El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Urgències

Deixa un comentari

Pof! Pof! Plors!
Amb la clau a la ma em giro i l’agafo en braços i veig aquell bony just sota el serrell recent tallat. Ha relliscat just abans del salt i la morrada ha estat d’upa i, tot i que no hi ha sang ni fetge, passem per la farmàcia i, a petició de la menuda, un taxi ens deixa a les Urgències de l’Hospital.

Les urgències en diumenge són el camarot de Una noche en la ópera del precariat de Barcelona i algun resistent que practica l’idealisme més alçat.

La quitxalla burgesa no es fa mal. Se’n fa el fill d’aquella dona que entra a treballar a les vuit del vespre i no sap si visitaran llur filla abans, o aquella altra que rep l’angoixada trucada de son pare perquè el seu ex, el de la dona que és a urgències, no deixa en pau l’intèrfon perquè vol veure, tan si com no, la seva filla.

– Golasooooo! – crida un menut, de pares xilens d’origen, tot xutant una pilota de goma a la Sala d’Espera.

Les urgències en festiu donen per un tractat de sociologia del precariat. Cinc hores de pacient espera entre menuts que es busquen permet moltes coneixences entre ferits, nanyos, talls i alguna febre que no es cura.

Ho han aconseguit, la Sanitat ja no és universal o els fills dels integrats no es fan mal i, per tant, no utilitzen el servei d’urgències. Després diran que això de la Sanitat Pública, com l’Educació, només és per als de fora. I d’aquesta manera tothom amb mútua, o concertada, d’amics i coneguts dels que van desinvertint en “estructures d’Estat” i els van donant una equivoca fama per a major benefici dels seus.

Ah! Si! La menuda, a part d’encisar a tot l’equip mèdic de l’hospital, només té un nyanyo lleu. Gros, però lleu. Tocarà vigilar-la 24 hores. La resta l’hauriem de vigilar tots plegats.

Els Mauri, entre la Llombardia i Catalunya

Deixa un comentari

Fa uns dies corria per Internet un mapa de cognoms a Espanya. Vilaweb se’n feu ressò, però no va ser prou atent com per mirar l’origen del mapa i comprovar llinatges agermanats entre el mapa espanyol i l’italià, curiositat afegida i que, si més no per la banda algeresa, hauria de ser font de tafanaria dels amants dels Països Catalans.

Jo, seguint la màxima expressada en l’esmentat article:

Els mapes dels cognoms expliquen sovint l’evolució de les famílies

i malalt com sóc dels orígens del meu cognom patern, he fet aquest pas per mostrar com els Mauri, si més no en aquests dos mapes, ens engrunem sobre tot a Catalunya i la Llombardia, com ací podeu comprovar:

Mauri_IT_ES

Tot i que, com ja sabeu, sembla que el cognom es perd en la memòria dels temps per esdevenir cognom universal.

Un Sant Jordi d’estar per casa

Deixa un comentari

Les previsions d’aquest Sant Jordi no eren gens bones. Tot indicava que els llibres i les roses es mullarien, però falta penetrar encara més en els misteris del temps per a què no ens sorprengui tan sovint!

Dissabte assolellat a Gràcia. Només posar el peu al carrer, ja veiem que de gent no en falta.

Intuint que el centre de la ciutat és vetat per a circulari amb els cotxets, decidim prendrent-s’ho en calma i és així com topem amb l’eurodiputat de Lesseps sortint de casa seva en direcció a Rambla Catalunya.

Astúries és una festa de roses, algun llibre i originals complements. Els cotxets van avançant dificultosament entre la gent que hi circula.

Al Diamant, algú canta.
A la Virreina, llibres i roses.
Torrijos és tan orfe de distraccions que Morfeu atrapa als menuts.

Aprofitant l’avinentesa fem pernil i cerveses en una de les bodegues més rústiques de la Vila.

Menuts desperts, entrem a la plaça del Rellotge, la torre del qual es protegida per un cercle de taules farcides de llibres de tota mena i condició.

