10 Downing Street

Les formes són importants en democràcia, si un s’hi fixa assenyalen una determinada manera de fer les coses, una determinada concepció del poder. Aquests dies que el primer ministre britànic Toni Blair, ha estat substituït pel també laborista Gordon Brown, hem tingut l’oportunitat de veure moltes vegades la famosa porta del nº 10 de Downing Street.

Comparem-la amb el Palacio de la Moncloa.

Dues monarquies, dues democràcies liberals però una manera molt diferent de procedir, de la qual la residència del primer ministre n’és ja un bon exemple. Viure en un determinat nº d’un determinat carrer de Londres, per molt especial i altament vigilat que aquest sigui, vol apuntar a una proximitat que res té a veure amb el fet de residir en un Palau amb reixa al qual s’hi ha d’accedir a través d’un ampli jardí. Com tampoc res tenen a veure les conferències de premsa fetes a peu de vorera de carrer, amb aquelles que fan els presidents espanyols.

A vegades sembla que no n’hi ha prou amb una família reial, perquè a més a més a aquells que elegim, els hi entri unes ganes insospitades d’imitar els usos i costums reials. Sí, tot això d’estiuejar prop de la Corona, casar les filles a l’Escorial i viure en un Palau amb reixa i jardí.

És una qüestió de formes, però és que en aquest món de la imatge les formes no són també importants?

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Destrucció a tota costa

Aquest és el títol de l’informe de Greenpeace sobre la costa catalana que avui s’ha pogut llegir en la majoria de diaris. Les dades bastant esgarrifoses "es preveu la construcció de 100.000 nous habitatges, tres camps de
golf, dos nous nous ports esportius i dotze ampliacions per a 3.250
amarratges".

Com que sóc de terra endins i no conec massa la zona de Girona, avui tornant de la ciutat de l’Onyar he volgut passar per l’antiga N-II. Realment la nostra costa està molt feta malbé, i el que impressiona no és l’estat de degradació sinó que tot això no sigui cosa del passat. Com pot ser que s’hi projectin encara tants habitatges? tants ports esportius?.

Votes partits i governs que tenen en els seus programes plantejaments més o menys clars sobre aquestes qüestions però sembla que la realitat s’empenyi a anar pel costat de la destrucció, i assistim així resignats a la desaparició dels últims racons més o menys protegits.

La relació entre progrés, construcció i medi ambient provoca una estranya barreja de perplexitat i impotència.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Receptant “Sala-Molins”

Cadascú es sap les seves limitacions, i jo cada vegada sóc més conscient de les meves. Per això quan m’ajunto amb algú per fer alguna cosa, tinc bastant present que l’altre no se m’assembli massa, perquè sinó ja hem begut oli. Ja un altre dia denunciava estranyat, aquesta tendència cada vegada més marcada que tenim les persones per ajuntar-nos només amb els "nostres" i reforçar-nos així uns els altres tant en les fílies com en les fòbies. A més de l’avorriment que en surt com a resultat, el pitjor és la tendència a elaborar discursos tancats i impermeables, una mena de fonamentalisme de segona divisió.

Per això em va agradar escoltar el que deia ahir Sala-Molins a l’Ateneu.

Hi ha una funció que no pot perdre la Filosofia ni els filòsofs, i
aquesta és portar el més lluny possible allò que treballen, llegeixen,
pensen o escriuen. Segurament el risc d’incomprensió, sol.litud i la possibilitat real de morir de gana, fa
anar amb el fre de mà posat, i això és lògic i humà. No obstant si
algun dia es perd aquest punt de "mala llet", de radicalisme o de
bogeria, anem malament.
Cal reivindicar la necessitat de persones capaces de posar el mirall davant les pobreses i els riscs dels nostres propis discursos siguin religiosos o polítics, no perquè deixem d’expressar-los sinó perquè la lucidesa que es desprén del mirall, ens faci ser una mica més humils i rigorosos. Precisament potser sigui la humilitat i el rigor, allò que "salvi" del dogmatisme el que creiem o defensem.

Sala-Molins va fer això amb la inquisició romana, però també amb l’època de les llums dels idolatrats Rousseau, Diderot i companyia.

