El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dissabte de rebaixes al Gran Via 2. Sortida familiar al temple del consum hospitalenc. Hi anem amb un doble objectiu: Caçar un jersei i un abric per a mi i un parell de sabates noves per la filla.

Una gernació es passeja un punt accelerada pel gegantí complexe comercial. A mi tot em resulta gris, seriós, propi d’uns anys que no vull reconèixer. I les botigues de quitxalla sembla que maldin per a què els més menuts vagin descalços pel carrer. De cop, un crit.

Un crit que només he sentit jo, lletraferit com sóc,

– Koröshi, koröshi – repeteix una avellutada veu en un punt indeterminat dels grans magatzems.

En apropar-hi, un mur i una porta i just a l’interior el jersei que he anat a buscar i un abric imaginari amb tantes butxaques com les que precisa un ésser com jo.

L’etiqueta… pur misteri oriental.

i això, tafaner com sóc, em mena a navegar les mars d’Internet per a fer-me una idea de qui m’està regalant aital estat de perfecció.

I que trobo per Internet?

Doncs la llegenda repetida arreu des de fa ben bé 15 anys!

I, en el món de les ombres més pregones: un espant, una pel·lícula i un músic novell.

L’espant me’l dóna el manifesto!, car Koroshi significa, en un sol mot, assassinat i matar.

La pel·lícula és Koroshi no rakuin, un yakuza film on es barreja la vida i la mort, la seducció i l’assassinat.

I el músic novell sembla la flor que sorgeix després de les batalles, La veu de Keishi Tanaka és tan suau, tendre, jove i vital, com desconeguda és la seva trajectòria i la seva biografia per a un occidental aturat en la frontera del idioma del seu país nadiu.

I més enllà de tot això, de tot un món líquid que em recorda la suau seda d’Alessandro Baricco, topo amb les identitats dels pares fundadors de Koröshi, una marca tremendament poètica de roba juvenil que, a un vellot com jo, li ha donat uns moments de plaent recerca i esperonadora imaginació.

I és que sembla que, si més no, he patit l’embruix dels assassins que anuncia llur llegenda:

Si VOSTÈ sent un alt estat de creativitat, un poder vigoritzant, de gran vitalitat i potència, i unes ganes increïbles de canviar el món vestint aquesta peça, NO S’ESPANTI!
Acaba d’entrar a formar part de la gran família Koröshi, I ja res serà igual.

Un dels primers presents, que em van lliurar Ses Majestats els Reis d’Orient enguany, fou la samarreta que encapçala aquest apunt.

Reis misteriosos, sens dubte, però savis i esperonadors de les recerques sobre aquelles realitats que resten amagades al comú dels mortals. I és que, si la història l’escriuen els vencedors, aquesta samarreta, l’ensenya que hi figura sobre tot, no tenen lloc en el relat de la pell de brau o, per concretar, d’aquest Estat espanyol que es vol unit, perquè íntimament se sap divers i plural com pocs.

La samarreta, com en una novel·la de misteris ocults, em va venir a trobar en un d’aquells remenuts carrerons que té la Sevilla més popular i rebel. Allà, en un local on els sabors et permeten volar i els vins animen la sobretaula, una de les parelles més belles que ha vingut a trobar-me en vida, em va lliurar l’esmentada samarreta.

Una samarreta que potser no és feta de cortines velles, com la de l’Ovidi, però que en porta un significat similar i potser tan afondat com les vares d’en Miquel Gil o el cant improvisat que fa dels països humits veritables pàtries dels navegants del moll de l’os.

Com podreu veure, els colors de la senyera, il·lustrada en la peça de vestir, són els de la bandera andalusa, l’arbonaida que en diuen els que penetren un xic en els misteris del sud.

Arbonaida, bella paraula d’un idioma que ja no es parla.
Arbonaida lloada fa un mil·lenni per Ibn Arqam amb els següents mots:

“Una verde bandera
que se ha hecho de la aurora blanca un cinturón,
despliega sobre ti un ala de delicia.
Que ella se asegure la felicidad
al concederte un espíritu triunfante”

Arbonaida vestida del verd i el blanc de l’esperança i la pau.
Arbonaida revolucionaria però, en incloure en roig de passió i lluita, de revolució i sang, l’estel més arcà.

