Atès que manquen poques hores per a una de les assemblees més determinants de la història del nostre país, em veig en l’obligació de posicionar-me públicament. No sé encara si seré a Sabadell aquest diumenge, tanmateix, l’acte que es preveu transcendeix la CUP, els seus militants, col·laboradors i simpatitzants. Més de tres mil persones decidiran, en certa mesura, el destí del país, i cal per tant, que tot aquell qui finalment emeti el seu vot ho tingui present. Al cap i a la fi, les Candidatures d’Unitat Popular no pertanyen als seus militants, ni tan sols als votants, sinó a tot el conjunt de la nació i més enllà, a aquells que confiem que cal establir mecanismes de democràcia directa en la presa de decisions transcendents, i que la política, és a dir, la gestió dels afers públics, va més enllà de la gestió professional i la concurrència regular a les urnes.
Enterrar el “processisme”
Entenc que part que l’espectacle desenvolupat en aquests darrers tres mesos ve inspirat pel greu error que va cometre Convergència i el president Mas a l’hora de gestionar el 9-N. Primer, la resistència a desobeir l’estat de manera decidida (que de res va servir, tenint en compte l’actuació posterior de la brigada Aranzadi), i després, perdent el temps al llarg de deu mesos que van permetre reorganitzar l’ofensiva unionista. És per això, que trobo més que raonable la desconfiança que puguin sentir molts al voltant de la sinceritat sobiranista de CDC i el seu entorn. Van ser deu mesos perduts (entre novembre de 2014 i setembre de 2015) que es poden explicar pel tacticisme de vol rasant (la voluntat de mantenir i reinventar l’espai del centre-dreta nacional) o pel vertigen que suposa el salt al buit de construir un nou estat.
Paradoxalment, acumulem tres mesos més perduts de manera inexplicable, en què la CUP ha comès exactament el mateix error que CDC. D’una banda detecto el mateix vertigen de penetrar en una geografia desconeguda, i també el mateix tacticisme eixorc on no és difícil de detectar intervencions fosques o interferències ideològiques en què, amb el pretext del discurs social, a la pràctica es posen pals a les rodes i obstacles al camí de la independència, que és l’única via de ruptura. En el fons, la CUP també té la seva Unió Democràtica disposada a torpedinar la independència amb pretextos de puresa ideològica. En el cas dels de Duran, l’excusa era el seny i el catolicisme ; en el cas dels puristes és la revolució entesa com a creença religiosa.
Malgrat la solidesa ideològica i dialèctica que ha caracteritzat l’entorn de la CUP, he assistit a converses en què, quan apareix el cognom Mas, s’esvaeix tota racionalitat i fonament lògic. Veig cares desencaixades, ulls que se surten de les òrbites i jugulars a punt d’esclatar. Es percep un odi que, com tot sentiment poc racional, resulta difícil d’argumentar. S’esgrimeixen raons com la necessitat d’obrir la independència a l’esquerra, i s’esmenta una idealitzada classe obrera com a eix de la nova República, mentre es tracta d’estigmatitzar el món convergent com a l’eix del mal de les dretes i representant d’una rància burgesia.
Servidor de vostès, que coneix de què va això de la classe obrera (a algunes assemblees sóc dels pocs que sap què és haver estat en una cadena de muntatge en una indústria d’injectats plàstics al Vallès), veig més fàcil trobar treballadors de coll blau en un centre comercial que en una assemblea de la CUP, ha arribat a la conclusió que és precisament aquest grup social (cada vegada menys nombrós i més difuminat) qui resulta més procliu al vot identitari que a la racionalitat i conveniència d’un estat que, en teoria, els permeti millorar la seva existència. És per això que arribo a la conclusió que la qüestió obrera és una mera excusa per no haver d’admetre una realitat: que la independència és fonamentalment des de, per i per a les classes mitjanes d’aquest país. Unes classes mitjanes amb esperit conservador i pràctiques progressistes que s’identifiquen políticament amb Junts x Sí. Unes classes mitjanes a qui no se les ha ni se les pot apartar dels seus referents ideològics ni dels seus símbols. I, ho sento molt si això ofèn. Tanmateix si bé és legítim que per a molta gent Artur Mas és encarnació de les classes benestants barcelonines a qui se li atribueixen bona part dels mals (i per tant, com a símbol se’l pot arribar a odiar), per a d’altres és el símbol de qui s’ha reinventat, de qui ha sortit de l’armari sobiranista amb un valor encomiable, posant en risc no només la seva carrera, sinó la seva llibertat i la seva persona. En altres paraules, per a molts altres és també un símbol. Per cert, que si ens atenem a l’anàlisi electoral veurem que entre Junts x Sí hi ha més percentatge de gent treballadora que, per exemple, entre els antics votants d’Iniciativa!
