El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Hi ha voltes a la vida on el temps i l’espai s’estrenyen tant, però tant, que el teu naixement esdevé ben actual per verb i gràcia d’una tonada.

Aquest pensament em va arribar així, de cop, mentre preparava una playlist de les cançons que sonaven mentre ma mare i jo ens esforçàvem per aterrar en aquest món de locus.

De tota aquella munió de tonades n’hi va haver una que em va quedar amagada en algun replec ocult del cervell i, aquesta setmana, on hem encadenat nits de vetlla per uns plançons enfebrats amb la típica punta de feina d’aquests finals d’any, ha decidit surar i fer-se’m molt present.

El Oso és filla de la llunyana Argentina.

Diuen els savis de la música que és tonada fundacional del rock en español i diu el seu autor que va ser escrita amb la voluntat de ser una cançó per a infants. Una peça que ha transcendit al seu pare per esdevenir himne dels inadaptats al món “civilitzat”.

Jo em veig plenament definit per la veu de les antípodes. M’hi veig d’aital manera que em resulta màgic el fet que, mentres naixia, un desconegut escrivis el guió de ma vida.

Eps! I que no s’enfadi la dolçor i tendresa que m’ajuda a passar la travessa per aquest circ urbà on haig de fer piruetes pesades i estrambòtiques.

Encara que sigui una floreta per whatsap, una conversa per mail o una imatge al facebook entre batalla i batalla en l’inhumà circ neollberal, sense ella, sense elles – si hi posem la mainada – el món seria un suplici massa gran i insuportable.

Gràcies doncs per guiar-me fora pista de circ i esperem que, arribat el moment, trobem el candau obert per a fugir-ne i estimar-nos bosc enllà.

> Autodefinidos (en construcció)

Volgueren enterrar-nos, no sabien que érem llavor

Dijous al matí, camí de la feina, una ciclista remuga “buf, que mierda” en veure la desena de furgonetes dels Mossos i l’ambulància que envolten el monumant a Clavé.

Més tard sabré que han desallotjat el Casal Popular Tres Lliris del barri que m’acull en llur veinatge.

Al vespre, el pajaritu dels Mossos irromp a casa amb llur eixordadora presència, malbaratant els intents de comunicar-me i calmar una filla que em pregunta que està passant.

Al carrer, joves i no tan joves, avancen irats per la fi d’un equipament del barri del qual, fins i tot el partit de govern de la ciutat, en reconeix la feina ben feta.

Dissabte al vespre, de nou el pajaritu viola la meva intimitat familiar i sirenes esparces s’escolen dins la llar tot eixordant-nos les orelles.

Avui la menuda era molt més cansada i, tan bon punt s’ha adormit, m’he enxarxat virtualment per descobrir que m’han brotat tres lliris al terrós.

La segona manifestació dels tresllirials ha clos amb l’ocupació de la vergonya de Lesseps, una antiga Comissaria que no vol comprar ningú i que, des del veïnat, s’ha reclamat com a equipament pel barri. Dos anys tancada i ara oberta per un grup de joves que interpel·la directament la inacció municipal en una propietat que pertany a la Casa Consistorial i que era país de runa i rates.

Esperançat per a un jovent que doni ús a l’espai i l’obri de bat a bat a un veinat que el necessitava, ja faig volar coloms:

Cada calabós, un buc d’assaig. A primera planta, espais pel veïnat i les AMPA, grups de suport mutu i estructures col·laboratives per a sergir el teixit social.

I després em venen neguits:

L’A.VV. de Lesseps recolçarà un projecte trempador i amb un “model” d’èxit com és el Banc Expropiat?

L’Ajuntament asumirà la ocupació com un actiu del barri o en reclamarà la propietat per via judicial?

I és que, com deia el poeta, tot està per fer i, sobre tot, tot és possible.