L’estel de vuit puntes, no és un estel qualsevol, és un dels símbols més antics que es coneixen i d’aquí la seva força. L’estel de vuit puntes fou, mitològicament, vençut per l’Hércules que ocupà el seu lloc com els terratinents espanyols dirigeixen els designis dels fills de Gerió.

L’estel trascendeix per llur universalitat, l’encotillat relat oficial, alhora que poua en l’adoració solar de Tartessos, aquella civilització que els grecs van admirar en trobar-la lliure i independent un xic enllà de les columnes de l’invasor.

Avui l’estel de vuit puntes, el sol del sud, és el símbol més preuat dels que volen un poble lliure i sobirà, un poble que recuperi aquells símbols que Espanya li va robar, un poble buit de duquesas y señoritos que no els deixen respirar. Un poble que, fins i tot, comparteix l’origen del seu himne, amb el que tenim els catalans.

¡Sea por Andalucía libre, los Pueblos y la Humanidad!

Lluís de Taradell

Ahir a la tarda va cloure un dels periodes més intensos i surrealistes de la política catalana. Ho va fer, a ulls d’un ciutadà com jo, de la manera més intrigant possible.

La sensació que en tinc és que tot plegat és el resultat d’un acord, el valor del qual es veurà en els propers divuit mesos i que haurà de viure moments de tensió que ben pocs ens podem arribar a imaginar.

Ara com ara, la música que, distorsionada pels mitjans i els piuladors socials. m’arriba, no em desagrada del tot.

El pacte retorna la Presidència de la Generalitat al municipalisme que hi va portar el tripartit amb en Pasqual Maragall i que és en l’ADN de la CUP. No debades el nou MHP arriba a Palau des d’un Ajuntament on ha fet el gruix de la seva carrera política, tot presidint, a més a més, una entitat que agrupa a l’àmplia majori de municipis catalans. Si, ja ho sé, falten els metropolitans, però aquest és el gran repte que en KRLS i llurs socis hauran de treballar per a fer el país de tots.

La tria d’en @KRLS Puigdemont, aparentment feta pel President Mas, m’ensumo que té força i anònima gent al darrera, que no ha estat cosa de la “brillant” ment de l’estratega que, els seus partidaris, defensen com un actiu i que, s’allunya de la política institucional, amb un tornaré que, si se’m permet la ironia, és propi dels villans dels serials d’intriga o, per a ser més catalans, del dimoni dels pastorets.

No. No em renyeu encara, però un servidor és de tradició llibertària i els lideratges, quan generen adhesions irrompibles i submissions que porten a insultar com a mètode argumental, em creen urticaria.

Ja veurem com evoluciona tot plegat, però trabar la Generalitat des del municipalisme dóna solidesa a un procés que haurà d’omplir-se de contingut social per a eixamplar llur base ciutadana a les barriades on tot plegat put encara a retallades, desnonaments, problemes convivencials i retallades a l’escola i el dispensari.

Ara com ara, i per la banda dels signants, semblen guanyar-hi tots: CDC es dóna temps per a refundar-se amb el seu lider natural dedicat a aquesta fi; Esquerra surt reforçada per llur mestria mitjançadora en els moments més crítics de tot plegat; i la CUP surt rellançada per haver aconseguit l’objectiu de fer net amb l’autonomisme convergent- recordem que el nou inquilí de Sant Jaume ve del municipalisme-, a l’hora que té divuit mesos de penetració en els òrgans de gestió de Junts Pel Si i, per tant, de participat en el gir social del buc insignia de l’independentisme mainstream.

Fins i tot, les piulades de l’alcaldessa de Barcelona denoten que els Comuns no s’hi posen de cul i són amatents a la gestió del nou Executiu i llur pla de xoc social, migrat, ja ho sé, però compromès.

