‘Que sigui d’aquelles possessions que poc sovint canvien d’amo; ans, els qui hi venen predis, que els venguin amb recança. Que tingui bon edifici. Guarda’t bé de menysprear temeràriament l’experiència d’altri. De bon amo, de bon masover, de bon edificador, hom compra millor. En arribar a la granja, veges si hi ha molt d’ormeig de
Les paraules molles quan gira el capvespre. La mà tremolosa, les ganes d’escapar. Pensaments, penjaments. La sega embalada. Més feliç que un anís. Redols de moixonets i l’àguila al meu cap, però lluny, però més lliure. He tornat al maset.
Per sant Jaume vaig escriure sobre la calor. Que Déu n’hi dó. Que espatarra. I avui la calor és notícia. Xeics, que això se’n va de mare. Però la calor té un aspecte positiu, com a mínim, i és que quan lo sol se pon la vespra esdevé una cosa de viure, un parèntesi per
Aquesta llum del celobert en aquest diumenge d’estiu, m’ha recordat a ma iaia i a les vespres del temps passat, quan el centre de l’univers eren els carrers del poble. Aquell món s’ha fet enrere, però conservem la paraula, que és memòria i esperança.
L’amistat, els amics, son un espill d’un mateix. No vull dir que l’amistat no siga possible, ans al contrari, tothom té amics pels quals donaria la cara i quelcom més si ho haguessin de menester. Em refereixo que un amic es dóna als teus maldecaps, les teues pors, i no hi ha secret que valgue.
Admeto que m’agrada l’estiu quan plou o fa núvol. Que la canícula em fereix, que no em deixa gaudir de la meua feina. Que la meua ànima o esperit s’arronsa i estima la primavera plujosa i no s’adapta als embats de les solejades. A l’estiu el temps s’aferra a una quietud inquietant. Potser per això
I ‘Si plou per juliol, hivern de neus’, segons la dita. I què m’agradaria que nevés a la meua contrada! Ho penso ara, avui, que la calor s’ha fet notar. Ara que el Ponent ja no esbrava aquells sentiments favorables a la bonança, després de dinar. II Conten que els pagesos sempre miren lo cel.
Mireu la mar, contempleu-la. La infinitud dels pensaments que van neixent. Les certeses, allò que es veu, els sentiments. Mireu la mar en silenci. Endinseu-vos en el plaer de meditar al marge del temps. Estimeu-vos, feu-vos l’amor. Migreu ben lluny, no tingueu por i no us planyeu de no fer res. Les fronteres es despengen
La reflexió que tard o d’hora mos hauríem de plantejar com a societat és ndbxhsujsbxksldjn djfubd jdubdjso? I a partir d’aquí obrir un debat serè i transversal.
Un bri d’aire, les conserves, la set, la fam, cossos de fang, ulls de blau cel, l’olor de sang, les nits llargues, somnis de pau. La tristesa d’una guerra i el silenci de la terra, passats los anys. I el silenci, després de tot. De la infàmia, d’un món absurd.
Les veus de les oliveres és una obra de referència escrita, entre d’altres, per alguns bons amics, com Manel Mas, autor també del poemari Flors de pedra, el canareu i també poeta Toni Bel, i Guadalupe Espinosa. El llibre també recull fotografies de Jordi Monforte, company de Salvem lo Montsià, com el mateix Manel Mas,