PLUJA DE VERSOS





ATZAR I ABISME

Fuig l’ombra

quan els teus llavis

s’obrin.

S’enganxa el blanc

al buit

amb què es nodreix

la lluna.

Lluny de ningú.

Lluny de l’oracle

de les nits immenses,

potser esquivat,

el crepuscle

és foc i  és
gesmil,

en l’estiu dels teus braços.

 

LA PRIMERA VEGADA

Imagine i recorde

com fou la primera vegada.

Mirava les teves passes,

premonitòries flors

després de la púrpura pluja.

Com herba aferradissa,

els teus ulls

aclarien el present

acaronant-me els pits

i la nostàlgia.

L’habitació somniava

amb nosaltres.

Tots tres creixien

al ritme de l’extraviament

—dolça cançó

amb dolces síl·labes—.

 

EL RITUAL (I)






Una vegada ha arribat a la planta de l’edifici en
què està ma casa, la segona, fa sonar quatre vegades el timbre de la porta.
Tots sabem el significat d’eixa cadena de sons, immutable des que un dia li vam
donar forma sonora a un “entra” i a un “t’espere”. També som conscients que són
quatre anelles simbòliques, carregades d’emoció continguda. Són innecessàries. Sé
que no em cal arribar a la porta per a obrir-la perquè ell du les claus que li
permeten franquejar ma casa i el meu cos. Aguaite la seua arribada com faig una
vesprada des de fa tants mesos que no encerte a rememorar la primera vegada de
la seua primera vegada malgrat que encara hi sent la densitat que va produir en
el meu cos i la meua ment. Li espere amb el cos nu i submergit quasi per complet
en una banyera inundada d’aigua tèbia i oli de molsa, negada amb el meu desig.

 

La porta del bany està entretancada. És la forma
que pren la provocació subtil que antecedix els seus passos endinsant-se en
aquesta habitació, invadida pel fum del sàndal que ha començat a cremar-se uns
minuts abans que l’aigua em continguera. Advertisc els seus passos,
cadenciosos i exactament idèntics, deixats premeditadament sobre la superfície
estreta que conforma el corredor que entrellaça l’exterior, la porta, i
l’interior de mi. Abans que òbriga la porta, lentament, i em mostre la seua
mirada profunda, abans de dirigir-la als meus llavis humitejats, sé que ell es
deté premeditadament i respira, tanca els ulls per a pressentir i
pressentir-nos, sent l’espenta càlida de la vehemència que allunyada de
qualsevol contenció, s’expandix per a acurtar els segons que ens distancien
temporalment, que separen la nostra trobada de la possibilitat i la convertixen
en realitat.

Subjecta el pom platejat de la porta del bany, l’estreny
amb una certa fermesa, com farà a continuació amb la meua carn i després de
detindre’s en la pausa artificial construïda per la seua mà, accedix a la senda
imaginària que li conduïx a mi.

 

Vaig llegir l’anunci una vesprada d’un mes que no
recorde, però que no he pogut oblidar. Sense citar expressament el seu nom ni
un altra dada que dibuixara la seua identitat, el text d’aquell breu anunci,
mesclat amb paràgrafs que incitaven a la compra o a la venda de desenes
d’objectes, es mostrava com una provocació inusual i cridanera. Algú, un home
de mitjana edat, s’oferia per a realitzar a la dona interessada un ritual
especial de bany. L’acte del bany, convertit en un conjunt de minuts i
sensacions provocades i estimulades per unes altres mans diferents a les
pròpies es convertia en una invitació inevitable.

 

Li vaig telefonar. Vaig marcar el número de mòbil
que havia inclòs en la seua proposició de paper i li vaig escoltar la veu i
allò que guardava al seu interior.

 

 

 

 

KEROUAC I LA CAUSALITAT




Els poemes de
Kerouac mai no han aconseguit sacsejar la meua sensibilitat com altres autors,
altres versos i altres imatges plàstiques ho han fet. Tractar de descobrir la
raó és pretendre captar l’essència de la poesia per a  intentar continuar amb la gosadia de definir
què fa que un vers es convertisca en una carícia, en un impacte emocional o en
un terratrémol que assola amb benignitat 
l’ànima.