Prenc el titular d’una editorial d’en Partal per tergiversar-lo i portar-lo un xic enllà. L’escric sota l’embogidor soroll de motor d’un helicòpter policial que em transporta a la ucronia de 1984, la mateixa ucronia que torna a manifestar-se en la hipòcrita demagogia que converteix els ciutadans francesos – paradigma dels europeus – en ciutadans de primera, les morts dels quals tenen un impacte sentimental més alt que la defunció diària i constant d’altres humans arreu del planeta.

La demagogia dels “liders”, dels “millors”, dels – per emprar nomenclatura francesa – enarques ens porta a un ull per ull que esdevé tsunami, onada gegant d’odi, de haine, al diferent.

En contrast amb la demagogia dels formats en les escoles d’elit de les diplomacies internacionals, on l’ENA francesa és altament reconeguda, els carrers s’omplen de fraternitat entre persones humanes, que empren llur llibertat individual front a inútils estats d’excepció i lleis mordassa, l’únic obkectiu de les quals ésaterrir la població i eliminar qualsevol nivell d’igualtat entre veïnes que reconeixen els seus origens diferents i el seu únic destí: ésser feliços i vius.

La demagogia dels amos del món ens aboca al patiment continu, a l’enriquiment d’uns pocs que fan de la guerra, l’acaparament i la reconstrucció el seu modus vivendi, a l’odi al diferent, a la por al desconegut, a prendre l’arma i disparar.

Però les accions dels anònims, ens allunya d’aquest culte a la mort i ens insufla l’aire fresc de la comprensió, l’aventura de conéixer, el maridatge entre contrastos, la solidaritat entre veïnes i la generació d’un nou (des)ordre mundial més humà i vitalista, un (des)ordre que reneix cada cop que la propietat privada venç al servei als veïnat o, per dir-ho ras i curt, cauen Tres Lliris que es tornaran a plantar.

Deixem que els millors juguin a fer-se la guerra, deixem-los rebaixar-se a llur malaltissa demagogia i, silenciosament, sense alçar la veu,, anem-los deixant sense soldats per lluitar. Treballem per erradicar la demagogia, pasem d’ells i construim un demà millor, un demà de carrer, un demà alternatiu on ningú tingui motius per matar ningú, on tothom estigui més disposat a conéixer al desconegut que no pas a tenir-li por. On els somriures es contagïin de rostre en rostre. Només així podrem convertir la demagogia en demà goig hi ha.

I això també serveix per a d’altres realitats tan actuals com el procés dels millors, on la demagogia de la velocitat es vol imposar al goig de la negociació i del pacte amb sentit de futur, de llarg recorregut i capaç d’integrar als exclosos, fins i tot a aquells que avui fan obscures misses a llaor d’un genocida que va saber navegar per la realitat, tot deixant el seu terrós atado y bien atado.

Aquest cap de setmana ha estat traumàtic per a molts europeus que han patit la sindrome del not in my backyard. Els atempats de Paris no només són condemnables fins a la fi de la humanitat com a espècie, sinó que són la punta d’un iceberg que no volem veure, perquè ens incomoda mirar els veïns que malviuen als nostres pobles i ciutats.

Tothom hauria de passar per alguna entitat o campanya solidaria en el seu veïnat. Potser hagi viuria de ben aprop els cataus infectes i les condicions de vida que alimenten l’odi i el terror contra societats ben peixades, però cada cop més mancades de valors.

Som animes buides que girem el rostre davant del botiguer que dorm en una marfega ratada dins del seu local de Gràcia, o desconeixem la duresa dels pares que no poden ni cobrir els pocs diners que, gràcies a beques socials, han de pagar pels llibres dels seus menuts. Gent que viu ben a la vora, però en caus on les condicions d’habitabilitat són una quimera.

Ara ja no tenim les barraques. Era massa visible i insultant per nosaltres, els bons vivents. Ara els amaguem en els pisos, escuarterats, on vivien els nostres avis o, com passa a Taradell, en aquell racó sobrer que hi ha al fons del magatzem i que, mancat d’ús, ens pot donar rendiment en ficar-hi forasters que, per llur pròpia situació vital, no poden optar a una vida normal.