És aquí on la dona i la quitxalla es firen i Gràcia amb el Sàhara s’emporta els diners de la primera rosa de la jornada.

Dinem fora o a casa?

La pregunta s’autorespon amb locals plens de gom a gom i una carnisseria que ens proporciona sucosa vianda.

Armats de rosa i llibreArmats de rosa i llibre,
llurs espasa i escut,
avancen per la vida
los meus menuts

A la tarda, m’escapoleixo del parc infantil uns instants i la incursió a una llibreria del carrer Major em proporciona el darrer exemplar d’un llibre de muntanya literària que em permetrà resseguir de bell nou les passes de Gentil i Flordeneu sota el doble guiatge de cuixes expertes.

El jorn de Sant Jordi clourà, ara si, amb l’amenaça dels núvols, la son dels cavallers i l’inici del canigonenc viatge al cim de les maleïdes.

Llibres per la Causa

Deixa un comentari

Avui que som en vigilies d’un Sant Jordi atípic, car cau en cap de setmana i som moltes les que no anem a treballar, faig un apunt que, amb d’altres ànims i en temps gloriosos, hagues servit per començar a revitalitzar el Des del núvol, aquell ambiciós bloc que va a la deriva per les mars digitals del diari Ara amb una pregunta com a portada: Existeix el consum rebel?

Tot comença al vestíbul de l’estació de metro de Lesseps durant la Setmana de Sant Jordi. En aquest indret, just allà on tradicionalment hi ha el músic de carrer, m’atrau una parada de llibres de vell.

M’hi aturo, fullejo llibres i m’allunyo per veure’n el cartell:

LlibreSolidariI dins meu sento una veu que diu:

Ja hi som! Competència pel Sant Jordi Solitari!

I sé que no és això, però jo sóc així.

La Associació Llibre Solidari es defineix com a una organització orientada a la captació de recursos per tal d’ajudar a les persones i famílies necessitades.

Famílies que reben menjar i sostre parits per les pàgines dels llibres de vell, i alguna cosa més que els puguem facilitar.

Amor, valor i senderi que afloren per Sant Jordi, però que feinegen tot l’any pel bé comú.

A la Feria amb menors de 5 anys

Deixa un comentari

Avui vaig a fer una d’aquelles coses que potser poden ser útils per a qualsevol persona que es plantegi baixar a Sevilla durant la Feria amb menors de 5 anys i sense caseta pròpia.

Si, se puede!

image

Abans d’entrar al lio farem un apunt sobre l’edició del 2017. I és que, si res no canvia, la Feria del 2017 començarà el dilluns 1 de maig. Però, el cas és que, per a consolidar aquesta data, faran un referendum.

La proposta a validar per les urnes sevillanes és que la Feria no comenci en dilluns, és a dir l’1 de maig, sinó en dissabte. D’aquesta manera, s’asseguren tenir dispositius (seguretat, ambulàncies, bombers) a ple rendiment en la cada cop més concorreguda preferia i que els fuegos recuperin un públic cada cop més migrat. Car, a Sevilla, dilluns és feiner i, si es fan dissabte, s’espera més concurrència.

Dit això, anem a donar quatre recomanacions, personals i per tant subjectives, sobre la Feria amb menors de 5 anys.

La Feria és immensa i multitudinària. Dues raons més que suficients per delimitar un terreny de joc on sentir-se còmode sense perdre’s la festa.

En aquest sentit, cal entrar pel Parque de los Principes on, ja d’un bon principi, els menuts xalaran amb els carruatges i els cavalls que, de dotze del migdia a vuit del vespre, volten i volten la Feria i desborden el pas pels carrers de Triana.

Un cop a lloc, cal anar directament allà on els menuts tenen el paradís: la calle del Infierno.

La calle del Infierno és una bullidera de quitxalla sobremotivada per les atraccions que s’hi congreguen. A la banda de l’esmentat Parque hi ha les infantils, un xic enllà les dels adults.

