Allunyats de la realitat?
Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia
Posaré només un exemple del que parlava l’altre dia en relació als
tòpics: el tòpic de què els polítics s’han allunyat de la realitat. A
qui li toca per raons de treball estar sovint en contacte amb polítics
de tendències ben diverses sap que, efectivament, això no és res més
que un altre tòpic. El que precisament un nota en l’actualitat és tot
el contrari: els polítics viuen de fet massa enganxats a la realitat.
Sí, massa condicionats per qüestions personals com les que ens afecten a
tots (mantenir la feina, conciliar vida laboral i professional, …) i
per qüestions que es deriven d’un moment de crisi que no saben com
gestionar. A mi ja m’agradaria tenir més polítics “allunyats de la
realitat”, es a dir, gent de pensament i d’horitzó ample, gent amb
visió, llegits en història amants de l’abstracció i del pensament, gent
de diàleg i de cultura, gent amb pensament
propi i amb llibertat i decisió. Però en canvi, em trobo més aviat amb
persones espantades i condicionades per una “realitat” que se’ls menja.
Preocupats perquè parlin bé d’ells els diaris, preocupats d’estar bé
amb els sectors on es recolzen, preocupats per uns indicadors econòmics
que ja no controlen, preocupats en mirar ni que sigui de reüll les
enquestes. Preocupats i espantats. I a sobre s’han de sentir dir que
viuen allunyats de la realitat!
Però el tòpic no és només fals sinó també perillós. Provoca reaccions
com les d’aquell polític que per a diferenciar-se decideix “parlar com
la gent”, “apropar-se a la gent”, “fer seus els problemes de la gent”… i
l’únic que fa es apropar-se a les realitats més radicalitzades per
treure’n uns quants vots ni que sigui precisament a base de deformar la
realitat de “tant que s’hi apropa”. Els populismes són avui més que mai
una temptació i especialment en temes que per la seva complexitat
necessiten d’abordatges molt menys simplificadors.
Per tant, reivindico un canvi de “tòpic”: que no es continuï repetint
allò dels “cotxes oficials”, de la bombolla del poder, o dels sous
astronòmics etc… Potser en determinats nivells es doni però no és pas el
cas de la majoria ni és aquest el “problema” principal dels nostres
polítics. El problema és que no saben que fer, i viuen tan desorientats
com la resta: pressionats per una realitat que no els deixa gaire marge
de maniobra. O tots plegats disposem d’una mica de serenitat per fer la
nostra feina, d’una mica de confiança, i d’una mica més de democràcia i
poder, o no ens en sortirem. En aquest cas és bo no equivocar-nos
d’enemic, ni que sigui a partir d’una simplificació que no té ni cap ni
peus.