27-D des d’una perspectiva històrica
Ara bé, si opto per un argument per tal de justificar el meu posicionament sobre aquesta qüestió, ho faré des de la meva perspectiva d’historiador. I acostumat a la lectura d’actes de reunions, correspondències, articles i altres textos, sabent com acaba la pel·lícula, sé perfectament que més enllà dels encerts o errors que puguem cometre en l’ara i aquí, el judici de la història és inapel·lable i cruel. Per això, considero que tota decisió ha de desprendre’s de la passió del moment, o de fílies i fòbies, i que cal tenir presents les conseqüències a llarg termini. Cal entendre que el 27-D es decideix avortar el procés o tirar endavant, amb totes les incerteses del món. Això no fa la qüestió precisament còmoda. Tanmateix, si s’evita la creació d’un govern (malgrat que sigui al costat de gent que no ens inspiri massa confiança) que enceti d’una vegada per totes el procés constituent, poden passar dues coses. Que fracassem, o que, sigui com sigui, arribem igualment a la independència. Si la CUP veta el procés actual, amb les seves insuficiències, parcialitats i imperfeccions, l’esquerra alternativa serà assenyalada, justament o no, com a culpable, i, pitjor encara, com a traïdora. Imaginem, en canvi, que anem a eleccions, Junts pel Sí guanya amb majoria suficient i al cap de divuit mesos siguem independents. No es tractaria només de la CUP: tot el discurs crític amb el capitalisme, tota l’herència d’altermundisme, tots els esforços per crear una esquerra diferent i actualitzada quedaria desacreditat, com a mínim, per a una generació. I tindríem una Catalunya bàltica o andorrana, amb escassos drets per als treballadors, amb una victòria clara dels sectors més neoliberals. Bona part d’aquest escenari seria a causa de la ingenuïtat i la inflexibilitat ideològica de qui avui es reclama com a esquerra. I aquest és un escenari plausible que ens faria quedar com a estúpids.
Per contra, imaginem que, finalment el 27-D ens posem d’acord, el procés tira endavant, i en un termini raonable disposem d’una República pròpia. Imaginem, a més, que en l’escenari més optimista, en les següents eleccions, l’esquerra alternativa, juntament amb altres forces afins, assoleix la majoria del Congrés i es posa a legislar. Malgrat que jo seria partidari de polítiques radicals i ambicioses, hauríem de ser conscients que caldria establir un marc de convivència amb aquells que pensen de manera molt diferent a nosaltres. Segurament no podríem o no hauríem d’anar tan lluny com voldríem, perquè és probable que tinguéssim a mig país conspirant contra les esquerres a l’espera de trobar un bon moment per revertir (amb ànsies de revenja) bona part de les nostres mesures. Mireu, sinó què passa amb Veneçuela, amb grups socials amb aïllats poderosos, disposats a sabotejar constantment una república amb sensibilitat social, que tindria com a resultat una societat dividida i fràgil. Per molt que vulguem fer desaparèixer a Artur Mas del mapa, no trigarem gaire a veure aparèixer molts altres líders conservadors semblants o molt pitjors. I no ens quedarà altre remei que conviure i acordar coses amb oponents polítics, perquè en el fons, representa a una part important (fins i tot, ara per ara, central) del nostre país. Al cap i a la fi, paraula d’historiador, és molt millor administrar els conflictes políticament que a pinyes.