Altra cosa és, aquells polítics que fa temps que van alçar trinxeres i no saben navegar per mars incerts i tempestuosos com els d’aquesta nova transició.

Per cert, si els polítics espanyols tiressin d’intel·ligència el proper govern de l’Estat seria PSOE, Podemos (amb comuns, marees i compromisos) i el suport d’Esquerra i DiL, entre més.

Si s’enroquen en llur intransigència, com sembla que fan, Catalunya serà la primera d’una llarga llista d’independències que els faran força mal. Ara com ara, són nous en pluralitat i es nota.

Lluís de Taradell

Avui és divendres 8 de gener de 2016 i això vol dir que les festes s’han escolat i que, els privilegiats treballadors, tornem a la feina.

Si, a més a més, un és pare de dues criatures que encara no tenen quatre anys, tornen els malabarismes logístics i personals per a poder compaginar la vida laboral amb la familiar.

I si, com és el meu cas, la política no és cosa de “polítics”, sinó un deure ciutadà, la cosa ja es fa tan complexe i enramada que la sensació de bòlit és ben habitual.

Nadal, cap d’any i uns reis molt especials resten en el passat. La primera combinació logística és ben present i, la desactivació d’informacions manipulades és un present continu que comença a fer-me trontolla la sanitat democràtica d’un procés embarrancat en la trona d’una presidència autonòmica que, pel fet dd ser-ho, dilata i dilata el naixement d’un nou Estat que podria haver començat a construir-se molt abans del què avui ens diuen que faran.

Retorn a la normalitat laboral, familiar i política, un retorn que crec que, conscienciat com sóc, serà menys feixuc que d’altres anys.

Lluís de Taradell

Escric estirat al llit. És de nit i l’Eva dorm al meu costat. L’Alex, nerviós potser, no vol adormir-se i demà tindrà son.

Tornem a Barcelona. Tornem de nou en tren i sortint a les petites. Marxem d’una Sevilla que ha entrat al nou any plorant. Pluja fina, xirimiri euskaldun que, pensaments els meus, devia encarregar en Fermin Muguruza quan va passar per aquí a fer la Guerra amb en Refree i l’Albert Pla.

Sevilla ens deixa un bon sabor de boca, un molt de família i jocs de quitxalla, l’aroma de Triana i del riu, l’amor d’una patria sobrevinguda i que es fa estimar.

Arboraida tartessica

Tornem a Barcelona. Hi tornem per viure la il·lusió dels Mags i la saviesa d’un avi que en farà 80 acompanyat de llurs més directes familiars.

Alguns diran que tot això són foteses, que lo important va per un altre costat, però és en les coses menudes, en la bonhomia i els detalls on es va construint una pàtria, la pàtria de la cordialitat.

Lluís de Taradell

La dèria de publicar apunts cada dilluns i cada divendres em porta a picar teclat virtual el dia dels nassos i a polir lletra en acabar un nou i festiu sopar en la màtria dels meus fills.

Mi nombre es Earl

El 2015 ha estat un any tan màgic, com enfeinat, de portes endins. Dues criatures porten hores de son i gresca, perboquen els horaris i trastoquen el govern de l’autonomia personal. A l’ensems però carreguen cor i esperit i generen moments de franca i sincera rialla.

El 2015 ha estat un any tremendament dur de portes en fora. La feina ha estat més treball que mai. L’entorn ha dominat en excés el projecte laboral principal, i hem acabat l’any vorejant la baixa per estrès que, ves per on, sembla estar de moda a l’empresa on deixo la pell per a servir a persones encaboriades o il·lusionades amb llur projecte empresarial, tot fent equilibris amb els desitjos d’una direcció tan il·lusionada com feble en simpaties dins d’un consistori farcit de cares noves i reptes renovats.

I el 2015 ha estat immensament enriquidor a nivell polític. Ha estat l’any de la democràcia. Un any amb totes les eleccions possibles i on, elecció rere elecció, s’ha demostrat que no valen imposicions, que, el comú de votants, vol diàleg en la diversitat. Va passar a les municipals dels comuns, a les autonòmiques segrestades i a les generals de les marees.