En temps de puritanismes i de tendències dogmàtiques, receptar o rellegir uns quants "Sala-Molins", pot ser una bona medicina.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Subtitular

Fa uns anys vaig poder visitat Eslovènia durant prop de dues setmanes. D’allà em va impressionar, entre moltes altres coses, la vitalitat i normalitat de l’eslovè, i la capacitat d’aprendre idiomes dels eslovens. Tots parlaven anglès, i segons les zones la majoria dominaven l’alemany o l’italià.

A Catalunya el castellà ens ofereix certament la possibilitat de comunicar-nos amb molta gent, però ha estat també barrera perquè un país petit amb una llengua de pocs parlants no s’hagi espavilat en l’aprenentatge d’altres llengües, sobretot d’aquella que avui marca la pauta en tots els camps. Aquest handicap fa que sempre que hem d’expressar-nos fora, sempre ens haguem d’explicar o reivindicar, precisament a través d’aquella llengua en plena competència amb la nostra. Perquè el castellà en el nostre cas, no és només llengua de comunicació sinó també clara expressió d’una voluntat uniformitzadora.

Veig per tant positiu que es faci el possible per trencar aquesta dependència: com més hàbils siguem amb l’anglès, més possibilitats d’expressar-nos directament en un món que parla majoritàriament anglès. És important en aquest sentit, trencar la mandra endèmica de molts espanyols (com també de molts francesos) que en voluntat d’una mentalitat d’imperi ja en tenen prou amb el castellà. Nosaltres no en tenim prou ni amb el català, ni amb el castellà.

Està bé per tant la idea de conservar versions originals i de subtitular. Ara que no es comenci per la part més dèbil i per TV3. Que es comenci pel cinema que hem de veure i escoltar traduïts a una llengua no és la pròpia. Que es comenci també pels canals castellans que s’emeten a Catalunya. Fer-ho amb TV3 i amb el català precisament ara que, pels reptes de la immigració, es necessita normalitzar la nostra llengua com a vehicular és ben bé pensar amb els peus.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Elogi del “funcionario”

A Cervera un dia d’aquests pel matí.

Han vingut avui els del cadastre de Lleida amb els seus portàtils per atendre les al.legacions i queixes dels ciutadans d’aquesta part del territori. Gent amable i educada, amb un castellà impecable. Veient-los un més o menys es fa la idea del perfil del votant de Ciudadanos. Avui però no vaig a criticar-los sinó a elogiar-los, potser perquè per primera vegada m’he sentit ben atès per una administració en fer una al.legació.

L’elogi és en veure aquests senyors, que ves a saber d’on venen i que han estat enviats a un territori estrany, amb una llengua estranya per dedicar-hi part de la seva vida i el seu treball. Això és el que sosté tota la maquinària d’un Estat: un volum important de persones que han volgut dedicar, amb motivacions diverses, la seva vida a una carrera dins l’administració, si voleu grisa i monòtona, però indispensable perquè la màquina funcioni.

Als catalans ens costa creure en termes d’Estat, potser perquè ja fa massa temps que no en som. Ens costa entendre aquest tipus de fidelitats, i preferim o bé fer carrera individual, o bé ajuntar-nos amb els nostres, amb aquells que compartim afinitats. Per això no volem ser jutges, ni funcionaris del cadastre, ni militars …. però en canvi volem un Estat, com si aquest pogués sostenir-se només a base de l’aire del cel, i no pas per disposar d’un cos suficient de persones disponibles per anar a viure a qualsevol part del territori, a fer feines grises i monòtones i a vetllar únicament pels interessos d’una Administració pública, que sempre que podem ens carreguem. I sinó mirem el cas dels mossos. És potser la part que més ens fa semblants a un Estat, i ja son al nostre punt de mira.

Suposo que la nostra cultura funcionarial haurà de ser diferent a la que fa dècades que funciona a Madrid, però algun tipus de cultura caldrà crear, si s’aspira al màxim autogovern.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Conclusions d’una entrevista

Llarga entrevista aquest matí amb una persona que des de la Generalitat, fou dels primers en agafar la sempre patata calenta de les qüestions migratòries. I en moments difícils, quan no hi havia ni plans, ni polítiques, ni pressupost, i es començaven a produir les primeres tancades demanant regularitzacions.