El nostre món es concentra doncs en el primer tram. Prepareu la butxaca i ha gaudir amb els rostres d’il·lusió, sorpresa i desig que es dibuixen en els ulls dels menuts.

image

Eps! Això us val amb quitxalla d’any i mig endavant, eh! No n’hi porteu de més petits si voleu que conservin la oïda.

Per viure la Feria més enllà dels cacharritos, el millor indret és la caseta pública i d’accés franc que rep el nom de Fiestas Mayores. Per a reconéixer-la només cal sortir de l’infern en direcció al Real i cercar la caseta blanca-i-verda més gran que veieu. És al número 13 del carrer Costillares.

La caseta té dos ambients: en el primer, farcit de taules i cadires, un petit escenari acull sis o set parelles d’improvisats balladors, sempre que no hi hagi algú tocant, és clar. El segon és el què domina la immensa barra i tauletes altes on fer el got de peu.

Seieu on pugueu i, en la mesura del possible, eviteu portar cotxets amb rodes grosses, la vostra paciència i els peus de la concurrència us ho agrairan.

Tot i que el Real de la Feria obra portes a les 12 del migdia, la nostra experiència recomana portar les criatures amb migdiada feta i el sol un xic baixat.

Enguany, els núvols han guanyat al sol i la pluja ha anat remullant l’ambient, però, en condicions habituals, només els sevillans de naixement són capaços d’aguantar la solana del migdia, fins i tot dins de les casetas.

Així mateix, amb nens no es pot escorre tot el temps de Feria. Cal anar-hi el temps just per a què la gaudeixin i no se n’afartin. I sempre combinant cacharritos i caseta.

En aquest sentit, i com deia abans, la caseta de Fiestas Mayores és de les més visitades pels més petits. És pública, és oberta i és davant per davant de l’accés a les atraccions per a menors de 5 anys.

A més a més, és punt de parada i fonda de geners i conductors de carruatges, és a dir, que els cavalls solen aturar-se just al davant.

Allà, dins Fiestas Mayores veureu que, cap a les 8 del vespre, corren truites i pinchitos entre les dents dels més menuts. És la manera d’allargar un xic més la festa i tornar a casa amb la quitxalla ben adormida.

Nosaltres no hem aconseguit passar de les deu de la nit, però, amb sort i bona mà, encara podeu aguantar fins a l’hora de la Ventafocs.

Salut i Feria!

Des del Real

Deixa un comentari

La Feria de Abril, a ulls de vuit cognoms catalans, vindria a ser com uns Tonis o Passant dels Tres Toms que es desenvolupa en un poblat d’envelats de Festa Major que competeixen, de manera silenciosa, en bellesa i comoditat.

Jo, sóc feriante de sis anys ençà. Encara recordo el moment del bateig, aquella primera setmana del 2010 on vaig conèixer tots els nivells d’aquest joc d’amistats i seduccions on, si hom es deixa portar, acaba vivint un cercle virtuós de festa i bonhomia que no es pot entendre fora del Real i que saps com i on comença, però mai on acaba.

Ara, amb criatures, la Feria és tota una altra. La nit ha permutat en dia. No, millor en tarda de cacharritos i casetas públiques. Les casetes són els embelats que deia abans i les públiques són els embelats més grans i gestionats per l’Ajuntament, els districtes de Sevilla i els partits polítics, que també fan acte de presència, fins i tot quan no hi ha eleccions a la vista. Els cacharritos són les atraccions i, gràcia sevillana mana, s’ubiquen a la calle del Infierno. Veure els nens xalant d’allò més en aquest Tibidabo efímer és pura màgia pels pares que vivim enamorats de la nostra quitxalla.

Avui, l’Alex ha estrenat Feria i, com jo aquell primer cop, n’ha quedat enverinat. Tornarem divendres i esperarem tots plegats que la vida ens porti de nou a la ciutat efímera, als Tonis voltats d’envelats.

image

No fa pas tant!