I jo en veig pocs, però algun d’ells m’obra el cor i m’explica, a peu de parc, que les passa magres. No cal que m’ho digui, s’adorm al banc on seiem, mentres els nostres fills juguen plegats. El seu, s’ha inventat una llengua pròpia, barreja dels idiomes que viu a casa, a l’escola – ai! si es pogues quedar a dinar, però ni la beca és suficient! -, al pati i al parc on ens trobem ara.

Ara com ara, desconec el futur del nano que juga amb ma filla. Però m’esforçaré a ser-hi fratern i proper, a carregar-lo de somriures i a ser un granet més perquè, sense perdre llurs arrels, esdevingui tan universal i bon jan com espero que siguin els meus fills. Penetrant al seu món, perdrem la por al desconegut, al diferent i, perdudes les pors, les armes de la revolta seran els sòlids principis que, ara com ara, ens manquen a tots.

I, dit això, sempre ens quedarà Paris.

Avui no parlaré de música ni de músics, sinó d’unes quantes explicacions sobre l’origen del nom d’un dels gèneres musicals que més em sedueixen de fa força temps ençà: el jazz.

Tothom que llegeixi un xic, sabrà que això del jazz és cosa de negres o, en llenguatge polit, afro-americans i que, si una ciutat és considerada el bressol d’aquesta fussió de fussions on la llibertat i la improvització són senyera, aquesta és Nova Orleans.

Doncs bé, tres relats ens diuen que el nom de l’estil en qüestió prové de l’americanització d’um mot occità – recordem que Nova Orleans fou part de l’Estat francés d’ultramar -. Un mot que ja no emprem gaire en català, però que sembla haver deixat bona herència.

Diuen els savis de la cosa que el primer jazz es tocava entre pits i cuixes dels bordells de Nova Orleans i que – primera versió – uns dels usuaris més assidus d’aquests cataus eren mallorquins que, seguint les passes de Fra Juniper Serra, se’n van anar a fer les amèriques.

Diuen, els partidaris d’aquest origen, que els mallorquins, en entrar a s’hora baixa, solien proposar-se la visita vespertina al crit de “Anem al jaç!”, referint-se als libidinosos catres que seguien rere els ritmes afroamericans.

Una segona versió de la història és la que neix entre la pirateria de Felanix. Diuen les veus del carrer que un veí d’aquesta vila mallorquina va marxar a les amèriques a fer fortuna i que, després de molt rodar, va posar una casa de barrets a la capital de Louisiana.

Rere la barra del seu negoci, veia com els negres, ja fos sols o, si hi havia sort i diners, acompanyats, s’ajaçaven per tocar aquest ritme endimoniat i d’aquí, d’aquest tocar ajaçat, en digué música de jaç que, americanitzat pels autòctons, acabar en jazz.

Finalment, i aquesta és la versió potser menys mítica, però més versemblant, el mot no va venir de Ses Illes, sinó directament del Pirineu i del vell llemosí.

Diuen els partidaris d’aquesta versió que, a Nova Orleans, com arreu on arribaren els francesos, també hi habitaren occitans. Un col·lectiu patois que, lògicament, es barrejaria amb els esclaus negres del sud en les dures feines i les dolces disbauxes. Serien aquests els que, convivint amb els pares del ritme ajaçats per terra, donarien nom a la música de jaç.

Sia ver o sia fals, és bonic el maridatge lingüístic d’en Tete Montoliu, en Django Reinhardt i en Charlie Parker que aquestes elucubracions suposen.

Hi ha diumenges a la vida on l’espai-temps es dilueix i hom pot ser en llocs i èpoques diferents a la vegada.

I aquest màgic diumenge ha estat un d’aquests moments místics.

La nit, amb el menut aprenent encara a encadenar fases de son, ha estat remembrança d’aquella altra llarga nit de 16 hores que vam viure als fonaments del nou Sant Pau.

