El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Diumenge. Quarts de dues del migia. A casa.

Mentres la quitxalla dorm, m’estiro al sofà i, telèfon en mà, m’enxarxo i m’envolo món enllà.

Avui diuen que tothom mira a Manresa i jo, des del sofà, em miro la mar salada i torno al fòtil que tinc entre mans.

Rugbi, cinema, un xic de música, un molt d’autoajuda d’estar per casa i un minaret que, des d’Egipte, va llançant reflexions d’aquelles que, en moments de tensió, van teixint ponts entre gent de molts i particularitzats móns.

Reflexiono en lletra escrita. El dit va picant amb cura de no errar-la, la muller és al llit amb la gran i, el menut, a les portes de l’habitació de l’abuela, peta la becaina ben arrapapat com un maharaja.

Hauria d’ordenar el menjador, o potser rentar els plats, o… però l’autodesobediència és el primer pas cap a la llibertat individual. Si, si, la mandra és un mantra que ens farà lliures i, el caos, és l’estat regular de la paternitat bregada en les batalletes de l’amor i la convivència amb petits terratremols que tot ho somouen al seu pas.

Esdevenir adult deu ser aquest deixar fer, deixar passar que trenca apriorismes i et fa menys rígid i més líquid en el navegar.

Quan me n’adono, el cap se m’ompla d’ocellets i les parpelles criden a migdiada. Potser hagi de deixat d’escriure. Potser el què faig ja no és escriure, sinó somniar i expressar els somnis a cops de dit.

Perdut, m’aturo i sento ben lluny i esmorteit el so del telèfon caient al terra durament tou del món de les maravelles.

Lluís de Taradell