Deixa un comentari
Masia de Ca l'Alegre l'any 1906, segons una pintura de Tusquellas.
Masia de Ca l’Alegre l’any 1906, segons una pintura de Miquel Tusquellas i Tarragó. FONT:  Elsa Castellà (2006) Les masies de Gràcia. Vestigis d’una ruralia històrica. Ed. Taller d’Història de Gràcia.

Des que em va cridar des de les lleixes de la Biblioteca Jaume Fuster m’agrada mirar aquesta fotografia i jugar a endevinar quina part de la plaça correspon a cadascun dels píxels d’aquest bucòlic pessebre.

Com a referències, l’Església que treu el cap rere el mas, i el virginal Turó que s’eleva rere la casa.

Al 1906, moment referenciat pel retrat, l’indret encara separava el conegut, la ciutat, del desconegut, la muntanya. Encara era punt de descans, tot i que menys que abans, entre el brogit i la calma. I, tradició turística mana, la finca acabava de ser comprada pel Senyor Riba Garcia, amb negoci de teles encara viu pels volts d’Urquinaona, per a tenir-la com a casa d’estiueig.

Quan la miro, m’imagino que la figura que es dirigeix cap a la casa és la de la “pubilla Juvillà” qui sap si encara soltera o ja maridada amb el seu xicot amerenc. Ambdós estimaran la casa i en patiran la desaparició lenta i dolorosa com tota vera malaltia.

Però m’allunyo de la debacle i, en baixar al carrer, cerco els horts sota el ciment i l’ermita vora el Torrent. Que bonic que era aquest tros! Que bell poder-se abstreure, tancar els ulls i sentir el mugit de les vaques i els bels de les cabres, tot remugant entre la moderna circulació de cotxes i motocicletes.

Ca l’Alegre de Baix és l’actual plaça Lesseps i un xic més. Història que viu a través de les tres rebels palmeres que, com delinqüents presos, malden per desfer-se de les cadenes que els lliguen a terra tan dura.

Un servidor, en llur modèstia personal, no s’atreveix ni a proposar que la plaça de nom altiu i senyorial perdi llur llinatge i faci homenatge a qui en va cuidar el terreny sota el jou senyorial.

I, digues-m’ho tu, que no en seria de bonic que la plaça reves el nom del matrimoni masover, primer, i llogater, després, que la va cuidar fins al darrer dia?

Per decència i memòria popular, caldria que aquesta plaça fos rebatejada com la Plaça dels Juvillà. Apa!

Aquesta entrada s'ha publicat en 01b. Gràcia i Poblenou el 11 d'abril de 2016 per Lluís Mauri Sellés

Abril poètic de #Taradell 2016: Una “veu” poètica descontextualitzada

Deixa un comentari

Des del passat divendres 1 d’abril, si t’apropes a la Biblioteca de Taradell t’hi trobaràs l’exposició de poemes de poetes locals, una de les peces que conformen l’Abril Poètic.

Imatge zenital de l'exposició extreta del web de la Biblioteca.
Imatge zenital de l’exposició extreta del web de la Biblioteca.

L’exposició es clourà el proper dissabte 30 d’abril i, entre les 17 veus poètiques locals, hi ha una aportació de qui signa aquest bloc i que, descontextualitzada i nua, presento tot seguit.

El vers eixut

Dissabte, 16 de gener de 2016

Eixut de mots
em trobo.
Torrentera seca
d’un país eixorc.

Les lletres no s’enllacen
la rima no progressa
el vers queda tan coix
com aquell pont
ferit per les aigües
que el xopaven
en anys anteriors.

Massa dèries
Massa cabòries
Massa vida
m’ha fet vell.

I, des de l’escorreguda vellesa,
repasso imatges i fets
d’uns temps pròfugs de justícia,
d’un passat fet fugisser.