I, més enllà de les eleccions, la sublim assamblea de la CUP, exercici superb de democràcia assamblearia -que no pas directe-, amb un resultat digne de l’esperit més nostrat de la “raça catalana”. ¿Tu també vas percebre el somriure foteta d’en Francesc Pujols i en Salvador Dalí, entre més, del cel estant? Ni el més elaborat artefacte situacionista, ni el somni més humit d’un anarquista, podria haver previst o planificat una situació com aquesta!

Independentment de l’aleta que faci “el més petit de tots”, la revolució dels somriures només pot avançar. Això si, si segueix essent la revolució dels somriures i ens deixem d’escridassar i insultar l’anxaneta que dubta en fer l’aleta perquè percep els nervis i la tremolina del tronc.

Apa! Siau bons que, si la matemàtica de la història segueix rodant, fins al 2029 tots els pobles d’Espanya no seran lliures i sobirans.

Ah! Si! I, mentrestant, el món segueix rodant i naltres només percebem allò que tenim al voltant.

Lluís de Taradell

Els mascles de casa estem en mode mocosete. El menut ja ho portava de Barcelona. El granadet, un servidor, s’ha costipat, entre Nadal i Sant Esteve, a Sevilla.

Dic això, així, d’entrada, perquè demano comprensió per un cap emboirat per la malaltia i incapaç de filar prim i encadenar pensaments en mode possitiu i tradicional.

Som uns innocents.

Els humans som innocents de mena. Ens creiem tots els gripaus que ens llancen i posem la il·lusió del perdut en mans de qui, posat seriós, ens assegura quin és el camí a seguir per a viure millor.

Els humans mai vivim bé. Percebem sempre que tot és millorable i per això, innocents de mena, ens creiem les paraules, que no pas els fets, d’aquells que, des d’una tribuna, un escó o la pantalla del televisor, ens prometen l’oru i el moru.

Després venen els retrets, les realitats, el llit sense fer, i tu, innocent, amb les mans buides i criticant a aquells que fan, que lluiten, que batallen, que… No parlaré d’ahir. L’espectacle mediàtic ho diu tot. Però els que ahir eren a Sabadell, avui són al carrer, al barri, retrobant-se després de la revolcada per a construir un món on el “omnia sunt communia” no sia tan sols una llatinada.

Avui és Nadal. Aquesta nit la lluna de pa ha fet de les seves, venint-nos a visitar.

De fet, quan escric això, encara no és Nadal, ni tan sols la lluna ha sortit per l’horitzó.

Escric dins el ventre de la veloç cuca de llum que em mena sud enllà, sud enllà d’aquest hemisferi nord on el discurs científic ens aboca, conceptualment, ha viure.

De la ciència, com de la religió, m’enamora el misteri, la descoberta, l’exploració, els outer spaces, la dimensió desconeguda que, via fe via raó, es va encongint dins llur magnífica grandesa.

Nadal i el solstici d’hivern són això: misteri, frontera entre dimensions que es toquen, fines linies d’aquestes que generen malaltís rebuig o beneurada tafaneria.

Despertat el menut, faig un break a la cafeteria. Pot ser que el tren torni enrere? La velocitat toca les percepcions, aquelles inamobibles percepcions que posen valles a les fronteres, aquelles percepcions que els tafaners de mena creuem i movem i canviem i explorem i …

Tanquem l’escrit passada una llarga i agradosa sobretaula nadalenca. La primera noche buena al sud.

Avui és Nadal i demà Sant Esteve i, per molt que els mitjans inflin veles, el 28 de desembre, el món seguirà rodant, els límits se seguiran maridant i el diàleg, el parlament i la democràcia s’anirà fent gran.

Bon Nadal!

Lluís de Taradell

Són quarts d’onze de la nit i, a casa, tothom dorm. El primer diumenge de Nadal ha estat un dia dur, cansar, feliç, joliu i rodó.

Potser hauria de parlar de les eleccions a Cortes Generales, com feia abans.

