El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La prèvia
Acabo la setmana saturat, moix, mort, depressiu fins a límits que ja no recordava.

Divendres, recullo la pubilla sense esma i anem a pescar al menut. M’atabala la munió de mares, pares, àvies i avis congregats a les portes de la guarde i em satura el joc de cotxets al passadís de l’escoleta.

Al Parc, el braç em crema mentres pujo al rialler menut al tobogan que tant li agrada. Hauria de riure, però no puc.

Cap a les sis, l’amiga de la pubilla marxa cap a casa i naltros, per fi, deixem el lloc i fugim del brogit.

Ànima morta, difunta, allunyat del món, sento la veu de la mossa que em crida. No vull sortir de casa, però…

El sopar
Arrossegat per una dona tossuda, passo les portes de l’Escola. Dos pares amb copa de cava a la mà ens indiquen on hem d’anar.

Per les escales puja l’eixordadora remor de la gentada congregada. Una remor que va creixent mentre fem el passadís que mena al menjador.

Tot em fa nosa: la gent, la quitxalla, la copa de cava; jo…

Primera ullada a la taula central:

menjars d’arreu del món em fan salivera, però el patufet rabia de son, i es remou, i es regira, i jo em pregunto què hi fem aquí?.

Un què hi fem aquí? que es va diluint dins del vas sagrat de la paternitat compartida. Una mirada, un gest, una paraula, un… Amanit amb les delicies d’aquests aliments cuinats per mans diverses que treballen mil tradicions vingudes d’arreu del món la ferida es sutura i fuig la depressió.

La quitxalla, ben peixada, juga aliena al món dels grans. Vent sopat ens retrobem i ballem aquelles cançons tradicionals d’arreu i d’aquí que fan les delícies d’un col·lectiu feliç i cofoi del centre que, com una familia, els acull i els alimenta.

Arribo a casa tan lleuger que som pare i filla els que dormim al sofà fins lez petites.

L’escapada
A quatre parades de Gràcia, els ferrocarrils em tenien reservat un tastet del meu passat. Allà, on Vallvidrera ret homenatge a Mossèn Cinto, un avituallament de la CEC-Collserola em transporta als temps de l’ós, del correcims, del petjacorriols. Un xic avant, la pubilla corre entre una amigueta i un amiguet i un xic enrere el menut riu a cor què vols, mentre trontolla intentant seguir el ritme dels gegants que l’acompanyen.

Sortida de l’AMPA de la guarde al Pantà màgic i noucentista que van parir els sarrianencs, tot generant el mite de la Mina Grott i el riu de sota que tanta maginació ha fet brollar.

Matinal joiosa per un diumenge sublim on els projectes socials s’encadenen mentre la quitxalla tasta camins, veu senglars i anecs silvestres i no s’està de saludar als corredors que suen Collserola d’allò més.

La torna
Per la tarda, la plaça de la Virreina esdevé un homenatge a la humanitat persistent. Allà, les entitats i associacions que conformen Gràcia Solidaria hi fan parada i fonda. Paradetes, un escenari i una xocolatada sublim que ens torna al món viscut en el sopar que ha iniciat aquest reparador cap de setmana que m’ha retornat a la humil i sempre vera humanitat.

El cap de setmana de la vista i les modistes, de les modistes i el bon veinat.

Lluís de Taradell