Lluís Mauri y Sellés

Un petit món

Deixa un comentari

Sonen endimoniats tambors africans. L’Alex dorm i els nens d’una amiga fan uns xuts amb uns estudiants francesos. Un xic enllà, l’Eva i l’Arlet juguen amb en Nahuatl, un xiquet de dos anys amb un immens nom que ens porta al realisme místic d’en Pere Calders o del bó d’en Tísner.

Aquest indret és així: font de vida plena.

image

La gespa és curulla de diversitat i l’aire porta mots en les més de 300 llengües dels catalans.

Espigolats d’ací d’allà, algunes garlandes anuncien aniversaris i, de fons, torres modernes i avions que semblen dansar al ritme de la guitarra i les enganxifoses lletres d’uns veïns sucats en la cultura popular occidental.

Què en déu pensar de tot plegat l’alcalde de bigotis frondosos que tot s’ho mira des del passeig? I les bèsties del Zoo? I els militars d’altres temps?

La Ciutadella és festa i descans, és seny i rauxa, és local i global, és món i és persona, és un tot de moviment lent, pausat, barrejat, integrat i reconnectat. És, en un sol mot, llibertat.

Lluís de Taradell

Allò que cou i exclou

Deixa un comentari

Per motius que no venen el cas, fa uns dies vaig acabar tafanejant els llocs de la meva infància per descobrir que el descampat fronterer amb Sant Adrià és un hipermercat de baix cost, el mercat segueix en peu, Gregal és un Centre d’Atenció Primària i la guarderia, mi mama me mima com  a automatisme mental, segueix fent servei al sud-oest del Besós.

Després, un cop a casa, vaig cercar la traça de la Llar d’Infants El Cascavell, nom actual del vell Cascabel i vaig trobar un web molt professional, molt actual, d’imatge neta i atractiva.

Logo de la Llar d'Infants Cascavell
Logo de la Llar d’Infants Cascavell

Tafaner de mena com sóc, vaig accedir a l’apartat La nostra escola per a llegir-hi:

Som la Llar d’Infants Cascavell, del barri del Besòs de Barcelona, i acollim infants de 4 mesos a 3 anys.

Depenem del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i ens gestiona el Consorci d’Educació de Barcelona.

Tenim un caràcter plenament educatiu, alhora que fem una important funció social.

Treballem en equip i la nostra base de treball és la reflexió, un instrument que ens permet donar sentit a l’acció educativa.

Ens avalen més de trenta anys d’experiència com a equip.

I resto un xic moix, perquè no hi trobo la traça d’un origen que hauria de ser model i aprenentatge per les famílies del barri – diferent origen, mateix destí -. Confiat penso que potser en el Projecte Educatiu hi trobaré alguna referència.

La llar funciona des de 1967. L’edifici actual es va construir al 2007, és d’una sola planta, hi ha 6 estances , 4 jardins, una sala d’usos múltiples i espais de servei. Aquest edifici només s’utilitza com a llar d’infants.

Si, hi apareix l’any en què fou fundat el centre per les dames de Sarrià, però no diu res dels anys de lluita que van permetre que el tancament imminent del centre esdevingués un oasi de llibertat autogestionada que, finalment, passes a mans de l’Ajuntament de Barcelona i, pel què llegeixo ara, acabés en mans de la Generalitat que n’és l’actual propietària.

Assemblea clandestina de Cascabel a Taradell
Assemblea clandestina de Cascabel a Taradell

Sota el dringadís i catalanitzat nom d’aquesta Llar d’Infants s’amaga una bella història de solidaritat i lluita veïnal que caldria recuperar ara que tot això torna a fer forrolla i els altermundialistes han entrar a les institucions. Oi més, si en el nou país que se suposa que estem construint volem que hi tinguin cabuda totes aquelles lluitadores veïnals d’origen divers i veïnat popular.

Ho deixo, sabent que caurà en l’oblit, però, ara que ens apropem als cinquanta anys de l’escola (1967-2017), potser fora bo de treure un xic de pols al passat i reivindicar els inicis d’un centre que podria ser font d’aprenentatge social, solidari, procomú i col·laboratiu.

