El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquesta història comença un dia d’hivern. De finals d’hivern. D’un hivern com qualsevol altra.

Avui és… carnesoltes!. No. Millor. Dimarts de carnaval. Això: Dimarts de Carnaval. I posem una sintonia? Que tal les primeres notes d’aquell só tant característic d’aquest lloc: El jazz tradicional o dixieland?

Deixe-m’ho estar! L’any vinent potser no hi haurà Mardi Grass a New Orleans, hauria de ser-ho arreu!

La ciutat dels esclaus alliberats torna a patir la incompetència d’un govern que prefereix destinar diners a la caça internacional del Doctor NO que a la seguretat evident dels seus conciutadans. A què sinó el fet de retirar diners del reforç dels dics de la ciutat per destinar-los a l’exèrcit i la seva croada contra els infidels? Però que es pot esperar d’un president blanc i anglo-saxó enfront d’una ciutat amb alcalde negre i més del 80% de la població d’aquest color?

Tornem a ensopegar amb la incompetència i la supèrbia dels humans enfront de la natura. Tot torna al seu lloc, tard o d’hora, i nosaltres no tenim cap més sortida que tornar a formar part de la natura i no intentar canviar-la de qualsevol manera. Ja ho deien els indigenes d’aquelles terres: "Nosaltres sóm part de la terra". Quants morts hi deuen haver a la capital del dixieland? Quants n’hi ha a l’Estat del BlueGrass? I tot per la inoperància d’un govern ultraconservador que es creu escollit per la gràcia de Déu com tants i tants di’altres abans que ell!

Suposo que mai sabrem el total de victimes del meridatge del Missisipi i l’Atlàntic. Però n’hi ha que prefereixen mirar-s’ho des d’un avió a uns quants peus d’alçada i amb la Biblia sota el braç, mentres d’altres -als carrers dels Estats Units- comencen a preparar la Katrina Solidària a esquenes de les autoritats de Washington.

A nosaltres, des d’aquest país menut, només ens resta seguir escoltant jazz i blue grass, recordant el Mardi Grass, recordant els carrers del French Quarter d’aquesta població dels Estats Units, esperant que es mantingui l’esperit de rebel·lia dels antics esclaus de Louisiana i que la Mary Martin actualitzi el seu web de solidaritat amb Catalunya des d’aquesta ciutat nord-americana tant llunyana i tant propera alhora.

Jo només tinc records i música. Records, música i llàgrimes, llàgrimes d’elefant un altre cop.