Encara avui, mentre esperava als convidats, no he pogut estar-me de recordar aquell sigronet que, en la sala de traumatologia -a maternitat no hi havia lloc-, cercava a tentines el mugró de sa mare.

La màgia ha fet que, just en l’instant que la menuda bufava les espelmes del pastís, els Castellers de Barcelona despertessin el GEgant. Si, de nou, el 9 de 8. Si, per molts el gamma extra més senzill, però la manera de l’anxaneta de ben segur que ha notat la bufada de la princeseta que diumenge va fer tres anys.

I, per postres, mentre recolliem la paradera. Allà, a Les Conques, al peu del Costabona, el refugi més acollidor i bell tancava temporada d’estiu amb arrossada i castanyada conjuntes.

I és que els aniversaris, si un hi posa màgia, esdevenen aplecs de devocions i tradicions a llaor de la llavor que em fèu pare per primera vegada.

Ser del Rayo Vallecano és un orgull de barri, una opció de classe i una reivindicació de la dignitat dels de baix, que sempre cauen, però que sempre es tornen a aixecar. – David Fernández

El concepte m’arriba a través d’un dels més recents aficionats del Rayo Vallecano, un gracienc, universal ja?, que signa les seves piulades com a @HiginiaRoig, les seves cançons entre Ovidi al Cup i la seva vida com a David Fernández.

Roig per fora i negre per dintre en David és altaveu de creació aliena. Aliena i, qui sap si, col·lectiva. En qualsevol cas tot comença amb una lloa a l’equip de barri que batalla amb monstres de dimensions descomunals i que té una de les aficions més compromeses i barrinalistes del planeta, però que veu del carabanchelanismo i del vallecanismo més popular i vital.

A mi m’agradaria ser barrinalista. I de fet, habitant de clivelles recosides com sóc, sóc multibarrinalista: vaig néixer a la Maresme i menut, menut vaig caure a la clivella que ajunta o separa, que tot són visions, el Poblenou i el Besós.

Entre Taradell, amb dos barris com a senyera també, i Barcelona, la meva infantesa són fotogrames d’una rebel guarderia que picava pedra a la llinda del Besós i La Mina i d’una escola que espigolava quitxalla de La Verneda, El Clot i d’altres barriades obreres i proletàries. Per acabar d’esbarriar-ho tot m’he fet veí d’una clivella sempre esventrada, aquella en què es troben La Salut, Vallcarca, El Putxet, El Farró i la Vila de Gràcia.

Això si, si em pregunteu d’on sóc, no podré deixar d’esmentar-vos Triana la bella o Cumbaia el quiteño, entre més.

Internacional barrinalista en un sol cos, ment badada com les cames de l’amor més barroer i primitiu. Així som i així vivim la diversitat d’un món que mirem amb ulls vermells i intimitat negre.Tant vermella i negre com els bukaneros vallecans, tant vermella i negre com la de molts que veiem matrix des de la immensa llibertat de la vida em comunitat, la comunitat que dona la muntanya de rails rovellats que esperen ésser baixats a la nova estació de metro o el camp assenyalat amb pals de fusta, d’aquells dels fanals que han desaparegut de molts barris, però no pas de tots.

I és que el barrinalisme és l’orgull del veïnatge i els genolls pelats.

Tal dia com avui de fa ja un anyet, ta mare es recuperava del part en una bella habitació d’hospital amb el neguit compartit amb mi, ton mare, del teu estat.

I és que vas arribar justet justet i amb moltes ganes de viure. Recordo aquests dies amb una tendresa immensa, absoluta, total, eterna. La tendresa de qui s’ha de disfressar de metge, mascareta inclosa, per veure’t entotsolat dins una gàbia de vidre, una distància on tan sols les mans enguantades et poden acaronar.

Avui, que et visc alt, cepat i rialler, em sé agraït a la humanitat de les pencaires de Sant Pau i les admiro desde la propera distància d’un pare content i feliç d’uns serveis públics que perviuen malgrat els dirigents i gràcies als rebels “dirigits” que no tenen ni llençols per atendre la necessitada mainada.

