01-01-2016
Deixa un comentariLa dèria de publicar apunts cada dilluns i cada divendres em porta a picar teclat virtual el dia dels nassos i a polir lletra en acabar un nou i festiu sopar en la màtria dels meus fills.
El 2015 ha estat un any tan màgic, com enfeinat, de portes endins. Dues criatures porten hores de son i gresca, perboquen els horaris i trastoquen el govern de l’autonomia personal. A l’ensems però carreguen cor i esperit i generen moments de franca i sincera rialla.
El 2015 ha estat un any tremendament dur de portes en fora. La feina ha estat més treball que mai. L’entorn ha dominat en excés el projecte laboral principal, i hem acabat l’any vorejant la baixa per estrès que, ves per on, sembla estar de moda a l’empresa on deixo la pell per a servir a persones encaboriades o il·lusionades amb llur projecte empresarial, tot fent equilibris amb els desitjos d’una direcció tan il·lusionada com feble en simpaties dins d’un consistori farcit de cares noves i reptes renovats.
I el 2015 ha estat immensament enriquidor a nivell polític. Ha estat l’any de la democràcia. Un any amb totes les eleccions possibles i on, elecció rere elecció, s’ha demostrat que no valen imposicions, que, el comú de votants, vol diàleg en la diversitat. Va passar a les municipals dels comuns, a les autonòmiques segrestades i a les generals de les marees.
I, més enllà de les eleccions, la sublim assamblea de la CUP, exercici superb de democràcia assamblearia -que no pas directe-, amb un resultat digne de l’esperit més nostrat de la “raça catalana”. ¿Tu també vas percebre el somriure foteta d’en Francesc Pujols i en Salvador Dalí, entre més, del cel estant? Ni el més elaborat artefacte situacionista, ni el somni més humit d’un anarquista, podria haver previst o planificat una situació com aquesta!
Independentment de l’aleta que faci “el més petit de tots”, la revolució dels somriures només pot avançar. Això si, si segueix essent la revolució dels somriures i ens deixem d’escridassar i insultar l’anxaneta que dubta en fer l’aleta perquè percep els nervis i la tremolina del tronc.
Apa! Siau bons que, si la matemàtica de la història segueix rodant, fins al 2029 tots els pobles d’Espanya no seran lliures i sobirans.
Ah! Si! I, mentrestant, el món segueix rodant i naltres només percebem allò que tenim al voltant.
Lluís de Taradell