el juguen les constants referències a la temperatura, a l’hora, al temps… són detalls que ens apropen a un ritme que és el nostre quotidià. La geografia adquireix un protagonisme central fins el punt que en la majoria d’edicions ens posen ja un mapa amb els pobles i ciutats que Wallander no es cansa de recórrer a la recerca de les seves pistes. És una geografia a escala real, detallada, que ens va entrant poc a poc. Mankell aconsegueix llavors, un efecte curiós: sentim com a nostra una quotidianitat a les antípodes del nostre univers mediterrani. I això és potser el que ens sedueix: en el paisatge d’Escania, més que un lloc concret hi identifiquem una geografia interior tocada també pas de les hores, el trancórrer de les estacions, el fred i la bonança..

A internet trobareu molta més informació sobre Mankell i Wallander. I si us decidiu anar visitar la ciutat d’ Ystad, l’ajuntament us té preparat un magnífic recorregut pels escenaris principals de la novel.la. Ja us dic però que no m’hi trobareu. M’estimo més continuar imaginant-m’ho.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Àfrica

Dissabte al vespre vaig sopar a la Garriga a casa del Jordi, un bon amic que ens acull. Som un grup d’unes vuit persones de formació i feines diverses, però implicades la majoria en l’educació en el lleure. Des d’abans de l’estiu que no ens veiem i ja teníem ganes de fer-la petar. Del grup n’hi ha tres que han fet allò que en diuen "experiències solidàries" a l’estiu. Un a Bolívia i dues noies a l’Àfrica (Sierra Leone i Camerun). Com en les vetllades africanes intenten narrar-nos allò que han viscut.
Són prou lúcids els tres per adonar-se fins i tot de l’ambigüitat que aquest tipus d’experiències els desperta: per la brevetat, pel fet de tenir les esquenes cobertes en moltes coses bàsiques, pel molt rebut per una gent que els mira amb l’admiració que de qui els veu venir d’allà on precisament ells voldrien anar… Aquesta lucidesa que els fa crítics fins i tot amb ells mateixos, no treu però que els qui els escoltem descobrim en les seves paraules el batec d’un drama del qual tot just en sabem res.

Es nota això sobretot en els que han estat a l’Àfrica. Hi ha un moment que les paraules deixen de fluir, que la mirada es perd, que brolla l’emoció … Penso llavors amb tots els que han intentat descriure el mateix i tot just se n’han sortit, i em ve al cap sobretot J. Conrad "El cor de les tenebres", que vaig llegir fa uns mesos. Comerciants d’ivori, missioners, cooperants… han recreat amb l’Àfrica el mateix fil d’una relació desigual.

La Laia ens regala a cada u amb una fotografia del riu més cabalós del Camerun i un text que entre altres coses diu "Una Àfrica que com més coneixes menys entens. Una Àfrica que ho qüestiona tot: la nostra vida aquí, la solidaritat, les relacions Nord-Sud"… Una Àfrica que truca a la porta i que ens agafa perplexos responent amb tòpics i lleis davant una realitat que ens desborda, i que desborda fins i tot a aquells que l’han conegut de primera mà.

Escoltant el relat d’aquests joves em venen al cap moltes preguntes però també una gran esperança

Una breu aproximació a la situació d’aquest continent la trobareu a internet: O. Mateos "Àfrica un continent, maltractat" Quaderns Cristianisme i Justícia nº 137

Immigració i partits polítics

La "Plataforma d’entitats cristianes amb la immigració" ha difós avui un comunicat dirigit a tota la societat però de manera especial als partits polítics que participaran en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. La immigració serà el tema clau dels propers anys i de la manera com sigui abordada la qüestió en dependran moltes coses, entre elles la llavor de determinades actituds que han portat a Europa al creixement de partits d’extrema dreta.

És per això interessant donar un cop d’ull a les recomanacions i advertències que es fan des d’aquesta Plataforma sobretot en la direcció de no caure en la temptació d’utilitzar el tema com a arma electoral. No hi ha res pitjor que polítics desorientats i sotmesos a les corrents de simpatia o antipatia que puguin sorgir en cada moment. S’entén així l’exigència que es fa en el manifest de que els partits expliquin amb claredat les polítiques que es proposen dur a terme.

