El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

L’esperit de l’Everest

Deixa un comentari

Taradell sempre quedarà en la memòria col·lectiva lligat a l’Everest. El culpable, en Conrad Blanc i la seva tropa d’expedicionaris que, des del novell Centre Excursionista de Taradell, van enlairar la senyera al cim més alt del món.

Fa vint anys de tot això. Llavors jo en tenia tant sols quinze: Aquella edat en que es creen els ídols i es forgen els mites. Avui, a Taradell, amb una sala plena de gom a gom, m’han permès fer memòria del moment màgic en el que l’Òscar, en Carles, en Toni, en Shambu Tamang, n’Ang Karma i en Narayan Shrestra petjàven el cim de l’Everest. Tres mesos d’expedició seguides des de Catalunya amb un interès fora mida. Tres mesos que van refermar una col·lectivitat. Un moment de magia per una generació de catalans. La Catalunya excursionista a més de 8.000 metres d’alçada.

Conrad Blanch, Óscar Cadiach, Antoni Sors, Carles Vallès, Jordi Camprubí, Jordi Canals, Lluís Gómez, Enric Lucas, Jordi Magriñà, Nil Bohigas, Joan Massons, Xavier Pérez-Gil, Antoni Ricart, Miquel Sánchez, … A Taradell se’n parlava, s’en parla i se’n parlarà d’aquesta gesta. Recordo que fou en aquells anys quan vaig mitificar el Centre Excursionista de Taradell. Una entitat que havia petjat el cim de l’Everest. Déu n’hi dó! I l’orgull quan et parlaven de l’Everest els amics i tu fardaves de ser de Taradell?

Si l’avi va ensenyar-me a estimar la natura i gaudir-la i l’esplai em va permetre fer els primers cims i les primeres travesses, aquella Expedició va fer que em mires els alpinistes amb respecte i admiració i em sentis orgullós de calçar botes per pujar al Taga, al Balandrau, al Coma Ermada o a la Pica d’Estats. Sí, sí, ja ho sé, no és el mateix el Matagalls que l’Everest, però als dos llocs hi ha natura, hi ha un repte, hi ha aventura. Si més no així és com veig la muntanya cada cop que hi pujo, els castells cada cop que n’alço algun amb la colla castellera o els projectes de qualsevol mena que em plantejo amb tossuderia i rigor.

Aquest matí, ho hem recordat a Can Costa. Ara, ma germana em diu que surt l’Expedició per TV2. Una plaça i un carrer del meu poble, m’ho recorden dia sí i dia també. Però és que és tant necessari el record a vegades!

Recuperar l’esperit de l’Everest, recuperar-lo des de Taradell estant, és quelcom que em sembla tant necessari vint anys després com ho era aquell vespre d’agost del 1985. I és que cada dia hi ha nous reptes col·lectius a superar. Si prenguessim aquella primera embranzida de país, on seriem ara?

Avui hem recordat el cim, però també el patiment propi de la muntanya, els problemes de qui no se sent bé, però vol seguir trasa, el fred, els bivacs impossibles mancats d’oxigen, la polèmica de les banderes i, sobre tot, el neguit de la manca de comunicació durant els primers moments dels descens.

Ah! I una curiosa anècdota, el sistema de telecomunicacions utilitzat per l’expedició catalana fou comprat per una expedició japonesa que iniciava l’ascens poc després de l’arribada al Camp Base de tots els expedicionaris. Us en recordeu del 1985? No hi havia ni mòbils ni Internet! Només enginy i sistemes més o menys rudimentaris com el que va permetre que sonessin Els Segadors al cim de l’Everest.

Per molts anys i a recuperar l’esperit de l’Everest, aquell que ens va permetre fer el cim!

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 28 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.