A vegades em pregunto on deuen ser tota aquella quitxalla que compartia espai amb tu. Seran feliços? Seran veïns? Seran … ?

Ja fa un any de tot plegat i jo no em sé treure del cap tota aquella heroicitat concentrada a la planta més baixa de l’Hospital de Sant Pau. I no me l’ha trec del cap, perquè no vull, perquè ells i només ells – mainada menuda i equip mèdic – són la raó de tot plegat. I tu, rialler i joliu, els deus la vida. Tu, fill meu, ets la mostra vivent que malgrat l’enriquiment d’alguns amb la salut de tots, que malgrat les tisores que poden llençols de primera necessitat pels més vulnerables, que malgrat les excuses del mal gestor, la sanitat pública funciona i sobreviu perquè els seus manobres se la creuen i hi posen tan d’amor com el dels teus pares que t’estimen molt i més.

Ton pare, el roig i negre

Aquesta setmana, tan esperpèntica políticament com totes les que ens expliquen i tan vital familiarment com totes les que vivim, ha estat una setmana laboralment intensa. Tan intensa que, necessitat d’aïllar-me de l’entorn, he domat les neurones a base de música, tot aconseguint que el meu cervell esbojarrat no interferís en les parts més metòdiques de la ment. El resultat: sortir viu d’aquest atzucac amb força feina feta, amb força felicitat a casona i amb força ràbia per l’ús de la violència contra persones que volen humanitzar aquest món, però que són titllades de terroristes, tot i l’absència de terrorisme.

I tot plegat ve motivat per una troballa que m’ha fet més passadora la jornada laboral, tot incrementant la productivitat amb un somriure foteta a flor de llavi: el nerdcore.

El nerdcore es veu que ja té 15 anys, però jo l’acabo de descobrir per obra i gràcia del spotify. Rimes contundents en bases potents, però amb lletres centrades en allò que agrada als empollons o setciències o com es vulgui titllar a aquests engendres humans, més aviat timidots, però intel·ligents i inadaptats a un món on les neurones no cotitzen.

Recomano, si hi ha un xic d’oïda anglesa millor, gaudir d’aquesta variant nerdy del hip-hop i, si ja es vol penetrar en les entranyes del friquisme més pur, voltar també pel nintendocore i les seves bases de sintetitzadors i sorollets de video-joc.

Apa, escolteu, escolteu, que el món s’acaba i la immersió acaba de començar.

En la vida, si tens la sort de treballar dignament, pots accentuar el camí amb moments memorables.

Aquest cap de setmana ens ha tocat posar un sublim punt i seguit en la nostra vida en comú.

La quitxalla amb els avis i nosaltres a una horeta llarga de casa, encimbellats d’alt d’un turó i gaudint d’una de les habitaciones especiales de Paradores.

En arribar al palauet amagat dins de l’immens castell de Cardona, una cafetera i els estris per a fer la beguda sense embrutar-te les mans. Damunt d’una tauleta, una deliciosa plata de fruita neta i tallada i una ampolla, en fresc, de cava brut, bombolletes justes i un sabor fenomenal.

L’Habitació Cardona del Parador de Cardona és un espai on el món fa twmps que es va aturar. Parets immenses, finestrals amagats rere cortines estampades que fan joc amb el dosell d’un llit on cal tenir voluntat de trobar-se i no perdre’s entre els llençols.

La tarda és de whisky i rom a la cafeteria de la Minyona. Al plasma gegant Nova Zelanda venç Sud-àfrica en l’esport ovalat.

I el Restaurant? L’Abad és un saló gòtic que fa les delícies dels historiadors. El sopar que ens hi serveixen desvetlla papil·les gustatives que creiem mortes. Els vins són tan rics com propers. Vins del Bages, caldos de Cardona mateix que semblen parits per acompanyar les menges que arriben a taula amb la lentitud dels bons sopars.