Em comprometo a fer un seguiment d’aquestes propostes a partir dels programes electorals, i a intentar explicar els models socials que crec hi ha al darrere d’aquestes propostes. Cap política, i menys en aquesta qüestió és innòcua sinó que amaga una manera determinada de concebre la societat del futur que un cop passat l’ensurt del primer impacte, serà ben diferent de la que tenim.

La Plataforma està formada per una petita xarxa d’entitats cristianes de base que amb diferents graus d’implicació toquen i segueixen la realitat de la immigració d’aprop. Un cop al mes es reuneixen per fer la funció d’observatori i detectar variacions en el fenomen (ara treballen, per exemple, en la creixent ghetització). No són gent de grans formulacions abstractes ni de grans estudis teórics (tampoc disposen de recursos per dur-los a terme) però prenen el pols a la realitat que es dóna en els barris i parròquies sobretot de l’àrea metropolitana. Realitat que massa vegades cau lluny d’uns polítics obsessionats pels estudis d’opinió.

Sobirania i progrés

M’he adherit a la plataforma sobirania i progrés, com fa uns mesos vaig fer-ho al manifest generacional que es va impulsar en defensa del NO a l’estatut. Sé que l’adhesió a través d’internet és tan senzilla que pot fer que s’acabi per convertir en una mena de gest simbòlic que descarregui consciències: ja he fet el que havia de fer. La plataforma tindrà èxit però només en la mesura que sigui capaç d’incitar a la mobilització en el sentit més profund d’aquesta paraula.

Quan es parla, com ho fa el manifest, d’iniciatives legislatives populars, d’objecció fiscal a l’Estat espanyol o d’internacionalització del procés s’està parlant d’una mobilització a llarg termini, d’aquelles que volen una dedicació sostinguda. Fins ara molts han vist en el sobiranisme, com un mal d’adolescència, una febrada que es passa a base d’anti biòtics de realisme i pragmatisme. Una febrada sense consistència. Cal anar, i aquí raurà l’èxit o el fracàs de la plataforma, prenent consciència de què estem en un procés de llarg recorregut que implica compromisos personals forts que toquen allò que més ens dol: el temps i la butxaca. I és que quan el sobiranisme no és febrada sinó que precisament es recolza en el realisme i el pragmatisme es quan comença a fer por. Quan surt un Ramon Tremosa que s’ha passat anys i anys estudiant l’espoli fiscal; quan surt un Josep Mª Terricabras que fa servir l’argumentació filosòfica per desemmascarar molts dels sil.logismes en què ens porten enredant… és quan el sobiranisme va agafant volada. La plataforma ha d’unir tota aquesta bona creativitat, i tot el treball callat i rigorós que persones de diferents àmbits (no només els partits i les organitzacions polítiques) estan fent per construir país. I toca sobretot anar convencent a molta gent a qui se’ls ha fet creure que la sobirania era o bé impossible o bé dolenta, que és de fet l’única oportunitat que tenim de sobreviure com a poble.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Primer dia de bloc

Escric i llegeixo per sobreviure. I ho faig des de la cruïlla.

Del qui se sent pagès enmig d’una ciutat d’asfalt massa dura. Del qui se sent català on les identitats, almenys les minoritàries estan cada cop més criminalitzades. Del qui intenta viure com a religiós-jesuïta en un món on el religiós o bé es trivialitza o bé es fa sectari i fonamentalista. Del qui se sent fill d’uns valors i d’una història que ja no semblen dir res a ningú

A la cruïlla fa fred, però és l’únic lloc on s’es permès pensar amb una certa llibertat, simplement mirant d’entendre i de prendre posició des d’unes coordenades que no siguin purament emocionals o purament a curt termini. Per això escric i llegeixo. Als bunkers un s’hi troba ben arrecerat però no hi ha llum, no s’hi veu res més que les pròpies opinions o com a molt les opinions dels que pensen igual. Convé, més que mai escriure i llegir, i és per això que m’he decidit a escriure aquest bloc. Hi trobaràs una barreja de reflexions personals, més altres temes que ara centren el meu interès. Hi trobaràs sobretot enllaços i referències amb persones i grups que també des de cruïlles ben diverses m’ajuden a anar fent camí.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari