Espai de Dissidència

Catalunya és Espanya! Aquesta és la rotunda afirmació, disfressada d’argument, per desacreditar el dret a decidir. O, tot defugint els eufemismes als quals havíem esdevingut addictes, la contundència de l’eslògan inicial, serveix com a mantra per desactivar l’independentisme. Ara bé, si canviem aquesta oració simple enunciativa, en una d’interrogativa: Catalunya és Espanya?, i l’adrecessin a un historiador i articulista com jo, amb una biografia massa comuna per aquestes contrades, la resposta del receptor podria resultar desconcertant a l’emissor.

Catalunya és Espanya? Probablement sí, encara que no com la majoria s’imagina. No, no penso emprar arguments jurídics, tècnics, ni provinents de la psicologia col·lectiva. Precisament el fet que l’”espanyolitat” de Catalunya sigui molt diferent a l’esperada per polítics cridaners, tertulians enfurismats o freqüentadors de realities, explica en bona part de l’arrelament i expansió de l’independentisme. I sobretot, la seva pluralitat.

Fa alguns anys em van encarregar un article extens sobre imaginaris nacionals. L’argument emprat preferentment en l’extens escrit identificava un imaginari espanyol i un altre de català enfrontats. No tant des d’un punt de vista identitari, lingüístic o sentimental com, molt essencialment, històric. Al Principat existia (i existeix) un imaginari ferotgement antifranquista, una cultura política inequívocament democràtica, un esperit de tolerància que a molts els pot resultar exasperant. A Espanya, l’autoritarisme provinent del franquisme no ha estat corregit. Recordo el testimoni del corresponsal de The Guardian, colpit per la naturalitat amb què s’exhibeixen els franquistes, especialment a l’ascensor de l’escala on resideix, o com preval l’obsessió per amagar els cadàvers de la guerra civil, o com l’enfrontament polític de partits recorda escenes de “les dues Espanyes”.

El problema, és que de les dues Espanyes, només en sobrevisqué una. Una guerra d’extermini, i quaranta anys d’un totalitarisme aclaparadorament violent, convertí els opositors al règim, o bé en morts enterrats fossars anònimes, o bé en morts vivents. Arreu? No. A Catalunya, a diferència de l’Espanya mesetària, on arribaren centenars de milers de refugiats, molts van poder fugir per la frontera… i tornar! La repressió contra la identitat catalana propicià sinèrgies de gent provinent d’arreu de la península. En certa mesura, la immigració dels anys seixanta també fou, en certa manera, un exili polític. Molts emigrants d’Andalusia, Extremadura, Castella o Galícia anaren a la recerca de prosperitat econòmica. I també, encara que menys declarat, per fugir d’un ambient opressiu, caciquil i de control social. Bona part dels nous catalans eren derrotats o fills de derrotats, que pogueren refer les seves vides en entorns urbans, en espais de debat i actuació des d’una llibertat insospitada, dins de corrents sindicals i polítiques d’una clandestinitat semipública, en xarxes de solidaritat. Per a molts immigrants, el fet que el franquisme reprimís amb similar cruesa els treballadors i la cultura catalana, aconseguí establir una identificació sociològicament transversal, que feu de la llengua i la cultura del nostre país un llenguatge comú antifranquista.

Així, la Catalunya de la Transició també esdevingué, en certa mesura, l’Espanya republicana ressuscitada en un racó de la Península. Això explica les diferents connotacions, per exemple, de la literatura espanyola elaborada des de Catalunya, o el mapa electoral específic, o una certa capacitat de mobilitzar la societat civil de manera diferenciada. És per això com pot explicar-se que el retorn de la dreta poc civilitzada, a partir de mitjans dels noranta a les institucions governamentals, implica automàticament una hostilitat indissimulada contra el conjunt del país. També explica l’extraordinària resistència d’una Catalunya plural als intents de divisió interna. Com, també, tot plegat implica un distanciament –sovint dolorós- entre bona part dels nous catalans, respecte els seus antics veïns, amb qui sovint, en el retorn d’estius, topen amb un mur d’incomprensió.

Catalunya, per tant, és alhora l’Espanya republicana que menyspreen els guanyadors de la guerra civil… i els vencedors de la Transició. Perquè és evident que la Transició mantingué els estrats socials i ideològics franquistes com a hegemònics. La caverna mediàtica no només odia Catalunya per se, sinó perquè la contemplen, també, com un espai de refugi dels seus enemics mortals. I també explica que molts catalans nascuts a fora –i la seva descendència- es trobin a gust amb la perspectiva d’un estat sobirà que certifiqui el seu divorci personal amb un passat poc galdós.