Hem entrat a quarts de nou i, quan ens n’adonem, les deu fa estona que han passat a millor vida.

Al matí, uns trucs a la porta. L’esmorçar que ens porten, amb el diari per companyia, podria alimentar un regimen d’infanteria. Ella menja un xic i torna al llit, jo m’explaio amb el menjar i, estirat al sofà, faig el cafè tot repassant la premsa i pensant que fàcil és acostumar-se a la vida de ric.

Per nosaltres, un instant, una nit, una desersió fugaç de la nostra classe social, dels nostres origens pagesos i menestrals.

Desconnectats del dia a dia i reconnectats als plaers més mundans, retornem a casa i retrobem uns menuts riallers que, en veure’ns tan calmats, se’ns fonen entre els braços. Tot plegat ens marca futures fugides de la nostra beneurada realitat

Ara que dormen,
i el pis és ben fosc,
surto al balcó
i admiro Barcelona.

La nit em bressola
i una remor distant
em recorda la sort
de viure un instant.

Ara que dormen,
i el silenci és pregon,
se’m cau un somriure
de pare enbruixat.

Ahir, com vers viatgers del temps, la parella i un servidor vam traslladar-nos al passat sense fills durant un parell d’horetes llargues.

Per a fer-ho possible, vam prendre un bus farcit de turistes i vam baixar poc abans que ells ho fecin.

Just damunt la plaça Sanlleí, i sé que ho escric malament, el Jardí de l’Àpat ocupa un casalot imponent que ens parla d’un barri de frontera. La Salut, allà on toca al Carmel, ja és això: una ciutat incrustada en una altra ciutat més gran.

Fóra de l’eix turístic que mena visitants al Parc Güell, el Jardí és territori d’autòctons barcelonins, de gent del barri que aprofita el diumenge per deixar lliure la gormanda en un bell racó de món on, si més no per nosaltres, serveixen uns dels millors cargols bovers de Barcelona.

Entaulats hem xerrat de la quitxalla, de plans de futur, de records de passat i sobretot hem renovat aquelles caricies i aquelles mirades que ens feiem de novells enamorats.

El caliu persistent s’encen en foguerada intensa al voltant de taula i amb el got a la ma. La intimitat d’un àpat potent i complert que ens mou per les terres del pijoaparte d’en Joan Marsé.

I després un 92 a reventar de turistes que no ens deixen ni fitxar i una conductora que, tot i sabent el fet, ens obra les portes del davant per a deixar-nos baixar.

Trepitjant Calders ens fem el darrer bes d’amor renovellat i tornem a casa i ens trobem la quitxalla mig adormida amb l’abuela fent-los costat.

Són aquests els moments on hom percep el principi de la saviesa.

De Sant Marçal al Cim,
del Cim a la Font,
de la Font, les mans fredes.
Mans fredes, cor calent.
I aquell bes a la Fageda
i aquelles cerveses a la vall.

Diumenge en farà sis, d’anys.
Sis anys de lluita intensa.
Sis anys d’amor a ciutat.
Sis anys i moltes vivències.
Sis anys al teu costat.

Que no s’acabi la juerga!
Que segueixin els mals de cap!
Que la Vida ens clavi empentes!
Si remem tots dos plegats!

Maite zaitut, xixeta!!

Aquest octubre fa 30 anys del part d’una d’aquelles meravelles sublims que va rebentar les costures de la pell de brau, tot obrint les ments d’uns generació de nanos fastiguejats, però expectants.

Ara, passats els anys, encara em salta cap, cor, instint i cames, cada cop que el Sarri Sarri torna a sonar.

Disc etern. Música que ha esdevingut clàssica i farcida d’instants de vida perenne que se’m fan tangibles davant dels ulls.

Desconec, la memòria em falla, qui em va passar la cinta de casset que vaig copiar de seguit amb la flamant doble platina de l’habitació de cals pares.

