La gent del Montsià coneixem bé ‘lo capell del Montsià’. És això mateix que es veu a la fotografia, esta mica de boira que corona els Ports de la banda de Tortosa. Però enlloc dels Ports, ‘lo capell del Montsià’ es refereix a la serra del Montsià. I és ben bé esta boira, a la
Manca poc més de dos quarts per a que surte el sol, segons lo calendari, però si guaito per la finestra veig com clareja a l’horitzó. Quan bufa fort lo Llevant, la claror del sol és segura. Lo cel està net de nuvolades. Però això és un Mestral, diria, malgrat la claror siga completa. Precisament
‘Mai és negre el cel del Nord’, cantaven els Lax’n Busto.
Sentir, emocionar-se, percebre, creure, intuïr… Totes les paraules que es refereixen a la incertesa de tot allò Diví. I jo penso que la postura més honesta, l’actitud més senzilla (i no per desconeixement de les fonts) al respecte, és proclamar que ‘no ho sé’, la qual cosa no exclou una particular creença, una sospita, i
Fa uns dies em va trucar en Pocurull i vam xerrar sobre la seua anada al Vendrell i coses de les respectives feines i també sobre la polèmica de les obres d’art de Sixena (no sé per què, però en fi). Mentres parlava, allà als Ports que començava a ploure. Feia una estona que m’havia
Ara mateix contemplo la lluna, arran del mar, assegut al roquissar del barranc. De tant en tant, una onada m’esquitxa la vestimenta i la Lia torna al meu costat. He vist que ella també s’embadalia en veure este mar de plata a causa d’una lluna que ahir era plena i que avui, ara mateix, no