 Un text en prosa és un fragment de realitat,
real o fictícia, que s’assenta d’una manera contundent davant dels ulls de qui
vol desxifrar-lo, llegir-lo i interpretar-lo una vegada ha recorregut eixa
senda preciosa que conduïx dels sentits externs a l’ànima, d’allò que s’ha
experimentat en ella a les pròpies vivències i des d’aquest punt emocional al
pensament estètic i simbòlic que les interpreta, embriagat per una sensació
indescriptible que únicament s’experimenta quan alguna cosa  o algú ens commou la pell i el cor.

No obstant això,
el poema es desplega amb aparent humilitat, ja fragmentat en versos que citen
la mirada del lector per a invocar la seua lectura. L’un sobre l’altre,
encastats per pauses certes. Elles, les pauses, les formes que adquirix el
silenci per a penetrar els versos i dur el timó de la poètica, es mostren
distintes, intencionades i conscients del seu poder quan vagaregen amb precisió
entre un vers i el següent, entre una escletxa de bellesa i aquells amb què ha d’unir-se
perquè el poema siga veritat. La pausa espera que la veu interna del lector es
detinga abans de continuar caminant pel vers successiu i ser el silenci més
intencionat de tots els silencis.

La poètica
transcorre entre els versos que els poetes arrepleguen quan diseccionen la
realitat i les seues ferides. De vegades, hom busca involuntàriament una
resposta i descobrix la primera paraula d’un poema que no pretenia ser trobat,
sobtadament. El caos ordenat i vital, entròpic i preciós, que forma nostra
ànima i les vivències que ens constituïxen, s’ordena per a ser vestit amb
línies poètiques, versos i manolls seqüenciats d’estrofes. La poesia esborra
ferides antigues i les transforma en empremtes pacificadores amb què tenim la
possibilitat de  reconciliar-nos, sense
curar-les.

Quan vaig llegir
per primera vegada alguns dels poemes dispersos de Kerouac no vaig percebre que
la mà dels versos s’estenguera i buscara les meues: vaig sentir el mateix fred
amb què potser ell desitjava contagiar-me. El poeta americà, posseïdor d’un nom
compost, Jean-Lluís, que va simplificar i va transfigurar en un acte lúdic i
irònic, va passar a formar part dels autors que havien desitjat dir-me però
no havien aconseguit arribar-me

Ahir, una persona
molt pròxima a mi va extraure un llibre de Kerouac i el va abandonar sobre la
taula en un acte menut, un d’eixos actes que semblen haver estat realitzats més
enllà de tota transcendència malgrat que són els que posseïxen una
intencionalitat tan potent que mai no arribem a comprendre-la, afortunadament. L’home
de mentó pronunciat, mirada evadida i ulls profunds, amb un nom compost i la
voluntat de ser poeta, tornava a la meua vida, novament. Mai no he cregut
totalment que les casualitats siguen exponents simbòlics de fets que encara no
han succeït o calaixos metafòrics que conserven en el seu interior una cadena d’accions
que conformen un futur únic, destinat exclusivament a cada un de nosaltres. No
obstant això, des de fa uns dies, intuïsc que els actes i esdeveniments,
especialment els més minúsculs i aparentment els de menys importància, amaguen
símbols i indicis que desitgen amb vehemència ser veu per a la nostra
consciència.

Si voleu llegir el text sencer i els poemes , cliqueu “Vull llegir la resta…”

Kerouac va tornar ahir a la meua vida. Les
paraules que dormien al seu llibre van quedar sobre la taula, dòcilment unides
en poemes dispersos i breus. Vaig agafar amb les mans eixe conjunt poètic i una
pàgina, la que romania marcada amb prou feines per un duplicitat en el vèrtex
superior, va mostrar la seua voluntat de ser llegida pels meus ulls: ca ciutat
que va descobrir l’escriptor de mirada intensa, una vegada més, es fragmentava
en barris convertits en versos extremadament curts.

Kerouac
no va comptar amb que el temps havia
transcorregut per a mi, també.  No sabia
que he deixat de creure que els esdeveniments i les casualitats es
produïsquen
a l’atzar. L’autor que va canviar els seus dos noms per un nom distint,
un
tracte aparentment de perdedors, no era conscient que ahir trucaria la
porta de
ma vida, involuntàriament. Aquesta vegada, va provocar les meues
paraules i em
va agitar l’ànima, em va incitar a dibuixar versos, amb una forma
semblant a la
de la seua veu. Ells són les mans que m’han acaronat hui,  només unes
hores després, per  desfer el gris antic d’aquest matí nou:


1.

La realitat és

el no-res.

Ens van educar

amb miratges,

forçats a creure

en el demà.