Dilluns de Pasqua, qüestió d’origen

Deixa un comentari

Llegeixo per Internet que el dilluns de pasqua, les famílies anaven a fer fontades, àpats prou d’una font, on acabaven mentjant-se la Mona, pastís amb molta menys xocolata que no pas ara i amb tants ous com anys tenia el fillol o la fillola que la rebia de mans de la padrina.

A l’àrea del Penedés no es feien les fontades pròpies, sembla ser, del Pla de Barcelona. En aquest país, al Penedés, la festa de la Pasqua s’anava a fer entre vinyes, al tros, al terreny de conreu de la família.

I, encara més a prop d’aquí, a Balenyà, el dilluns de Pasqua, se celebrava, i encara perdura, l’Aplec dels Ous, una trobada veïnal a Sant Jaume de Viladrover que sembla que es reprodueix en d’altres llocs de la comarca.

image

Ara bé, quan en sobretaula, parlem de la mona de Pasqua amb els pares, la tradició es dilueix en realitat.

Mon pare, de família masovera entre camps i bestiar, no recorda cap celebració amb pastís i dolços. El Dilluns de Pasqua es vivia, com la majoria de festes, d’una manera menys luxosa i els padrinatges eren de mena menys material i més, diguem-ne, espirirual.

Ma mare, de família catòlica i menestral, recorda algun escadusser ou de Pasqua, però no té memòria de mona tampoc. Eren temps de, parafrasejant Emili Teixidó, pa negre. I, pel què sembla, les mones no entraven de menestralia en avall.

Ara, quan mengem la mona, podem endolçir-nos nosaltres de la xocolata i el pastís. Unes menges que, en altres temps, eren cosa de gent amb possibles, una tradició de propietaris que no arribava a la taula dels llogaters.

Bé, si hi pensem, potser com ara. Però no oblidem que les tradicions, per molt populars que semblin, demanen d’estabilitat aposentada i una bona bossa de calerons.

Algun dia les podrà gaudir tothom?

Lluís de Taradell

In the name of the night

Deixa un comentari

” Si no puc ballar, la teva revolució no m’interessa.” Atribuït a Emma Goldman

La meva joventut són records post-industrials a les ribes del Poblenou. De fet, més que la meva joventut, ho són algunes de les nits dels meus anys universitaris. Dit això, ens endinsarem en la foscor i ballarem com kooris al voltant d’Urulu.

I qui hi ha al cim d’Urulu?

BaB

Doncs un dels DJs que va fer més fortuna en els anys de glòria de la música electrònica i que té els seus orígens en aquest temple del desig. Nosaltres no ho sabíem, ni ens importava gaire. Nosaltres hi anàvem a ballar, a fer el got i a gaudir de les nits de Barcelona. I allà, punxant i xerrant pels descosits, en Nando, el gran i sempre recordat Nando Dixkontrol treia màgia dels vinils i endollava als assistents a la dansa més arcana.

Sabeu que hi ha veus que asseguren que en Nado és el pare del mot mákina per a referir-se a la música electrònica que omplia les pistes de ball dels Països Catalans?

Sia veritat o no, les sessions d’en Nando eren pura dinamita. En la fosca més pregona que ell mateix havia dissenyat, ens barrejàvem autòctons poblenovins amb un seguit de personatges forans que venien ebris de les primeres pastis que circulaven per Barcelona. El psicódromo era llibertat i llibertinatge, era el lloc on materialitzar el “Yes, even in spite of the condemnation of my own closest comrades I would live my beautiful ideal.”

La sala, que va obrir portes un 28 de setembre del 1989, per verb i gràcia dels pares del 666 – una altra icona de les nits poblenovines – les va tancar per pressió olímpica, un 2 de maig de 1992.

Fonts ben informades asseguren que la darrera cançó que va sonar entre aquelles quatre parets post-industrials fou Fun to be had dels Nitzer Ebb. I, com deia aquell, si non é vero, é ben trobato.