Actualment continua encarregant-se de la sectorial d’immigració del seu partit. Saber que als partits catalans en aquestes qüestions hi predomina la gent amb seny dóna tranquil.litat

Una de les qüestions que més m’ha destacat, és una que vinc percebent des dels treballs que vaig fer en relació a les eleccions al Parlament del novembre. El discurs dels partits polítics sobre immigració tot just s’està construint. Des del moment que la immigració ha saltat com a problema en els estudis d’opinió ha esdevingut tema d’interès polític i d’interès electoral, i per tant tothom s’ha posat en marxa.

Pragmatisme? Els partits no son res més que corretges de transmissió de l’opinió pública cap a dalt. I al contrari del que pensen molts, estan bastant més atents a la realitat del carrer que el que diu un cert discurs demagògic. Una altra cosa és que siguin ràpids o eficaços en la capacitat de resposta.

Per tant la immigració ha entrat en les agendes, i els partits hi han començat a treballar. En general, la impressió de la feina que es fa és bona tot i que els partits compten amb limitacions estructurals i financeres bastant notables.

Això si tenim una avantatge, els fracassos dels models francès i holandès per exemple, ens poden servir d’exemple per no repetir errors. Convé doncs que els partits s’hi posin, ni que sigui empesos per interessos electorals.

Sort de la plaça

Davant de casa van fer una gran plaça, va costar gairebé un any d’obres, pols, sorolls i mals humors. La plaça la van inaugurar ja fa uns mesos, i ara que arriba l’estiu i les escoles ja fan mitja festa, s’omple cada tarda de desenes i desenes de nens i nenes de tots colors.

Musulmanes amb vel i llatinoamericanes de països ben diversos, comparteixen espais i vigilen de lluny els fills que no paren de tirar petards i jugar amb l’aigua de la font.

La convivència depèn de discursos, treball de fons, canvis de mentalitat… però també de coses tan precises i bàsiques com espais públics generosos on passar la calor insuportable. Més insuportable si es viu en un pis petit, en males condicions i amb família nombrosa.

 Fa bé el govern d’invertir en els barris, no és l’única política a fer però de moment és la més necessària. No m’imagino el meu barri sense aquesta plaça.

Vilaweb i la informació internacional

Molt bé Vilaweb per posar en portada la notícia del Dia mundial contra el treball infantil. Les nostres cuites polítiques, els nostres pactes i el dia a dia la nostra política casolana, ha de deixar sempre obert una finestra important al que passa al món. Seríem un país terriblement mediocre si el que els passa a més de dos-cents milions d’infants i nois/es, de cinc anys a disset, que treballen, no estés dins les nostres prioritats informatives.

Hi havia polítics madrilenys que durant la transició posaven en dubte el valor de la llengua catalana per ensenyar algunes ciències. Avui sembla que en català només puguem donar notícies de casa. Aquest autocentrament informatiu, que palesa TV3 i alguns dels altres mitjans en català, no fa bé a la llengua. En català hem de parlar d’Iraq, hem de parlar del treball infantil, de la situació a Bolívia… hem de parlar de totes aquestes qüestions perquè sinó la visió sobre aquests temes serà sempre una visió mediatitzada per una altra llengua.

Fa falta més coratge, més interès i més obertura de mires per poder incloure una informació internacional en català de qualitat.

Animar a Vilaweb en aquest esforç!

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

ETA, va per llarg

Ahir diumenge vaig llegir un extens reportatge del diari El Pais dedicat a les converses entre el govern i ETA. El diari Gara va donar fa unes setmanes la seva versió, ara tocava la versió governamental. He de reconéixer que el reportatge era interessant i ben fet, si bé com totes les coses relacionades amb el País Basc van acompanyades per un interrogant enorme, almenys tant enorme com la perplexitat que produeix que a principis del s. XXI al si de la Unió Europea hi hagi obert un conflicte armat.

Gairebé cada any per una cosa o altra vaig al Pais Basc, però potser l’estada que va ser més interessant, va ser una caminada que vaig fer amb un grup de xavals del Clot l’estiu del 2002 travessant una part del país des de la serra d’Aralar fins a Sant Sebastià. És caminant i parlant amb la gent quan més bé agafes la dimensió dels llocs. L’Espinàs en sap molt d’això!

El lloc que més em va impressionar va ser el sud de Guipúscoa tota la zona de Zaldibia, Lazkao, Beasain així com també la zona que tocava a Navarra i que envolta la magnífica serra d’Aralar … Les pancartes als ajuntament amb els retrats de presos, els murals, les herriko tabernes. El paisatge verd suau i ondulat, l’acollida magnífica de la gent contrastava amb aquest ambient d’alerta política permanent.

