El vaixell s’ha aturat
i a la cabina, el capità,
embriagat, jau a terra.
Benvinguts a l’oceà.
En aquesta nit,
àngels de la mar,
lliureu-me al bosc nevat
o a la vall on puga somniar
altives atzavares
i una pluja plovent
sobre un camp d’alfals
en primavera.
I que la felicitat que habito,
quan surte al carrer,
em faça sentir l’enyor
d’un dia sense sol
i arribat el migdia
l’ombra del capvespre
m’acompanye a missa
i allà et pense
a soles i amb Déu
i no puga penedir-me,
ni plorar ma desventura.
Oh, les ombres cegues
aguaiten pels finestrons,
rere les cortines
i rere les persianes,
sense ànima, ni misteri,
i és cert que no senten
perquè són mortes.
Ací hem vingut,
a escoltar cançons
i poesies tristes,
sabent que guanyaríem
l’aplaudiment.
I per tornar a casa
i escriure més tristeses
i mentides.
Per això anàrem,
no per a sentir l’alosa
sobre els nostres caps,
sinó per a fer el pena
i així endolcir els dies
dels condemnats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!