Mai vaig posar els peus ni al Lokotrón, ni al Sr. Lobo, intrusos que havien ocupat el cos inert del psicódromo del Nando Dixkontrol. Un Nando que va sortir disparat hiperactivament cap a mil projectes diferents fins aquell 2013 en què, amb un vídeo a peu de cabina i a les 7 del matí, anunciava, look clandestí, la seva derrota com a dj.

Tres anys després, me l’imagino pare de família amb la quitxalla damunt dels genolls i recordant-los anècdotes d’aquella taula de tres platines que va esdevenir l’Urulu dels kooris de Poblenou que estaven essent desplaçats, o tancats en reserves de vivenda social, de llur territori a llaor de les olimpíades, l’especulació i el 22@.

Jo, des de la distància del no–lloc que és la diaspora, encara em deixo portar per aquell tema que, ironies del destí, impactaria en uns Jocs Olímpics de reconeixement i lluita pels drets dels desplaçats a les antípodes del món.

El jorn de les paraules

Deixa un comentari

Any rere any,
cíclicament,
ens retorna
el calendari
aquest humà
invent.

Uns versos vols, germà?
Doncs vine a versejar?

La natura ja rebrota,
floreix la terra al pas.
La natura ja rebrota,
i ens toca versificar.

Fem rimes amb alegria.
Improvitzem a l’atzar.
Cantem amb bonhomia
versos lliures per encisar.

La rudesa de l’extraradi
El fi cant del Sant Missal
La bucòlica i campestre
La contundència d’un animal

Que visqui la poesia!
Que visqui el vers lligat!
Que visqui la rima lliure!
Que visqui el mot armat!

image
Lluís de Taradell

Aquesta entrada s'ha publicat en 05b. Ratlles curtes el 21 de març de 2016 per Lluís Mauri Sellés

La son

Deixa un comentari

Se’m tanquen les parpelles
dins d’un silenci pregon.
Tothom dorm i el pare descansa,
però els ulls se’m tanquen.

La bellesa de l’esgotament.
El ric silenci de la canalla.

Tendresa infinita cada nit.
Dolçor eterna quan tot es gira.
Ells, menuts. Ella, esgotada.
Jo que resto lluny de la flassada.

Barcelona, Sant Patrici, 22h17′

Lluís de Taradell

Aquesta entrada s'ha publicat en 05b. Ratlles curtes, General el 18 de març de 2016 per Lluís Mauri Sellés

My name is Michael Caine!

Deixa un comentari

Nunca mires hacia atrás con ira; mira siempre hacia adelante con esperanza

image

Avui Maurice Micklewhite fa 83 anys i hi ha ben pocs dubtes sobre la seva promiscuïtat fílmica i sobre la vàlua de la carrera artística d’aquest geni dels escenaris.

Jo vaig conèixer al Senyor Caine quan més es necessiten els referents, és a dir, en format cinta de casset gravada per un amic quan tenia catorze anys de vida. Un servidor, no pas en Michael, que ja era pare d’una filla que l’enredava amb músics de carrer.

Sir Michael, l’actor de les mil cares, però una sola fesomia, em venia a buscar entre les notes d’una Bogeria que em tenia el cor robat i les neurones en dansa perpetua.

Després van venir les pel·lícules de lladres i serenos i, sobretot, aquella on Harry Palmer i James Bond jugaven amb foc per llur vanitat suprema.

Ara bé, el treball més memorable del meu admirat cockney va ser al costat de tot un senyor. Quin treball! Pura dinamita per a un lletraferit com jo: L’empremta, el guió de la qual fou cas d’estudi al Taller de Guionistes, i que vaig visionar en aquells anys, és una obra mestra carregada de crítica social i amb la ironia afegida que els personatges protagonistes vinguin socialment dels ambients dels actors que els representen.

Caine encara ara em sorprèn i és per això que, des dels suburbis de la mediterrània no puc estar-me de cridar:

Per molts anys, mestre!
Per molts anys, flemàtic fill de la internacional dels blocs.