El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ahir a la tarda va cloure un dels periodes més intensos i surrealistes de la política catalana. Ho va fer, a ulls d’un ciutadà com jo, de la manera més intrigant possible.

La sensació que en tinc és que tot plegat és el resultat d’un acord, el valor del qual es veurà en els propers divuit mesos i que haurà de viure moments de tensió que ben pocs ens podem arribar a imaginar.

Ara com ara, la música que, distorsionada pels mitjans i els piuladors socials. m’arriba, no em desagrada del tot.

El pacte retorna la Presidència de la Generalitat al municipalisme que hi va portar el tripartit amb en Pasqual Maragall i que és en l’ADN de la CUP. No debades el nou MHP arriba a Palau des d’un Ajuntament on ha fet el gruix de la seva carrera política, tot presidint, a més a més, una entitat que agrupa a l’àmplia majori de municipis catalans. Si, ja ho sé, falten els metropolitans, però aquest és el gran repte que en KRLS i llurs socis hauran de treballar per a fer el país de tots.

La tria d’en @KRLS Puigdemont, aparentment feta pel President Mas, m’ensumo que té força i anònima gent al darrera, que no ha estat cosa de la “brillant” ment de l’estratega que, els seus partidaris, defensen com un actiu i que, s’allunya de la política institucional, amb un tornaré que, si se’m permet la ironia, és propi dels villans dels serials d’intriga o, per a ser més catalans, del dimoni dels pastorets.

No. No em renyeu encara, però un servidor és de tradició llibertària i els lideratges, quan generen adhesions irrompibles i submissions que porten a insultar com a mètode argumental, em creen urticaria.

Ja veurem com evoluciona tot plegat, però trabar la Generalitat des del municipalisme dóna solidesa a un procés que haurà d’omplir-se de contingut social per a eixamplar llur base ciutadana a les barriades on tot plegat put encara a retallades, desnonaments, problemes convivencials i retallades a l’escola i el dispensari.

Ara com ara, i per la banda dels signants, semblen guanyar-hi tots: CDC es dóna temps per a refundar-se amb el seu lider natural dedicat a aquesta fi; Esquerra surt reforçada per llur mestria mitjançadora en els moments més crítics de tot plegat; i la CUP surt rellançada per haver aconseguit l’objectiu de fer net amb l’autonomisme convergent- recordem que el nou inquilí de Sant Jaume ve del municipalisme-, a l’hora que té divuit mesos de penetració en els òrgans de gestió de Junts Pel Si i, per tant, de participat en el gir social del buc insignia de l’independentisme mainstream.

Fins i tot, les piulades de l’alcaldessa de Barcelona denoten que els Comuns no s’hi posen de cul i són amatents a la gestió del nou Executiu i llur pla de xoc social, migrat, ja ho sé, però compromès.

Altra cosa és, aquells polítics que fa temps que van alçar trinxeres i no saben navegar per mars incerts i tempestuosos com els d’aquesta nova transició.

Per cert, si els polítics espanyols tiressin d’intel·ligència el proper govern de l’Estat seria PSOE, Podemos (amb comuns, marees i compromisos) i el suport d’Esquerra i DiL, entre més.

Si s’enroquen en llur intransigència, com sembla que fan, Catalunya serà la primera d’una llarga llista d’independències que els faran força mal. Ara com ara, són nous en pluralitat i es nota.

Lluís de Taradell