TOTA VEU ARRENGLARÀ LES PARAULES

* voices * de G.J.F.

Quan el temps es detura i seu al banc de la desesperança, al recer de la consciència dormida, ens cal desfer amb el cisell la  figura esquerpa del desànim. Tota veu arrenglarà les paraules que el silenci ens furtà quan ens mutilaren els llavis per sotmetre’ns. Tota veu esdevindrà sement del coratge i, lentament, ens agafarem les mans, dòcil doll d’afany i més enllà de la incertesa d’aquest temps tan solitari, ens retrobarem mentre somiem de nou les noves utopies.

L’ACATAMENT DE LA PRESÈNCIA

the island



De vegades necessite caminar amb l’impuls de la fugida per allunyar-me del metafòric lloc on ets, jutjat pels ulls dels homes, pènduls de vida.

Rere el temps –quantes vegades has explicat que és una àliga ferida, ombra que voleteja un firmament relatiu- estranyada passege dins el meu cos, vestit amb el teixit volàtil de la nuesa, per creuar la distància. Preserve el vent, guarint-ho entre els palmells de les mans buides . Intente tastar la llunyania, desfer-me de la temptació dels aplecs nocturns quan el foc de l’hivern crema les hores.

Marxe per mirar-te des d’un punt diferent, ben bé com un esperit aliè, un desconegut miracle, la setena pluja que adoba el meu pobre cor.

A les hores espere, pacient, el retorn, l’acatament de la presència, llançar-me  a l’abisme de retrobar-te novament, de desitjar que la melangia, terrible missatgera, s’endinse en la foscor i  demanar-te que t’apropes a l’alba, em banyes els llavis i la vida acabe com va començar.