Amb això vull dir que, ens agradi o no, l’entesa amb el centre-dreta és inevitable si volem anar a algun lloc. Que el centre-dreta també ha d’ésser conscient que ha de cedir a bona part dels seus plantejaments i als seus projectes més agosarats, que ha de reprimir els seus instints més bàsics. Al cap i a la fi, el nostre és un país petit on hi ha proximitat, també personal, i si volem bastir una nació sòlida i segura, resistent a amenaces exteriors i amb contradiccions internes, hem d’entrenar-nos a conviure amb projectes polítics heterogenis sense que per això haguem de renunciar als nostres principis.
Mireu. Aquests darrers mesos he estat treballant en una biografia de Salvador Seguí. Una de les coses que més m’han sorprès és un fet que normalment havien passat desapercebuts per bona part dels historiadors. Una de les obsessions del sindicalista urgellenc consistia a atreure precisament les classes mitjanes al seu projecte d’una societat llibertària (d’aquí els seus flirtejos amb polítics republicans). A diferència d’algunes de les sectes anarquistes autoerigides com a defensors de l’ortodòxia, Seguí creia que calia integrar tothom en el projecte d’una societat més justa, fins i tot aquells que ideològicament no resultaven afins. Penso que precisament això hauria de ser una de les obsessions de la CUP. No es tracta de marcar paquet o a veure qui és més d’esquerres o més revolucionari, sinó fer entendre, via l’exemplaritat i la capacitat d’ésser alhora idealista i pragmàtic, que una societat igualitària és desitjable, fins i tot per a aquells que puguin beneficiar-se d’un estatus superior. De fet, aquesta és l’exemplaritat que fins ara havien establert, via la pedagogia dels fets, els representants de la CUP al Parlament.
Conclusions
Les utopies, afortunadament, no existeixen. Hi ha projectes a la recerca de millorar la vida de les persones, que s’ubiquen en situacions que cal resoldre quotidianament, a còpia de decisions molt raonades. Hi ha també projectes polítics que són inservibles si es deixen ancorar als prejudicis o a ideologies que la història ha deixat en evidència. Hi ha, per tant, principis que cal adaptar al canvi històric. Hi ha oportunitats que ens permeten avançar, i que poden passar de llarg si no les sabem aprofitar. Ara mateix tenim al davant nostre l’oportunitat d’anar pel camí incert d’un estat independent, molt millor que romandre a la certesa d’ofegar-nos al pantà de l’imperi espanyol. La independència caldrà fer-la de bracet amb gent que pensa diferent que nosaltres, amb qui ens separen i ens uneixen moltes coses. Dir no als convergents i als seus símbols és avortar el procés, i penetrar en una dimensió d’esterilitat per, almenys, una generació. Dir sí a Mas no ens assegura res, tan sols tirar endavant per camí desconegut. De fet, no era això el que preteníem? No és això la utopia?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La intel·ligència que traspua aquest escrit és la que va dur a centenars de milers de catalans a votar CUP.
Malauradament, aquesta gran intel·ligència que hi ha a les CUP, sembla que està completament segrestada pels plantejaments més irracionals i demagògics…
Lo que perdrà la CUP amb el no, serà proporcional a lo que perdrem els catalans.
De vegades penso que seria millor tractar amb mercenaris que amb aquests radicals.
Veurem.
… doncs, això… tenim raons per no fiar-nos un pel, del representant de la burgesia catalana d’avui en dia.
A mi em fa por que, si els ho permetem, no facin un pais que sigui la seva finca particular, que la podran esquarterar com els doni la gana per fer els seus “negocis d’amiguets”. A la Europa, amb que tant ens enmirallen, les polítiques xenófobes i el feixisme i la ultradetra cada vegada estan augmentant més. Ens parlen de Masachussets, Dinamarca…. Crec que, si els deixem, podem acabar com el Transdenister, un forat negre d e l’Europa oriental, on ningú sap el que pasa, terreny adobat per a qualsevol practica mafiosa.