Potser llavors vaig entendre que la cosa aniria per llarg, perquè el conflicte ha generat una cultura, i la cultura és qüestió de generacions. Hi ha massa ferides obertes, massa morts, massa presos i massa vides trencades a un costat i a l’altre.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Projecte orenetes

La Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya, ha endegat un cens d’orenetes cuablanques. D’aquest tipus de cens se n’han fet altres vegades però el valor que trobo a la iniciativa és la implicació que demana de la població. "Perdre el temps" comptant les orentes que hi ha al poble, al barri o al meu carrer, pot servir per reparar en detalls que en el dia a dia ens passen desapercebuts.

Qui sap si comptant orenetes descobrim també un gust per la paciència i l’observació que hem perdut a base d’anar a pinyó fix.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Puritanisme creixent

Encara que molts acusin el catolicisme d’una moral rígida i intransigent en molts aspectes, em sembla modestament que l’acusació es infundada. El catolicisme té una antropologia moral bastant més comprensiva amb la debilitat i el pecat i bastant més realista sobre les possibilitats d’espifiar-la. Una altra cosa és que els temps siguin durs i tothom vulgui marcar perfil i exagerar les coses per por de perdre identitat i en el fons una mica de poder.

Això venia a tomb d’un corrent que observo últimament en molta gent nostrada, que s’ha agafat a la bandera d’un puritanisme, en aquest cas polític, que fa una mica de feredat.

Els nous puritans es neguen a negociar amb la realitat. Parteixen de postures una mica abstractes però que ells consideren absoluts innegociables. De nou estem en la por a perdre identitat de la qual abans parlava. El problema dels puritans es que traslladen aquesta tensió als seus ambients i van pels carrers buscant aquell o aquells que s’adaptin d’una manera total a la seva manera de pensar o sentir. No admeten ni el canvi ni la dissidència dels propis, i dels "enemics" no en volen pas saber res.

Entotsolats, reneguen dels pactistes i somnien en universos d’una puresa ideològica i política que només existeix en la seva imaginació. Parlen només amb els seus, llegeixen només aquelles coses que els reafirmen en lo seu, es neguen a mostrar cap escletxa en les seves pròpies conviccions i no toleren cap escletxa en la dels altres.

Per això no estranya que es produeixi entre els puritans una constant dinàmica cismàtica, perquè sempre hi ha algú que considera tous els altres i per tant cal fundar un nou moviment molt més reduït que defensi allò que és essencial. I després hi tornarà a haver cisma, i després un altre … fins a quedar quatre amics que quedaran per sopar un dia i parlaran del gran somni irrealitzat per culpa de tous, abstencionistes i traïdors. Tots menys ells, estaven en l’error.

El puritanisme quan s’instal.la en alguns ambients ho disgrega tot, perquè està fet de la incapacitat per reconèixer els límits de la naturalesa humana pròpia i dels altres.

És per això que m’apunto, al catolicisme, si voleu una mica ranci i demodé, però que no s’acaba de fiar d’un mateix i que intenta sempre que pot "salvar la proposició de l’altre" encara que pensi bastant diferent d’un mateix.

I en política m’apunto a un republicanisme potser també ranci i demodé però del qual en rescato la possibilitat d’espais públics comuns i de consens, no sotmesos al virus molest, disgregador i improductiu dels nous puritans.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Costa avall

Al comtat de Gloucestershire al Regne Unit es celebra cada 28 de maig una competició consistent en deixar-se anar costa avall pel pendent d’una muntanya anomenada Coopers Hill. L’objectiu es atrapar un formatge que baixa rodant i que és el dona nom a l’esdeveniment que es diu Cheese Rolling.

Que quedi constància doncs que de costums estranys n’hi ha tot arreu, i que potser son aquests punts de bogeria els que salven alguns pobles de morir d’avorriment. Ara que posats a triar em quedo amb alguns costums més tranquils de la nostra Mediterrània: per exemple un aperititu de formatge i vi al costat del mar.

(Per cert, segur que amb el títol "costa avall" heu pensat que parlava de la participació electoral. Doncs no, els dissabtes no toca parlar de política)

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari