Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

19 de gener de 2016
0 comentaris

Mas i la CUP: Homer desfermat

Aquest “procés” sembla una oportunitat irrepetible per als tuits enginyosos i per als aficionats a les metàfores. Aquest dissabte en llegia un que afirmava que la temporada vinent de ‘House of Cards’ es rodaria a Catalunya, i Enric Juliana assenyalava la capacitat dels periodistes italians de deixar-se sorprendre per les “acrobàcies” polítiques del nostre país. Jo mateix piulava que en algun lloc li explotaria el cap a algun guionista del ‘Polònia’. Tanmateix, entre tota aquesta intensitat en què ficció i realitat mantenen una promiscuïtat sorprenent, considerava que en l’Assemblea de la CUP del passat 29 de desembre, si decidia investir en Mas, l’organització de l’esquerra independentista s’autolesionaria; si decidia negar-s’hi, se suïcidaria.

Avui (diumenge, 10 de gener), no tinc del tot clar què ha passat amb l’artefacte polític més interessant en la història de la Generalitat contemporània. Sí que veig molta sang. Probablement s’ha fet molt de mal i hi ha hagut un intent de suïcidi, encara ignoro si reeixit del tot. Potser s’ho ha repensat, potser l’han salvada en el darrer moment. Des de la perspectiva periodística, potser val la pena fer una lectura política que ens porti a explicar el perquè d’aquest estrany capteniment. Des de la perspectiva històrica, faríem bé d’establir una lectura més global dels factors de fons que condicionen actituds, gestos, decisions o indecisions.

El cavall de Troia de les classes populars

Cal començar per una figura extraordinària que entrà a les institucions com una furiosa tramuntana. David Fernàndez, un independent triat per la CUP en un agre debat sobre la conveniència que aquestes candidatures entressin a les institucions, representa bona part de les mutacions de fons del país. Algú que no prové de “les bones famílies”, fet a si mateix, no a l’americana, sinó a partir d’una cultura autodidacta, i que estableix la seva identitat a la seva pròpia imatge i semblança, sense les hipoteques de la procedència ni les estretors de la conveniència o les convencions. Fernàndez ha estat algú que, provenint de les classes subalternes, no ha pujat de categoria social, sinó que s’ha instal·lat en el centre del tauler a partir de la voluntat de ser, en una Catalunya postnacional i amb intenció de construir una República confortable per a tothom. I, a banda de periodista, Fernàndez s’ha revelat com un addicte a les citacions cultes i a les metàfores, nou llenguatge capaç de qüestionar la vella política.

Em quedo amb una de les primeres: la CUP esdevenia un cavall de Troia de les classes populars que s’instal·lava a les institucions, i que tenia la intenció de, des de dins, revolucionar els equilibris de poder dins una societat catalana que, si bé té certa vocació llibertària, manté pràctiques desigualitàries i excloents. Certament, si analitzem la trajectòria parlamentària del periodista de la ‘Directa’ i dels seus companys, ha estat més que meritòria. Gràcies a la CUP, al Parlament s’ha pogut parlar de corrupció, de pobresa energètica, de desigualtats extremes, de desnonaments. I va empènyer bona part de les porugues classes mitjanes vers la desobediència. I aquesta aura homèrica es va fer a partir d’alguns gestos certament interessants. La comentada abraçada amb en Mas simbolitzava que els representants dels grups dirigents començaven a mirar fenòmens invisibilitzats, mentre que els activistes de carrer podien posar en crisi la seva intransigència (i retòrica) revolucionària.

Precisament la crítica a l’abraçada provenia dels extrems respectius. Duran i Endavant veien amb pèssims ulls la possibilitat d’una síntesi en la dialèctica experimentada gràcies a l’entrada de la CUP al Parlament. No era l’únic lloc. En diversos ajuntaments, actuacions brillants dels cupaires eren capaços, amb escassos regidors, d’influenciar en les decisions i actuacions polítiques, possiblement més que qualsevol altre partit convencional.

Tanmateix, el pitjor (o el millor) de tot plegat era que, a partir de navegar en el mateix vaixell que la independència, estava inspirant complicitats que anaven molt més enllà de la dimensió institucional. Consta que el coneixement de l’altre posava en crisi les fermes conviccions i flexibilitzava els posicionaments inicials i prejudicis polítics diversos. Resultat d’això fou el premi electoral obtingut en les convocatòries de la primavera i de la tardor de l’any passat. Molta gent a Catalunya votava les CUP perquè, entre altres coses, semblava una esquerra gens sucursalista i menys dogmàtica, a diferència del que havia succeït en el passat. I perquè molts consideraven (és el meu cas) que una CUP forta seria capaç de conduir a una Catalunya independent tot neutralitzant les pulsions neoliberals de les classes dirigents del país. Al cap i a la fi, és lògic que en tot projecte col·lectiu hi hagi un pòsit de desconfiança entre els actors, malgrat que, en aquests darrers mesos, aquest es va desbordar.

