El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Un dels primers presents, que em van lliurar Ses Majestats els Reis d’Orient enguany, fou la samarreta que encapçala aquest apunt.

Reis misteriosos, sens dubte, però savis i esperonadors de les recerques sobre aquelles realitats que resten amagades al comú dels mortals. I és que, si la història l’escriuen els vencedors, aquesta samarreta, l’ensenya que hi figura sobre tot, no tenen lloc en el relat de la pell de brau o, per concretar, d’aquest Estat espanyol que es vol unit, perquè íntimament se sap divers i plural com pocs.

La samarreta, com en una novel·la de misteris ocults, em va venir a trobar en un d’aquells remenuts carrerons que té la Sevilla més popular i rebel. Allà, en un local on els sabors et permeten volar i els vins animen la sobretaula, una de les parelles més belles que ha vingut a trobar-me en vida, em va lliurar l’esmentada samarreta.

Una samarreta que potser no és feta de cortines velles, com la de l’Ovidi, però que en porta un significat similar i potser tan afondat com les vares d’en Miquel Gil o el cant improvisat que fa dels països humits veritables pàtries dels navegants del moll de l’os.

Com podreu veure, els colors de la senyera, il·lustrada en la peça de vestir, són els de la bandera andalusa, l’arbonaida que en diuen els que penetren un xic en els misteris del sud.

Arbonaida, bella paraula d’un idioma que ja no es parla.
Arbonaida lloada fa un mil·lenni per Ibn Arqam amb els següents mots:

“Una verde bandera
que se ha hecho de la aurora blanca un cinturón,
despliega sobre ti un ala de delicia.
Que ella se asegure la felicidad
al concederte un espíritu triunfante”

Arbonaida vestida del verd i el blanc de l’esperança i la pau.
Arbonaida revolucionaria però, en incloure en roig de passió i lluita, de revolució i sang, l’estel més arcà.

L’estel de vuit puntes, no és un estel qualsevol, és un dels símbols més antics que es coneixen i d’aquí la seva força. L’estel de vuit puntes fou, mitològicament, vençut per l’Hércules que ocupà el seu lloc com els terratinents espanyols dirigeixen els designis dels fills de Gerió.

L’estel trascendeix per llur universalitat, l’encotillat relat oficial, alhora que poua en l’adoració solar de Tartessos, aquella civilització que els grecs van admirar en trobar-la lliure i independent un xic enllà de les columnes de l’invasor.

Avui l’estel de vuit puntes, el sol del sud, és el símbol més preuat dels que volen un poble lliure i sobirà, un poble que recuperi aquells símbols que Espanya li va robar, un poble buit de duquesas y señoritos que no els deixen respirar. Un poble que, fins i tot, comparteix l’origen del seu himne, amb el que tenim els catalans.

¡Sea por Andalucía libre, los Pueblos y la Humanidad!

Lluís de Taradell