Però ara veig l’escletxa i m’encomano a Déu, com un retorn pendent o una sortida al buit que em faça reposar. Aquesta és la tardor que junts ens hem promès: Embriagada de vi i xopada d’oli. Això em diu l’escletxa i la seua claror de pell de mançana.
Avui he dormit fins tard. Esta nit passada hem anat a pescar al Marjal i hem pescat dues muixarretes. Ara son les onze, gairebé dos quarts, i és possible que esta nit també baixe un ratet amb les canyes. De nit, a la platja, fa de bon estar. L’excusa no son los esparralls o les
Lo sol s’emmiralla en la nit més fosca del mes de setembre. Fem un carajillo, un banyat de Terry, ara no és gaire tard. Les aigües que vindran canviaran les hores per dies sense mar. Començo a pasturar cabres de Rasquera que aviat han de parir.
Quan el migdia i el llarg capvespre mos acompanyen per camins estrets i es donen les mans, sentirem la pau i l’alegria de ser com germans, d’estimar-ho tot confiadament, sense recances, sense cadenes. L’amor ho pot tot, res val sense amor.
Ma filla Aran i jo hem vingut a la biblioteca d’Alcanar després de berenar. Ara mateix, després de llegir un conte, mos hem endollat a la xarxa. I tot just comença a tronar i a ploure de valent. Demà tenim la primera reunió de curs via Webex. Diria que alguna cosa comença, per bé que
‘Alerta, també, que no sigui terra de molta despessa i de massa pocs arreus. Sàpigues que igual és el camp que l’home: encara que sigui molt retent, si és dispendiós, deixa poques obres.’ M. Porci Cató: D’agricolia. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927.
Fes-me pensar en les coses mentres cuses samarres: En lo vent que ha fet avui i el povalet de verdet que cal llençar a l’aviram abans de fermar el cavall a la pleta dels corders, ara, després de sopar. Fes-me pensar en la xamba que el gat de casa tindrà quan s’escapolirà sol entre la
Ai, desig d’anar més amunt i trobar-me enmig dels núvols o envoltar-me d’una lluna que em porte al firat dels somnis i obrir la porta més blava. Ai, desig de vespres silents que s’emmirallen en l’aigua. Ai, camins coberts d’espígol. Les paraules campen soles i els moixons se les emporten. Ai, matí que
No cal dir res més. Lo sol ho il•lumina tot. És l’evidència. La tranquil•litat. La pau al cor i a la ment. Les oliveres.
No ho he dit encara, però la patum solcadina mereix saber que des de l’1 de juny soc tiet d’un Pau. I el cas és que ma filla està que no cap a la pell amb lo seu primer cosinet. Ma filla Aran, que fa nou primaveres que va néixer quan encara vivíem a Tarragona
Hi ha tres voltes a l’any on al bar o a la cooperativa es pot parlar a l’ample de l’oliva: Quan l’arbre floreix, a finals de març i l’abril, quan lo fruit ja ha passat la canícula del juliol i de cara a l’agost, quan lo pinyol ja està format, i a les velles d’agost
Matinen los grills quan van a dormir, matinen los anys que es van esfumant. Redols de peixos que viuen nedant, menjar per a pops que viuen rumiant. Ja arriba l’hora d’aprendre a volar, les platges s’omplen amb estiuejants. Cavallets de mar, animals estranys que viuen al mar, no s’ofeguen mai. Galeres i sargs, sèpies i