El Cau de l'Ós Bru de Taradell

M’havia proposat de fer una petjada al cau cada dos o tres dies. I m’havia proposat de fer-ho amb els ingredients de sempre -natura, Taradell, muntanya, boscos, castells i vida- cuinats a la manera de l’ós. Però vet aquí que aquesta tarda, després de donar unes voltes als possibles articles del número d’octubre de la Revista Taradell, m’he quedat amb la ment en blanc i no m’ha sortit cap tema que em fes prou peça.

L’actuació de castellers de Barcelona a Llinars de diumenge podria ser un bon motiu, però és millor esperar a les Festes de la Mercè i comentar els castells d’aquest diumenge des de les construccions que es fasin per la diada capitalina.

La Festa Major del Poblenou i els ja tradicionals xiulets a les autoritats que, any rera any, tapen les paraules del Regidor del Districte de Sant Martí segur que ja han rebut algun comentari per part d’algun dels diaris de Barcelona. Si no és així, són uns fets tant habituals que ja han perdut tota la seva força revolucionària. Com veurien aquesta resposta puntual que és repeteix any rera any, els anarquistes i els revolucionaris idealistes que van viure en aquest barri barceloní a finals del vuitcents i principis del noucents?

Que avui és 12 de setembre i es rememora la desfeta de la societat de la llum i el coneixement enfront de la societat de les tenebres i la ignorància? No, aquesta ja va tenir el seu espai en aquest mateix cau fa un any.

La Diada Nacional de Catalunya, un nou acte de remembrança per les llibertats i els drets històrics d’un poble i els defensors d’aquests drets davant l’absolutisme bàrbar, ja ha estat comentat abastament per molta gent de més volada i per mi en la petjada del dia 10.

Que dimecres començo el Seminari de Recerca en temes de Govern electrònic al Doctorat i de la meva mània sobre el paper dels petits municipis catalans a l’anomenada Societat-Xarxa?

De què parlar? Què pot interessar a un lector d’aquest diari personal? Que pot permetre’m jugar amb les paraules i fer-les corre damunt de la pantalla i davant dels ulls d’una lectora de diaris personals?

Possiblement, el tomàquet de més d’un quilo que vam agafar ahir a l’hort o les tavelles de mongetes d’un pam que vam treure també de l’hort en la jornada de diumenge donarien peu a una narració breu sobre els bons resultats que dóna la feina pacient, metòdica i ordenada d’un hortalà al seu hort i de la capacitat d’aprofitar les pluges amb sistemes de recollida d’aigua realment imaginatius.

No ho sé, però miraré de fer un divertiment minimalista a partir d’una bota de vi, la bota del racó. Comencem?

"En fa tants i tants d’anys que fou vestida que, amb prou feina, recorda qui la va parir. En aquells temps, els traginers traginaven per camins terrers, els boscos eren plens de pencaires i curulls de salvatgines, l’escalf de la llar era la llenya i els cossos del bestiar ajaçat a la planta baixa de la casa i l’olla. Ai! L’olla! L’olla sempre era damunt del foc, fent la xup-xup al caldo i omplint la cuina d’aquell aroma que ara només sentim molt de tant en tant i quan són festes molt assenyalades.

En aquells anys mossos, la bota seguia totes les fetes de la llar des del seu racó, el racó més fresc i ombrícol de la casa. En aquells anys va aprendre a ser pacient, a escoltar-ho tot des de la fosca del seu racó i a cuidar com una mare el ví novell que l’amo en ella hi ficava. De tant en tant, com ara, rebia la visita d’algun humà que li buidava una mica les tripes per omplir el porró de ví o, si havia tronat, per cremar una micona de lluquet al seu interior.

Ara, la bota ja no és al mas, que és en una casa de poble. I, tota revellida, recorda tota aquella colla d’anys que ha viscut ja. Està cansada, fa massa temps que converteix el ví novell en bon ví de taula. Està cansada i no li agrada gens aquella aixeta que hi té posada. La vol expulsar, li fa nosa. Li fa nosa perquè és massa moderna. On és la seva vella aixeta? La troba a faltar, feia tants anys que estaven juntes! I on és el mas? I l’olla? I la cuina?

La bota està trista, ja no hi ha traginers, no sent el dringar dels carruatges i tan sols se sent cansada i vella, i vella i malalta, quan l’empudega el fum d’aquell cotxe que entra al garatge on la tenen ficada."

No n’estic gaire convençut, però bé, he passat una estoneta jugant amb els mots i espero que tú -amable lector, amiga lectora- em sàpigues perdonar l’eixutesa dels mots que aquesta petjada han deixat avui en aquest cau.