Teníem 15 anys i molta ràbia per canalitzar. I allà, aquells quatre mugaris tocats de l’ala posaven veu i música a la pura insacietat vital d’un fill de pencaires metrallat per impactes publicitaris que maldaven per construir-te una vida de xai mesell.

Passats els anys, i amb la primera pela a la butxaca, vam comprar l’LP original.. I, ara, seguint el fil dels temps, escolto amb orelles adultes aquell treball en format digital.

Els temps canvien i conservo K7, LP i digitalitat. Car les cançons de Kortatu demanen pirateria, tacte de vinil i llibertat d’escoltar-los en qualsevol instant.

Les cançons del Kortatu de Kortatu em transporten a la nit del Puerto Hurraco – quin local! quines nits!-, en què, després d’un concert a Barcelona, la ment més ràpida que mai he conegut, la del menut Fermintxu, se’m mostrava com un humil col·lega de la propera i familiar nit barcelonina.

Els genis ho són, quan són humans. I en Fermin és, com molts dels joves rebels d’aquella generació perduda, un supervivent. Supervivent a força d’esforç. Supervivent per, emprant les paraules del Evaristo, formar part d’una:

aldea poblada por irreductibles galos (que) resiste ahora y siempre al invasor con una poción mágica que los hace invencibles: el cerebro

I, en aquell disc, que aquest mes, fa 30 anys, el cervell era una privilegiada font creativa pel Fermin i sus amigos, una font creativa i canalitzadora d’una ràbia infinita davant d’un món inhumà que cal capgirar amb ‘sol y buen tiempo’.

«Rambla de Prim, seen from Hotel Princess» por Sean MacEntee
– Flickr: Barcelona Trip.
Disponible bajo la licencia CC BY 2.0 vía Wikimedia Commons.

“La veritat és un mirall partit que ningú no posseeix del tot. La meva veritat? No, la teva veritat? Tampoc. Ajuntem-les i tindrem tots dos una porció més gran de veritat”.
– Antonio Machado, citat per Arnaldo Otegi

Aquesta nota té la intenció de ser molt breu, com totes les informacions que pretenen ésser aclaridores. El seu objectiu és deixar de fer el tòtil i prendre el bou per les banyes a temps. Altra cosa és, si enxarxat en la lletra, se m’allargarà més del previst i aconseguiré la fita proposada.

El per què de tot plegat és veure constantment imatges, moltes d’elles falses, relacionant Ciutadans amb l’espanyolisme més ranci, vídeos que aclareixen sobre manera els fets parlamentaris per damunt de les paraules electorals, una colla de retrets i insults a la candidatura que, entre tots, estem posant de moda, i articles que, si bé la toquen un xic, fan per bona la tesi que assegura que són les essències i la fractura per origen i no el nivell social la base de tot plegat.

I, a Ciutadans, no se’l combat per aquesta via, ni tan sols indicant-ne l’origen i la intenció anticatalanista, fracturista o espanyolista. I per què?

Perquè aquests missatges reforcen el vot a Ciutadans només allà on l’origen de les persones importa – Pedralbes i Galvany-, però no en la gent de les ciutats invisibilitzades, que no invisibles, i que ja tenen prou feina en fer-se la vida com per a valorar el passat o el futur de les seves famílies més enllà de la intimitat més íntima i personal.

A les ciutats invisibilitzades, el vot a Ciutadans és un vot de protesta davant d’uns governants que només se’n recorden d’ells cada quatre anys, quan hi ha eleccions, però que els abandonen a mans d’uns precaris organismes públics – escoles, dispensaris, serveis socials, … -, cada cop menys finançats i, per tant, incapaços, tot i la bona fe dels seus sants treballadors vocacionals, de reenganxar-los a la societat que els expulsa i els invisibilitza.

Així, els missatges que relacionen Ciutadans amb l’espanyolitat més intransigent, el què aconsegueix és allò que, en la meva generació, aconseguien els que titllaven als independentistes, o els anarquistes, de terroristes. Si ells, que són el terror dels nostres barris, diuen això, és que aquests són dels nostres. Per tant, bandereta espanyola (en el jovent actual) a la motxilla i que no em parlin de catalanitat i un sol poble aquests lladres de casa bona que no saben ni on visc i, si venen, és per engarjolar-me o no deixar-me gaudir dels pocs moments plaents de la meva precària existència.

