DUBLIN

 

 

 

 

 

 

DUBLIN by Pura Maria Garcia

 




Hi ha una ciutat que té
els ulls coberts per fulles invisibles, parpelles cansades de l’estiu
que es despulla, lentament. Ha perdut les ombres dels matins que
trepanen la memòria. Hi ha una ciutat que dubta als braços de les
avingudes, les voreres bastides amb les mans de la tristesa. Hi ha un
cos de pedra i ferro, un riu de carrers sense herba, sense llum. Hi
ha un frenètic dibuix pel qual tu i jo caminem quan no tenim suficient
i fugim del pensament.

 

 


SUPERVIVENTS



S’ha teixit un silenci
entre el desig i la paraula, un pont volada cobert amb platejada
aigua que ara bec. Un grapat de terra, espiral de foc encesa entre
els dits, obri la seua presència per a deixar-se esvarar sobre la
pell de la quietud que ja no existix.

Entre tu i jo, un Sol esclau
ens allibera dels núvols i ens fa esclatar sobre els ulls el més
intens desig de fondre’ns. Com dos feres que mai van tindre urpes,
com els supervivents d’una esfera en què van viure, des de d’un
ahir remot, totes les emocions que se senten; com dos bojos que
sil·labegen la seua brúixola carnal i troben en les llengües
enllaçades el nord que anhelaven; com qui vam ser llavors, ho
recordes?, hui trenquem el laberint gris d’una vida que pretén
empresonar-nos, desfem el golfo de la porta quotidiana, del mirar-nos
en un espill que no pot tornar-nos la silueta.

La vida sembla la diàfana paraula que ens plena els llavis, però tendix els seus tentacles
foscos per a allunyar-nos, un de l’altre i desplega el seu hui
reiteratiu. Encara així, enmig de la lluna de l’amor, que
dolçament ens vigila, escapem, escaparem, de caure en la trampa
mortal de no buscar-nos en els ulls, cada dia i cridar-nos, sense
anomenar-nos, amb la veu brillant del gest i de la boca.

Encara així, amem-nos,
amb la lentitud que precedix el capvespre; amb força irrepetible;
amb la calma sincera de les onades que abaten, en successiva
cadència, les costes que únicament en el nostre cor existixen…

 


A CADA INSTANT…








LA VIDA by Pura Maria Garcia








La vida és

una escullera càlida.

A cada instant,

la mar obscura

amenaça amb claudicar

i fer-me

surar

sobre les aigües

d’una melangia antiga.

Viure

és l’entreacte

d’aquest temps imprecís,

intensament

estès

a una platja sempre buida.

Viure

és un colp de vent,

sobtat,

tan estrany

com és la vida.



A TU

 

A tu,
hauria de dir-te
que el meu contorn
és ara un suau vidre.
A tu,
hauria de mirar-te
mentre et busque
en els rostres fugissers.
Encara albire en somnis
la presència
dels minuts en què  naix un vaixell
i ets tu
qui solca el meu cos
quan la fosca ens ompli.