15 setmanes

Els historiadors haurem d’explicar què va passar entre el 27 de setembre i el 9 de gener. I faríem bé d’evitar les xafarderies que ens puguin explicar els protagonistes. En el meu contacte personal amb alguna de les persones que tenien papers rellevants, la meva impressió és que ni ells mateixos sabien què estava passant.

S’ha parlat molt de les dues ànimes de la CUP, la metropolitana i la de comarques, que enllaçaria amb el tòpic aplicat a l’extingit PSC. Hi discrepo. Jo més aviat veig un moviment de pulsions diverses i sovint incompatibles, amb contradiccions més existencials (i hormonals) que polítiques o sociològiques, i sobretot la persistència de certa cultura política pròpia de les esquerres de la dècada de 1970 amb tendència a l’autodestrucció i al sectarisme disfressat d’abraonament revolucionari.

En certa mesura, la indefinició sobre quin camí emprendre té molt a veure amb les angoixes adolescents, la por frohmiana a prendre decisions adultes i de la pèrdua de la innocència. Hi ha, per descomptat també, una presència adherida de l’antipujolisme sociològic ja existent des de la dècada de 1980, i la presència de paracaigudistes de grupuscles marxistes que representen un llast intel·lectual. Hi ha també, com es diu en el català de 2016, massa “postureo” revolucionari(malgrat les referències a les “classes treballadores”, els votants de la CUP són els qui disposen de major formació acadèmica).

Hi ha també conspiradors professionals que voldrien reduir la CUP a “las leyes y costumbres de Podemos”; tanmateix, els Baños, els Fernàndez, els Arrufat, els de Jòdar, els Caño, poden aportar una esquerra intel·ligent a la construcció d’un país. Tanmateix, per això cal un país, perquè sense independència no hi ha ruptura. I és millor crear un nou país amb un 48% que un pantà de frustració en una Espanya que actua com a una presó de pobles, de pobres i de ciutadans que es pretenen lliures.

Ara bé, si mirem en perspectiva on som, veiem massa boira de guerra al nostre voltant. Il’estratègia de la CUP ha estat errònia i absurda. Normalment, tenir raó o ser coherent, a banda de no ser suficient, pot arribar a ésser contraproduent. Al cap i a la fi, la política és una selva que es juga amb unes regles del joc incompatibles amb els manuals de bons costums. La negociació dura i pètria per a la investidura d’Artur Mas, després d’una aritmètica electoral endimoniada, va ser jugada amb pèssimes cartes i en terreny desfavorable. La negativa a investir Mas va silenciar els debats inacabables i les maniobres brutes en les inacabables reunions. Ajudats per bona part dels mitjans de comunicació i per un descontrolat #pressingCUP, el joc va ser presentat davant l’opinió pública com una resistència absurda i irracional contra la figura del president, com una obsessió patològica que mereixia la psicoanàlisi per comprendre-la.

És clar que, en realitat, no era ben bé així; tanmateix, no cal haver llegit Guy Debord per entendre que sovint la realitat mediàtica és més rellevant que la realitat real. És així com, a poc a poc, la CUP començava a ésser acusada d’un hipotètic fracàs del procés. Qui això escriu també va intervenir en el debat públic considerant que la negativa a una persona podia fer avortar la independència. I, malgrat algun improperi, ningú no fou capaç de rebatre’m de manera convincent, més enllà de frases fetes o conviccions reiterades. El malestar creixia, i, el que és pitjor, la gran obra duta a terme per diputats, regidors, activistes, voluntaris de la CUP, començava a ésser desacreditada per allò que en castellà s’anomena “cerrazón”. És així com, amb una Catalunya hiperventilada, la que veia la gran oportunitat de protagonitzar la ruptura pendent, estava disposada a buscar un culpable, de manera justa o no.

