SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Comença el
capvespre. El temps llisca el dia com si un vel estrany i subtil haguera decidit
cobrir les hores que resten perquè el diumenge finalitze i arrecerar la
intimitat de tots nosaltres, els habitants d’aquesta ciutat que un dia va
tindre un nom.

 Cadascú habita
un espai distint, un fragment de realitat física que ens assenyala i que ens
distingix fins i tot d’aquell que conviu amb la ciutat, en un altre indret.

 La vesprada
creixent arrossega una pluja lleugera que cap de nosaltres hem pressentit. Es percep
en els carrers una certa humitat que hauria d’haver-la anunciada. No obstant
això, el sol ha estat còmplice de la sorpresa i al llarg del matí ha brillat
amb premeditació perquè ningú endevinara el ball de gotes aquoses que s’anuncien
després d’uns núvols que hui han enxiquit la bellesa del firmament.

 Tinc calor i
gairebé hi vaig vestida. L’estiu m’apropa a ell però m’allunya de la roba, de
les vestidures que m’embolcallen en altres èpoques de l’any. El meu cos es nega
a sentir-se cenyit per una brusa o un cinturó. Fins si tot els meus peus es
rebel·len a percebre’s nugats a unes sandàlies. Hui estan descalços, els sent
vius especialment quan caminen pel sòl i sucumbixen a la frescor que emana involuntàriament.
Desitjarien caminar i allunyar-se, puc sentir-ho, per a tornar després, quan la
nit siga una realitat i el capvespre únicament una remembrança Eixirien a l’exterior,
deixarien la porta al seu darrere i prendrien el camí distint que ens trasllada
a les coses i a les persones que ens esperen després de l’adéu, després de l’allunyament
que no és una fugida sinó un viatge cap altres llocs i altres cors.

 La vesprada va
succeint i la pluja que quasi no ha estat proclamada es fa més real i es
condensa en porcions líquides, cada vegada més gruixudes i definides,
transformades en anotacions que el cel 
pretén deixar en la nostra pell quan cauen sobre ella, a les cases, a
les voreres transitades, en els cantons solitaris i en els carrerons que mai no
són són visitats.

 M’alce del
sofà, en el que el meu cos està estés, impel·lida pel soroll perceptible del
ruixat inesperat que està mullant l’exterior i m’aproxime a la finestra. Intuïtivament,
abans de prendre entre les meues mans les dues fulles de fusta, eleve la meua
vista i la fixe d’una manera inconscient en un punt més fosc que s’enfronta als
meus ulls. Es tracta d’una finestra, més menuda, en la que apareix,
sobtadament, la silueta carnal d’un home. Està prop de mi, puc distingir la
part superior del seu cos nu. La calor 
que agost encara li permet als dies d’aquest setembre de transició ens
incita a la nuesa i a una certa galvana.

 És un home
jove, de pell fosca. No puc endevinar el color dels seus ulls, però sí la  forma i l’expressió que els inunda després de
ser conscients de la meua presència a l’altre costat, formant part d’una altra
de les  finestres de la ciutat. Les
mirades, les dues, s’encreuen tot ajornant l’instant en què han de tornar a ser
distintes. Hom pensaria que es recreen a observar el rostre de l’altre sense
urgència.

 M’agrada la
seua expressió, sembla somriure’m amb la voluntat de qui realitza un acte
intranscendent però li atorgan la importància dels gestos menuts que naixen des
de la llibertat.

 Sóc jo,
després que ell em busque amb les seues pupil·les, qui li somriu obertament. Ens
mirem, estem observant la nostra reacció, la postura del nostre cos i el mateix
cos. Repase el seu tors nu amb els meus ulls. És estrany,  però no m’importa que descobrisca la meua
insolència. Trobe tan natural respondre als seus gestos que els meus adquirixen
una espontaneïtat clara i evident.

 També ell
m’escodrinya. Supose que intenta imaginar la part del meu cos que està coberta
per la brusa transparent de lli negre.Els seus
llavis s’entreobrin com si desitjara parlar-me des de la distància quasi
virtual que ens separa.

Voldria
escoltar-li darrere del seu somriure, percebre la seua veu, saber-la i
sentir-la, per què no?

 El capvespre deté
el seu creixement per un instant i desapareix perquè el desconegut i jo juguem
a mirar-nos i a suggerir el que sabem que mai no convertirem en realitat.