Però és evident que, tan sols el Sistema Electoral, sustenta els dos partits del règim. Per fi, Espanya es catalanitza i es pluralitza. Per fi, el Congreso de los Diputados serà un parlament. Del Senado ni se’n parla. Curiós.

A casa, hem començat el dia a la banyera, l’hem seguit votant i l’hem acabat jugant amb la remor de fons del tercer mundialet de clubs pel FC Barcelona, l’equip que, arribada la independència, serà expulsat de La Liga. Qui vol tenir espectacle i negoci quan pot quedar-se amb l’Orgullo Patriótico?

Bé. Crec que me’n vaig lluny, massa lluny, però és que Catalunya m’ha donat, sembla, de nou la raó. Si l’independentisme mainstream llegeix correctament els resultats, En Comú, Ho Petem Tot.

Esperem que l’arrauxat seny ens ajudi a veure-hi clar, oi més quan tothom ha comprovat on queda el Ministre de l’Interior i la Ministra de la Guerra que lideraven les opcions més votades a la pell de brau, Catalunya a banda.

Ah! I acabo. Interessant veure com Podemos es menja Euskal Herria. Serà el retorn dels autónomos?

La lectura que se’n deriva dóna per una tesi doctoral.

@Gladys del Estal

Nadal arriba
un any se’n va

Dins la fosca tot d’una
la llum venç la nit brutal

Lluna plena, mare prenyada
El món roda i va girant

Que tinguis bones festes
i la millor entrada d’any

Que tinguis bones festes
i un futur de pa i sal

La prèvia
Acabo la setmana saturat, moix, mort, depressiu fins a límits que ja no recordava.

Divendres, recullo la pubilla sense esma i anem a pescar al menut. M’atabala la munió de mares, pares, àvies i avis congregats a les portes de la guarde i em satura el joc de cotxets al passadís de l’escoleta.

Al Parc, el braç em crema mentres pujo al rialler menut al tobogan que tant li agrada. Hauria de riure, però no puc.

Cap a les sis, l’amiga de la pubilla marxa cap a casa i naltros, per fi, deixem el lloc i fugim del brogit.

Ànima morta, difunta, allunyat del món, sento la veu de la mossa que em crida. No vull sortir de casa, però…

El sopar
Arrossegat per una dona tossuda, passo les portes de l’Escola. Dos pares amb copa de cava a la mà ens indiquen on hem d’anar.

Per les escales puja l’eixordadora remor de la gentada congregada. Una remor que va creixent mentre fem el passadís que mena al menjador.

Tot em fa nosa: la gent, la quitxalla, la copa de cava; jo…

Primera ullada a la taula central:

menjars d’arreu del món em fan salivera, però el patufet rabia de son, i es remou, i es regira, i jo em pregunto què hi fem aquí?.

Un què hi fem aquí? que es va diluint dins del vas sagrat de la paternitat compartida. Una mirada, un gest, una paraula, un… Amanit amb les delicies d’aquests aliments cuinats per mans diverses que treballen mil tradicions vingudes d’arreu del món la ferida es sutura i fuig la depressió.

La quitxalla, ben peixada, juga aliena al món dels grans. Vent sopat ens retrobem i ballem aquelles cançons tradicionals d’arreu i d’aquí que fan les delícies d’un col·lectiu feliç i cofoi del centre que, com una familia, els acull i els alimenta.

Arribo a casa tan lleuger que som pare i filla els que dormim al sofà fins lez petites.

L’escapada
A quatre parades de Gràcia, els ferrocarrils em tenien reservat un tastet del meu passat. Allà, on Vallvidrera ret homenatge a Mossèn Cinto, un avituallament de la CEC-Collserola em transporta als temps de l’ós, del correcims, del petjacorriols. Un xic avant, la pubilla corre entre una amigueta i un amiguet i un xic enrere el menut riu a cor què vols, mentre trontolla intentant seguir el ritme dels gegants que l’acompanyen.

Sortida de l’AMPA de la guarde al Pantà màgic i noucentista que van parir els sarrianencs, tot generant el mite de la Mina Grott i el riu de sota que tanta maginació ha fet brollar.