Si la possibilitat succeïx,

no és fet, llavors?

Ella deixa la seua presència

en el ser d’un instant.

Després, mor.

Forma el no-res.

És la realitat.


2.

L’amor

únicament existix

mentre

s’enyora.

Els barris són

estranys

cementeris

d’estima morta

que la ciutat

encara vetla.



3.

LA CIUTAT I LES SEUES
FORMIGUES

La consciència de l’home de l ciutat es
deixa engolir pels seus remordiments, sobreviu a les formigues, als actes que
ha deixat per fer, a la vora del camí.

 

4. 

NEW YORK

La naturalesa no batega on el pont de
Brooklyn comença. Allí, la ciutat és un holograma que no pot enmirallar-se en
el cel que la cobrix. Les ments dels seus habitants buiden la seua angoixa en
ella. Aquesta ciutat negra s’avorrix a ella mateixa, cada dia.


Per escoltar KEROUAC recitant alguns fragments dels seus poemes, cliqueu aquesta paraula: KEROUAC

FINESTRES



Comença el
capvespre. El temps llisca el dia com si un vel estrany i subtil haguera decidit
cobrir les hores que resten perquè el diumenge finalitze i arrecerar la
intimitat de tots nosaltres, els habitants d’aquesta ciutat que un dia va
tindre un nom.

 Cadascú habita
un espai distint, un fragment de realitat física que ens assenyala i que ens
distingix fins i tot d’aquell que conviu amb la ciutat, en un altre indret.

 La vesprada
creixent arrossega una pluja lleugera que cap de nosaltres hem pressentit. Es percep
en els carrers una certa humitat que hauria d’haver-la anunciada. No obstant
això, el sol ha estat còmplice de la sorpresa i al llarg del matí ha brillat
amb premeditació perquè ningú endevinara el ball de gotes aquoses que s’anuncien
després d’uns núvols que hui han enxiquit la bellesa del firmament.

 Tinc calor i
gairebé hi vaig vestida. L’estiu m’apropa a ell però m’allunya de la roba, de
les vestidures que m’embolcallen en altres èpoques de l’any. El meu cos es nega
a sentir-se cenyit per una brusa o un cinturó. Fins si tot els meus peus es
rebel·len a percebre’s nugats a unes sandàlies. Hui estan descalços, els sent
vius especialment quan caminen pel sòl i sucumbixen a la frescor que emana involuntàriament.
Desitjarien caminar i allunyar-se, puc sentir-ho, per a tornar després, quan la
nit siga una realitat i el capvespre únicament una remembrança Eixirien a l’exterior,
deixarien la porta al seu darrere i prendrien el camí distint que ens trasllada
a les coses i a les persones que ens esperen després de l’adéu, després de l’allunyament
que no és una fugida sinó un viatge cap altres llocs i altres cors.

 La vesprada va
succeint i la pluja que quasi no ha estat proclamada es fa més real i es
condensa en porcions líquides, cada vegada més gruixudes i definides,
transformades en anotacions que el cel 
pretén deixar en la nostra pell quan cauen sobre ella, a les cases, a
les voreres transitades, en els cantons solitaris i en els carrerons que mai no
són són visitats.

 M’alce del
sofà, en el que el meu cos està estés, impel·lida pel soroll perceptible del
ruixat inesperat que està mullant l’exterior i m’aproxime a la finestra. Intuïtivament,
abans de prendre entre les meues mans les dues fulles de fusta, eleve la meua
vista i la fixe d’una manera inconscient en un punt més fosc que s’enfronta als
meus ulls. Es tracta d’una finestra, més menuda, en la que apareix,
sobtadament, la silueta carnal d’un home. Està prop de mi, puc distingir la
part superior del seu cos nu. La calor 
que agost encara li permet als dies d’aquest setembre de transició ens
incita a la nuesa i a una certa galvana.

 És un home
jove, de pell fosca. No puc endevinar el color dels seus ulls, però sí la  forma i l’expressió que els inunda després de
ser conscients de la meua presència a l’altre costat, formant part d’una altra
de les  finestres de la ciutat. Les
mirades, les dues, s’encreuen tot ajornant l’instant en què han de tornar a ser
distintes. Hom pensaria que es recreen a observar el rostre de l’altre sense
urgència.

 M’agrada la
seua expressió, sembla somriure’m amb la voluntat de qui realitza un acte
intranscendent però li atorgan la importància dels gestos menuts que naixen des
de la llibertat.