L’increment de Ciutadans a les passades eleccions té molt poc d’identitari en zones com Nou Barris o el Besós, on la ciutadania actual, si en cerquem l’origen, ja no és majoritàriament andalusa o extremenya, sinó magribina, asiàtica o llatina. Això si, barrejada amb els nostres pares, avis ja, que encara voten aquell PSC que els arranjava els barris com a resposta directa a les lluites veïnals que ara, precarització extrema de les noves migracions, ja no es produeixen amb tanta força.

El vot de Ciutadans, en zona roja -per posar-li un nom- indica manca d’integració de les noves pobreses, aquelles pobreses de les quals ens alerten institucions com Caritas i d’altres veïns compromesos en parar el cop del desmantellament i l’externalització – per posar-li el nom més modern – de l’Estat del Benestar.

Per aquestes persones, Junts pel Si segueix essent, com el PP, la candidatura d’un Govern que, amb l’excusa de la caixa buida, no para de posar la bota damunt dels caps d’aquells veïns que, amb millors serveis, podrien reenganxar-se al a societat que els expuulsa. Per ells, ambdues propostes, no són altra cosa que la paraula del senyor que, mans a les butxaques, s’apropa al barri només quan venen eleccions.

Per aquestes persones, Ciutadans és el partit net i polit, imatge pura de reformulació del sistema. Per ells, Ciutadans és la revolució, la única crossa possible per a millorar la seva quotidianitat. Eps! I no parlo de tots, perquè molts ja han abandonat el dret a vot com a via per a solucionar el precaritzat món en el què viuen. Però si d’un bon gruix dels mateixos que encara tenen la il·lusió d’una vida millor.

I sé que això fa mal, no només als Juntspelsiaires, sinó també als cupaires, catalunyasiqueespotaires – que portaven de president al jefe de les Associacions de Veïns i això diu molt poc a favor de la feina de la FAVB en aquests barris –  i, fins i tot, per aquest PSC que viu de les polítiques d’aquells governs que, hereus de les lluites veïnals de la transició, van desmobilitzar els carrers i, d’una o altra manera, van institucionalitzar la gestió dels espais a la internacional de los bloques, la mateixa internacional que va donar el govern de la ciutat a Barcelona en Comú.

En conclusió, si l’independentisme vol sumar tota aquesta gent al seu projecte cal un veritable pla de xoc que, des del primer dia, escolti el crit de desesperació que s’alça des d’aquests espais, no se’l criminalitzi i s’aboquin els recursos necessaris per a resoldre la deriva al precariat d’aquestes persones, Unes persones que, a la llarga, necessiten una reconstrucció dels serveis bàsics necessaris per a tornar a posar en marxa els ascensors socials. Aquells ascensors que van permetre que molts joves d’aquests barris arribéssim a la Universitat i ens féssim una vida un xic més còmode que la dels nostres pares migrants,

I no em parleu de dèficits fiscals i escanyament de les finances de la Generalitat perquè, en aquests barris, quan perilla el teu sostre, això queda molt lluny, tan lluny com aquest PP estimbat de l’Albiol i els prohoms de la por.

I no em parleu d’imputacions per posar urnes en uns barris on la presó és el dia a dia d’un àpat a taula i un sostre amb goteres i parets de paper de fumar.

Només així, Ciutadans serà una bombolla que es reubicarà allà on l’origen importa – Pedralbes i Galvany – i no allà on el què importa és viure – Nou Barris i el Besós -.

Ah! I tot això val també per a aquells vots escadussers que Ciutadans va rascant a la majoria de municipis de Catalunya, Taradell inclòs.

I, dit això, em poso els auriculars a les orelles i me’n vaig de paseo con mi madre.

Apa!