Mon cosí Vicent sempre fou un aprenent de treure pops, però ell va ser qui me n’ensenyà a buscar-los al roquissar de la Margarida. Un matí de setembre vam quedar a la mateixa caleta de sempre i malgrat el vent de Mestral, vam decidir llençar-nos a l’aigua. Per sorpresa nostra, el fons no estava enterbolit,
És un quart de tres en punt de la nit. He tancat els ‘Cinquanta còdols al mar’, de la Laura Casas, que avui m’ha regalat el seu editor, l’Eduard Boada. El regal ha estat la seua lectura, però. Una lectura de l’absència, que l’autora es resisteix a deslliurar-la de la nostàlgia, de la qual en
Avui hem tornat a Tarragona. Ma filla Aran ha volgut estrenar la seua nova túnica de romana i jo he copsat un cert ordre, una millor organització del Camp de Mart, i menys massificació que anys enrere. Ha estat una bona jornada, on hem fet activitats i hem comprat les artesanies de rigor. Si la
En Manel Aisa, el llibreter de la literatura obrera, em parlava fa gairebé vint anys enrere -però diria que era fa quinze dies- d’algunes publicacions de l’exili republicà. Aleshores, jo llegia literatura trotskista, entre altres dèries. Ja havia visitat Nin, Gorkin, Castellví, Alba… Però al carrer de la Cera vaig descobrir els ‘Cuadernos del Congreso
Seguint el fil del Sanedrí i la seua dissortada ventura enfront la resposta de Jesús, caldria tenir present la condició de la solitud del qui, conscientment, escull empudegar a la massa assedegada abans que exercir la seua condició de garant de la justícia de l’estat. El mal govern és ben bé això: Una dissortada ventura,
Aquells que estiguin avesats a llegir el Nou Testament -que no deixa de ser una bona font per a treballar els valors, l’ètica, també dels i en els nostres dies- coneixeran l’animadversió que els fariseus professaven per Jesús, el predicador per excel•lència d’una universal fraternitat. Els fariseus, ‘els mestres de la Llei’ mosaica, eren aquella
Els ametlers van florir, com sempre, a mitjans de febrer. Acostumats a la sequera extrema que arrosseguem des de fa dos estius, la gent del Sénia ho comentàvem, alegres, alhora que la flor cobria la terra. El maig passat vaig desbrossar. La florida de les mel•líferes fou sorprenent, tant com l’absència d’enguany. Ha estat un