Retirada de Troia, Ulisses, Polifem, Ítaca

La paradoxa en aquest estrany impàs viscut aquest temps és que mentrestant, Artur Mas, atacat per terra, mar i aire, en comptes d’haver patit un desgast, sembla haver sortit reforçat. Probablement, aquesta darrera afirmació serà molt contestada per alguns analistes; tanmateix, el president sortint ha tingut una trajectòria homèrica. Ja que parlem de cavalls de Troia, i atesa l’afició nàutica de l’expresident de la Generalitat, Mas ha sabut navegar per mars tempestuosos, aprofitar el vent i sobreviure a les tempestes i les ires dels Déus (entre els quals l’Estat, l’Ibex 35 i els Godó), i, com Ulisses, la seva figura ha patit per nombrosos naufragis, amenaces, danys i malvestats diverses. I com el protagonista de l’Odissea, malgrat tot, sempre aconsegueix surar damunt l’aigua, arribar nedant a la platja i refer el seu vaixell. La supervivència l’ha reforçat, l’ha convertit en mite, i, en aquest sentit, aquestes 15 setmanes el desgast l’han patit més els seus atacants. No oblidem que la majoria de la societat catalana és conservadora, i que, malgrat les acusacions contra el president, els atacs són percebuts per bona part de l’opinió pública sobiranista com a profundament injustos, especialment quan aquests coincideixen en to i melodia amb els exabruptes de la caverna mediàtica.

L’episodi amb la CUP recorda l’aventura de l’illa dels Ciclops que Homer ens narra a l’Odissea. Polifem, que representaria la intransigència mostrada per alguns dels seus dirigents, tenia un sol ull (visió obsessiva i unidimensional que feia Mas receptacle dels pecats del pujolisme) i una voluntat per destruir Convergència Democràtica de Catalunya (s’anava menjant a poc a poc alguns dels companys de navegació del rei d’Ítaca). Finalment, embriac de la seva inflexibilitat i de discursos revolucionaris (cal recordar la rèplica “anticapitalistes” a l’Assemblea de Sabadell), s’adorm i Ulisses (Mas) dissabte, 9 de gener, clava l’espasa a l’únic ull del gegant. Ulisses i bona part dels seus homes s’escapen amagats sota unes ovelles, i continuen fent la seva singladura. El ciclop queda ferit, cec, inhàbil.

Mas marxa, per refer el vaixell de convergència, i la CUP queda tocada. És molt probable que arribi a Ítaca (malgrat que li queden moltes aventures per viure, entre les quals refer CDC com el partit nacional i transversal que vol crear), mentre que ja veurem què passa amb la CUP amb l’escampadissa de sang i la gran ressaca d’embriaguesa revolucionària.

El capteniment de la CUP al llarg d’aquests mesos ha estat absurd. Malgrat que això anés contra els seus suposats principis, investir Mas hauria representat tenir-lo estrictament controlat, vetar qualsevol intent de política neoliberal (amb l’amenaça de convocar noves eleccions), disposar d’un home brillant i carismàtic, el periodista Antonio Baños, capaç de mantenir el bon nivell polític de Fernàndez.

I, en cas que tot plegat hagués fracassat, els culpables no serien mai els cupaires. En aquest sentit, la CUP podria ser en un escenari en què hauria esdevingut la gran força vertebradora de les esquerres, no tant amb capacitat de govern com de generar alternatives tangibles i condicionar el discurs i la praxi de la dreta, factor essencial en cas de creació d’una República. I, sobretot, hauria acumulat crèdit respecte a una esquerra sucursalista, que va de moderna i, tanmateix, manté idèntics vicis als del marxisme, especialment el nefast costum d’obeir les seves cúpules i lideratges espanyols.

Això ja és política ficció. La CUP va decidir cometre un intent de suïcidi (ja veurem si es recuperarà) i, de moment, l’espera una llarga temporada a l’UCI. Hauria d’haver escoltat David Fernàndez, que, com Artur Mas, és un gran lector d’Homer, la qual cosa és una gran guia per al comportament quotidià. Deu ser per això que a Eaton, a l’ENA o a l’escola Aula els fan llegir clàssics en comptes de perdre el temps amb currículums convencionals o pedagogies modernes.

* Nota final

Aquest és un article completament nou respecte d’un altre que havia de sortir aquesta setmana a CRÍTIC. En l’anterior ja considerava que anàvem a eleccions i exposava una tesi que encara no veig desmentida. Per a mi, la negativa de la CUP a investir Mas podria tenir unes conseqüències a llarg termini molt dures. L’esquerra alternativa i anticapitalista, presentada com a culpable del fracàs, quedaria desacreditada, i generaria una reacció conservadora en la societat catalana. Les idees crítiques contra el neoliberalisme serien molt mal vistes, i, en el cas d’independència, la República catalana podria tenir una estructura política i social semblant a la dels estats bàltics. Ja veurem què passarà. Els historiadors, per sort, solem ser tan bons com els economistes a l’hora de fer pronòstics.

 

Nota: Publicat a Crític dimecres passat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!