 Sóc jo,
després que ell em busque amb les seues pupil·les, qui li somriu obertament. Ens
mirem, estem observant la nostra reacció, la postura del nostre cos i el mateix
cos. Repase el seu tors nu amb els meus ulls. És estrany,  però no m’importa que descobrisca la meua
insolència. Trobe tan natural respondre als seus gestos que els meus adquirixen
una espontaneïtat clara i evident.

 També ell
m’escodrinya. Supose que intenta imaginar la part del meu cos que està coberta
per la brusa transparent de lli negre.Els seus
llavis s’entreobrin com si desitjara parlar-me des de la distància quasi
virtual que ens separa.


Voldria
escoltar-li darrere del seu somriure, percebre la seua veu, saber-la i
sentir-la, per què no?

 El capvespre deté
el seu creixement per un instant i desapareix perquè el desconegut i jo juguem
a mirar-nos i a suggerir el que sabem que mai no convertirem en realitat.

 

LA VEU DE LA PELL


La pell té veu pròpia,
una forma innegable que s’expressa amb un diccionari de paraules
impronunciables que va construint-se al llarg de la vida.

Així és també la
meua pell, una edificació que s’alça sobre el meu cos, malgrat els seus canvis
i la fisonomia traçada per la successió dels dies i els anys que es  mesclen amb la meua essència immutable i
definixen la meua identitat.

He conegut la
profunditat i els límits de la meua pell amb les carícies que han estés sobre
ella altres pells.

Altres mans m’han
fet percebre la diferència entre el fregament lleuger i incitador, aquell que
provoca el pensament mentre adorm lleugerament l’epidermis, i la carícia
intencionadament intensa que perseguix l’excitació i la metamorfosi  de la túnica corporal, per a convertir-la en
un vel que ens cobrix, però que desitja ser despullat pel desig.

Si vols llegir la resta del text, cliqueu “Vull llegir la resta…”

La meua carn
reconeix la textura del tacte vacil·lant, pudorós, el moviment inicial dels
dits, exploradors de la carn i els seus replecs, el que es produïx mentrestant
la ment vagareja entre els remordiments, la interrogació, la mesura del risc i
les ombres que els llavis de la hipocresia ens han deixat. És anunciadora d’un
ritme previsible que ascendirà i desfarà els prejudicis, convertint-los en
anhel desbocat que s’interna en la nostra voluntat.

Moltes mans es
van aproximar als meus contorns amb la dolçor de la primera vegada, desitjant
buscar-me la pell per trobar qui sóc i 
aguaitar a  l’interior que s’enfuig
de ser posseït tot sabent que no s’aconseguix mai contornar l’esperit
inescrutable que ens forma, que no és possible empresonar la llibertat més
íntima de l’altre ni tan sols amb un carícia prolongada.

Altres arribaren sobtadament
a mi, sense ser anunciades per paraules o gestos. Van recórrer la meua silueta
i el seu embolcall amb urgència, sota la pressa que posseïxen les mans que saben
a la bestreta que cada anatomia és el replec d’un camí que no hi té cap horitzó,
que no ha de finalitzar mai. Elles em visitaren la carn, la van poblar de
fregaments suaus que no van deixar més empremta que la seua empremta, fragmentada
en aletejos d’un esbart d’aus que trencaren el cel i foren  conscients què ningú esperava el seu retorn.

Va haver-hi
carícies que van començar darrere del fons suggeridor d’una paraula situada en
el lloc exacte de la veu, fent diana en l’emoció i al paratge on el sentiment
residix i es recrea. Van ser contacte i significat, llum creadora que sacsejà
el meu pensament amb la precisió d’allò que mai no pot oblidar-se.

Les mans, totes
les que van ser, les que encara són i també aquelles  que dormen expectants a l’abric de l’atzar
que el destí atresora, juguen a fer malabarismes carnals sobre el meu cos i la
túnica porosa que el vestix. Algunes són recordades cada dia des del present
encés i lluminós. Romanen a un lloc diàfan, a l’espera que el meu embolcall
vital  i el seu record les invoquen i
tornen prenent la forma d’un un instant rememorat, una flaire que amagaven.

Altres tenen el
valor d’haver-me construït, de ser en mi una pauta inesborrable sobre la qual
han crescut la meua ànima, les meues incògnites i els somnis que encara em
provoquen.