Matinal joiosa per un diumenge sublim on els projectes socials s’encadenen mentre la quitxalla tasta camins, veu senglars i anecs silvestres i no s’està de saludar als corredors que suen Collserola d’allò més.

La torna
Per la tarda, la plaça de la Virreina esdevé un homenatge a la humanitat persistent. Allà, les entitats i associacions que conformen Gràcia Solidaria hi fan parada i fonda. Paradetes, un escenari i una xocolatada sublim que ens torna al món viscut en el sopar que ha iniciat aquest reparador cap de setmana que m’ha retornat a la humil i sempre vera humanitat.

El cap de setmana de la vista i les modistes, de les modistes i el bon veinat.

Lluís de Taradell

A vegades, sento veus.
A vegades,
recordo cartells imprecisos
amb rostres que es volen
atractius

Escric empès per una troballa que m’ha semblat reveladora i que em resulta d’incalculable valor històric.

La troballa l’he feta en aquesta realitat paral·lela que és l’spotify i encara no sé ben bé com ni qui m’ha empès vers aquestes gravacions d’uns temps d’il·lusionant trempera.

Es tracta d’unes gravacions fetes pel segell Edigsa i presentades públicament al maig del 1977, just un mes abans de les primeres eleccions ‘democràtiques’.

El doble LP és un cant coral on, els principals representats dels incipients partits polítics del país, més algun independent de renom, granen llur pensament i el del partit que governen.

Poc després de la troballa, m’assebento, per una nota en premsa d’aquell mateix any, que el treball en qüestió tenia, com a complement, un LP amb una llarga intervenció del President de la Generalitat, Josep Tarradellas.

I pel magi se’m passa el pensament de portar aquells documents sonors als temps d’ara. El long play d’en Tarradellas el faria n’Artur Mas i, en l’altra gravació hi haurien les veus de la Gabriel, en Jonqueras, en Romeva o en Fernández, entre més.

Hi ha alguna Edigsa disposada a fer història de la nova Transició i el nou Procés Constituent que estem vivint col·lectivament?

Lluís de Taradell

Barcelona, 6 de desembre de 2015
Diada del Bisbetó

Benvolgudes Majestats que,
de la il·lusió, sou els heralds.
Avui que el Bisbetó fa
d’un nen tot un Senyor,

us escric aquesta carta
que dansa mètricament
amb rimes poc potents
i versos força dolents.

No usaré cap gran paraula,
tampoc us demanaré gaire res.
Car encara teniu encàrrecs,
d’altres anys, insatisfets.

Perdoneu la irreverència
de reclamar-vos exigentment
que us esforceu en les altres cartes
i no us embranqueu en pediments.

Sempre vostre i mai content,

L’anarquista Irreverent

Qui em coneix sabrà perquè els meus fills ballen. És un acte reflex, pura genètica, herencia paterna sens cap mena de dubte.

Dit això, ja escolto les rialles de la colla amb la que tancàvem els antres més infectes del Poblenou en temps massa passats.

I és que jo, el ballar, no el porto a la sang, però la curiositat musical la porto de sèrie. I aquí si que se m’ha de reconéixer el merit d’haver estat l’introductor d’un bon grapat de melodies en el grupet suara esmentat.

Suposo que per això, 9,99 euros del pressupost familiar van destinats a un compte premium d’Spotify que em permet seguir les novetats discogràfiques, escoltar belles glòries del passat i fer descobriments d’allò més curiosos, seriosos i, a vegades, divertits.

I és que, som sons, que voleu que hi faci.

I sempre he tingut la dèria de ser la medium entre l’artista i l’oient. Eus aquí doncs algunes de les llistes que em vaig construint i que, si algun dia apugen la tarifa, restaran en l’oblit de les marees digitals.

# Jo vaig néixer
Apunt del divendres 22 de maig de 1970 amb un seguit de llistes que inclouen les notes que sonaven, en algun lloc del món, mentre arribava en aquesta terra.

# Barcelona in more then a day
La meva particular recopilació de cançons on Barcelona és protagonista destacada.

# Cants d’EGB (i BUP&COU)
Els èxits dels anys 1976 – 1982, més alguna perla posterior i alguna cançoneta de la meva EGB particular.

# Censura’m, xato!
La idea me la dóna l’Enderrock i jo tinc la intenció d’anar-la amanint amb cançons que van passar pel sedàs de la censura durant la Dictadura.

# El Desertor Ocasional i El Desertor Skasional
Són el Castor i el Pólux d’un bloc tranquil, pausat, relaxat i que recull desercions d’aquest món en algun lloc amagat del món digital.

# Guerra Nuclear
Jotdown Magazine em posa sobre la pista i jo l’amaneixo amb cançons que han tractat aquesta bonica amenaça afillada en el ventre de la Segona Guerra Mundial i que sempre és present entre nosaltres.

# Les Shazamades
Hi ha gent que, pel carrer, fa fotos. Jo capto sons, tonades i músiques. El que sona pels llocs on em bellugo, si és al Shazam, ho trobes aquí. De vegades, faig trampes.

# Made by Maureta
Veure una bateria en una habitació folrada de capses d’ous en un edifici de Rambla amb Taulat, et fa fer aquestes coses. Tot el què en Xavi Maureta té per l’Spotify és subjecte de caure en aquest sac.

# Música i Drets Humans
Amnistia Internacional en fa exercici i jo en faig llista de reproducció que vaig engreixant cada cop que una cançó tracta aquest món tan ampli com oblidat de la humanitat.

# SI – Selecció Impulsiva
Amors a primera vista. caçons que escolto i m’agraden i me les guardo en aquest lloc per amanir les hores mortes.

# Un dels nostres
La meva flaca oblidada és el cinema. Les pel·lícules em van fer estudiar guió per a cinema i televisió i, entre ells, n’hi ha que resten ocultes en algun indret de mi. Goodfellas possiblement sigui la que les resumeix a totes i d’aquí aquesta llista.

# Voy, Voy
Ai en Fermin! Ai en Fermin! Poeta i mestre, mestre d’ales obertes i arrels fondes. Voy, voy parteix d’un Peret – Muguruza i es va embrancant en un submón sense fi. Un món que no sé si només m’agrada a mi.

Tria i remena, buscar les que sien col·laboratives i, si vols guardar-te l’apunt, cada cop que tingui llista nova, l’afegiré per aquí.

Et fa?

Diumenge. Quarts de dues del migia. A casa.

Mentres la quitxalla dorm, m’estiro al sofà i, telèfon en mà, m’enxarxo i m’envolo món enllà.

Avui diuen que tothom mira a Manresa i jo, des del sofà, em miro la mar salada i torno al fòtil que tinc entre mans.

Rugbi, cinema, un xic de música, un molt d’autoajuda d’estar per casa i un minaret que, des d’Egipte, va llançant reflexions d’aquelles que, en moments de tensió, van teixint ponts entre gent de molts i particularitzats móns.

Reflexiono en lletra escrita. El dit va picant amb cura de no errar-la, la muller és al llit amb la gran i, el menut, a les portes de l’habitació de l’abuela, peta la becaina ben arrapapat com un maharaja.

Hauria d’ordenar el menjador, o potser rentar els plats, o… però l’autodesobediència és el primer pas cap a la llibertat individual. Si, si, la mandra és un mantra que ens farà lliures i, el caos, és l’estat regular de la paternitat bregada en les batalletes de l’amor i la convivència amb petits terratremols que tot ho somouen al seu pas.

Esdevenir adult deu ser aquest deixar fer, deixar passar que trenca apriorismes i et fa menys rígid i més líquid en el navegar.

Quan me n’adono, el cap se m’ompla d’ocellets i les parpelles criden a migdiada. Potser hagi de deixat d’escriure. Potser el què faig ja no és escriure, sinó somniar i expressar els somnis a cops de dit.

Perdut, m’aturo i sento ben lluny i esmorteit el so del telèfon caient al terra durament tou del món de les maravelles.

Lluís de Taradell