Sent a cada mà
que ha fet camí sobre la meua pell. Em aquesta nit de setembre, totes elles s’endinsen
en la meua soledat buscada, despleguen la seua essència de llibertat, m’acompanyen
i convertixen la melangia en un trànsit cap a un nova trobada.

També elles
escampen el teu record, dilaten l’espectre del teu nom, el que ocupa la meua
saliva des que existix sense l’aigua de la teua llengua.

Hui et pense. He
començat a recordar-te tal com es recorden els noms que tixen l’ordit del
passat de cadascú de nosaltres.

Les teues
carícies, les que seguiren a la primera abraçada i foren una rubrica d’amanyacs
que afirmaven les certeses venidores, han acudit a mi en desbandada indòmita.

Hui, amb la
distància que porta el temps que convertix unes mans en un ahir intraduïble, sé
que no era la meua pell la que anhelaves quan desitjaves fregar-la. Buscaves el
sabor de la carícia essencial, la que perseguixen les teues mans des que van
intuir l’amor quan l’amor no era sinó un somni abastable. No era  a mi a qui besaves en els meus llavis: era la
boca de l’amor la que desitjaves. Fregaves l’extensió incandescent de la meua
esquena nua i dels meus braços, friccionant la seua superfície convertida en
una benvinguda amb les teues mans.

Ens miràvem amb
els ulls somrients, detenint cada segon abans que expirara la seua caducitat no
desitjada. Intentàvem mesclar l’essència de la intersecció de la nostra carn,
les veus distintes, en un sol so interpretable. No anhelaves la meua epidermis.
No era a mi a qui amaves. Pretenies aconseguir l’embolcall de l’amor essencial,
el que no té inicials ni noms propis que s’escriuen, sinó el que es repetix en
cada una de les identitats a què amem, com un somni preciós.

Això, hui ho sé,
ja és suficient.

Hui, et pense.
Aquesta vesprada sense grisos que porta els últims batecs de l’estiu, et
recorde.

Ara que la meua
memòria aviva el passat, em reconec tan semblant a tu que amb prou feines
diferencie la meua pell de la teua.

Hui ho sé: ambdós
ens vam donar molt més del que ens lliurarem.

 

VERSOS SOBRE ELS VERSOS

 

IMATGE: A.YANEZ


La
poesia és l’hivern més càlid:

alguns
versos cremen, són els fruits

de
diversos moments en què el poeta

evoca
doblement el tresor de la paraula.


Matèria
amb forma lírica,

majestuós
miratge que debades

s’obri
cada cert temps

exposat
a la flaire de la rima.


Contraparaula.
Idea perdurable.

Porció
de sentiment que es densifica.

La
coneixença dels altres

es
desvetlla als versos

nugats
en manolls de línies

trencades
per l’adjectiu i el nom.


Nosaltres
mateixos són poema,

tan
acostumats que estem a viure

creient
que existeix la llibertat.


Trobe
en l’exigència del poema

una
dolçor incomparable,

un
compromís gairebé existencial:

desig,
dialèctica i paraules.

 

LES PARAULES CAMINANTS

EMBRACING by ENRIC HERNAEZ

IMATGE: ENRIC HERNAEZ

Les paraules caminants, quan la
lluna emmudeix, s’esvaren dels somnis, dels acomiadaments i de les mans que
abans han estat plenes i formen frases que s’allotgen només a l’ombra d’un
instant.

Les paraules caminants es componen, canvien el seu ordre i
guaiten el cel abans d’emprendre el seu camí. Les paraules substantiu avancen
darrere dels articles i s’envolten amb paraules adjectiu i paraules
preposicions. Totes elles, sense mirar arrere, s’endinsen en el paisatge de les
frases i l’habiten, el reconstrueixen, l’expliquen i l’apropen a les paraules
visitants, als noms forasters.

Les paraules caminants són les que no es diuen, les que s’embasten,
sense cenyir, amb l’agulla intensa del silenci i els llavis tancats. No hi tenen
valor perquè no coneixen la covardia. No fan honor a les circumstàncies, s’erigeixen
sense ser pronunciades i diuen molt més del que expressarien si la veu les exposara
a la consciència i a l’oïda del vent.

Elles, les paraules caminants que recorren el planeta i es converteixen
en eco per a romandre en ell, són tan lleugeres que és possible que ni tan sols
les recordes quan el temps es dilate i siga l’empremta de la memòria, quan es transformen en roses antigues, en els punts suspensius del roser de l’estima, bressolats pel vent del dies nouvinguts.

Les paraules caminants són les que una nit et vaig dir, amb
els llavis tancats i el cor obert. 

 

PARAULES 1: LES DICTADURES INVISIBLES



IMATGE: STEPHAN GESSELL


PARAULES SOBRE LES DICTADURES INVISIBLES

L’amant sol·lícit exerceix la dictadura de la servitud
disfressada amb vestidures de seda.

El germà dialogant exerceix la dictadura del silenci
en els moments compromesos.

L’amic fidel exerceix la dictadura del favor que
s’espera.

El favor lliurat exerceix la dictadura de l’espera
cronometrada. L’espera exerceix la dictadura del xantatge.

El xantatge exerceix la dictadura de l’amenaça.

L’amenaça exerceix la dictadura subtil de l’abandó.

L’abandó exerceix la dictadura d’allò prohibit.

Allò prohibit exerceix la dictadura de l’amant
sol·lícit.

L’amant, quan deixa de ser-lo, exerceix la dictadura
de ser recordat per sempre.

Les dictadures invisibles només es fan visibles al fons de
l’ànima.

POE-TRES


POE-TRES

TRES POEMES

 

VINT-I-HUIT CAMINS, CONVERTITS EN VERSOS PARAL·LELS

1.

 

Si, jo em donaria a
l’aire

per arrecerar les
meues temences.

Ho accepte,  fins i tot ho declare.

Aquesta nit té una
salabror

a la mida de les
coses petites.

Tu vetles a la vora
d’un somni.

Sols una besada, un
viatge pels llavis

que com arbres
caiguts em confonem,

només tu, tan sols
l’alba

i el soroll de les
tempestes

resten al fons d’aquesta
nit de marbre.

Si vols recórrer el 2 i el 3 camí de versos, clica “Vull llegir la resta…”

2.

Signes i arestes a
les teues mans.

Trams essencials d’un
adéu.

Sensacions
primerenques d’una pell

que els altres no
coneixen.

Esclat de vocals, a
l’ombra dels símbols

i les flors  adormides dels versos.

PARAULES.

 

3.

—M’ho promets?

La vida em va fer
signar

el document en blanc
de l’existència.

—No, però tinc la veu
i les mans.

Tinc la set i la
gana, els ulls

i el llavis, els peus
per transitar

els  records subtils dels dies.

—M’ho promets?

—No, però et tinc a
tu.

Farem camí a trenc
d’alba.

 

MÍNIMS MÍNIMS



Mínim comú
múltiple.

Mínim comú denominador.

Mínima expressió.

Continguts mínims.

Valor
mínim. Mínim esforç. Reduir al mínim.

Mínims i màxims.
Mínims amb un mínim però sense màxims.
La mínima expressió, el màxim contingut.

Un mínim.

Mínims. Arguments
màxims transformats en mínims, amb els mínims mínims.

Així són els
mínims, màxims escrits amb els mínims mínims.

Dues frases, tres
frases… mínims sense màxims.

.…………………………………………………………………………………………………….

 MINÍM 1

—Amb  dinou paraules únicament ens quedem mínims—
va dir la dona que despatxava a la botiga d’arguments
i històries.

 

MINÍM 2

El silenci
és l’antònim del buit: està ple de paraules omeses, esquivades, mudes, no
pronunciades.

 MINÍM 3

S’obrin com un brisall tàctil, com
s’obrin els llavis per a deixar-los sobre la pell, com s’hauria d’obrir el
desig. Així són les besades…

Si voleu llegir MÉS MÍNIMS, cliqueu “Vull llegir la resta…”

 




MINÍM 4

Dos acomiadaments es van trobar pel carrer. Es saludaren. No va
haver-hi més remei que apartar els adéus
i regalar-se un hola compartit.

MINÍM 5

A vegades te’n vas del meu costat
no per anar-te sinó perquè sàpiga què és la tornada.

MINÍM 6

Potser tu no ho saps, però quan em
despulles, em vesteixes amb deler. Només tu saps com descordar-lo.

 MINÍM 7

Necessite tindre’t, aspirar-te,
sentir que fregues la meua pell a la intempèrie. He intentat  agafar-te
amb les mans, modelar-te.  He desitjat traspassar-te i que tu també ho
feres.  A vegades, he volgut  ser tan etèria com tu, aire.

 

 L’AUTORA DE LA IMATGE ÉS MONTSE VIVES